Moments de felicitat per menys d’un euro (3): Twix

Cada volta tinc més clar que el que val la pena són eixos xicotets moments en què et sents bé per dins i t’oblides de tota la resta, encara que només siga per uns segons.

I he redescobert que menjar-se un Twix té aquest poder. Feia anys que no en menjava, conscient que no fa massa pinta d’alimentació saludable. Però sabeu què? Que un dia és un dia.

I la barreja de galeta cruixent, caramel industrial i xocolata que es va desfent només tocar-la segueix tan bona com la recordava. O encara millor.

Moments de felicitat per menys d’un euro (2): enviar una postal

Ara que només ens cal un sms per dir allò de ‘ja he arribat, tot bé’, o un email amb fotos per compartir els detalls dels viatges i les vacances, jo continue enviant postals. I m’encanta.

El moment d’apropar-te al quiosc o la botiga de records turístics, fer una ullada a les que hi ha exposades, començar a triar, buscar-ne una amb bona foto (n’hi han d’horroroses!) i pensar per qui serà. He de dir que, en això, sóc ben clàssica: trie paissatges o monuments representatius del lloc on estic, res d’aquelles coses pseudo-gracioses ni brofegades sense cap gust.

I després, a alguna terrasseta, amb calma, treure el bolígraf, copiar l’adreça amb bona lletra, calcular què vols dir en aquell espai tan xicotet, per no quedar-te a meitat del missatge si t’enrotlles massa, però tampoc fer una cosa freda i sense contingut… Posar-li el segell i a la bústia, i esperar.

Perquè sé que, quan arribe, probablement via sms, o la propera vegada que parlem per telèfon, m’ho faran saber. I em diran com de contentes s’han posat les xiquetes, que han descobert que la bústia de casa no és només una caixa de ferro que acumula propaganda del carrefour i les factures de la llum, sinó que pot rebre una cosa al seu nom, només per elles, de puny i lletra, i ben especial…

Il·lusió per qui l’envia, somriure per qui ho rep. Fantàstic.

Moments de felicitat per menys d’un euro (1): Tomate Frito Solís

Cada volta tinc més clar que el que val la pena de la vida són els breus instants de joia que ens anem trobant (o com diuen al meu poble, ‘ai, si no fóra per eixos ratets!).

I per trobar-los no cal ser guapo (perquè els guapos són els raros, ho sap tothom, però no ho diu ningú…), ni tampoc ric. I, per demostrar-ho, comence hui una sèrie intermitent d’apunts al bloc sobre coses que, per menys d’un euro, m’alegren el dia.

La primera: el Tomate Frito Solís. Així, en castellà i amb majúscules. O encara m’atreviria a escriure-ho tot junt, tomatefritosolís, que es com sempre ho hem dit a casa, en castellà i com si fóra una paraula sola. Feia anys, literalment, que el tenia abandonat fins que el cap de setmana passat, de manera inesperada, va aparèixer un pot davant dels meus ulls. Quina alegria!

Uns espaguetis bullits (dels de pasta seca, que per al tomatefritosolís no calen floritures), una llauna de tonyineta i una bona quantitat del producte de la felicitat momentània, i va ser un dinar fantàstic. I ahir vaig repetir l’experiència en versió arròs a la cubana. Un grapat d’arròs bullit, un ou fregit i, de nou, el solís. Perquè això sí, no es pot fer amb altres marques, que no tenen el mateix sabor, ni textura, ni res.

De fet, jo crec que el tomatefritosolís ni tan sols fa sabor a tomaca. Vaja, jo quan faig tomaca fregida no s’assembla en res. Però ve a ser com els xiclets o els petitsuisse de maduixa, que fan un sabor boníssim, però de maduixa precisament diria jo que no tenen gaire cosa.

En qualsevol cas: et soluciona un àpat en un moment, està boníssim i et retorna a la infantesa amb un bon rotllo increïble. I tot això, per menys d’un euro. Què més voleu?