Des d'aquí

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

(Nota: els actes previstos a les Peixateries Velles es faran a la Biblioteca o a l’Arxiu, si plou)

18.00h. Peixateries Velles. Presentació. Al Portal, una revista de l’Alguer. Des de l’Alguer, ens visita Carlo Sechi per presentar-nos “Al Portal, veus de l’Alguer” una revista de cultura i actualitat algueresa en català que surt tres cops l’any i que va veure la llum durant el Sant Jordi 2022. Una iniciativa que no només posa en valor el català a l’Alguer, sinó que és una nova eina per als joves i les escoles i un nou estímul per recuperar tant com es pugui l’ús de l’alguerès en forma oral i escrita. Carlo Sechi, polític i activista alguerès, forma part del consell de redacció de la revista. Aquest acte ha comptat amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua de l’Alguer.

19.00h. Peixateries Velles. Xerrada. L’Alguer, el gran desconegut de la cultura catalana. Si el grau de coneixement d’un poble és proporcional a les vegades que la gent l’esmenta, l’Alguer seria més conegut que moltes viles del Principat. Malauradament, no és així. Més enllà de saber que s’hi parla català, o això diuen, i que és a l’illa de Sardenya, en sabem ben poques coses. La distància geogràfica, el temps i altres motius que no podem escatir aquí han afavorit aquest desconeixement. L’historiador alguerès Marcel A. Farinelli ens ajudarà a omplir part d’aquest buit amb la xerrada L’Alguer, passat i present de la ciutat catalanoparlant de Sardenya en la qual, a més, ens introduirà a la part més literària de l’Alguer.

20.00h. Peixateries Velles. Diàleg. Jaume Aubanell: El gust és meu. Escriptor, gastrònom, gurmet, diletant i malgratenc, Jaume Aubanell es va proclamar l’any passat vencedor del Premi RECVLL de narrativa Joaquim Ruyra de la veïna vila de Blanes. I ho va fer amb un títol que el defineix a la perfecció: ‘El gust és meu’, un aplec de narracions breus marcades per les passions humanes que tenen relació, en major o menor mesura i com no podia ser d’una altra manera, amb la cuina. Presentarà el llibre l’editora de Vibop i periodista Montse Serra.

21.00h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Carles Belda viatja pel cançoner. Mestre de l’acordió diatònic, Carles Belda ens convida, com a tancament d’aquesta segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre a fer un viatge pel cançoner popular dels Països Catalans. Una actuació que convida a cantar i a ballar al ritme de cançons que potser fa anys que no visitem però que de ben segur no hem oblidat.

A més a més: literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions…

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

19.30h. Peixateries Velles. Xerrada. Foc, llengua i ficció. Una aventura dels orígens per Joan-Lluís Lluís. L’arqueologia, la panteologia, l’antropologia i moltes altres ciències expliquen de manera racional, i creïble, l’origen de les llengües i el naixement de la literatura. D’acord. Però què n’hem de fer de les versions nascudes de la tradició oral, de les llegendes o de la imaginació d’un escriptor? L’escriptor Joan-Lluís Lluís ens parla de l’origen de les llengües i el naixement de la literatura.

19.30h. Arxiu Municipal. Taller. Com es fa un llibre? Què és una “tripa” o unes “guardes”? Què són els plecs? Què és una “pàgina mestra”? Què en sabem de les parts d’un llibre? O de com es construeix, físicament? El malgratenc Josep Carrasco, que es mou des de ben petit entre llibres, impremtes i dissenyadors, ens explicarà pas a pas, el camí d’un llibre il·lustrat, des que algú el pensa fins que es recolza en la lleixa d’una biblioteca. I no només ho explicarà sinó que farà una classe pràctica perquè tothom s’endugui un llibre a casa

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. El projecte ‘Garbells de llengua’ obre fronteres. Des de la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, sempre s’ha fet una feina ingent per ampliar els horitzons del català. El seu projecte “Garbells de llengua” que malda per no perdre la riquesa de la nostra llengua i evitar-ne el deteriorament entre els propis parlants, és un projecte d’excel·lència que està ben implantant al Principat i que ara vol arribar a totes les terres de parla catalana. Ens en parlaran els seus responsables.

22.30h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Llegendes de Sant Julià de Lòria. Des de les valls d’Andorra, concretament des de la parròquia de de Sant Julià de Lòria, ens arriba aquesta proposta del departament de Turisme del Comú de Sant Julià de Lòria, amb interpretació d’Assumpta Mercader, que ens parla de llegendes de bruixes i misteris andorrans. Al costat de l’Assumpta, Carles Sanz a l’acordió i Marc Figuerola a la guitarra ens traslladaran musicalment als Pirineus.

De 10 a 14h i de 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions…

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

18.00h. Peixateries Velles. Inauguració. Inauguració oficial de la segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre. Parlaments protocol·laris i presentació del programa del festival. Els parlaments es traduiran simultàniament a la llengua de signes catalana per part de la intèrpret Andrea Lamela.

18.45h. Biblioteca La Cooperativa. Espectacle infantil ‘Cagadubtes’. Us heu aturat mai a pensar en les paraules que dieu cada dia? Assumpta Mercader ens en parla al ‘Cagadubtes’, un recull de contes amens i divertits per atansar la canalla (i els adults també) a la riquesa lingüística del català. Com traduiríem cagadubtes? I rauxa? Veniu a aprendre noves paraules d’una manera lúdica i enriquiu el vostre vocabulari.

19.00h. Peixateries Velles. Recital poètic. Del País Valencià a Malgrat de Mar: Josep Piera i Josep Lluís Roig. Recital poètic a dues veus. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, Josep Piera, recitarà versos de la seva obra completa. Al costat del poeta de Beniopa, Josep Lluís Roig, d’Oliva, llegirà poemes dels seus llibres ‘La llum del curtcircuit’ i ‘La fam tendra’, publicats a Bromera. Acte patrocinat per Òmnium Cultural.

20.00h. Peixateries Velles. Taula del Llibre. L’Enciclopèdia Catalana: una obra de país. L’historiador Josep Lluís Martín Berbois ha escrit ‘La Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país’ (Editorial Base), una història del projecte d’aquesta obra de consulta magna, símbol de catalanitat a les cases on es trobava. Una baula en la lluita per la llengua que es va fer realitat, després de moltes dificultats, per la voluntat i la convicció d’uns quants. En parlarà amb l’escriptor Sebastià Bennasar.

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. Català a les Illes Balears: resistir als vells i als nous atacs. El compromís d’en Tomeu Martí amb la llengua i la cultura catalanes és fora de tot dubte. Des del periodisme, essent com és director del Diari de Balears i d’Ona Mediterrània; des de la poesia i l’escriptura; i des de l’activisme, els seus posicionaments són clars. Serà a Malgrat per parlar-nos de la situació actual del català a les Balears, especialment després del retorn del feixisme més arnat i caspós.

22.30h. El Rovell Ateneu Popular. Espectacle.  Concert de ‘Tel·lúriques’. ‘Tel·lúriques’, duet musical de Mallorca format per la malgratenca Maria Roger i Manena Duel. Dues cantautores residents a l’illa que decideixen fusionar les seves veus per arribar amb una proposta molt personal, on la música de cançó d’autora és la protagonista. L’estil mediterrani i ritmes tradicionals ibèrics són part del seu espectacle, així com les harmonies vocals que es creen entre elles, la guitarra i el pandero quadrat.

De 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, tallers, exposicions…

Hi ha veus al País Valencià que defensen que, aprofitant la proposta que es puguin parlar la nostra llengua a les Corts espanyoles, se la denomini català/valencià. I fins i tot el PSOE valencià sembla que ho ha negociat amb la presidenta del Congrés, Francina Armengol.

A mi m’havien entrat dubtes, d’entrada. D’una banda, mentre no es qüestionés la unitat de la llengua catalana en tot el seu àmbit territorial, potser fóra una manera d’acabar amb la tradicional divisió que l’Estat i algunes (força) empreses fan, amb opcions lingüístiques diferenciades pel català i pel valencià. A més a més, sota una mateixa denominació, potser s’evitaria la bestiesa que ja corre per les xarxes, de posar al Congrés traductors i intèrprets específics per a cada varietat, en lloc de buscar-los competents en totes les varietats (no només la Central i la Valenciana). Per altra banda, però, no ho veia gens clar, perquè acceptar aquest canvi de denominació per factors territorials podria portar a haver-hi d’afegir, aviat, aquella ximpleria dels de Sumar de les Illes, que proposen dir-li Balear a la seva variant i així anar afegint (Català/Valencià/Balear) i potser acabaríem amb allò tan ridícul i acientífic de Català/Valencià/Balear/Franjolí/Alguerès…

Aquest matí, però, una autoritat acadèmica de Filologia m’ho ha deixat clar: “No pot haver-hi doble denominació de la llengua. Valencià ha estat sempre una denominació local del català.” -ha escrit a Facebook-. “És una denominació legítima, però local; e. g. un alguerès o un eivissenc etc no diran mai que parlen valencià. Aquest és el nom que rep el català a València.“- ha remarcat-. Li he comentat: “De totes maneres hi ha valencians que estan per la unitat de la llengua que defensen la doble denominació, com per exemple, Vicent Branchat, que n’està fent intensa campanya a Twitter, on fa poc ha escrit: “En el segle XV Joanot Martorell va escriure “Tirant li Blanc” i ho va fer, segons ell mateixa, en llengua valenciana. Cinc segles després els valencians encara tenim la “mania” d’anomenar així la llengua que parlem.”” i m’ha contestat que “No feien servir mai el nom valencià fora de València. He llegit moltíssims exemples de valencians que diuen sempre català fora de València almenys al segle XV i, quant al Tirant, la dedicatòria fou reescrita a la impremta, i la immensa majoria d’aquestes declaracions de “en llengua valenciana” es deuen als impressors locals.”. I hi ha afegit: “Aquesta llengua es coneixia internacionalment amb el nom de català, i una vegada que els jurats de la ciutat de València escriviren a la vila i aldees de Moya i de qualssevol llocs del regne de Castella per reclamar «un catiu de llinyatge de tartres, emperò batejat e apellat Joan, d’edat de vint anys poc més o menys», especifiquen que parla molt bon català: «e paladí en son parlar català, com de poquea a ençà se sia nodrit» [Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, I, p. 28 ] (Lola Badia & Jaume Torró, El Curial e Güelfa i el “comun llenguatge català”, Cultura Neolatina)”. I, després d’una sèrie de consideracions, ho ha reblat: “(..) no és el mateix dir “català, el qual a l’antic Regne de València rep el nom de valencià” o una doble denominació “català/valencià”. Això darrer no ho acceptaria de cap manera, o algú s’imagina “holandès/flamenc/africans”, “portuguès/brasiler” etc? Als polítics ni la sal, amb els diners compren els filòlegs, els historadors i els filòsofs.”

Atenció, nous ajuntaments catalans: en la programació d’actes musicals tingueu en compte els grups que canten en valencià i en català de les Illes, que amb els governs del PP i VOX a casa seva ho tindran difícil per actuar-hi. Solidaritat i bona música en català a casa nostra!

D’un temps ençà el sistema d’atendre’t a les administracions, a les entitats bancàries, etc. és demanant prèviament “cita”. Per això s’ha estès el costum de “demanar cita”; però nosaltres teníem de tota la vida una manera diferent de dir-ho. Per anar al metge, si calia, “demanaves hora”; per anar al barber, si calia, “demanaves hora”… I encara, en molts àmbits, inconscientment, se segueix “demanant hora”. Són les institucions que ens han fet tirar cap a la fòrmula més semblant al castellà, de “cita prèvia”, perquè nosaltres, quan ha calgut, de totat la vida que hem “demanat hora”. així doncs, potser que comencem a exigir les institucions que canviïn això de “demanar cita prèvia” per “demanar hora”.

Durant molt de temps vaig acabar els correus electrònics dient “Una encaixada”. Això generava algunes bromes del tipus “Una queixalada, dius?”; però a mi m’agradava acabar encaixant (la mà) en acabar els textos. Després, la funció pública en què treballava em va acostumar a fer servir la fórmula “Cordialment” i vaig deixar estar les encaixades. Més cap aquí, sobretot des de que m’he jubilat, he començat a escriure “Una abraçada” i de debò que ja gairebé sempre és el que empro.

Ve’t aquí però que aquest dia vaig fer un correu a un conegut i em va sortir l’encaixada, talment reviscolada. I així ha estat com m’hi he retrobat i he sigut conscient del canvi de la fórmula al llarg dels anys.

Em sembla que em quedo amb l’encaixada…

Diu que el govern ha decidit millorar el llenguatge administratiu, per fer-lo més directe, més clar, més entenedor. I això està molt bé. Tot i que em temo que hi inocularan la doctrina desastrosa de l’anomenat llenguatge inclusiu.

Passa però, que l’administratiu té unes peculiaritats de llenguatge que són inevitables i a això no s’hi podrà renunciar. El procediment administratiu que tenim és molt garantista i fa necessari que, a gairebé tots els documents, hi hagin de constar els fonaments legals del que et diuen, les vies de recurs a què pots acollir-te… És a dir que, a més de paraules d’argot, de termes jurídics, hi apareixen uns formulismes que, pràcticament, són coses de gestors o advocats, difícilment assequibles per al ciutadà normal i corrent.

Per això, sempre he pensat que el canvi de debò als documents administratius passaria per capgirar l’ordre dels paràgrafs en els textos i començar per una explicació planera de què va la cosa, en llenguatge universalment entenedor, i després seguir amb els paràgrafs destinats als especialistes en dret. Podem estar segurs, però, que el canvi no anirà per aquí. Que es limitaran a fer construccions sintàctiques actives i no passives -això fa dècades que es diu que s’ha de fer-, a introduir-hi ideologia LGTBI, etc. En definitiva, de “llenguatge administratiu millor”, al meu entendre, res de res.

Fa setmanes, l’actriu Mercè Martínez va cridar l’atenció perquè el públic no omplia les funcions de l’obra teatral musical en català “Golfus de Roma” i hi va haver resposta positiva de seguida, fins al punt que em sembla que no m’equivoco si dic que ha estat un èxit de taquilla. És com si els catalans necessitéssim que ens facin un SOS perquè ens mobilitzem, com si no hi hagués dinàmica natural i espontània d’estar amatents a l’oferta en la nostra llengua.

A començament de desembre, des del compte de Twitter DoblatgeEnCatalà es va començar a fer campanya perquè la gent anéssim a veure la versió doblada al català de la pel·lícula “Avatar: el sentit de l’aigua”, els mitjans de comunicació se’n va fer ressó i la Generalitat tot seguit engegà una propaganda amb el lema “El teu gest compta”. El resultat, molt bo, malgrat que són poques les sessions en la nostra llengua i en pocs cines, menys n’hi ha en el format 3D i les ofereixen en horaris no gens pràctics, en general: allà on hi ha hagut català i 3D, malgrat els horaris, el públic ha respost. Novament però sembla que ha calgut una empenta important per a poder parlar-ne en positiu, malgrat les condicions difícils.

La pel·lícula “Alcarràs” va ser un èxit de taquilla a tot el mercat espanyol, però molt remarcadament a Catalunya, on esdevingué un fenomen d’ençà el seu triom a la Berlinale. Quan s’estrenà comercialment a final d’abril de 2022, hi hagué cues als cines per a veure-la i hi va estar en cartellera durant diverses setmanes; però amb un flux decreixent d’espectadors, com si l’empenta que se li donà d’entrada fos superior al paper del boca-orella posterior.

Cas contrari ha estat el del film “Suro”, del qual no hi ha hagut prou promoció prèvia com a pel·lícula en català i comercialment ha punxat a casa nostra igual que ha fet a la resta del mercat espanyol: només ha tirat bé al Cine Verdi de Barcelona, al Truffaut de Girona i a un cine basc. En aquest cas, el comportament ha estat més avinent el normal d’una pel·lícula d’autor que fa vida a les sales de VO. Però hem d’esmentar l’excepcionalitat del Truffaut gironí: allà hi hagué bona promoció prèvia, el públic de la ciutat l’ha identificada com a pel·lícula en català i “seva”, que interessa, i n’han hagut d’allargar encara una setmana més la seva exhibició.

Aquest 2022 ha quedat clar que hi ha gent sensible a la llengua que, mobilitzada, respon; però si no hi ha empenta… la cosa no acaba de funcionar. El desig fóra la normalització, que el públic “per se” trobéssim les coses en català i així les consumíssim; però, en no estar normalitzats, depenem molt del factor “interès pel català” perquè les taquilles vagin bé. I això s’ha d’estimular, cada vegada, i mirar d’arribar fins i tot als que no hi són tan sensibles!

També hi ha, sobretot per les xarxes, la campanya “Mantinc el català” perquè els catalans no canviem de llengua en trobar-nos un castellanoparlant i perquè fem servir d’entrada el català en relacionar-nos amb serveis, comerços, institucions, etc. Una altra empenta, que també està obtenint força ressò, i que sembla igualment necessària.

Jo sóc obedient de mena. M’agraden les institucions i el joc institucional. Hi crec. Em sap molt de greu quan llegeixo menysteniments a les institucions. I entre aquestes hi ha l’Institut d’Estudis Catalans i en particular la seva Secció Filològica. Jo no soc del ram i pateixo quan llegeixo filòlegs que respecto molt dient-ne pestes. Tanmateix, jo miro de seguir el que diu l’IEC. Fins i tot he cedit amb el tema dels diacrítics -per bé que em costa!-. Ara, el que han dit avui passa de taca d’oli per mi. I m’indisciplino. I us proposo que us indisciplineu. Han eliminat del diccionari en línia les entrades “encotillat” i “mamarratxo”, que em semblen ben vives. No anem sobrats de res com per anar eliminant paraules que fem servir. I és que si bé de “cotilles” ja no se’n fan servir gaires, de coses “encotillades” n’hi ha un munt… I de “mamarratxos” n’estem plens!

Per tant, us proposo desobeir l’IEC -pobre de mi, qui m’ho havia de dir!- i fer servir encara més “encotillat” i “mamarratxo”.

Ma Carme Junyent, a qui admiro i respecto molt, ha proposat que, per a complir la sentència del 25% de castellà a l’escola, s’ensenyi en aquest idioma el castellà i les matemàtiques. Automàticament m’ha vingut el cap l’aprenentatge que vam fer del llenguatge matemàtic a la carrera, quan vam començar a fer les classes en català. Allò dels sinus, els cosinus, etc. I he pensat que, si es passés a fer matemàtiques en castellà, es perdria tot aquest vocabulari… Pobres sinus i cosinus… tan monos que són!

“Sold out”? Per què hem de recórrer a aquest anglicisme podent dir “Tot venut”?

Porto una temporada que agafo el tren més sovint del que era habitual i segurament per això, em vénen ganes d’escriure apunts sobre Rodalies. Aquest d’ara, però, l’hauria d’haver escrit ja fa temps.

A les estacions de la línia R1, si més no les que cobreixen el trajecte Barcelona-Blanes, quan els altaveus anuncies origen i destinació dels trens ho fan identificant fonèticament les localitats en castellà. L’Hospitalet de Llobregat o Blanes sonen exactament en castellà, tant quan la locució és en català com quan la locució és en castellà. Això, a part d’un error blasmable, diria que voreja la il·legalitat: o no és que, estatutàriament, la denominació de les localitats a Catalunya ha de ser en català? I la fonètica, no forma part de la llengua?

“No creuin les vies” diuen pels altaveus a Rodalies de Catalunya. No sé perquè no diuen “No travessin les vies”. Quan ho fan en castellà no diuen pas “No atraviesen les vías”. Tant poden fer servir “creuar” com “atravesar”, però així com en castellà cal dir “cruzar”, no entenc perquè en català no diuen “travessar”. Al meu poble sempre hem parlat de “travessar les vies” i no de “creuar-les”.