Mai no em van parlar d’Almansa

Vaig fer tot el meu ensenyament a diferents escoles i instituts públics del País Valencià. Que jo recorde – i sóc persona de bona memòria – mai no em van explicar el que va passar a Almansa.

L’única referència, a tercer de BUP, en algun cantonet d’un llibre, on deia alguna cosa així com "Felipe V -l’ensenyament va ser en castellà- consiguió unificar el modelo jurídico de toda España, bla, bla, bla."

No sé què estudien ara els xiquets i xiquetes al(s) meu(s) poble(s) d’infantesa, però espere que, siga als llibres aprovats pel PP o no, tinguen algun mestre que els done una miqueta més d’informació.

Orgullosa de New York University

Ja sé que sona molt ianqui, però estic molt orgullosa d’haver estat alumna de New York University. És una institució impressionant, liberal, amb una qualitat acadèmica altíssima i molt realista, amb aplicació directa i poca classe magistral (per a aquest tipus d’informació ja compten amb una biblioteca de set plantes que impressiona només veure’n el vestíbul, tota informatitzada i que es pot consultar online mentre eres part de l’alumnat).

Ara acabe de saber que, a més, NYU acaba de signar un conveni amb l’Institut Ramon Llull per crear el "Catalan Center" dins el Centre de Cultura Europea i Mediterrània. Ser-hi presents a la universitat de Washington Square significa estar al costat d’un centre d’estudis francòfons, un d’estudis sobre l’orient mitjà, una casa de la Xina, una d’Irlanda, un centre de cultura espanyola o un centre especialitzat en relacions comercials entre els Estats Units i el Japó. I això m’ompli de satisfacció.

Raimon i la memòria històrica

Vinc del concert al palau de la música catalana i he de dir que m’ha paregut fantàstic. I crec que la sensació no és meua només, si he de jutjar correctament el somriure contagiós que corria pel galliner.

A més de fer un repàs complet i generós del seu repertori -m’hagués agradat escoltar també la balada de la garsa i l’esmerla, però no es pot tindre tot- Raimon ha fet un parell de comentaris que m’han fet reflexionar. Per una banda, ha fet veure la seua disconformitat amb la llei de la memòria històrica. Per una altra, ha recordat els seus anys d’escola com anys de desinformació, mentides i enganys continuats, de negació de cultura, llengua i història.

És cert que per a molts l’escola ha "desensenyat" en molts sentits. Però també és cert que les millors lliçons rarament es donen dins d’una aula.

Amb tot això, només puc dir-li una cosa: gràcies, mestre.

P.S.: Qui ja ho sap tot, que no vaja a escoltar-lo.

Els meus mestres de llengua (VI)

L’últim any d’institut va ser determinant. La professora de COU era una persona sense massa ganes d’enfrontar-se a uns alumnes que, majoritàriament, continuaven amb allò de "per què ens obligueu a aprendre una llengua que no és la nostra". I si abans ho deien més o menys convençuts, ara tenien una motivació molt més gran: la nota de selectivitat.

No recorde el temari sencer, però en qualsevol cas no vam arribar més enllà de la meitat. Mig curs ens el vam passar en el tema "el nom de la llengua", que explicava les diverses "teories" que sustenten la denominació valencià o català.

Els meus companys, gairebé tots castellanoparlants, per ací no passaven. "Hombre, que tengamos que aprender valenciano, tira, pero que encima digan que es lo mismo que el catalán, eso ya es pasarse". Tal qual.

Amb aquest panorama, la veritat, vaig fer el que crec que era millor: deixar d’anar a aquella classe, llegir-me el temari pel meu compte i començar a llegir algunes novel·les, perquè fins aleshores les meues lectures (i n’eren moltes) només eren en castellà.

Durant tot l’ensenyament d’EGB, BUP i COU, els únics llibres que em van fer llegir en valencià van ser Diari d’un jove maniàtic (sense comentaris) i una versió "per a joves" de Tirant lo Blanch (després de superar l’oposició d’un grup de mares que no volien que els seus ‘xiquets’ de 17 anys – ja tots abonats al vídeoclub porno del poble – llegiren les escenes lèsbiques entre Carmesina i Plaerdemavida i que van intentar que la direcció del centre prohibira el text).

Aquell any vaig començar pel que tenia més a prop, a la bibilioteca municipal o a casa dels cosins: Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, les col·leccions de Bromera…

Al juny va arribar la temuda selectivitat. I encara vaig haver de donar gràcies als companys emprenyadors que no deixaven mai acabar el tema del nom de la llengua, perquè efectivament és el que van preguntar (no va ser cap sorpresa, feia anys que preguntaven el mateix a les proves) i me’l sabia de dalt a baix.

En uns mesos s’acabaria l’ensenyament secundari, començaria la universitat, canviaria de ciutat i encara tindria algunes anècdotes amb els mestres, la llengua i el voltant. Ja ho explicaré en el proper apunt del bloc, que serà l’últim d’aquesta sèrie.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (V)

A l’institut la cosa no va millorar gaire. Hi havia alguns professors bons de llengua, però jo vaig tindre mala sort amb els que em van tocar. A més, els professors miraven d’anar-se’n tan aviat com podien cap a les comarques centrals, on la feina es feia més agradable.

I és que les classes de valencià al BUP consistien, bàsicament, en un professor que mirava d’explicar alguna cosa mentre una trentena d’adolescents amb les hormones desbocades intentaven plantar cara amb l’argument que no necessitaven aquella assignatura per a res i que no entenien perquè l’havien de cursar.

De fet, tots els que podien (els que havien arribat feia poc des d’altres llocs) tractaven d’aconseguir una ‘excedència’ que els lliurava de fer la classe (i d’haver de fer els exàmens i tenir una nota que els baixava, evidentment, la puntuació global). I conec més d’un cas de gent que va acabar el COU a un internat de Múrcia o de Madrid per tal de no haver de fer valencià en la selectivitat.

Tot i això, l’arribada a l’institut va suposar una nova experiència. Al centre hi anàvem alumnes de tres poblacions, i els dels pobles del costat van resultar ser en bona part valencianoparlants. Fins i tot hi havia un professor de matemàtiques que feia les classes en valencià per als qui ho triaven, però jo no el vaig escollir mai perquè tenia fama de ser molt dur.

El nivell de llengua, però, no va augmentar massa. No hi havia manera d’avançar en el temari. L’exemple més aclaridor és el de tercer de BUP, quan havíem d’estudiar la història de la literatura catalana. A la meua classe no vam passar de les quatre grans cròniques.

Per cert, que ara l’institut en qüestió té una web. En castellà, és clar.

Els meus mestres de llengua (IV)

Abans de passar als anys d’institut, vull afegir un parell de consideracions sobre el centre on vaig acabar l’EGB. Jo hi vaig assistir entre setembre de 1984 i juny de 1990. Ara les coses són ben diferents.

Poc després de deixar aquella escola van introduir la línia en valencià, d’entrada només als cursos de pàrvuls, i ara els pares poden triar des del principi en quina llengua volen que estudien els seus fills durant tot l’ensenyament infantil i de primària.

Els primers anys, però, la demanda de castellà superava molt la de valencià, així que van haver de buscar incentius per anivellar la quantitat d’alumnes en les dues classes. Pel que sé, els de la línia en valencià tenien menjador gratuït o amb descomptes, i em sembla que també els hi donaven algun ajut per als llibres de text. Ara no sé si encara ho fan, i tampoc tinc notícies de si continuen tenint problemes per matricular alumnes en valencià.

Un altre detall que recorde és que durant els últims cursos hi va arribar un alumne nou, crec que de Vilanova i la Geltrú. De Catalunya en qualsevol cas. Tant ell mateix com la resta de gent tenien clar que allò que ell parlava s’assemblava, curiosament, al valencià, però que devia ser una altra cosa, perquè tenia paraules diferents, i un accent com de TV3.

Aleshores jo encara no sabia res ni de blaverisme ni de res que s’assemblés. Em caldria començar l’institut, que estava a tocar de l’escola (podeu veure la foto en l’apunt anterior) per començar a fer-me una idea de la pel·lícula.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (III)

D’Alacant ciutat vaig anar a parar a un dels pobles dels voltants, d’aquells en què la població autòctona sí que parla valencià, però en realitat són poquíssims, perquè son municipis que han multiplicat per deu els habitants en pocs anys per esdevenir el que es coneix com a ciutat dormitori. Vaig fer el que em quedava de l’EGB, des de quart, a la mateixa escola, que estava just a la porta de casa.

Les classes de llengua eren un o dos cops per setmana, no me’n recorde massa bé. El que sí que tinc clar és que ara ja sí que era l’única que la parlava. Hi havia alguns xiquets que tenien noms en valencià, però només perquè als pares els havia semblat progre posar-los Guillem o Xavi sense que això significara que a casa parlaven res més que castellà.

Els primers cursos en aquesta nova escola, a les hores de classe de llengua, la mestra sempre em feia llegir a mi en veu alta, perquè deia que així els altres podien escoltar les vocals obertes i les s sonores, que ella era incapaç de pronunciar.

Els últims cursos no va millorar gaire la cosa. Entre els meus companys la sensació era que el valencià era una maria, i hi prenien el mateix interés que a la classe d’ètica o de plàstica (és a dir, gairebé cap). Per cert, que ara que ho pense, a la classe d’ètica, que en teoria ens havia de formar en els nous ‘valors democràtics’, ens parlaven de l’avortament, l’eutanàsia, el divorci o les malalties de transmissió sexual, però de drets lingüístics mai no ens van dir ni una paraula…

Pel que fa al nivell de les classes de llengua, no sé si vam arribar a conjugar algun verb. Cada any tornàvem a començar amb la llista de colors i a aprendre a comptar. La creença general entre els que m’envoltaven era que, amb poques excepcions, el valencià era com el castellà però sense l’última lletra. No m’ho invente. Mai oblidaré un dia en què, un per un, havíem de dir els números. U, dos, tres… En arribar a la noia que havia de dir huit, amb tota la calma del món va dir ‘och’. I es va quedar tan ampla.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (II)

L’etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d’Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.

De sobte, ja no era només que a l’escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única. I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t’escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L’única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.

A l’escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l’Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.

Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: ‘com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?’ Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: ‘pujar al be’ (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: ‘no, això és incorrecte’. L’altre xiquet sí que es sabia la resposta ‘correcta’: pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d’aquell dia enlloc).

Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me’n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (I)

Sóc incapaç de recordar en quina llengua em parlaven a la guarderia (que, per cert, estava a tocar del parc que veieu a la foto). Supose que, o bé em parlaven en valencià, o bé barrejaven les dues llengües sense rebombori.

Això ho puc deduir de la meua reacció en començar el primer curs de pàrvuls a l’escola. Quan vaig tornar a casa vaig comunicar que tot bé, però que la mestra "només parlava com els de la tele, però un poc més raro". Això era l’any 1980, els de la tele només parlaven castellà i la meua mestra era d’un poble de Granada.

A partir d’aleshores vaig rebre l’educació en castellà, tret d’unes poques hores de classe de valencià, amb un profe molt jovenet i amb pinta de progre barbut el nom del qual no puc recordar. A aquell primer curs de pàrvuls jo creia que allò era l’hora de música, perquè tot el que fèiem era aprendre cançonetes de la zona (jo ja desafinava com ara), inclós l’himne de festes, i alguna altra que no havia sentit mai abans, com el Joan Petit.

Jo creia que Joan Petit era el nom i cognom d’una persona, perquè això de "petit" no sabia què volia dir. Em vaig assabentar de seguida quan un grupet de mares es va queixar perquè, deien, s’havia de dir xicotet. Supose que va ser el meu primer contacte amb un pseudo-blaverisme local.

He de dir que les que es van queixar només eren tres o quatre mares que sempre es queixaven de tot, des del color del babi (rosa per a les xiquetes, blau per als xiquets; la seua queixa va ser quan algú va suggerir que tots portàrem el mateix i elles van defensar la divisió de colors) al fet que es donara l’opció d’ètica o religió i que alguns pares no triaren la doctrina obligatòria (de fet, el dia que portàvem el paperet amb l’elecció, a mi em van veure l’opció d’ètica, em van preguntar si és que a casa érem testimonis de Jehovà, i com que els vaig dir que no, van canviar la creueta abans que li’l donara a la mestra; però després ho vaig explicar a casa i vaig tornar a ser de les d’ètica, que en tota la classe érem tres persones: un que sí que era testimoni de Jehovà, un fill de mare fadrina i hippy, i jo. Com que no hi havia mestre d’ètica, durant l’hora de religió ens quedàvem al fons de la classe i jugàvem al parxís.)

Afortunadament, la queixa no va progressar i ningú va canviar la lletra de la cançó del Joan Petit.

Continuarà…