Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

30 anys d’una festa major única

0
Publicat el 16 d'agost de 2009

Ara fa trenta anys, el primer ajuntament democràtic de Malgrat no tenia ni un ral (s’havia constituït feia molt poc, enmig de la ruïna econòmica heretada del post-franquisme) i s’havia de fer la festa major. Eren moments de gran participació popular i es va decidir enfocar-ho així. Res d’envelat: les ballaruques i espectacles, a la plaça de la Barretina, on la gent s’asseia en cadires de fusta plegables. El munt de persones que, de les més diverses entitats, conformàvem la flamant Comissió de Festes trèiem les cadires guardades en un local de la vora de la plaça. I quan l’acte s’acabava, les hi tornàvem a desar, amb la col·laboració espontània de molts i molts veïns.

Tots els actes eres gratuïts. Ara bé, no recordo si aquell primer any ja ho vam posar en marxa, però el cas és que fins ben bé el 1982 o 1983, els de la Comissió passàvem per les cases -carrer per carrer, porta per porta, del punt més cèntric al més arraconat del poble- a recollir una aportació econòmica voluntària -la que cadascú volgués, si volia-.

Tot plegat, doncs, anava carregat de voluntarisme i participació. I no sé si va ser que la cosa s’encomanà molt i molt o bé que l’ambient polític i social d’aquell 1979 ho va provocar -o potser una cosa i l’altra-, el cas és que hi hagué un descomunal esclat de festa a tot el poble. Cada carrer va organitzar al seva festa de carrer -sardinades, pà amb tomàquet, música, gresca…- es pot dir que simultàniament. No cal dir que, des de la Comissió de Festes, no tan sols ho vam estimular, sinó que ho vam viure i veure com una part essencial, compartida, de l’esperit de festa que entre tots fèiem possible. I vam fer-ne un reportatge documental.

Sí, l’Ajuntament de Malgrat -avui en dia tan allunyat d’aquell agost de 1979, en tots sentits- és propietari d’una pel·lícula en super 8, testimoni valuosíssim d’aquell esclat popular i democràtic. Són imatges de tot un poble en alegria, sentint-se feliç de ser on és i esperançat en el futur. Són imatges en què es veu canalla que ara són pares de família, plenes de malgratencs i malgratenques que ja ens han deixat. Són imatges d’un moment màgic, únic i irrepetible.

Amb motiu del trentè aniversari d’aquell esdeveniment, hauria estat molt bé que l’Ajuntament edités en DVD la pel·lícula i l’hagués posat a disposició dels ciutadans. Però no. No ha estat així.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari