libros clipart

Llibres llegits (2n trimestre 2016)

Després de posar en marxa el 1r trimestre d’enguany una cosa aparentment tan simple com apuntar allò que vaig llegint, m’he enganxat. I, a més, he decidit intentar fer trimestres ‘temàtics’ i centrar-me, si no en exclusiva, sí de manera majoritària en algun tipus de literatura cada tres mesos.

Des d’abril, i especialment durant maig i juny, he fet una espècie de màster autodidacta en el que s’està escrivint (publicant, més ben dit) ara i ací, entenent per ‘ara’ els anys més recents i per ‘ací’, primordialment, el País Valencià. En aquest cas he tirat molt del fons de la Biblioteca Pública de València i de les prestatgeries d’amistats, amb un parell de visites productives (per a les llibreries, s’entén) a la Fira del Llibre.

(Com el trimestre passat, indique amb un asterisc el que m’ha agradat de manera destacada, i amb dos els absolutament imprescindibles. A Joan Benesiu li’n posaria mitja dotzena: em va hipnotitzar).

Abril

- Las tres bodas de Manolita, Almudena Grandes
- La novia de papá, Paloma Bravo
- Juan Salvador Gaviota, Richard Bach
- Nosaltres els Cateura, Joanjo Garcia
- La fallera calavera, Enric Aguilar
- Apropiació indeguda, Lena Andersson
- Vertígen, Esperança Camps & Empar Marco
- Dos metres quadrats de sang jove, Xavier Aliaga
- La daga fenicia, Mila Martínez
- Tota la terra és de vidre, Joanjo Garcia

Maig

- El temps de cada cosa, Raquel Ricart *
- Quan caminàrem la nit, Joanjo Garcia *
- Gegants de gel, Joan Benesiu **
- Matèria de Bretanya, Carmelina Sánchez-Cutillas
- Els lluitadors, Francesc Gisbert
- L’olor dels crisantems, Lliris Picó
- El banquer, Núria Cadenes
- La casa, Paco Roca (novel·la gràfica) *
- No mataràs, Víctor Labrado
- Si no ho dic, rebente, Xavier Aliaga
- Aquí vivió, Isaac Rosa & Cristina Bueno (novel·la gràfica)
- ¿Podemos hablar de algo más agradable?, Roz Chast (novel·la gràfica) *
- El parèntesi esquerre, Muriel Villanueva

Juny

- Gabinet de curiositats, Anna Moner (recull d’articles)
- El retorn de l’Hongarès, Anna Moner
- L’amor fora de mapa, Roc Casagran
- El dia del cérvol, Marina Espasa
- Tota la veritat, Núria Cadenes
- Tres dies d’agost, Jordi Sierra i Fabra
- Vents més salvatges, Bel Olid (recull de contes)
- Una cabana a l’hivern, Hubert Mingarelli
- El metge del rei, Joan Olivares
- La vida sense la Sara Amat, Pep Puig

 

resultats 2016

No, no ha estat un malson

Despertes amb aquella esperança de què no siga veritat, però qualsevol portada et retorna a la realitat com una patada a un esòfag irrita(n)t.

Per davant ens esperen quatre anys més de retallades en sanitat, de donar via lliure a la conferència episcopal, d’amnisties fiscals i bufetades als qui creiem en la igualtat.

Més enllà dels escàndols, de la corrupció, de què ens roben a mans plenes i que es puga eixir airós, una de cada tres persones de les que hui em podria creuar pel carrer ha triat tot això.

Han triat que els joves preparats, valents i espavilats se n’hagen d’anar molt lluny, i que els no tan preparats, o que per la raó que siga decideixen no marxar, només puguen optar a un règim d’explotació intermitent i insegur. Han triat desinvertir en ciència i posar-li medalles a no sé quina mare de déu. Han triat posar-li impostos surrealistes al sol i allargar les nuclears.

Podeu completar la llista amb tants exemples com vulgueu. Tot el roín i pitjor que pugueu imaginar tindrà cabuda, ben segurament. Però recordeu que els culpables no són ells, com ja vaig escriure fa un grapat d’anys en un post que malauradament no perd actualitat. O no només.

Els resultats són clars, per exemple, al meu carrer: un carrer de persones treballadores, amb molta gent que arriba amb dificultats a final de mes, on veus més seats o fords normalets i amb un bon grapat d’anys que no 4×4 acabats d’estrenar, amb iaios que arrepleguen les criatures del col·le perquè no n’hi ha per pagar-los menjador ni extraescolars. Una de cada tres d’aquestes persones que hui em creuaria a l’ascensor i pel carrer els han votat. Una de cada tres. (Menys, clar, si comptem els qui no han anat a votar: aquests, però, que no es vinguen ara a queixar).

Jo, ja em perdonareu si no done per més, però no ho entenc. Ni tinc esma per preguntar-los a la cara per què ho han fet. Així que hui, de moment, no xafaré el carrer. Demà ja veurem.

 

10anys

L’apòstata desficiosa fa 10 anys!

Té nassos haver-me’n adonat de la data pel Facebook, que és qui, si no va matar l’apòstata desficiosa, la va deixar en un estat semi vegetatiu des de fa ja un bon grapat d’anys.

Fa cinc anys ja vaig fer un repàs de totes les coses bones que m’havien passat arran d’aquest bloc, d’aquell alter ego que des de l’anonimat temporal em va permetre obrir-me a mons nous i persones impressionants.

Ara, però, em ve al cap un balanç molt més general. Deu anys són molts anys. Una dècada. Un quart de la meua vida ara mateix. I he viscut tantes coses, bones i no tan bones, en aquest temps, que em costa de creure que només siguen deu anys.

Si el dia que vaig parir l’apòstata desficiosa algú m’haguera preguntat on em veia deu anys més tard i haguera guardat les respostes, segur segur segur que no n’hagués encertat ni una. I potser precisament per això, per eixir-me’n del guió, és que crec que les coses van bé i que sóc on he de ser ara mateix.

Llarga vida a l’apòstata desficiosa!

Llibres llegits (1r trimestre 2016)

libros clipartFeia anys que ho tenia en ment i era un d’aquells propòsits d’any nou que ara sí, per fi, he decidit dur a la pràctica. Des d’enguany apunte els llibres que vaig llegint, que barregen novel·les (la majoria), assaig o periodisme, novel·la gràfica i/o juvenil i, bàsicament, qualsevol altra cosa que em cau a les mans.

Devore paper, edicions bones i roïnes, llibre electrònic, versions originals i traduccions, biblioteca pròpia, pública o d’amistats. M’agradaria llegir encara més, però el temps és el que és. Pensava fins i tot ressenyar cada llibre, però sé que d’això no seré capaç, i per a fer-ho mal fet, millor no començar. Però si algú té ganes de comentar-ne algun en concret, endavant!

(Actualització: per petició d’algunes amistats, pose un asterisc  costat dels que m’han agradat més, i dos asteriscs als que crec que són absolutament imprescindibles).

Ací les meues lectures del primer trimestre de 2016 (si no indica res diferent, és novel·la):

Gener
 
- The Fall of Giants, Ken Follett *
- Noches sin dormir, Elvira Lindo
- Cicatriz, Sara Mesa
- A Monster Calls, Patrick Ness *
- Red Rosa, Kate Evans (novel·la gràfica)
 
Febrer
 
- Cançons d’amor i de pluja, Sergi Pàmies (contes) *
- El lector de Julio Verne, Almudena Grandes *
- Freakonomics, Steven D. Levitt & Stephen J. Dubner (assaig)
- Tante Wussi, Katrin Bacher & Tyto Alba (novel·la gràfica)
- Los escarabajos vuelan al atardecer, Maria Gripe (novel·la juvenil)
- Los surcos del azar, Paco Roca (novel·la gràfica) **
- 100 Conceptos básicos de Astronomía, Varios autores (divulgació)
- Family Ties, Eric Hobbs & Noel Tuazon (novel·la gràfica)
 
Març
 
- Adéu, RTVV, diversos autors (recull d’articles)
- Il·lustres valencians il·lustrats, Judith Coronado & Migue Martí (recull de biografies)
- Arroz y tartana, Vicente Blasco Ibáñez *
- A l’ombra d’un germà bessó, Glòria Llobet (novel·la juvenil)
- Clapir. El crit de la Història, Grup Clapir (història, divulgació) *
- Després venen els anys, Maria Folch

Resum de l’any (2015)

No sé si esdevindrà tradició perdurable, però l’any passat em va agradar mirar enrere i recapitular què havia donat de sí, així que enguany he decidit tornar-ho a repetir.

2015 és l’any en què m’he reconciliat definitivament amb València, i no dic només amb el País Valencià, sinó amb València ciutat i tot, la València que reviscola i m’està fent sentir més que mai que sóc a casa.

Per no perdre el fil, ací va el balanç ben endreçat:

- He fet el camí de Sant Jaume, en companyia de F. Bé, 5 etapes, però l’he fet. 120 km en 5 dies, a principis d’abril, sense una gota de pluja ni una ferida als peus. Abans de començar ningú no ens ho deia clarament, però es notava que no donaven un duro per nosaltres. Però ho vam aconseguir. Un pas darrere de l’altre, amb l’ànim de l’altra quan decaien les forces, i el somriure compartit en acabar cada etapa. Com a la vida mateixa.

cami

- He llegit molt i variat. Des de clàssics com Blasco Ibáñez (li tenia ganes i no em va decebre gens ni miqueta!) a noves fornades d’autors valencians, meravelles com Cantamapes (compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo, és preciós!), l’últim de Sarah Waters, l’impressionant The Goldfinch de Donna Tartt, diversos títols de Muñoz Molina, Almudena Grandes i Isaac Rosa, tot el que cau a les meues mans de Herman Koch, el decebedor bestseller valencià en castellà La última confidencia del escritor Hugo Mendoza (roín de veres!), la desconcertant La noia del tren i molts altres dels que segur que m’estic oblidant. Amb Chirbes ho vaig intentar sense poder, per ara, però tinc previst donar-li una nova oportunitat.

- He escrit molt menys del que haguera volgut, però he rebut un parell o tres de guardons per relats breus, he acabat un treball més llarg amb el que encara no sé què passarà i tinc el cap a punt d’explotar amb idees que no paren de brollar. A veure si enguany sí que sí. Dependrà de si puc reservar-me unes hores a la setmana per fer-ho bé i endreçat.

- Vaig viure una experiència inoblidable de per vida: ser vocal a la mesa electoral a les eleccions del 24 de maig, les eleccions on es va demostrar que tot el que està per fer ja podem començar a fer-ho. Encara no he trobat les paraules per descriure la incredulitat amb què obríem les paperetes. Una de cada quatre, de la gent del meu carrer, un carrer normal de València ciutat, una de cada quatre per a Compromís. Les mateixes que va traure el PP, sí, però això va implicar un canvi radical. En el govern i en la manera en què em mire els meus veïns d’ençà que sé el que van votar.

votacions

- M’he enfrontat, de nou, a veure de prop la feblesa que té el cos humà i com d’un dia per l’altre ens pot canviar tot. Afortunadament, la recuperació ha anat molt bé, però la reflexió conseqüent m’acompanya ara encara més.

- He gaudit fent regals bonics: des del viatge a Palma perquè els meus pares reviviren els 40 anys de casats (amb visita nostra vista-i-no-vista inclosa) al vídeo que vaig fer per la Plataforma en defensa de la Llei de la Dependència de l’Alcoià – Comtat (que era un encàrrec i va acabar en regal), l’enviament d’un ebook a una xiqueta de 15 anys que és feliç quan llig o convidar la caterva de nebots a veure la lluna a través d’un telescopi professional. I cada volta m’agrada més això de fer regals, perquè alegrar algú altre, encara que siga només un ratet, no té preu.

- He tingut noves ocasions professionals que he pogut aprofitar i que m’han fet créixer molt també personalment. M’he especialitzat encara més en la divulgació de l’astronomia, que cada dia que passa em sembla més apassionant. I he contribuït a fer possible que es rebatege una estrella amb el nom de Cervantes. Llibres i astres, felicitat completa.

- He (re)descobert la importància de les bones amistats. Curiosament, he estretit vincles amb les que viuen al nord ara que sóc al sud (però per feina puge sovint), i he trobat persones fantàstiques ací baix que fan més fàcil la decisió de quedar-m’hi a viure.

- He tornat a enganxar-me als jocs de taula, que he tingut abandonats durant anys, i que proporcionen estones de desconnexió total de tota la resta, que de tant en tant també cal.

- He viatjat menys que altres anys, però no ho he trobat gens a faltar. En part, perquè m’he passat gairebé una dècada anant d’ací cap allà sense parar per fugir de no sé ben bé què, però que fóra el que fóra, sempre venia amb mi. Ara viatge per gaudir dels llocs, i de les companyies. Vaig començar l’any a Canàries, l’acabaré a Nova York, però seria igual de feliç si no em moguera de l’ara i l’ací.

I sí, com deia l’any passat, en línies generals somric molt més que abans.

I l’any que ve, més i millor si pot ser.

 

 

 

València reviscola

2015-11-17 22.02.05Més enllà de la voluntat i capacitat de maniobra que tinguen els que ara estan dins els ajuntaments i les conselleries, la sensació a peu de carrer és tan diferent a la de fa poc més de mig any que encara costa de creure. Si més no, jo ho visc així.

A tall d’exemple: en poc més d’un mes he anat al concert on s’estrenava el disc -preciós- de Botifarra i Pau Chàfer, a la preestrena de l’obra infantil L’aneguet lleig d’Albena teatre, a un dels concerts que ha fet Raimon en nomenar-lo fill predilecte de Xàtiva, a la magnífica confluència d’exposicions que té ara mateix l’IVAM i a l’ocupació, ara legal (fa 10 anys els feien fora per la força), del Col·lectiu Ovidi Montllor amb el cicle de concerts La Fera al Palau, que només ahir va reunir Clara Andrés, Eva Dénia, Feliu Ventura, Hugo Mas, Miquel Gil i uns quants més.

La cosa no s’acaba: aquest cap de setmana tenim La Plaça del Llibre amb un fum de presentacions i títols que ja tinc a la llista per comprar, i el lliurament dels premis del Col·lectiu Ovidi Montllor, i un nou partit del València Bàsquet, que enguany la Fonteta apreta de veres i ja porta 11 victòries en 11 partits. I totes les coses que m’he perdut i em perdré per falta de temps.

I tot això en valencià, com si fóra una cosa normal, perquè cada volta ho és més, de normal. De la València que jo havia deixat feia dotze o tretze anys, on encara t’amollaven de tant en tant un ‘a mí me hablas en cristiano’ que gelava la sang, ara em trobe botiguers que demanen perdó ‘porque yo no lo hablo, pero tú háblame que yo lo entiendo’.

Jo no sé si és que l’aldea que diuen alguns s’escampa com una taca d’oli o si és que els astèrix ens multipliquem com si fórem gremlins, però el cert és que tots els espectacles als que he anat han estat plens fins a la bandera. I no, no som sempre els mateixos quatre. I escoltes valencià al carrer, a l’autobús i al mercat. Tant, que ja quasi ni em sorprén.

Si m’haguéreu dit fa només un parell d’anys que jo anava a viure a València de nou i que seria ací on trobaria la felicitat (pel que explique ací i per moltes coses més), vos hauria enviat a pastar fang. Fa any i mig del trasllat i no me’n pense anar. No podíem haver trobat millor moment per tornar.

Hui en faria 49

I jo ja he renunciat a imaginar com seria amb més canes i unes primeres arrugues. No sé, no puc, no vull jugar a posar-li una cara que mai no serà realitat.

De fet, a dies em costa recordar-me’n així de bones a primeres de com era realment; sort de les fotos. I encara em costa més tancar els ulls i recordar com parlava, el to de la veu, l’accent del nord; sort de les gravacions. M’és impossible recordar l’olor, això sí. O si més no, l’olor de veritat, deslligat d’aquells llargs mesos d’hospitals i verins químics i fum de maria per contrarestar-ne els efectes devastadors. Llàstima que no tinguem eines per enregistrar els olors. El de maria no l’he tornat a soportar des d’aleshores. No puc. Em pot.

El que no oblidaré mai és tot el que vaig compartir al seu costat. El que vam conéixer juntes. Els seus somriures i la seua mala llet. El mal perdre i la generositat gegant. L’aïllament en la lectura i les converses sense fi. La por a la mort i l’agraïment a l’amor.

Hui en faria 49 i no va poder passar dels 40. Els que faré jo en menys de dos mesos i que ja m’han sumit en una reflexió incòmoda i quasi constant. No perquè siga una xifra redoneta, que també, sinó per la sensació de què tot el que viuré a partir d’ara és el que ella ja no va poder viure. I se’m barregen les ganes boges d’aprofitar-ho tot al màxim i la pena infinita en recordar les seues paraules d’impotència per tot el que es deixava per fer.

Hui en faria 49 i jo només puc regalar-li un record a voltes difús per fora però sempre immens per dins. I unes llàgrimes noves i inesperades i plenes d’estima. Potser és que el dol no s’acaba mai.

Per molts anys, E.

desficiosa 2.0

arrovaCom que l’Apòstata desficiosa ha estat tant de temps en període d’hibernació i mentrestant el món ha avançat que és una barbaritat, sembla que és hora no només de despertar sinó també de posar-se al dia.

Així que a partir d’ara em trobareu a @desficiosa, per al que siga menester.

El desficaci de la resurecció de Canal 9 (3a part: comentaris i al·lusions)

commentsContinue la meua reflexió en veu alta sobre com i amb qui caldria fer uns mitjans públics valencians a partir dels comentaris rebuts ahir, que per la seua llargària i complexitat crec més encertat contestar amb una nova entrada ben visible que no en un fil amagat.

Perquè, precisament, tant el que deia ahir com en el que vaig començar despús-ahir pretenia això: debatre i comentar, més enllà de quatre titulars, mirar d’entendre la complexitat de tots els factors implicats. Així que, d’entrada, gràcies als qui us heu pres la molèstia de deixar comentaris.

 

Manuel Márquez, ex-treballador de Canal 9, m’ha explicat que ell va ser un dels impulsors de l’Estatut de Redacció i del Comité de Redacció. De tot cor: gràcies. Com ja he dit en els apunts d’aquests dies, sé que no tots els ex-treballadors es poden ficar en el mateix sac. Sé també que els del primer ERO no vau rebre tant de bombo. Com tampoc els qui se n’havien anat / no havien estat renovats / van estar ‘castigats’ els anys anteriors.

Però això no em contesta la pregunta principal del meu plantejament: si s’obri una nova tele, com destriem el gra de la palla? Com fiquem al mateix sac els professionals que mereixen eixe nom i els “botxins que s’han fet passar per jueus” (cite paraules d’ell)? M’agradaria molt poder aprofundir en això, perquè és el ‘o tots o ningú’ dels representats dels ex-treballadors el que no veig com es pot acceptar ja no per part del govern, sinó per la ciutadania valenciana mateix.

 

El comentari que ve signat com ‘indignat valencià‘ és d’obligada lectura per tal de poder posar-se en la pell dels qui defensen que ‘els treballadors no són els culpables’.

Crec que ja ho he dit abans: ni pense que es puga parlar en global de tots els ex-treballador(e)s ni crec tampoc que com a conjunt es puga defensar la innocència de la seua tasca. Sobretot, la dels periodistes. Intentaré contestar punt per punt per no perdre el fil.

1. Disculpes si dir “Pablemos” t’ha ofés. En absolut em molesta l’espai democràtic que els nous partits suposen, ans al contrari, però no em sent gens còmoda amb el personalisme que es gasta aquesta formació. Però aquest tema, si de cas, el deixem per a un altre dia.

2. Compares el nombre de treballadors que necessiten uns mitjans públics valencians amb Atresmedia o Mediaset. No em val la comparació: ni l’àmbit territorial, ni l’audiència potencial, ni el tipus de programació d’una RTVV crec que hagen de prendre aquest model, en absolut. (Un altre tema seria, a més, el cost econòmic dels recursos humans en aquestes empreses i en Canal 9: entre la precarietat i els sous desorbitats ha d’haver algun terme mig, dic jo. Mai no tornaré a treballar tan poques hores per tants diners com en els dos anys i mig que vaig passar a la tele, i això que tenia contracte de pràctiques. Això sembla normal, tenint en compte que són diners públics?).

3. Diu l’indignat que no entén perquè els treballadors de RTVV han de ser herois i defensors del bé comú que representa un servei públic i no se’ls demana el mateix als de les empreses d’aigua o de Correus. I que no és el mateix el paper de xofers, recepcionistes o maquillador(e)s que el de periodistes. En això últim et done tota la raó: la meua reflexió va adreçada principalment als periodistes. I sí, sí que els hem d’exigir la defensa de la seua professió. Tu dius que han demostrat que “saben narrar la realitat que la direcció obliga”. Això, per a mi, ja els desacredita com a periodistes.

Jo sóc periodista, i càmera, i editora de vídeo, i productora. Sé quan faig d’una cosa i d’una altra, i per a qui treballe en cada moment. Sé, per tant, quan estic fent un vídeo corporatiu i/o institucional i quan treballe per a un mitjà de comunicació. Si em dec, en cada cas, només al qui em paga o si he de tindre en ment la funció d’aportar informació el més contrastada possible als lectors/espectadors. Si trobe justificat falsejar un àudio o si això està fent creure coses que no són veritat. Quan vaig passar per Canal 9, el meu pensament no era complaure el cap d’informatius ni sa iaia (‘escriu això per a què ho entenga ma uela’ és una de les frases cèlebres de l’editor que hi havia en aquell moment, juntament amb ‘xica, que la veritat no t’estropege (sic) un bon titular, o el titular que jo t’he donat’, seguit d’un somriure de pressumpta complicitat).

No vull personalitzar en excés, perquè sé a més que no sóc l’única, però quan jo explicava una notícia tenia en ment la societat valenciana, el que la gent es mereixia saber. Perquè si treballava per un mitjà públic, a càrrec dels impostos dels meus veïns, i com a periodista, crec que aquest era el meu paper. Segurament és un plantejament naïf, però era la manera en què podia dormir per les nits. Possiblement per això, en només dos anys i mig, vaig estar felicitada per algunes notícies, abroncada públicament per altres, castigada sense donar-me tema durant quasi un mes (un mes que vaig cobrar per no fer res, un mes que els valencians em van pagar per no fer res), deportada temporalment a la redacció de Castelló, incrustada després a nacional i internacional on es molestava menys i, finalment, acabades les pràctiques, no se’m va oferir un nou contracte (ni jo ho esperava, és clar).

Així que sí, crec de tot cor que als periodistes d’un mitjà públic se’ls ha de demanar que siguen una miqueta herois. Allò de si no ho faig jo, ho farà un altre, no em val. Amb aquest argument podríem ser tots sicaris o traficants de persones. Cal tindre principis. I si no es tenen, com a mínim, no val a queixar-se després. I ací és quan es pot diferenciar, de nou, entre els valents i valentes que van posar en marxa un comité de redacció, per exemple, i les desenes de persones que deien ‘sí, buana’ a tot. Sempre em va resultar curiós que la categoria professional dins la casa fóra ‘periodista redactor’, i encara més que molts d’ells en realitat tingueren contracte de ‘guionista’ (perquè legalment no els podien contractar a dit com a redactors). Amb el pas dels anys li he trobat fins i tot un punt d’ironia a la tria d’aquestes paraules.

4. Totalment d’acord en què cal remarcar més la incompetència i abusos dels superiors. I, resulta, a més, que molts d’ells també compten dins el conjunt heterogeni d’ex-treballadors que demanen la readmissió. Torne doncs a la meua pregunta inicial: com separar el gra de la palla?

5. Dius que els tècnics no haurieu de tornar a passar una oposició, i que en cas d’entrar professionals més joves no sabrien gastar l’equipament de RTVV perquè no és del més nou. Vols dir que un nou llicenciat en medicina no pot atendre pacients a un ambulatori que no tinga les últimes tecnologies? Ni sé com seria un nou procés de selecció, ni sé com ho faria jo. Fàcil no és, i qui s’ho trobe patirà molt.

Evidentment, l’experiència ha de comptar, crec que d’això ningú té dubtes. Però saps també, i reconeixes al teu escrit, que dins la tele hi havia molta gent que s’escaquejava, que treballava el mínim, i que això és insostenible econòmicament. Hi estem d’acord. Alguns vau entrar per oposició, en un procés més o menys obert i just (de vegades menys que més: en les opos que va haver l’any 2000 aproximadament, ja amb el PP a plena màquina, de les 50 places de periodista que hi havia en vaig encertar 48; podeu traure conclusions). Altres, en canvi, van entrar a dit i per amiguisme, i en totes les categories professionals. En funció de què es defensarien ara els drets adquirits per aquestes persones i no per les que mai no han tingut opció de treballar allà?

Hi torne: com triaries qui dels ex-treballadors ha de poder treballar en una nova RTVV (no ho oblidem: la vella està morta i rematada gràcies al PP, que jurídicament se les va fer vindre bé per impedir que es torne a obrir com a tal)? Qui sí i qui no? Els de la diàspora valenciana de professionals, no post tancament de RTVV, sinó els de les fornades dels anys anteriors que mai no han tingut ocasió de treballar ací però s’han buscat la vida a altres llocs, tendrien alguna opció?

Jo no tinc les respostes. Ni sóc ningú per pretendre tindre-les. Però crec que el tema s’ha de debatre entre tots. Dius que parle des de l’odi. T’assegure que no és així. Des de la indignació, segur. Des de la incredulitat, també. Des del desig de què es facen les coses bé, sobretot.

Tot i el desacord que ens separa, coincidim en l’essencial: que es porte davant d’un jutge els gestors i tornen el que ens han robat. Jo encara demanaria més, tot i que sé que no podrà ser: que es jutge també els caps de continguts que durant dues dècades han manipulat la informació que es mereixíem com a valencians.

 

El desficaci de la resurecció de Canal 9 (segona part)

rtvv tornara(Ve de la primera part).

Jo no sé què van prometre Puig, Oltra i Montiel en campanya als ex-treballadors de RTVV, però vull creure que no sóc l’única que té 100% clar que és impossible reincorporar els 1.608 professionals que hi havia en plantilla el dia que es va tancar Canal 9. Sobre això, a més, tinc un altre dubte que ningú no m’ha sabut resoldre encara: per què se centra la reivindicació en aquests últims i no s’inclou a tots els qui hi van treballar abans, i que se’n van anar al llarg dels anys, per voluntat pròpia o perquè els van fer fora en no acotar el cap a cada barbartiat que se’ls demanava com a professionals?

Iep, que quede clar que no ho dic per mi, perquè, repetisc: no seguir a RTVV és el millor que m’ha passat en la meua vida professional. Però sé de molta gent, grans periodistes, que se’n van anar al carrer per voler ser precisament això: periodistes.

En altres articles ja s’ha fet la comparança entre els periodistes i els metges. I la trobe molt encertada. Si un metge actua de mala fe, pot i ha de ser apartat de la seua pràctica professional. En aquell moment  i també si pretén canviar d’hospital o si aquell en el que hi treballava canvia de mans o de nom. Ja no es mereix dir-se metge.

De la mateixa manera, pense, els periodistes, que venen a ser els qui observen i expliquen els símptomes d’una societat, els qui ajuden a fer el diagnòstic d’un sistema polític i els qui tenen una influència brutal a l’hora de receptar-li al personal quines decisions prendre i com actuar, haurien de tindre una responsabilitat semblant.

Com a pacient, jo no em fiaria d’un metge que em recepta per indicació de la companyia farmacèutica de torn i no pel meu estat de salut. Com a ciutadana, tampoc no puc fiar-me del periodista que no m’ofereix informació veraç, fiable i contrastada en lloc del que el partit polític de torn li diu que m’ha de dir.

I he dit ‘partit polític de torn’ amb tota la intenció. Perquè són molts els que ja es temen que a la nova RTVV, perquè hi haurà una nova RTVV, col·locaran els elegits per PSOE (he estat a punt d’escriure PSPV, però me n’he adonat a temps de l’anacronisme) i Compromís. De fet, als periodistes que aquests dies s’han posicionat en contra de la readmisió en bloc dels ex-treballadors se’ls contesta amb un ‘a tu quin càrrec t’han promés?’ que a mi, personalment, m’eriça el bescoll més que una pel·li de por.

Si el canvi que els valencians hem hagut d’esperar quasi un quart de segle es resumeix, per part de suposats professionals de la informació, en un simple intercanvi de cromos, no anem bé. Gens bé. Si els partits que ara ens governen pretenen fer una estructura al nou ens on la Generalitat tinga el poder sobre els continguts i, sobretot, els informatius, no anem bé, tampoc.

Crear uns mitjans de comunicació amb un grau d’independència que els faça creïbles no serà fàcil. Però si no aspirem a això potser no val la pena ni que ens ho plantegem. Diuen els rumors que en una hipòtetica i futurible selecció de personal donarà molts punts haver treballat a la vella Canal 9. Jo demanaria als qui hagen de fer les baremacions que això no incloguera només els anys de contractació, sinó el nivell de sotmetiment. Però no per partidisme, sinó per dignitat professional. Repetisc: no em referisc a la totalitat dels ex-treballador(e)s de RTVV sense matisos. Però aquells que durant anys no han fet més que d’escrives al dictat saben que no es mereixen dir-se periodistes.

(Continuarà, potser…)