Des d'aquí

A molts joves d’ara mateix segurament els pot semblar increïble, però aquell 10 de setembre de 1983, la colla d’amics vam viure l’arrancada d’emissions de TV3 com si es tractés d’una final de Copa d’Europa de futbol. Ens vam trobar al bar del poble on solíem reunir-nos -el del Centre Parroquial- i fins i tot crec recordar que hi havíem penjat un cartell amb què anunciàvem l’esdeveniment. Amb expectació, miràvem el televisor que, enlairat, presidia tot un cantó de l’establiment. Entre nosaltres, altra gent que s’hi va apuntar i clients habituals del bar, n’érem forces: el local, sobretot aquell racó, feia patxoca. Amb aquestes que comença l’emissió i de seguida, paf, un anunci de Coca-Cola en català: l’esclat! Com si el crac futbolístic del Barça hagués marcat un gol decisiu, ens vam aixecar de les cadires celebrant-ho, amb gran alegria. Un anunci de Coca-Cola en català! Valga’m Déu, qui ens havia de dir que acabríem veient-ho fet realitat: l’anunci i que, per fi, tinguéssim una cadena televisiva en la nostra llengua!

Afortunadament, ara ningú no ha de celebrar com un fet excepcional que una marca s’anunciï en la nostra llengua i el nombre de telespectadors, de tota classe i condició, que una estona o altra mira TV3 és infinitament superior als que aquell 10 de setembre de 1983 vam anar a rebre-la com qui va a veure el naixement d’un nadó.

Aquest nit tanmateix, no participaré en la celebració dels 25 anys de TV3, perquè tinc prevista una altra cosa millor: ser al primer dels sopars populars de festa major que, com cada any, s’organitza a Palafolls, poble de la meva dona. Segurament és un positiu signe de normalitat, però no deixa de reflectir una certa desafecció cap a TV3, per com estan anant les coses. Dit d’una altra manera, em sento com davant d’aquell aniversari d’algú que, en el fons celebres, però no tens ànims de ser a cap festa que se’n faci.