Apòstata desficiosa

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

M’ha costat uns dies recompondre’m, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?

No done crèdit. Han superat els meus límits. Perquè no sé a vosaltres, però a mi el rentat de cervell dels primers anys del socialisme espanyol em va afectar molt. Vaig fer l’EGB durant els 80, i no hi havia any en què no celebràrem amb dibuixos, murals, treballs, xerrades i exposicions la sacrosanta constitució. Era la norma bàsica, la garantia de la convivència, el que havia d’evitar més enfrontaments i complicadíssima de canviar precisament per tot això. Jo m’ho vaig creure. I vivia amb aquesta fe.

I ara, en un gest de prepotència com no n’havia vist abans, i just quan una gran part de la societat comença a ser conscient que els mecanismes ‘democràtics’ que tenim han d’evolucionar si volem considerar-los com a tals, ens la canvien en un pim pam i sense preguntar.

Fa anys ja que vaig deixar de mirar la premsa valenciana perquè el meu fetge no ho aguantava. Ara em plantege, i va de veres, deixar de llegir la premsa, en general.

Mai no m’ha agradat la gent que passa de tot. Ara els comence a entendre…
Ja veus tu.

Tinc la sensació d’estar vivint un moment d’aquells que marquen un abans i un després, però ara encara no em puc ni imaginar el després.

Camps ha dimitit!

Inexplicable el que se m’aglopa per dins ara mateix…

En quin país democràtic s’ha vist que algú passe de directora de la tele més partidista, tergiversada i manipuladora que hem conegut a consellera de cultura i el personal es quede tan ample?

Doncs això és el que acaba de passar amb Lola Johnson, que, si no recorde malament, va començar de xica del temps a Aitana (la TVE valenciana) i després va passar a RTVV, on ha esdevingut, pel que sembla, la Goebbels oficial.

I es veu que ho ha fet tan rebé que cal premiar-la encara més. Apa, consellera de cultura, esports i turisme. I portaveu del consell!!! Ahí es ná.

Dir que m’esmussa es queda curt. 

(Fa 10 anys que vaig eixir de Canal 9 i, de tant en tant, encara tinc malsons…).

Mire la foto, senyor Camps: això és una pera. Com que no li ho sembla? Sí, home, sí, mire-la bé. Ho veu?

Una poma, diu? No, home, no. Vinga, va. Pera. P-E-R-A. Si fa més de trenta anys que ho anem dient. Que no es queda amb la copla? Ho posa a l’estatut i tot. A la portada, amb lletres grosses. I això va a missa.

Que a vosté li continua agradant dir-li poma? Calle, home, que ja sembla vosté un nacionalista comunista…

(Si no enteneu res, mireu aquest vídeo, a partir del segon 45).

Hui, per cert, és el dia dels enamorats a alguns pobles del meu país.
Feliç Sant Dionís i bona mocadorà!

Fa molts mesos que he deixat de seguir la política valenciana. Tampoc no em mire els diaris d’allà. La meua salut mental no ho aguanta.

Però hui, mentre sopava, m’he trobat a TV3 amb l’últim espectacle de circ i pandereta que han muntat a les corts valencianes: el portaveu dels socialistes tira una pedra per demostrar ‘que està lliure del pecat de la corrupció’. Camps es descollona i ho aprofita per donar-li la volta i dir que els socialistes l’únic que fan és tirar pedres sobre la teulada dels valencians. Tot, per cert, en rigorós castellà.

Si el PSPV es pensa que amb pantomimes així es ficarà la gent a la butxaca, estem apanyats. Menys teatre i més trellat, per favor. Ja va sent hora de deixar de barallar-se entre ells, per començar. I de crear, d’una vegada, una alternativa sòlida, amb cara i ulls i propostes concretes, per fer front a aquests feixistes de l’opus que ens governen i ens governaran mentre no tinguen oposició al davant.

Em tenen tan farta, i desencantada, que no sé ni si faré l’esforç de votar quan torne a tocar…

M’avorreixen els polítics. I cada volta més. És que ja ni m’indigne.

Ara acabe de vore que ZP ha dit que “No podemos tapar la boca a los catalanes que se sienten nación” i m’ha donat absolutament igual. Abans m’enervava, o em posava combativa, o em reia per no plorar. Ara ja passe. Si el que volien era fartar-me, ho han aconseguit.

(Serà l’edat? La calor? Que tots tenim un límit? O que realment això ja no hi ha qui ho aguante?).

Des que he llegit la notícia de què la policia està escorcollant la Diputació d’Alacant (de la qual, per cert, ha deixat de funcionar la web), la casa del president i l’ajuntament d’Oriola per una suposada corrupció relacionada amb la recollida de la brossa, que no em trac del cap la imatge dels Soprano.

La musiqueta i tot m’ha vingut al cap. A la sèrie es mostra com la gestió de la brossa és precisament un dels negocis més habituals a les famílies. Igual com ho explica Saviano a Gomorra. Ficció en un cas, realitat en l’altra.

Mafiosos, tots plegats.
Només que els nostres no tenen cognoms italians.

ACTUALITZACIÓ: Acaben de detindre Ripoll. Encara tindrem un final més aclaridor que els dels Soprano…

Els polítics valencians hui, a més de declarar les corregudes de bous d’interés cultural (sense comentaris), s’han dedicat també a censurar la mostra anual de fotoperiodisme que organitza la Unió de Periodistes Valencians.

Deu fotos en total, la majoria relacionades amb l’anomenat cas Gürtel, que no els deixa en molt bon lloc. Però també una de Zapatero a un míting, d’Aznar amb cara de complaença després de ser investit honoris causa o de Camps amb l’arquebisbe.

Ací voreu les fotos censurades, i ací el catàleg complet.

A una entrevista que em van fer fa uns mesos per una alta cosa, van posar com a titular: ‘del que no es parla no existeix’. Es veu que els del PP valencià ho tenen com a mètode cada cop més habitual, i no només a Canal 9. En aquest cas, també al MuVim, el museu on s’ha fet aquesta mostra els darrers anys, sense problemes fins ara.

Sembla que els de la Unió de Periodistes estan buscant un altre espai per fer l’exposició. Esperem que el troben, però la veritat és que no sé on serà. Tal i com estan les coses, potser ni la universitat s’oferirà ja…

(I cada vegada tinc menys fe en què res puga canviar, què voleu que vos diga).

Segons expliquen a El País, Juan Luis de la Rúa -el jutge amigatxo de Camps que no va veure delicte en allò dels regalets de no res que li fan- no ha passat el filtre de la comissió del Consell del Poder Judicial que s’encarrega d’aquestes coses.

I això vol dir que, en teoria, no podrà ser reelegit. La cosa és més complicada perquè si cap dels altres candidats rep una majoria suficient, de la Rúa seguiria en funcions aneu a saber per quant de temps.

Però, en qualsevol cas, i volent creure que la cosa és certa, us imagineu que la justícia al País Valencià començara a ser justa?

Mare-de-déu-senyor, això s’hauria de celebrar!

Que me’n vaja sense dir res? Sí, home! Si ixen culpables, que isquen tots. I si la culpa de tot això és del ‘capo’, arrastrem-lo a ell també.

Una versió lliure i pseudo-adulta del ‘i tu més’ dels parvularis, com allò que fan els que no volen quedar-se sense pati si no pringuen també els altres punxetes de la classe.

Si això fóra una sèrie sobre mafiosos de la tele, estaríem davant d’un dels episodis més emocionants.

Sent el que és, el que fa és fredat. I fàstic.

La foto -signada per Carles Francesc, de El País- ho diu tot.

Si voleu posar-li un peu:

“Representació visual del funcionament del poder al País Valencià, segle XXI”.

Dissabte passat. Xàtiva. Un acte del PP. Parla Alfonso Rus, president de la Diputació de València, sobre els professors que ensenyen (en) valencià: “són gilipollas esos que dicen aleshores o gairebé“. 

I en referència als manifestants que posen fotos de dirigents del PP cap per avall: “A esos que querrían ponernos a nosotros con la cabeza boca abajo no vamos a darles el gusto. ¡Vamos a rematarlos! ¡Vamos a rematarlos!” 

El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valenciá (STEPV) ha decidit denunciar-lo a la fiscalia, per amenaces al professorat. Però no és la primera volta que aquest personatge solta perles d’este estil. I potser és que em pilla el dia poc optimista, però diria que ni serà l’última, ni li demanaran realment responsabilitats, ni res de res. 

I jo continue sense entendre perquè al País Valencià es voten persones com aquesta. De veritat, no ho entenc.