Costa Brava low cost (i sense cotxe, fins i tot)

Sovint quan pense en la Costa Brava em venen al cap hotelets encantadors però caríssims, restaurants on et deixes un ronyó i part de l’altre, pijerio barceloní amb bermudes beis i sabates nàutiques, i la impossibilitat d’arribar si no tens cotxe. Si fa no fa, la imatge de Calella o Cadaqués a l’agost, per entendre’ns.

Però la Costa Brava té molt més, i jo ho acabe de veure. Per accedir a cales tranquil·les en les que t’oblides de l’existència de la resta del món i concentrar-te en el solet, els peixos baix l’aigua i el llibre de torn no fa falta res de tot això.

Opcions en deuen haver moltes, però la que he descobert ara em té encisada: la part nord, més enllà del Cap de Creus, on a més s’hi pot arribar amb tren. A Llançà, entre les diverses opcions d’allotjament, hi ha l’alberg l’Estació, al que he anat a parar per recomanació de la B. Habitacions dobles que no tenen gairebé res que envejar a la de qualsevol hostal, o de 4 o 8 persones per als qui van en grup o viatgen sols. I uns esmorzars completíssims. Que no és que el lloc necessite propaganda: estava ple fins a la bandera i trobar dues nits lliures va ser tota una carambola.

A peu de l’estació, a més. Així que si vas amb tren, perfecte. I si vas amb cotxe, amb lloc per deixar-lo. Des d’allà, un quart d’hora de passejada fins al Port de Llançà, on a més dels suquets de peix a preu d’or també pots optar per uns sonsos a preus molt més racionals.

I des del port, el camí de ronda. Cap al nord, per veure el Cap Ras, amb la seva trinxera i el búnker, i més enllà arribar a cala Borró, ja a Colera. O cap al sud, de camí al Port de la Selva, tot ple de caletes o racons de pedra que amb sort i paciència t’ofereixen espectacles tipus National Geographic en versió casolana: peixets i caragols, eriços i gambetes vistos a ull nu i mentre prens el sol sobre una roca.

Anar en cotxe et permet explorar més racons, clar, i així ha estat com en quatre dies he pogut estar a la cala del Pi de Portbou (fantàstica també), la cala Murtra de Roses (amb uns peixos enormes baix l’aigua, i perfecta si no fóra pel soroll de les motos aquàtiques que hi passen tot sovint) i la cala del Sr. Ramon, entre Sant Feliu i Guíxols (amb molta més gent que les altres, però no és d’estranyar veient on està i les dates que són).

Llàstima que ja s’ha acabat. Però tenint en compte que no tenia prevista cap escapada a l’agost, m’ha sentat encara millor. Ara ja a pensar en la propera. Aquest any les vacances llargues seran al novembre. Si tot va com sembla que ha d’anar, les Galápagos m’esperen!

(Per cert, si hi heu estat i teniu recomanacions, seran més que benvingudes!).

Ich bin Mediterraner

Ja em perdonareu els germanòfils per la barbaritat que acabe d’escriure, però jo crec que la resta del personal m’haurà entés perfectament.

Que sóc mediterrània, volia dir, i cada volta ho tinc més clar. L’última comprovació empírica: els quatre dies de gelor que he passat a Colònia, en molt bona companyia i amb bons aliments, però amb un fred que pelava i fent-se fosc a les 4 de la vesprada.

Aclimatats com estan allà, em van voler integrar en els seus costums, i tenia preparada una bici per gaudir del seny que es gasten allà circulant i d’una ciutat amb poques costeres. Però no vaig passar del quart d’hora: a sota zero, l’aire que t’entra pel nas quan fas exercici és com un grapat de ganivets acaronant-te els pulmons.

Això per no parlar de com es queden els dits i les cames. I la pell de la cara. I les orelles. I el nas.

Definitivament, no em busqueu on fa fred. Si de cas, en ple estiu. Jo, a l’hivern, pense limitar els meus viatges cap al sud. Els propers: nadal a Alacant i Lanzarote per cap d’any.

(La foto és el que em vaig trobar en obrir la finestra de la casa on em quedava a Colònia, el primer matí d’estar allà. Que es veu que vaig pillar la primera neu de l’any!).

Art urbà (3)

A Williamsburg, Brooklyn. Cada dia que passa, més ganes tinc de tornar a Nova York.

I de viatjar, en general. Fa uns dies que m’he posat fotos dels llocs que més m’agraden al voltant de la taula on faig feina per tindre present que la recompensa de treballar és guanyar els diners que em permetran tornar a aquells indrets, i descobrir-ne de nous.

Properes escapades previstes: Lisboa (per feina, no sé si podré veure res), Madrid (a visitar amistats), Montseny (curset de cap de setmana sobre bolets) i Colònia (a casa d’una bona amiga, i coincidint amb els mercats nadalencs).

Crec que, si per mi fóra, viuria sempre amb una maleta amunt i avall.

Art urbà (1)

De sempre m’han fascinat les pintades. De xicoteta, des de la finestra de la meua habitació, veia (a més de la Font Roja al fons) la tàpia que barrava el pas a uns bancals que després van fer parc municipal, i que tenia escrit amb grans lletres roges: “14 d’abril, visca la república”.

De València en recorde una en clau feminista: “Manolo, la cena te la haces tú solo”. I ací al bloc n’he penjat alguna, com aquella de “mi autoestima no cabe en la talla 36”.

Però em fa l’efecte que cada volta costen més de trobar. I potser per això ara em fixe més en l’art urbà. I quan dic art, vull dir art, no embrutar les parets sense gens de gràcia o amb firmes per marcar territori com si foren pixades de gos.

Aquest cap de setmana he estat endreçant fotos dels últims anys (tasca que no m’he atrevit a fer en molt de temps per por a remenar massa coses), i me n’he adonat que, quan viatge, pràcticament sempre torne amb alguna foto d’art urbà.

Ací teniu el primer exemple, de Berlín. Vaig trobar que era una idea encertadíssima!

Ich liebe Berlin

M’ha encisat la ciutat. O les ciutats, hauria de dir, perquè en són moltes en una. Des de barris luxosos a la cultura més alternativa, de les marques -quasi esborrades ja- del mur als monuments de record del període més negre, de la barreja de cultures a les zones més purament alemanyes, de l’arquitectura més atrevida a la centenària, del disseny més innovador a les meravelloses botigues de segona mà amb objectes dels anys 70…

Tot això, amb un temps fabulós -no ens ha plogut en cap moment, i fins i tot hem anat en màniga curta!- i amb una hospitalitat fantàstica (moltes gràcies, M. i família!!!).

No sé quan, però tinc clar que a Berlín hi tornaré. I si pot ser, no tardaré molt!

I ara… Berlín!

Realment aquestes vacances a mitjan de temporada estan donant molt de sí! Encara no m’he recuperat -ni de bon tros- del jet lag post-NYC, i ja estic fent maletes de nou.

Demà de matí, cap a Berlín. Quin no parar! Quatre dies per conèixer la ciutat, passejar i conversar. Espere que el temps acompanye, perquè les previsions per ara mostren massa nuvolets…

Si teniu cap recomanació berlinesa, serà benvinguda!

Ja s’acaba…

D’ací unes horetes agafem el vol de tornada a Barcelona, després de huit dies sense parar per Nova York i Washington.

He (re)trobat el que esperava, i més. I he desconnectat molt, moltíssim, i falta em feia. 

Ara en tornar, desfer maleta i tornar a fer-la, que Berlín m’espera.

Faltarà veure si, a més de l’efecte immediat, aquest kit-kat gegant a meitat de temporada m’aporta forces per als mesos que venen i per a totes les respostes i decisions que en algun moment deixaran de poder aplaçar-se…

(Quan torne a casa, ja aniré penjant més fotos, que en aquest viatge m’he dedicat a fer-ne!)

I want to be a part of it…

Després de l’ensurt de veure l’aeroport del Prat tancat ahir durant més de sis hores, hui sembla que tot va com havia d’anar, i en unes horetes m’enlairaré rumb a Nova York.

L’insomni m’ha jugat una mala passada i pràcticament no he pogut dormir en tota la nit. Però així segur que em passe el viatge entre becaina i becaina i ni me n’entere!

Start spreading the news, I’m leaving today…



Compte enrere

Falten només 5 dies per anar-me’n a NYC!!!

Fer maleta, aeroport, becaina llarga a l’avió, i tornar a trepitjar Manhattan. I notar l’energia que desprén, al·lucinar amb els canvis que haurà patit la ciutat en dos anys (és el lloc de la metamorfosi constant), i retrobar-me amb el que sempre està igual (Strand, Zabar’s, el MOMA…).

Vaig amb moltes ganes. Ha estat un hivern llarg i complicat, i no tinc dubtes de què aquest viatge significarà -per fi- l’arribada de la primavera com cal.

Per primera volta, a més, viatjaré amb la meua germana. I això també em fa molta il·lusió, perquè tinc la intuïció que pot ser la primera d’una llarga sèrie d’escapadetes turístico-relaxants.

(Germaneta, emporta’t sabates ben cómodes, que no et pense deixar parar ni un moment!).