Els que per Sant Joan hagin estat pel Sud del país, prop de l'horta i l'albufera, hauran comprovat com les gasten els del partit popular amb la cultura del país. No ho dissimulen gens ni mica, el seu objectiu es debilitar-nos tot el que puguin, suprimint les emissions de TV3, multant Acció Cultural del País Valencià i limitant primer i suprimint després l'escola valenciana. A les illes, on he estat jo, les coses sembla que aniran a pitjor. Els populars han recuperat el govern balear i dels consells indulars i la primera decissió ha estat suprimir la Direcció General de Política Lingüística. Aquí dalt, no sembla que els "nostres" peperos siguin menys bel·ligerants amb la llengua i la cultura pròpia. Les declaracions de l'Alicia Sánchez Camacho sobre l' educació del seu fill no és cap bon presagi. Mentrestant s'està estenen la sensació en el principat, que per CIU només hi ha un possible aliat per aprovar els pressupostos de la Generalitat de Dalt, o per governar la Diputació de Barcelona o el Consell Comarcal del Maresme, fet fins ara insòlit en aquestes dues administracions. Espero que no cometin els mateixos errors del passat, el que seria una mostra de ceguesa i poca intel·ligència política, no veure que encara hi ha diferències entre els dos grans partits espanyols que "viuen i treballen" a Catalunya. Si bé es cert que continua vigent allò que va dir en Josep Pla, sobre la poca diferència entre l'espanyolisme d'esquerres i el de dretes, seria una errada tàctica no copsar que tot i que entre les direccions del PSOE i el PP no hi ha diferències pel que fa al país, si que n'hi ha i moltes entre els seus militants de base. No valorar correctament el paper de molts dels afiliats del PSC en aspectes fonanentals per la construcció nacional, com l'ensenyament i la defensa de llengua, seria del tot injust. No hi cap militant del PP català que pugui mostrar un currículum similar al que tenen molts militants socialistes en aquestes questions. Tot i les febleses i subordinacions, el PSC té una història diferent a la de la resta de federacions regionals del PSOE. Precisament quan es propera una majoria parlamentària del PP a l'estat espanyol, que si pot mantindrà l'intent de genocidi cap a la llengua i la cultura catalana, es fa imprescindible que el catalanisme majoritari tingui clar quin són els límits. CIU no no pot permetre que el PP esdevingui un partit central a Catalunya, com de ben segur es produirà si es pacta amb ells amb absoluta preferència o exclusivitat. Amb el PSC, tot i algunes actituds que cal combatre, hi ha possibilitats d' acord amb allò que és més essencial, amb el PP no n´hi ha cap. L'article a "La Vanguardia" d'en Quim Nadal, que es publica avui, es un intent seriós per a posar les bases d'un acord de mínims, entre els que encara són els partits centrals del país. Seria bó que aquest esperit fos compartit per ERC i es traslladés al govern de molts municipis catalans. Esperem que uns i altres, pel bé de tots, finalment se'n adonin.
descatllar |
PAÍS |
dimecres, 22 de juny de 2011 | 10:21h
Ha arribat el gran dia. Me'n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. El dijous m' espera el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born, guerra d' avellanes, corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I a l' endemà sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla, caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no massa dificils de copsar pels catalans continentals, sí amb permís del gin amb llimonada, ens mantenim atents al que succeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d'un poble. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en que tothom és actriu o actor - principal o secundari -, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel só del tambor i el fabiol, l' olor a cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d'aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som tant individual com col·lectivament.
"T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana". Així comença el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l' amor ofega la voluntat. "Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd". I no es pot contenir. "Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit". I ho diu amb claredat. "Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall. Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva". M'oblido de les paraules i reprenc l'ensimismament que provoca la malaltia d'intentar posseïr tot allò que m' ha estat prohibit. Derrotat en la batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m'ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana. Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: "Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro".
Ha estat un plaer passar aquest diumenge de juny en companyia del matrimoni Canela-Vinyes. En Ramon m' havia trucat per anar dinar a Bor. Ell i la Maria Rosa, són dos patriotes quines opinions sempre val la pena escoltar. Una parella d'emprenedors que han reixit en múltiples activitats, especialment en el món de l' espeleologia catalana. No es cap causalitat que la principal galeria de la fou de Bor porti el nom d'en Ramon. Després de dinar era gairebé obligat arribar-nos a la Tuta Freda i a la Tuta de Dalt, per un camí que des de Bor porta a dues entrades d'aquesta important cavitat cerdana. Tot dinant, però especialment durant el trajecte cap a la "Fou" la conversa ha donat per molt. La situació del país, les contradiccions actuals de l' independentisme democràtic i el paper dels emprenedors amb consciència nacional ha estat objecte de conversa. Naturalment, era inevitable fer-ho, també hem parlat de muntanya i molt especialment dels treballs, excavacions i descobriments fets a la Fou durant les décades dels seixanta i setanta. De tornada al poble, en Ramon m'ha volgut portar al cementiri on descansen les restes d'Oriol Solé Sugranyes. "Mort en defensa dels seus ideals", segons consta gravat a la pedra del lloc on reposa. Un país en el que viuen, treballen i lliuiten gent així, val la pena servir-lo i defensar-lo.
Ens van dir la branca borda. Ens ho dèiem en forma despectiva, per afirmar que no donaríem fruïts, que erem un producte desviat del tronc central. Una branca que calia ser esporgada, per fer crèixer l' arbre més dret. I els atacs foren constants, permanents, estúpids i amb el pas d´anys ,s' ha confirmat, inútils. Alguns vam marxar cansats d'insults i anatemes. Potser ens vam equivocar , però a la nostre manera vam fer en altres llocs la mateixa feina. Altres es quedaren i amb més paciència persistirem fins assolir l' èxit d' avui. La branca borda fou un grup ideològicament transversal, el que ens mantenia units era principalment una mateixa posició patriòtica, com el més conegut " pinyol" però sense una ombra important que ens acollís i protegís. La branca finalment ha dona't fruïts. La ginesta més borda de muntanya aquella que a les cases pairals feien servir per escombrar i netejar, enceterà la seva feina. Per Mataró i per Catalunya!.
Hi ha comandaments de certs exèrcits perdedors que enfurismats per la derrota es neguen a l'establiment honorable de les regles de l'armistici, ordenant als seus fer política de terra cremada. Amb una decisió d'aquesta naturalesa es preten dificultar que els guanyadors actuïin amb comoditat i en el curs de la retirada convertir allò que s'abandona en un perillós camp de mines, per recordar que pensen tornar-hi. És una estratègia que produeix irresponsables patiments i sobretot moltes baixes civils. Similar estratègia pot ordenar-la el guanyador amb voluntat de certificar la victòria i tenir garantia de la submissió dels vençuts. Les dues estratègies són inútils i del tot equivocades si es pretén reconstruir les bases d'un nou projecte de convivència que asseguri pau i prosperitat. Però no sempre els contrincants han actuat amb tant empeny per aniquilar l'adversari. La història del país està farcit d'exemples on emmirallar-nos. Fa gairebé mil anys les assembles de pau i treva fixaven el dret a la sagrera, un espai sagrat on no es podia dur cap acte de violència, per així assegurar en el futur un clima de convivència i , qui sap, de possible governança en comú. Potser el nou Alcalde de Mataró, la ciutat on visc, haurà de mirar endavant i recuperar, en un moment tant complicat i difícil, una sagrera mataronina que ens permeti a tots anar endavant.
La Colla Quin País! - cada vegada més transversal -, ahir quatre de Juny, tenia previst fer la "primera" Travessa Ull de Ter-Eina. A les cinc del matí els vint-i-tres convocats a Mataró agafàvem l' autobús a la porta del parc central. A Camprodon recolliem els tres que ens faltaven. Com que eren previsibles els xàfecs i dies abans havia nevat, en el trajecte de pujada hem començat a preveure possibles alternatives per si es feia difícil arribar a l'Alta Cerdanya. No ens imaginaven que el gruix de neu seria tant important i que a partir del Coll de Tirapits la sortida se'ns complicaria. Començem a caminar a dos quarts de vuit a la sortida del revolt que hi ha abans de l' estació d'esquí. En vint minuts passem per davant del Refugi de Ull de Ter i amb una hora, començant a trepitjar neu som al Coll de la Marrana (2520 m). Els cims del Bastiments i Gra de Fajol es troben tapats i només intuïm Coma de Vaca a l'esquerra de baixada i la Coma del Freser, a la dreta i de pujada, per on hem de continuar la marxa. Ens aturem per fer un primer descans a les Fonts del Freser. A partir d' aquí la neu comença a tenir un gruix important. L'aspecte és hivernal i la boira i els núvols tapen el paisatge i els cimals que ens envolten. La pujada a la barraca de Tirapits es fa cada vegada més feixuga ja que no hi ha cap traça. El Coll de Tirapits que en condicions normals al mes de Juny no presenta cap dificultat, es fa més complicat avui per la neu acumulada (de vint a trenta centímetres de neu nova). Arribem a la carena i al balcó de Carança. A la dreta i a sota ens queden els Estanys de Carançà, que no veiem i on comença a nevar amb força i la rufa es fa ben present. Després del Coll de Carançà (2725 m) pugem al Pic de la Fossa del Gegant (2808 m) i al de Noucreus (2799 m) lloc on decidim, seguint les recomanacions de la gent del país, no seguir cap el Nou Fonts, renunciant arribar a Eina, pel que tot seguit baixem cap a Núria on arribem a tres quarts d'una del migdia. Després de dinar, la majoria continuem direcció a Queralbs pel bonic camí del cremallera on ens espera l'autobús - que hem pogut avisat amb el mòbil des del Noucreus -, per portar-nos de tornada a Mataró, amb aturada a Ripoll on acomiadem els camprodonins que ens han acompanyat. El compromís es repetir-ho ben aviat i acabar a Eina en una propera ocasió. QUIN PAÍS!.
Vaig conèixer en Salvador Garcia a ERC quan Reagrupament era un corrent crític. El vaig anar retrobant a les reunions de Reagrupament Independentista quan gairebé tots havíem abandonat el partit republicà. Economista eficient i persona molt perspicaç, la darrera vegada que vaig parlar-hi fou a la manifestació del 10-J, on li vaig comentar que no veia massa futur al nou projecte polític. Ningú el pot titllar de pro convergent. Precisament per això, la seva opinió sobre el projecte de pressupost presentat pel govern de la Generalitat em sembla del tot objectiu i encertat. El seu diagnòstic, que comparteixo al cent per cent, és que ara cal "... gestionar d'una manera eficient i responsable els recursos públics, i posar fi a l'espoliació fiscal". Fent una recomanació, "els qui protestin per les retallades que pensin davant de qui s’han de manifestar".
Alguns dels actuals dirigents del PSC a Mataró, que no tots, amb la pèrdua del govern local estan actuant amb un excés d'arrogància i manca d'autocrítica, tal vegada com si ells no fossin responsables dels mals resultats. L'estratègia que defensen, en un moment de greu crisis econòmica, es la de fer tot el possible per aconseguir que els guanyadors fracassin tot just comencin a governar. Sense cap sentit de ciutat, intenten bloquejar el nou govern municipal, posant pals a la roda des del primer dia. Hi ha darrera d'aquesta posició més venjança personal que intel·ligència política. Es la vella estratègia que com pitjor millor. Per sort, no tots els socialistes ho veuen igual. A can PSC, hi ha qui té l' impressió que una decisió així els pot portar amb rapidesa a la marginalitat i a la pèrdua de centralitat. La racionalitat d'una posició que vulgui tenir recorregut en el futur no depèn només d'estar en el govern o a l'oposició, però es mostra més maduresa si se sap evitar que el guanyador faci pactes exclusivament amb aquells amb qui els socialistes es disputen bona part del seu electorat, tal i com d'una acurada lectura dels resultats es dedueix. Els partidaris de la primera opció més que solució, volent convertir-se en part del problema. Els altres, es a dir els partidaris d’evitar la batussa o el bloqueig, saben que l'alternativa es construeix partint d'allò que ara demana la gent. Estabilitat per sortir de la crisis que no faci inviable la possibilitat de ser l'alternativa de demà. Els que per interessos personals, segresten voluntats, que amaguen?. No els aniria millor encetar el camí de la renovació, la transparència, el diàleg , l' acord i el pacte?.
Sortim de Prats a dos quarts de nou en punt del matí, en direcció a Bolvir pel camí de Sant Jaume. L' objectiu d' avui es arribar- nos al Refugi de les Cases, pujant pel costat de la vall del Querol. Al arribar a Bolvir ens acostem a l'ermita del Remei, per des d'allà desviar-nos pel sender que mena a Guils. A l' entrada del poble trobem el camí d'Iravals que porta a Sant Pere de Sedret, on començem a trobar les marques del camí del Pla Rodó (la Rodona, segons el plànol de l' Alpina). El bosc ha estat repoblat pels alumnes d'una escola nord català amb pi de Còrsega segons un rètol que així ho explica. Començem agafar altura de forma sobtada i els cavalls comencem a esbufegar de valent. Les vistes a la vall del Querol són impressionants i just a davant direcció est, tenim el massís del Carlit. Els pics de Coll Roig ens fan adonar que estem a força alçada. L'olor del bàlec (ginesta) ens embafa i la muntanya es va acolorint de groc. Seguim amunt fins els Clots. Ara només cal desviar-nos en direcció al Pla de Fontanera, travessant la Pleta de les Cases amb el refugi del mateix nom que ens porta al final d'una de les pistes d'esquí nòrdic. A la una en punt desmuntem els cavalls davant de l'edifici de serveis de l'estació. Descansem i menjem una mica. Ara només en cal baixar cap a Cabanella i fer drecera per Coform, seguint el Torrent de les Valls fins a Ger. Pel camí de Sant Jaume tornem a Prats on arribem al punt de dos quarts de quatre de la tarda . Gairebé set hores muntant "En Carlit" m'ha deixat un pèl baldat. Me'n vaig a Llívia amb el temps just per dutxar-me, tornar a Mataró i fer història amb el Barça, merescut campió d' Europa. Perquè?. M' adormo amb l'auto estima ben alta, pensant amb la travessa de la Colla Quin País!, del proper dissabte: Ull de Ter - Eina.
descatllar |
PAÍS |
divendres, 27 de maig de 2011 | 21:49h
Com diuen a Menorca, una cancó que escarrufa sa pell. Es tracta d' Àncora, cantada per Maria Àngels Gornés, a partir d' un vers de Pere Xerxa. Diu així:
Encara sé d'un poble que viu sota l'elegiac so de les campanes, i que cada any, assenyalats dies, tan blanca com la calç batega la seva ànima, quan sent, pausats i rítmics, com canten un tambor i un fabiol..... Conec encara un poble d'un passat quasi mític gelós d'un vell tresor...
No vull posar aigua al vi a certes interpretacions dels resultats electorals a la ciutat de Mataró, que recomano llegir acuradament per evitar en el futur ensurts. S’ha dit que el canvi ha guanyat a la continuïtat. Tot i que en part es certa l'afirmació, el millor quan hi ha resultats ajustats és ser prudents. Els grans perdedors, socialistes i bona part de l'independentisme polític, han deixat en aquesta contesa bous i esquelles, al quedar en entredit una manera de governar la ciutat percebuda pels electors com ineficaç, apoltronada i clientelar. Alguns d'aquests qualificatius podent ser injustos i segurament ho són, però el càstig rebut expressa amb contundència el malestar de la gent. Els sufragis no han castigat ni a ICV-EUA, ni a l’esquerra independentista més radical que han pujat lleugerament. Es pot concloure doncs que ha guanyat amb claredat el canvi?. Amb vuit regidors no es poden fer masses escarafalls. CIU es democràticament la llista guanyadora, ja que ha vist reforçat el seu espai i el nivell de confiança amb el seu candidat que serà el nou Alcalde de Mataró, amb el legítim dret a formar govern. El canvi en positiu però, necessitava d'un nombre major de regidors. Els cinc regidors obtinguts pel PP, més enllà de l' aritmètica local expressen una dinàmica diferent de l'estrictament municipal. Al meu entendre, la fotografia de l'escrutini ens ha sortit a tots moguda i és un tot d'atenció dirigit a totes les forces polítiques sense excepció. La baixa participació, els vots en blanc i nuls i l' elecció de tres regidors de PXC, fa avinent que hi ha una part de mataronins que es veuen indefensos davant la crisi i que exhibeixen el seu disgust i malestar amb un vot contra l’emigració, a qui fan equivocadament responsables de la pèrdua del limitat nivell de benestar del que fins ara gaudien. Els socialistes, podent tenir la temptació de deixar-se portar per la pendent irresponsable de desentendre's dels problemes del govern de la ciutat, posant pals a les rodes amb una actitud irresponsable impropi d' un partit que ha estat trenta-dos anys en el govern. De moment el guanyador no ha fet cap proposta en ferm a ningú, ha estat moderat amb les formes, sense negar-se a la possibilitat que hi hagi un govern ampli, en el que participin tots els que vulguin col·laborar a que la ciutat vagi endavant. Els mataronins no els interessa massa quin serà el repartiment de càrrecs del possible cartipàs municipal. El que volen i exigeixen és que l'administració municipal els ajudi a veure la sortida a l'actual crisi econòmica. Volen canvis, però demanen a crits que els nous electes es preocupin més del què que del qui. Un gran pacte de ciutat en la que participessin tots els agents polítics, socials, cívics i veïnals, per a fixar les bases per a reactivar l'economia local; reformar l'administració municipal; revisar el pla general, adequar les polítiques sectorials a la nova realitat pressupostària amb els necessaris reajustos a les empreses municipals, impulsar la locomotora comercial, reforçar el tecnocampus i la capitalitat comarcal entre d'altres temes, ajudaria a superar la dinàmica, igual de democràtica com de diabòlica, del corró aritmètic en el saló de plens practicat en els darrers anys. Si tots hi posessin el seu enginy i esforç per a sortir del forat, els ciutadans en sortiríem guanyant. Aquesta és la feina més important que em sembla els electors han encarregat al nou alcalde.
Quan diumenge al matí vaig escriure demanant que no es confongués el necessari canvi amb uns resultats propis d'un "Dragon Khan multi partidari", no m'esperava que a Mataró la victòria de CIU, podés quedar enterbolida per la presència de tres regidors de la xenòfoba PxC. Només un regidor mataroní m'havia fet el pronòstic que hi haurien regidors d'aquesta força, demostrant una coneixença del Mataró "real" molt per sobre de la resta dels seus companys de consistori. En Joan Mora i Bosch, serà Alcalde de Mataró, al ser el cap de llista més votada i no existir cap possibilitat d'una majoria alternativa políticament raonable. Repeteix que vol encapçalar un govern de la ciutat fort, treballador i el més estable possible i per fer-ho està disposat a parlar amb tots els partits de tradicció democràtica que han obtingut representació. Promoure un pacte de ciutat amb un ampli consens social i polític per a tota legislatura, sobre els grans temes de ciutat que determinés les bases programàtiques del govern del canvi, amb el compromís de transparència, proximitat i participació real, tenint com objectiu prioritari reactivar l'economia i reformar l'administració de la ciutat, seria al meu entendre del tot desitjable.
