Balanç de l’any: quatre que -per fi- se n’han anat!

Ja m’imagine que per a la majoria de gent el balanç del 2011 no serà molt positiu (i espereu al 2012, que el pitjor no ha arribat encara). 

Però es veu que hui tinc el dia optimista i m’ha pegat per pensar en les coses bones que han passat enguany. Personals (que no explicaré ací), i més enllà. 

I entre aquestes, jo em quede amb la marxa de quatre desgraciats (i ja em perdonareu que no m’estenga en el reguitzell d’adjectius que em venen al cap, però segur que us els podeu imaginar).

Que sí, que se’n podrien haver anat abans i/o d’una altra manera, que res no ens garanteix que els qui vinguen després siguen millors, però què voleu que us diga: aquests quatre, ja kaput! Dos, del tot. Els altres dos, esperem que no puguen revifar o deixaré de creure del tot en la “democràcia”… 

De moment, a veure si hi ha manera de què paguen si més no per una misèrrima part del que han fet. 

Actualització: me n’he deixat un. Crec que cal afegir Bin Laden a la llista…  

Sant tornem-hi

Com cada volta que hi ha eleccions, crec que ja ho vaig deixar dit fa quasi 5 anys.

Deia jo el 27 de maig de 2007: 

“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema, doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia, ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua. 

Ja podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”. 

M’alegra que, amb els nous resultats, al País Valencià hi haja més pluralitat que abans, sí. Però tot plegat fa molta por. Por real, de què em retallen els drets que em fan una ciutadana com als demés, i por de saber no només qui governa, sinó la quantitat de persones que m’envolten que hi estan d’acord amb el que volen fer. 

Potser la idea de migrar hauré de seguir tenint-la present, però per a anar-hi més lluny. La pregunta és a on…

(Per primera vegada des que vaig fer 18 anys no he pogut votar. Si et pilla a l’estranger temporalment, no pots ni per correu. I vist el resultat, tampoc veig que haguera servit de molt).  

Eleccions des de la distància

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

Demanes democràcia real i et canvien la constitució. Mande?

M’ha costat uns dies recompondre’m, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?

No done crèdit. Han superat els meus límits. Perquè no sé a vosaltres, però a mi el rentat de cervell dels primers anys del socialisme espanyol em va afectar molt. Vaig fer l’EGB durant els 80, i no hi havia any en què no celebràrem amb dibuixos, murals, treballs, xerrades i exposicions la sacrosanta constitució. Era la norma bàsica, la garantia de la convivència, el que havia d’evitar més enfrontaments i complicadíssima de canviar precisament per tot això. Jo m’ho vaig creure. I vivia amb aquesta fe.

I ara, en un gest de prepotència com no n’havia vist abans, i just quan una gran part de la societat comença a ser conscient que els mecanismes ‘democràtics’ que tenim han d’evolucionar si volem considerar-los com a tals, ens la canvien en un pim pam i sense preguntar.

Fa anys ja que vaig deixar de mirar la premsa valenciana perquè el meu fetge no ho aguantava. Ara em plantege, i va de veres, deixar de llegir la premsa, en general.

Mai no m’ha agradat la gent que passa de tot. Ara els comence a entendre…
Ja veus tu.

De dirigir Canal 9 a consellera portaveu, i encara diran que no hi ha manipulació

En quin país democràtic s’ha vist que algú passe de directora de la tele més partidista, tergiversada i manipuladora que hem conegut a consellera de cultura i el personal es quede tan ample?

Doncs això és el que acaba de passar amb Lola Johnson, que, si no recorde malament, va començar de xica del temps a Aitana (la TVE valenciana) i després va passar a RTVV, on ha esdevingut, pel que sembla, la Goebbels oficial.

I es veu que ho ha fet tan rebé que cal premiar-la encara més. Apa, consellera de cultura, esports i turisme. I portaveu del consell!!! Ahí es ná.

Dir que m’esmussa es queda curt. 

(Fa 10 anys que vaig eixir de Canal 9 i, de tant en tant, encara tinc malsons…).

Per al senyor Camps: això és una pera

Mire la foto, senyor Camps: això és una pera. Com que no li ho sembla? Sí, home, sí, mire-la bé. Ho veu?

Una poma, diu? No, home, no. Vinga, va. Pera. P-E-R-A. Si fa més de trenta anys que ho anem dient. Que no es queda amb la copla? Ho posa a l’estatut i tot. A la portada, amb lletres grosses. I això va a missa.

Que a vosté li continua agradant dir-li poma? Calle, home, que ja sembla vosté un nacionalista comunista…

(Si no enteneu res, mireu aquest vídeo, a partir del segon 45).

Hui, per cert, és el dia dels enamorats a alguns pobles del meu país.
Feliç Sant Dionís i bona mocadorà!

Corts valencianes: riure per no plorar

Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d’allà. La meua salut mental no ho aguanta.

Però hui, mentre sopava, m’he trobat a TV3 amb l’últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar ‘que està lliure del pecat de la corrupció’. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l’únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.

Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d’una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l’opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.

Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l’esforç de votar quan torne a tocar…

Avorrideta dels polítics

M’avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m’indigne.

Ara acabe de vore que ZP ha dit que “No podemos tapar la boca a los catalanes que se sienten nación” i m’ha donat absolutament igual. Abans m’enervava, o em posava combativa, o em reia per no plorar. Ara ja passe. Si el que volien era fartar-me, ho han aconseguit.

(Serà l’edat? La calor? Que tots tenim un límit? O que realment això ja no hi ha qui ho aguante?).

Màfia a la Diputació d’Alacant?

Des que he llegit la notícia de què la policia està escorcollant la Diputació d’Alacant (de la qual, per cert, ha deixat de funcionar la web), la casa del president i l’ajuntament d’Oriola per una suposada corrupció relacionada amb la recollida de la brossa, que no em trac del cap la imatge dels Soprano.

La musiqueta i tot m’ha vingut al cap. A la sèrie es mostra com la gestió de la brossa és precisament un dels negocis més habituals a les famílies. Igual com ho explica Saviano a Gomorra. Ficció en un cas, realitat en l’altra.

Mafiosos, tots plegats.
Només que els nostres no tenen cognoms italians.

ACTUALITZACIÓ: Acaben de detindre Ripoll. Encara tindrem un final més aclaridor que els dels Soprano…