Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Arxiu de la categoria: País

3CAT: la qüestió, amagar Catalunya

0

Radio France, France Televisions, Radiotelevisión Española (Radio Nacional de España, Televisión Española), British Broadcasting Corporation (BBC), Rádio e Televisão de Portugal, Raidió Teilifís Éireann, Radiotelevisione Italiana/ Radio Audizioni Italiana, Nederlandse Publieke Omroep… Tots els mitjans públics conserven el nom del país a les seves emissores de ràdio i televisió. Ara va la CCMA i decideix que Catalunya Ràdio passi a dir-se CatRàdio com a pas intermedi a la denominació definitiva 3CAT, nom que també adoptarà TV3-Televisió de Catalunya. El cas és treure la paraula Catalunya dels noms.

No podem dividir la societat, però els catalans hem de reaccionar!

0
Publicat el 29 de juny de 2023

No podem dividir la societat per cap motiu. Tampoc per la llengua. Però els catalans hem de reaccionar amb eficàcia i contundència i fer de la nostra llengua, el català, una eina útil, un parlar ric, un valor preuat de la nostra societat. S’ha d’acabar (mal que ens costi) amb el vici de passar-nos al castellà quan l’interlocutor el parla o no sabem si ens entenen: que s’espavilin! El sector més dur del castellanisme està atacant els fonaments més sòlids de la nostra parla, ja al País Valencià i a les Illes, i, via judicial, també a Catalunya (on faran tot el que podran perquè reculem). Això sense comptar la catalanofòbia social de molts castellans residents a Catalunya que està sobreeixint, especialment a través dels seus fills, que supuren i vomiten el rebuig al català que mamen a casa. Si no ens fem valer, res valdrem i la llengua, que en serà la primera víctima, només en serà un aspecte. Amb respecte, però amb seguretat amb nosaltres mateixos i estima pel país i la llengua, fem-nos valer!

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Laura Borràs

0

M’agradava veure com Laura Borràs parava els peus als feixistes al Parlament. M’agradava veure com anava recorrent el país, duent pels pobles i ciutats la senyera de la institució, trepitjant país, oimés quan fa temps que els líders (sic) polítics han deixat de fer-ho (i mal tingués tot plegat cert regust populista).

Però van aparèixer uns quants assumptes delicats (imputació Juvillà, permisos molt cars a funcionaris del Parlament…) i es va mostrar matussera políticament i administrativament. Les situacions eren complexes, però d’una alta responsable política cal esperar-ne alçada política, finor, que no va demostrar. I, des del punt de vista administratiu, va passar per certs embolics amb els subordinats, que feren patir. Diria, a més a més, que el seu entorn no hi va ajudar gens, perquè se’n pogués sortir millor (recordem l’esbombat cas Dalmases).

És evident que, a mesura que anava guanyant popularitat, l’oposició i ERC s’anaven neguitejant i que van anar segant-li l’herba, amb el lideratge mediàtic del nostre Goebbels, Sergi Sol, i el dictat polític marcat per les subvencions escandalosament esbiaixades del Govern nostrat.

Però va venir el judici que, objectivament, va tenir un procediment previ i un desenvolupament molt polititzats, de caire unionista i amb cara vocació de cacera del personatge públic Laura Borràs. Del que en va transcendir, tanmateix, es pogué arribar a la conclusió que ella, quan era al capdavant de la ILC va ser (ultra els mèrits pel que hi féu) prou matussera amb els procediments administratius que tenen a veure amb el cas, fins al punt de donar munició a l’acusació i al tribunal per a sortir-se’n amb el que pretenien, que tampoc era fer justícia justa.

I s’ha emès la sentència, que confirmant totes les sospites prèvies mal pensadores, ha estat desproporcionada, injusta, d’acarnissament.

La situació, doncs, em resulta paradoxal. D’una banda, crec que Laura Borràs ha de deixar la política, perquè, com he dit, no té el tarannà avinent a les greus necessitats que requereix un càrrec públic oimés si és del màxim nivell. Però per altre cantó, em sento totalment solidari amb ella davant el que li han fet els col·legues polítics, els mitjans públics o privats subvencions, la podridura unionista, fiscalia i jutges. Entenc que s’ha de defensar, via recursos, fins al final, buscant justícia de debò, i que m’hi he d’estar al seu costat, des del convenciment que hi ha hagut conxorxa, aprofitament de circumstàncies i febleses, per a carregar-se-la com a MHP i com a presidenta de Junts, mal fos arruïnant-li també la carrera professional.

Per mi, doncs, el millor fóra que plegués de la política (si s’ho pot permetre econòmicament, mentre no pugui exercir professionalment, tot sigui dit) i que bregués de valent perquè la veritat pregona s’imposi, mal serveixi per a restituir-li drets personals que ara se li volen treure i mal sigui també per deixar en evidència que tot plegat no ha pretès altra cosa que fer-la fora, decantar-la, aixafar-la com a líder política. Però les males intencions dels altres, no li haurien d’impedir de fer el que ha de fer, retirar-se. No s’hauria d’aferrar al clau roent de la injustícia per seguir amb la seva vocació pública fracassada, derrotada.

Quantes Catalunya hi ha?

0

Tot i que no em feia gràcia que guanyés Espanya ni el Marroc, al partit que els enfrontava del Mundial de Qatar, he de confessar que em va caure prou bé la celebració festiva dels marroquins per la seva victòria, amb un castell i certes declaracions afalagadores… Tant és així que, en llegir l’article d’Alaaddine Azzouzi a Vilaweb (La Catalunya d’en Youssef i la celebració dels afeccionats del Marroc), vaig compartir-lo al meu mur de Facebook. Un bon amic que sempre em fa pensar, però, em va replicar “Salvador, el primer paràgraf no es pot admetre. Els que segueixen tampoc (..) Tenen tot el dret del món a celebrar-ho, com els madridistes que viuen a Catalunya quan guanya el Real Madrid; a qui no li agradi s’haurà de fotre. Però el discurs d’aquest periodista no es pot admetre ni Vilaweb l’hi hauria d’haver publicat (..) No faré el discurs que els immigrats i fills dels immigrats nascuts a Catalunya han d’ésser del Barcelona i no del Real Madrid. No comparteixo aquest discurs. Però el discurs d’aquest xicot marroquí o d’origen marroquí va molt més enllà i no és correcte ni ponderat el que diu des del primer paràgraf, per no dir que és fals, ingenu, trampós o mal intencionat. És un tema tabú i ningú s’atreveix a pensar ni a parlar-ne obertament. Ja vam observar l’1 d’octubre que molta gent de Bellvitge, per posar un exemple, eren andalusos o extremenys etc i de Bellvitge”. I m’ha fet rumiar. I m’he rellegit l’article, detalladament.

Esclar, em plantejo, llegint l’article: “Quantes Catalunya hi ha?” Tantes com persones hi vivim, segurament; cadascú amb la seva percepció de les coses. Però aleshores puc preguntar “Quants Marrocs hi ha?” i “Quin Marroc celebraven?” I el mateix podríem dir de tot arreu: “Quantes Espanya hi ha?” i “Quina volia guanyar l’altre dia?”; “Quantes França hi ha? i “Quina vol guanyar el Mundial?”

El caràcter històricament integrador de Catalunya ens fa estar oberts a la integració d’en Youssef i de qui visqui i vingui a quedar-se al nostre país; però el terme clau és “integració”, respectant els orígens, els costums, la llengua, les creences…, tanmateix integrant-se a la nostra comunitat, que té uns orígens, uns costums, una llengua, unes creences… eixamplant la mateixa noció de “català”.

Quan diem “Catalunya”, sabem el que volem dir, entenent que cadascú en té una percepció particular; però “Catalunya” no és una excepció al món i no és una realitat polisèmica.

FOTO: Manllevada de Vilaweb.

 

Junqueras

0
Publicat el 13 de juny de 2022

Junqueras avui en dia em fa patir.

Abans que passés a primera línia de la política, m’agradava sentir-lo per ràdio, amb el seu parlar afable, cordial, sobre coses que hi entenia.

Quan feu el pas a la primera línia política nacional, el seu tarannà em seguí agradant. Tenia una imatge pública que em mereixia respecte i fins admiració, tant quan fou europarlamentari com quan va entrar al govern. He de confessar que, quan va passar a gestionar políticament, vaig tenir dubtes de si en seria prou competent, perquè una cosa és la retòrica, el discurs, i l’altra portar temes que han gestionat autoritats en la matèria anteriorment. Però, fins i tot en aquest concepte, em va convèncer prou, atès que arribaven bones notícies de la conselleria al capdavant de la qual hi era ell.

Durant el procés, engrescava i fins em creava neguit, per com “de fàcil” ho plantejava.

Després va passar el que va passar i acabà a la presó, jutjat i condemnat, conjuntament amb d’altres polítics i líders socials; mentre d’altres anaren a l’exili. Desconec la lletra menuda dels esdeveniments i perquè cadascú va actuar com va actuar. Però tots m’han merescut respecte i solidaritat, pensant que no hi hagué mala fe, que es van prendre les decisions ben preses, amb rigor i sabent el que es feien. Al cap dels anys, m’han entrat dubtes de si era així; però ara no vull tocar-ne aquest aspecte, entre altres raons, perquè em falta molta informació contrastada.

Quan eren tancats a la presó, veia força cartells i pintades que reclamaven “Free Junqueras”. Evidentment, jo també en volia la llibertat; però sempre vaig pensar que personalitzar-ho en un aïlladament era injust, que calia reivindicar justícia per a tots. Ja sé que una cosa no treu l’altra, però hauria preferit que no hi hagués la reclamació aïllada.

L’Oriol Junqueras ha seguit al capdavant d’ERC i quan l’han indultat ha mantingut i potenciat l’estratègia del diàleg amb el govern de Madrid -per molt ridícul que sigui-, el delit per eixamplar la base -tot mantenint i ampliant el suport a l’inefable Rufián-… tot amb el mateix tarannà afable que sempre l’ha caracteritzat. Però ara no engresca i el neguit que em produeix és perquè em fa patir. Sembla més una persona derrotada que el líder d’un projecte per al present i cara al futur. Aparentment, no ha fet una evolució ideològica a partir dels fets d’octubre de 2017, sinó que el càstig a la presó l’ha deixat amb un discurs sense força, amb una por interioritzada i la voluntat de gestionar el poder que els ha atorgat la retòrica -ara buida, falsa, com ho demostra l’altre inefable, Sergi Sol, cada dos per tres-, miserablement.

Penso que Oriol Junqueras hauria de retirar-se de la política, acceptar la realitat de la derrota i no fer-se còmplice de la mentida del discurs actual d’ERC.

No m’agrada quan llegeixo que li diuen “mossèn”, que li faltin al respecte pel que està fent. Però em fa patir.

Hauria de retirar-se.

Orgullós de ser d’aquest país

0

A les 6 de la tarda, la participació ja ha fregat els dos milions. Ara, els polítics poden barallar-se, l’Estat pot fer de les seves. Nosaltres el poble, hem anat a la nostra i quan hem pogut dir-la, la nostra, l’hem dita. Avui és d’aquells dies que ets sents orgullós de ser d’un país com el nostre, de viure amb una gent tan diversa com la nostra, de participar d’una col·lectivitat com la nostra. I sí, encara no hem arribat a final de camí, ni sabem quan s’hi arribarà, però naveguem, estem vius. Pensant en els que hem votat per ells, en les persones a qui hem dedicat el nostre vot, i pensant també en nosaltresmateixos, m’abelleix escoltar aquesta cançó d’en Llach:

https://www.youtube.com/watch?v=5H5EMEbZo6Y

Publicat dins de País | Deixa un comentari

“Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?”

0
Després de l’editorial d’ahir de Vicent Partal, El pas en fals, i havent publicat dilluns l’entrevista de Pere Cardús a Pilar Rahola, Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat, Vilaweb encara avui la qüestió de Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya? És bo, necessari, imprescindible, que els ciutadans de Catalunya ens preparem per si arriba el moment, en què la nostra reacció com a país pot revertir irreversiblement la jugada laminadora de l’Estat. Cal saludar, doncs, que s’hi introdueixin aquesta mena de reflexions i que, lluny de mostrar temors, ofereixin lúcidament les contradiccions del que allà anomenen “ordenamiento jurídico” (ai, l’herència de los “Principios Fundamentales”!).

Jo no sóc de mena tan optimista i estic convençut que tenen les fòrmules pensades per a colar com a “imperio de la ley” el que seria una simple (brutal, això sí) “ley del imperio” seu.  L’aspecte clau de les aportacions dels articles de Partal i de la redacció de Vilaweb és: què en farien dels càrrecs electes? O més exactament, com substituirien els càrrecs que estatutàriament han estat escollits democràticament?

Una primera resposta, d’interpretació literal de la norma, seria que podrien no tocar-los: simplement deixar-los sense més capacitat normativa que el simple compliment de les ordres, lleis, decrets i demés martingales de Madrid. De fet, la sentencia de l’Estatut ja sotmet qualsevol producció legislativa catalana a la superior jerarquia de qualsevol ministret del govern central. L’article 155 de la Constitució Espanyola els en rebla la possibilitat: els càrrecs de l’Administració Catalana quedarien com a simples peons de tota la potestat que adquiriria l’executiu de Madrid. Per exemple, podrien decidir tancar TV3 i Catalunya Ràdio, eliminar les subvencions a la difusió del català, alterar totalment els programes educatius dels centres escolars i la seva llengua, etc. Cap funcionari no hauria de canviar d’administració, simplement que els seus directors generals passarien a ser titelles dels secretaris d’estat i ministres, i els consellers, també.

Esclar que el president Mas, els membres del seu govern i els parlamentaris podrien practicar la insubmissió; però només una resposta popular de suport immediat a la decisió d’intervenir l’autonomia podria fer valer el gest polític i finalment revertir la intenció de l’acte salvatge de l’Estat. Perquè altrament, la insubmissió fóra pretext per a destitucions o encausaments sota acusacions d’actes il·legals i sortides per l’estil. Com se n’han encarregat de recordar alguns militars no gens demòcrates: el delicte tipificat de sedició encara està vigent. I l’article 155, com l’article 8 de la Constitució, són dels que s’hi van posar arran de la tutela militar a la redacció del text que després fou sotmès a votació. No els cladria cessar ningú d’entrada: simplement, de mica en mica, anirien “aplicant la (seva) llei”.

Una mixtificació de la capacitat real d’autonomia de la Generalitat durant uns quants anys, donaria temps de sobres a l’Estat a canviar definitivament regles de joc clau: la llei electoral i, perquè no, la Constitució en clau recentralitzadora.

Una intervenció de l’autonomia (i no cal dir si la dissolguessin) hauria de comportar una mobilització massiva, persistent, del pobla català, perquè fóra el moment del pols definitiu, crucial, a vida o mort del nostre futur com a país amb personalitat pròpia. Cal que ens mentalitzem i preparem per si arriba el cas. L’espiral, si ells l’engeguen amb la intervenció o suspensió, només pot ser: reacció del poble i, com a contraatac, mobilització de l’exèrcit o admetre la derrota política seva. Tant la via de l’exèrcit com la d’acceptar la derrota ens obriria les portes del reconeixement internacional. Però esclar, la prèvia seria que el poble català reaccionéssim, irredempts, contundents, pacífics, al costat de les nostres institucions i dels polítics (que potser detestem, però ara com ara són els nostres representants): val més que estiguem preparats.

El meu pare sempre m’explicava que el 6 d’octubre del 1934 van anar amb son pare al davant de la Casa de la Vila del poble, fent costat a la proclama del president Companys. però que eren molt poca gent. I em deia que molts sobiranistes de l’època es van amagar (i en aquest cas, no es referia pas només als de Malgrat). Les circumstàncies polítiquessón diferents. Un procés ben fet ha d’evitar, si pot, les proclamacions de balcó tipus 6 d’octubre del 34; però sobretot ha de comptar, de debò, amb el gruix del poble. Val la pena que, si arriba cas, demostrem històricament que “no ens perd l’estètica”.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

La suspensió de l’autonomia, el moment clau

0
De la mateixa manera que el PP va fer valer el que diu el text de la Constitució Espanyola per anar contra l’Estatut votat pel poble català (i fins i tot el rebaixat per les Corts Espanyoles); de la mateixa manera n’aplicaran l’article 155, que comporta a la pràctica la suspensió de l’autonomia. Eren molts els que deien que políticament, democràticament, no es podia anar ni contra el que havíem expressat els catalans a les urnes del referèndum de l’Estatut ni contra el que ells mateixos anomenen la “soberania nacional”, expressada en la representació al Congrés i al Senat. I tanmateix hi van anar i el (seu) Tribunal Constitucional va retallar i reinterpretar el que li va donar la gana. S’havia plantejat el nou Estatut per a superar una situació d’ofec i el PP ho va reconvertir en una operació de reculada descomunal. I és el que, n’estic convençut, tenen previst a partir del moment que el govern de la Generalitat, el president mas o el Parlament facin el més mínim acte administratiu en base al qual ells puguin aplicar l’article 155 (que, insisteixo, a la pràctica significa la suspensió de l’autonomia). No pas per devoció ni obligacio constitucional, sinó sobretot per aprofitar l’avinentesa i reconvertir el que haurien de ser efectes del soberanisme en fets de recentralització i laminació definitiva de l’Espanya de les autonomies.

La mentalitat FAES que hi ha al darrera d’aquestes estratègies seria, com a mínim, la tercera ocasió que la posen en pràctica. La primera, al meu entendre, va ser el cas GAL: Felipe González i companyia estaven convençuts que el PP no farien res perquè cap militar (i encara menys un general) acabés a la presó; però la gent de l’Aznar ho va tenir clar, calia posar en perill el que fos, si això els permetia fer caure el PSOE i passar ells a manar. La segona ocasió va ser la de l’Estatut. I n’estic cert que, ara, amb la nostra justa reclamació del dret a decidir, hi veuen una oportunitat d’or, que no desaprofitaran. Novament es tracta de posar en perill el que sigui (la cohesió de l’Estat, la pau social i política a Catalunya…) per tal d’aconseguir l’objectiu ideològic que persegueixen. Però els pot sortir el tret per la culata.

Molt probablement, en els càlculs FAES-PP, hi ha la convicció que, suspesa l’autonomia, sortirà gent a protestar, però “els catalanets i catalanetes” seguirem treballant i una “majoria” no voldrà complicar-se la vida (allò de “no ha pogut ser, doncs deixa-ho estar”). És allò que diuen que el 12 de setembre de 1714 la vida comercial es reprengué amb normalitat a Barcelona… En canvi, costa poc especular que ells veuen el potencial que els donaria tancar o controlar/semicastellanitzar TV3, Catalunya Ràdio, els mitjans de comunicació catalanistes (via escanyar subvencions, etc.); així com “netejar també d’ideologia nacionalista” l’escola, etc. Amb tres o quatre anys de suspensió autonòmica, si els catalans i catalanes ens hi hem doblegat, de ben segur que calculen haver pogut conformar una nova realitat político-social al nostre país. I per si això fos poc, tindrien prou temps com per modificar la llei electoral i fins reformar la Constitució de manera que, a la “represa política de l’autonomia”, aquesta a penes pogués ser una unitat administrativa satèl·lit del poder central: el seu gran somni.

Òbviament, compten que, retòriques al marge, Europa i les instàncies internacionals finalment s’avindrien a considerar-ho un “afer intern” en què no intervendrien, per molta raó que ens vulguin donar.

Els pot sortir el tret per la culata, però, deia. Si la gent de Catalunya no acceptés la suspensió de l’autonomia, si sortíssim prou massivament al carrer fins a fer-los insostenible políticament la situació que haurien creat… Només els quedaria un recurs, que raonablement la Unió Europea no podria acceptar: els militars contra el poble. Per això, la supensió de l’autonomia pot esdevenir el moment clau. Si ells fan el pas i no se n’ensurten, em temo que hauran creat una situació irreversible contra els seus interessos ideològics, hauran precipitat el procés a un estadi cap a la independència de Catalunya ara mateix molt més llunyà en la millor de les previsions.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC?

0
Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC? Em temo que sí, que CiU està fent el canvi de parella: deixa ERC i s’abraça amb el PSC. Al capdavall, el Parlament ja ha aprovat aquella declaració del PSC pel dret a decidir, i Artur Mas s’hi pot agafar com a pretext de la transició nacional al ritme PSC… en nom de l’imprescindible acord amb el govern espanyol per a la gestió quotidiana. El seu número 2, els jutges l’han ferit de mort política, i el seu soci preferent, Duran i Lleida, fressa camins d’entesa amb els de Rajoy. Només faltava l’Oriol Junqueras dient el que va dir a Catalunya Ràdio i sentir que Mas invoca la implicació del PSC i ERC en la governació (que és tant com plantejar políticament les coses perquè ERC hagi de dir que no).

(Reproducció de l’apunt que he penjat a Facebook avui, 23.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari

El poder judicial pot carregar-se el vot del poble?

0
Pel camí de les imputacions judicials, els membres de la judicatura poden, si volen, carregar-se els polítics elegits pel poble. Estaria bé que es dimitís davant d’una imputació, però si hi hagués absolució posterior, què? Quants casos hi ha hagut de gent valuosa que ha estat imputada i després no l’han pogut acusar, ni molt menys condemnar? La dialèctica i la correcció polítiques ens poden fer abonar “dimissions” que, a la pràctica, poden acabar sent greus ingerències en l’expressió democràtica del poble. O no.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 20.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Agenda social vs agència nacional?

0
Agenda social vs agència nacional? Si el govern no entén que l’agenda nacional és indissociable de la nacional; si no assumeix totalment que l’alliberament nacional és per a lluitar per la sanitat i l’ensenyament que ens mereixem, per a reduir l’atur a les taxes mínimes que el país s’ha de permetre, per a possibilitar oportunitats que col·lectivament podem generar, si… si no és així, és que no hi ha res a fer, perquè no comptin pas que el poble els segueixi. La independència no ens durà a cap paradís, però hauria de ser un projecte col·lectiu, de nació, de poble: això és, a parer meu, el que du tanta gent a engrescar-s’hi, a il·lusionar-s’hi. Podem ser més pobres o més rics, entre tots, però si som una col·lectivitat el més justa i solidària possible, el més unida possible al voltant d’un futur a compartir, sobre unes bases realistes de suport mutu, som “imparables”, com deia aquell.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 19.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari