Assoliré la fúria del verb invicte a doll per combatre el verí del maniobrador. Del lèxic d’Ausiàs trac la contraclaror, el pinyol i la molla del tràngol que em remou per ésser el cantaire que abomina eixutors i sap que el bull que l’omple és la carn de l’amor. Avui hi ha qui renega de l’idioma en bloc. I es blasma Catalunya, l’Alguer i el Rosselló, destralejant la còrpora de la soca major, la soca mare amb saba d’harmonitzat rebrot. Assoliré la fúria contra el renec dels bords que un jorn albiraran l’olor i la claror de l’ull viu que té el poble contra els armats sorolls.
Els mataronins han demanat al nou govern municipal que treballi en mesures concretes per reactivar l'economia. L’estabilitat institucional és una de les condicions per a fer-ho possible, per tant els acords amb la resta de grups municipals són imprescindibles. Comencem aquest nou mandat amb uns regidors disposats aturar certes disbauxes econòmiques i fer pedagogia sobre la necessitat de practicar l'estalvi i l’ austeritat per coherència programàtica, reclamant el consens amb la resta dels electes. Per molt complicat que sigui, la situació exigeix tant al govern com a l’ oposició responsabilitat. Desconec si en el ple del cartipàs de demà dijous, serà possible l’ acord. El govern haurà de ser el primer en complir l’obligació de buscar el pacte, amb la convicció que si vol ser, fer i ajudar a fer – com deia en campanya -, tard o d'hora haurà de comprometre’s amb el com i tenir decidit amb qui ho vol fer si finalment no és possible un govern de tots els demòcrates. Els grups de l’oposició, hereus dels que han dirigit la ciutat durant trenta–dos anys, estan obligats ha actuar de forma coherent amb la seva llarga trajectòria en el govern, digerint el més aviat possible el desconcert i el dol provocat per uns resultats electorals dolents. En el cas que uns i altres renunciessin a sumar esforços, les conseqüències per la ciutat serien comparables a les que provocaria una estampida d'elefants al mig del desvetllament bellugós de les Santes.
Aigua sobre aigua, Sobre l’aigua, set. Al bell cor de l’aigua, Negre ganivets I jo, sola, Entre albera i alba. Al bell cor de l’aigua Negres ganivets. Passava una barca Franca de remer I jo, sola, Entre albera i alba. Passava una barca Franca de remer En un foc de pales Que baten al vent I jo, sola, Entre albera i alba. En un foc de pales Que baten al vent Ve encesa la barca Amb la lluna a pes I jo, sola, Entre albera i alba. Ve encesa la barca Amb la lluna a pes. L’amor hi clavava Negres ganivets I jo, sola, Entre albera i alba.
El Pic del Carlit és un dels cims dels meus somnis. Com també ho són els dos gegants d' Ullter, Bastiments i Gra de Fajol . El darrer vèrtex d' aquest triangle vital, per si en teniu dubte, em queda molt més al sud i al costat de la mar, just a la Plaça d'Es Born de Ciutadella. Com que en Marc no havia fet encara l' emblemàtic pic i nosaltres no ens cansem mai de repetir-lo, vam escollir fer-ho avui i anar-hi amb l' Aina. De pas, els servirà d'entrenament per la Porta del Cel, que volen fer durant les vacances d' agost. En Marc ha sortit de Planoles i havíem quedat a la Betzinera de Llívia a les sis en punt del matí, per poder passar la barrera del Pla d'Avellans abans de les set, que es l' hora que l' administració nord catalana tanca el pas als cotxes privats, en una mesura que al Sud hauríem de copiar en moltes zones del Pirineu. Al costat de l'Hotel de les Bulloses, comença el sender que es dirigeix al massís del Carlit i que hem començat a trepitjar a tres quarts de set. No hi ha cap problema per arribar sense perdre's al peu de la muntanya, sempre visible en gairebé tot el trajecte, més avui que el dia ha estat esplèndid. L'itinerari que hem seguit ha estat el més habitual, que passa pels llacs de Viver, Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà. Si voleu alternativament, de pujada o baixada, podeu passar pels estanys Negre, Comassa, Sec , Llong i Llat, ja que tots dos camins arriben a l'entrada de l'ampla coma del Carlit. Es tracta d' anar remuntant la vall seguint el camí que s'enfila amb forta pujada pel vessant esquerre fins arribar a l'Estanyol Gelat Sobirà. Ara només cal pujar el Coll Colomer i seguir el corriol ben marcat que pel mig del roquisser, remunta la cresta amb algun pas que requereix un mínim d'atenció, fins arribar primer a la carena i després al cim. La bona visibilitat que ens ha regalat aquest segon dissabte de Juliol, ens permet veure els cimals més importants del país. Sobresortint la Pica d' Estats i l' Aneto, que reconeixem per la gelera. A dalt del cim aprofitem per menjar-nos l'entrepà i sobre tot la barreja de fruits secs i xocolata que com es costum ens porta en Marc a qui hem gosat avui batejar de forma definitiva amb el nom de "Ganyips Payà", la millor barreja de nous, avellanes, ametlles, xocolata, figues i panses que podeu probar i que ell sempre porta dins una carmanyola que sempre treu amb parsimònia de la motxilla. La baixada l'efectuem pel mateix itinerari. Queda dit, com cada any : "Porteu-me al Carlit".
La poesia és brisa irreductible pels límits cordials, mentals. Les ales d'un ocell impensat. Cecs, ¿el veuríeu? Sols el poeta aquest batec escolta, alt, invisible i —¿qui ho diria?— alegre, ardidament alegre. És l’amorosa tremolor enllà d'eròtiques tempestes; un bes al fons del fel de les ferides; a través dels temors, una esperança; La poesia porta una secreta delícia entre els dolors, una bellesa recòndita entre els monstres més palpables. En la més trista, desolada estrofa, un llunyà assentiment hi bat. Els versos són això: sense el goig no existirien. No el goig comú; un miracle solitari i agraït comuniquen. Si tot fóra dolor, només dolor, els vers callaria.
Fa dies que no encert, la ment em vaga feixuga pel desànim, a encetar-li les cossigues al full. El temps, monòton tic-tac empipador, ritme de pèndul s’embussa amuntegat fins que a la cambra no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre la lluna m’ha trobat temptant formosos manolls d’epítets verds. Deler difícil la tinta escolta, bull, absorta vibra i es nega a embrutar res. Un vast silenci ho emplena tot, olor de mata, velles marjades i parets emparant rossos llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus vestint el camp amb flamejants vels ignis que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura la seca veu dels cards, el cos mirífic immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
Una ruta a cavall molt recomanable pel dies de forta calor, ja que es fa gairebé sempre pel Bac. Alguns afeccionats d'anar a muntanya a cavall, l'han anomenat "Ruta del Canadà", suposo que per l'extraordinària i ombrívola pineda per on es passa, jo prefereixo anomenar-la , d' acord amb els topònims el país i amb el nom més tradicional de "Camí Ral d' Urús a Bagà", que en direcció Fontllebrera i pel Coll de Jou ens porta a l'Alt Berguedà, passant per Hospitalet de Roca Sansa. El camí assenyalat com a PRC-126, surt directament de l'entrada del poble d'Urús i amb ascenció ràpida ens acosta al coll de Mirabò, on cal continuar pel corriol que per dins del ombrívol bosc de pí roig, passa per sobre de la Roca d'Urús i ens porta fins a Fontllebrera. Avui no continuem pujant cap a Coll de Jou, sinó que donem mitja volta i ja de baixada per una ampla pista, ens acosta fins el Refugi de la Pleta dels Ordiasos. D' aquí i per drecera sempre per dins del bosc, trobem la pista que ens acosta a Sant Grau d'Urús.
Em permeto manllevar el nom d'aquest històric partit independentista de la resistència antifranquista, per explicar una estratègia que no ha estat reeixida, però que pot ajudar a entendre que hi havia darrera del que es va anomenar front patriòtic, pacte nacional, transversalitat (amb versió reagrupada o solidària) i més darrerament pol sobiranista, amb pretensió de fonamentar amb matisos diferents, una estratègia catalanista cap a la sobirania, ja fos com a coalició electoral, com a discurs per a donar suport a governs catalanistes o com estratègia partidària. Els resultats electorals de les darreres conteses electorals han estat dolents per l'independentisme polític i ha creat un fort desencís entre els seus possibles electors, produint-se dos fenòmens aparentment contradictoris. Un, majoritari, dels que han optant pel vot útil favorable a Convergència i un altre, minoritari, votant per l'independentisme més nostrat, que amb els minvats resultats obtinguts han optat per tancar-se i perdre tot sentit autocrític. Retrobar la sensatesa, la generositat, la coherència i el coratge ha de ser el primer objectiu, si es vol recuperar l´impuls perdut en només un any. Per fer-ho, cal partir de dos reconeixements: ERC s' ha equivocat i molt en aquests darrers anys, però Reagrupament i Solidaritat no ho han fet millor. L'estratègia amb el nou govern de la Generalitat tampoc ha estat encertada, com si es preferís alimentar farisaicament el Pacte amb el PP, com a única condició per a després revifar, sense veure que l'interés del país exigeix de l' independentisme més coherència i per tant més responsabilitat per fer tot el possible per evitar-ho. Els propers mesos seràn decisius pel rellançament d'un nou Independentisme democràtic, reformista i pragmàtic amb possibilitats d'obtenir suports electorals importants amb vocació de centralitat. La bona notícia avui és que a l'Ajuntament de Barcelona, els dos regidors d' Unitat per Barcelona, votant a Xavier Trias, han fet un primer pas en la bona direcció.
Els que per Sant Joan hagin estat pel Sud del país, prop de l'horta i l'albufera, hauran comprovat com les gasten els del partit popular amb la cultura del país. No ho dissimulen gens ni mica, el seu objectiu es debilitar-nos tot el que puguin, suprimint les emissions de TV3, multant Acció Cultural del País Valencià i limitant primer i suprimint després l'escola valenciana. A les illes, on he estat jo, les coses sembla que aniran a pitjor. Els populars han recuperat el govern balear i dels consells indulars i la primera decissió ha estat suprimir la Direcció General de Política Lingüística. Aquí dalt, no sembla que els "nostres" peperos siguin menys bel·ligerants amb la llengua i la cultura pròpia. Les declaracions de l'Alicia Sánchez Camacho sobre l' educació del seu fill no és cap bon presagi. Mentrestant s'està estenen la sensació en el principat, que per CIU només hi ha un possible aliat per aprovar els pressupostos de la Generalitat de Dalt, o per governar la Diputació de Barcelona o el Consell Comarcal del Maresme, fet fins ara insòlit en aquestes dues administracions. Espero que no cometin els mateixos errors del passat, el que seria una mostra de ceguesa i poca intel·ligència política, no veure que encara hi ha diferències entre els dos grans partits espanyols que "viuen i treballen" a Catalunya. Si bé es cert que continua vigent allò que va dir en Josep Pla, sobre la poca diferència entre l'espanyolisme d'esquerres i el de dretes, seria una errada tàctica no copsar que tot i que entre les direccions del PSOE i el PP no hi ha diferències pel que fa al país, si que n'hi ha i moltes entre els seus militants de base. No valorar correctament el paper de molts dels afiliats del PSC en aspectes fonanentals per la construcció nacional, com l'ensenyament i la defensa de llengua, seria del tot injust. No hi cap militant del PP català que pugui mostrar un currículum similar al que tenen molts militants socialistes en aquestes questions. Tot i les febleses i subordinacions, el PSC té una història diferent a la de la resta de federacions regionals del PSOE. Precisament quan es propera una majoria parlamentària del PP a l'estat espanyol, que si pot mantindrà l'intent de genocidi cap a la llengua i la cultura catalana, es fa imprescindible que el catalanisme majoritari tingui clar quin són els límits. CIU no no pot permetre que el PP esdevingui un partit central a Catalunya, com de ben segur es produirà si es pacta amb ells amb absoluta preferència o exclusivitat. Amb el PSC, tot i algunes actituds que cal combatre, hi ha possibilitats d' acord amb allò que és més essencial, amb el PP no n´hi ha cap. L'article a "La Vanguardia" d'en Quim Nadal, que es publica avui, es un intent seriós per a posar les bases d'un acord de mínims, entre els que encara són els partits centrals del país. Seria bó que aquest esperit fos compartit per ERC i es traslladés al govern de molts municipis catalans. Esperem que uns i altres, pel bé de tots, finalment se'n adonin.
descatllar |
PAÍS |
dimecres, 22 de juny de 2011 | 10:21h
Ha arribat el gran dia. Me'n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. El dijous m' espera el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born, guerra d' avellanes, corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I a l' endemà sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla, caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no massa dificils de copsar pels catalans continentals, sí amb permís del gin amb llimonada, ens mantenim atents al que succeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d'un poble. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en que tothom és actriu o actor - principal o secundari -, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel só del tambor i el fabiol, l' olor a cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d'aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som tant individual com col·lectivament.
"T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana". Així comença el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l' amor ofega la voluntat. "Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd". I no es pot contenir. "Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit". I ho diu amb claredat. "Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall. Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva". M'oblido de les paraules i reprenc l'ensimismament que provoca la malaltia d'intentar posseïr tot allò que m' ha estat prohibit. Derrotat en la batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m'ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana. Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: "Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro".
Ha estat un plaer passar aquest diumenge de juny en companyia del matrimoni Canela-Vinyes. En Ramon m' havia trucat per anar dinar a Bor. Ell i la Maria Rosa, són dos patriotes quines opinions sempre val la pena escoltar. Una parella d'emprenedors que han reixit en múltiples activitats, especialment en el món de l' espeleologia catalana. No es cap causalitat que la principal galeria de la fou de Bor porti el nom d'en Ramon. Després de dinar era gairebé obligat arribar-nos a la Tuta Freda i a la Tuta de Dalt, per un camí que des de Bor porta a dues entrades d'aquesta important cavitat cerdana. Tot dinant, però especialment durant el trajecte cap a la "Fou" la conversa ha donat per molt. La situació del país, les contradiccions actuals de l' independentisme democràtic i el paper dels emprenedors amb consciència nacional ha estat objecte de conversa. Naturalment, era inevitable fer-ho, també hem parlat de muntanya i molt especialment dels treballs, excavacions i descobriments fets a la Fou durant les décades dels seixanta i setanta. De tornada al poble, en Ramon m'ha volgut portar al cementiri on descansen les restes d'Oriol Solé Sugranyes. "Mort en defensa dels seus ideals", segons consta gravat a la pedra del lloc on reposa. Un país en el que viuen, treballen i lliuiten gent així, val la pena servir-lo i defensar-lo.
Ens van dir la branca borda. Ens ho dèiem en forma despectiva, per afirmar que no donaríem fruïts, que erem un producte desviat del tronc central. Una branca que calia ser esporgada, per fer crèixer l' arbre més dret. I els atacs foren constants, permanents, estúpids i amb el pas d´anys ,s' ha confirmat, inútils. Alguns vam marxar cansats d'insults i anatemes. Potser ens vam equivocar , però a la nostre manera vam fer en altres llocs la mateixa feina. Altres es quedaren i amb més paciència persistirem fins assolir l' èxit d' avui. La branca borda fou un grup ideològicament transversal, el que ens mantenia units era principalment una mateixa posició patriòtica, com el més conegut " pinyol" però sense una ombra important que ens acollís i protegís. La branca finalment ha dona't fruïts. La ginesta més borda de muntanya aquella que a les cases pairals feien servir per escombrar i netejar, enceterà la seva feina. Per Mataró i per Catalunya!.
