A la ciutat dels capgrossos, Mataró, diem capgrossades a l' encaparrament per fer coses fora del sentit comú del que som autèntics especialistes. Per tant no té res d'original que on més predicament té aquest noble costum sigui a la casa del comú. Els nostres electes n' han fet al llarg dels darrers anys de tots colors. Han desmuntat naus fabrils protegides per fer-ne un immens trencaclosques, excel·lint proposant el soterrament de la via del tren per la costa o recuperant el vell tramvia i els més agosarats, proposant construir pisos amb contenidors. Altres no han estat tan punyents, però també han gaudit amb el més preuat signe d'identitat local. S'han projectat biblioteques sense conveni de finançament amb altres administracions que assegurés la compra de mobiliari i llibres. Hi ha els qui han pretès celebrar prestigiosos Festivals de Teatre sense un duro al calaix i cap possibilitat d'obtenir-lo. S'han projectat i construït Museus textils i Escoles de Música sense assegurar-ne el futur. I quan algú se'n adonat, ments preclares ho han imputat a la política de retallades i avall que fa baixada. La més actual i punyent es mantenir les coses igual com estaven, en el més sublim cau del nepotisme cultural local, l´Institut Municipal d'Acció Cultural, on els que ara manen no han pogut o no han sabut treure'n l' entrellat i trobar qui, amb mà de ferro, aturés la més gran capgrossada cultural organitzada dels darrers vuit anys.
Divendres al vespre ens havien portat els cavalls a l'hípica de la "Ruta de la Cerdanya", just a l' entrada de Puigcerdà. A dos quarts de nou del matí del dissabte, sortim del centre d' equitació i agafem el camí que ens porta al poble de Vilallobent, des d'on seguim les marques del GR-11 que comença a pujar fortament en direcció al coll de Marcer. Es tracta de l' antic camí dels Carlins - això es el que indica el rètol de la sortida del poble -, que en direcció a Dòrria passa per la pleta i el refugi de Vilallobent. Som sis genets. En Joan i la seva filla Marta, en "Luis", "el Chileno", la seva filla Yanira i la seva amiga Laura. Ben aviat comprovarem l'ofici del xilè, de professió vaquer a cavall en els Andes xilens i cerdà des de fa anys, que al veure la pèrdua d' una ferradura a l'euga de la Marta, abans de frustrar la sortida, tot dient deixeu-me buscar, ha fet una demostració del que suposa no deixar mai res per perdut. Sense cap eina ni material de ferrar al seu abast i a partir d' una grapa de ferro que ha trobat entre les restes d'una antiga tanca pel bestiar, després de treure-la amb la navalla i deixar- la completament plana l' ha migpartit amb la navalla i l' ajut d'una pedra, per acabar ferrant provisionalment l'euga. Tot això li ha portat una hora de feina, deixant-nos a tots més que bocabadats. El temps perdut ha fet inviable pujar avui fins el cim del Puigmal que era el nostre objectiu. Però ens ha permés seguir fins el cim de Coma Morera, deixant a la dreta la Creu de Maians i continuar per l'esplèndida catifa verda de l'altiplà que forma el pla de l'ovella morta, el de Comanera, les Salines i la serra de Gorrablanc fins ben aprop del Puig de Dòrria on hem dinat. Després de fer mitja volta, tornem al lloc de sortida quan en el meu rellotge són dos quarts de sis de la tarda.
Per sentit comú, qualsevol pot veure les dificultats que té un polític que ha tingut la principal responsabilitat de govern pugui, després de perdre les eleccions, fer la feina de cap de l’oposició. Les raons d' aquesta impossibilitat són al meu entendre obvies. Quan un President o Alcalde, perd unes eleccions, està obligat a reconèixer una directa responsabilitat en el resultat i donar un pas cap a la renovació. Aquest és un criteri que es segueix, amb poquíssimes excepcions, en la majoria de les democràcies occidentals. Fer tot el contrari, no només impedeix la renovació del projecte que es diu defensar, sinó que posa pals a la roda dels necessaris acords que sempre han d'haver entre govern i oposició, cosa que es fa inviable, si els protagonistes han estat enfrontats electoralment i s'ha produït l'alternància. Naturalment poden haver excepcions, però no sembla que sigui el cas de Mataró. Joan Antoni Baron, si així ho vol el seu Partit, té tot el dret d’ exercir de cap de l’oposició després de perdre l’Alcaldia, però hauria de veure que el principal inconvenient per a que hi hagin acords de col·laboració amb el govern d'en Joan Mora o en el futur un acord de coalició, és ell. L'actitud de mantenir-se al peu del canó no afavoreix la renovació del PSC. Joan Antoni Baron hauria de considerar que el paper de cap de l´oposició deteriora l'imatge del seu Partit. Els electors no el veuran mai com la persona que ha de controlar l’acció del govern, sinó l'electe emprenyat per haver perdut l’Alcaldia que ha ostentat durant anys. És possible que sigui injust pensar que actua per rancúnia, però em temo que bona part de la ciutadania ho perceb així. Al PSC, comencen a ser majoria els defensors de passar pàgina. No ho diuen en públic però qualsevol que presti atenció pot saber-ho. Hi ha qui creu que Baron està fent un favor a l’ actual Alcalde. Si continua, Joan Mora serà durant molt de temps l’ expressió del canvi, l’ alternància i la renovació. Si el PSC mataroní es renova, el govern haurà d’adaptar el seu discurs a la nova situació i els partidaris de la coalició PSC-CIU, seran més escoltats que mai.
Toni Aira i Saül Gordillo han escrit sobre el nou guió que poden protagonitzar els dos ORIOLS en els seus respectius partits a partir d'ara que es possible que hagi començat el desglaç efectiu entre ERC i CIU. Hi ha encara molt camí per recórrer i de ben segur que queda molt per fer, pero sembla que com a mínim hi ha la voluntat de refer els ponts trencats per uns i altres ens els darrers deu anys. Cal que es cicatritzin moltes ferides i superar molts de recels, però almenys tots els que mantenim bons amics en ambdues bandes dels fins ara enfrontats, fariem bé de considerar que el paper que en el futur poden tenir l' Oriol Junqueras i l'Oriol Pujol son un motiu d' esperança. Cal un pacte nacional el més transversal possible com a mínim per a resistir el que s'acosta i si per mes endavant es vol aconseguir que això de la transició nacional sigui una via eficaç per assolir l' estat propi.
Amb honorables exepcions, moltes de les resolucions dels Tribunals espanyols, quan tenen a veure amb la cosa pública, coneixedors que la seva decisió tindrà especial transcendència, sembla que les dictin amb la clara intenció de mostrar-se com els garants de la permanència d'un estat fort, unitari i centralitzat, expressant desconfiança cap a la política entesa com acord, diàleg i negociació dels que han estat elegits democràticament. Més enllà de les potestats jurisdicionals que ostenten, sembla que vulguin deixar clar que la facultat d'interpretar la Llei o de cobrir certs buits legals, està per sobre de la voluntat popular i de les decisions que les expressen i representen. Davant un concepte tant aristocràtic, no es estrany que hagin anat en augment les resolucions que posen límits al lliure exercici de drets democràtics fonamentals, partint d'una interpretació ultra conservadora de la Llei, en la que han trobat com aliats una bona part del poder legislatiu i dels darrers executius, que els ha deixat fer, fins impulsar-los a mantenir opinions que tenen molt poc a veure en com s'enten la democràcia en altres països europeus de més llarga història parlamentària. Certes opinions mediàtiques amb molt de ressó entre els alts funcionaris de l'estat han acabat per fer la resta, aconseguint aquestes disbauxes i "tics" autoritaris, que s' expliquen per la patent de cors que tàcitament els hi ha estat atorgada. La lliure expressió de les opinions, el dret de reunió i el d'associació són menystinguts i les intencions afegides a la sospita són, més enllà de la prova contrastada, suficients. Tot plegat fa que els sobti que hi hagi qui consideri l'administració de justícia com un servei públic. Ells són molt més i majoritariament combreguen amb allò que consideren un principi inamovible, estant només al servei de l'estat. Resolucions contràries al sentit comú i a la realitat de la societat que haurien de servir, comencen acumular-se en certs arxius. Posem-hi exemples concrets: Des de manifestar-se en contra a la revisió de la sentència contra el President Companys, fins a posar impediments a la recuperació de la memòria històrica o no investigar els crims dels franquisme, il·legalitzar certs partits, retallar l'estatut de Catalunya, anul·lar qualsevol política d'inmersió lingüística o condemnant Arnaldo Otegui amb l' objectiu de posar pals a la roda del procés de pau al País Basc. Em temo que saben perfectament el que es fan i perquè ho fan, per això cada vegada som més el que quan escoltem demanar respecte i acatament a resolucions com aquestes, com a prova del nou del nostre comportament democràtic, ens vinguin ganes de riure.
L'expressió parlamentària de l'independentisme polític democràtic, vist com han anat les coses en aquests darrers anys (a pitjor), necessita d'una revisió amb profunditat de la seva estratègia. L'autocrítica cal que la faci en primer lloc ERC, vist on l'ha portat una equivocada polítíca d'aliances, materialitzada en el primer tripartit i agreujada en el segon, amb resultats per a tothom coneguts. Demà hi han eleccions internes i l'únic candidat a la presidència del partit republicà es planteja l'estràtegia i reconèixer les errades, però la pugna per escollir el candidat a les generals, posa en evidència que novament pot tancar-se en fals el debat intern. Pel que fa a Solidaritat i Reagrupament, tot i els passos favorables cap un acord electoral amb ERC, no sembla que hagin entés massa el que passa en el món independentista "real", fort socialment i debilitat electoralment. No n'hi ha prou amb formular una "Bildu" a la Catalana, sense que abans hagin fet autocrítica el dirigents (Carretero, Laporta, Lopez Tena i Uriel Beltran), reconeixent la responsabilitat en uns resultats dolents. Continuar sense fer-ho o limitant-se a insultar els independentistes que han votat CIU es simplement amagar el cap sota l'ala. D'altre banda, els independentistes de CIU dubten sobre que fer davant la possibilitat que la coalició nacionalista caigui altre cop en els paranys del PP. Només alguns - l' Oriol Pujol i els seus - , s'han atrevit a marcar paquet amb l'objectiu d'organitzar les pròpies forces preveient que la majoria absoluta del PP, els obligarà a enrocar i buscar l'acord amb l' independentisme parlamentari. Una primera resposta a tot aquest garbuix, la començarem a tenir demà, quan coneguem els resultats de les urnes republicanes. Si guanya amb claredat la proposta Junqueras (a les tres urnes) i fa una proposta en ferm d'un nou model de partit republicà transparent, amb corrents d'opinió i democràcia interna sense mitificar pràctices assembleàries inviables, s'haurà fet un primer pas endavant. Junqueras ha de tornar a començar, obrint de bat a bat les portes del vell partit, fer net, deixar passar l' aire, i sobre tots convidar a tornar a tots als que van marxar, per aixì començar a superar la contradició que suposa que l'independentisme hagi tingut èxit consolidant-se socialment figurant a l'agenda política del país i el fracàs de no haver estat capaç d'esdevenir una força parlamentàriament influent i transformadora.
El proper dilluns 19 de setembre es compliran els cent dies de gràcia per l’ alcalde de Mataró en Joan Mora i Bosch i el seu govern. Tot i el parèntesi estiuenc, l’administració municipal mataronina ha continuat treballant i han fet gestos positius que expressen un cert canvi de tarannà. L’ actiu ha estat voler fer més i millor, amb menys. S’ ha començat els gestos de “Business friendly”, aplicat l’ estalvi en despeses supèrflues i s’ han retallat d’ altres. El passiu és que el govern no ha estat del tot rodat i ha comès algunes errades de novell. Els tres mesos passats, han servit de moment per designar alguns dels nous càrrecs de confiança i sobre tot canviar la composició en societats municipals i organismes autònoms, però amb una situació financera de les arques públiques més aviat dolenta, es obvi que l’ oposició exigeixi a partir d’ara que es comenci a entrar en matèria. La redacció del nous pressuposts donaran les claus de cap a on vol anar el govern local, posant a prova la seva política d’aliances inicialment anunciada, però encara no explicitada. Vist que no hi ha possibilitats de govern de concentració, caldrà començar a ser molt més explícit sobre com aconseguir la majoria que permeti aprovar pressupostos, ordenances municipals i normes urbanístiques, que ajudin a promoure l’ activitat econòmica que es pretén. Només hi han dues possibilitats alternatives possibles, pel que caldrà triar, just en un moment en que el passat i futur d’uns i altres, afegit a les males relacions personals, poden portar el carro del govern pel pedregar. Les actituds seran doncs molt importants, però tenir un bon relat programàtic que ho relligui tot també. Espero i desitjo que el govern municipal no s’ equivoqui. Ha passat l’ estiu i els cent dies de gràcia aviat seran història. Si hem de fer cas al que s’anuncia, el mal temps vindrà amb la tardor i durant l’ hivern farà molt de fred i es glaçarà la bàltica. El millor doncs, serà estar a l’ aguait el més aviat possible.
Per anar l' estany de Malniu des de Prats, hem fet una marrada per acostar-nos al foc que va començar ahir divendres, al Bosc de la Tor a la vall del Querol entre els pobles de Cortvassill i Quers. Tot i que les flames ja estaven del tot controlades, per por que revifés els avions - que anaven a carregar l' aïgua al pantà de Matamala - i els helicòpters sobrevolaven l' indret remullant el bosc per apagar- lo definitivament, el que han aconseguit pels voltants del migdia. Per veure les feines dels bombers del nord i del sud hem anat primer de Prats a Guils, pujant a Fontanera pel camí vell, podent observar l' anada i tornada dels mitjans aeris en l' extinció de l'incendi. Al arribar a Pla de Fontanera hem anat pujant pel mig del bosc, fins el refugi i el pla de la Feixa, on ens desviem pel camí que mena a l' Estany de Malniu on hem donat descans als cavalls i aprofitem per a dinar. Després tot de baixada fins el Refugi de Malniu , on optem per baixar pel costerut camí de les deveses ( que forma part de la ruta del estanys Amagats) fins a Meranges. Passat el poble, ens tornem a desviar pel camí de Grèixer per des d' aquí retornar a Prats. Una ruta que amb les parades obligades hi hem esmerçat aproximadament unes vuit hores. Que tingueu una Bona Diada Nacional. //*//
En Manuel Mas i Estela, que fou Alcalde de Mataró durantgairebé vint-i-dos anys i que ha estat durant les dues darreres legislatures diputat a Corts, diu que ja en té prou. Darrerament alguns mitjans informatius, s’han fet ressò dels seus àcids comentaris com a provai confirmació que a Can PSC, les coses no van prou bé, amagant així, que tot i el descrèdit de la classe política, hi ha qui més enllà de la disciplina partidària té opinió pròpia i que lliurement l’ exposa, cosa que tots hauríem d’agrair. Les seves opinions ja fa anys que confirmen un cert estoïcisme, que noli fa basarda reconèixer.Ara sembla que no repetirà com a diputat. Com que segueixo el seu “blog”, em permeto deduir que no en té ganes i que sap que apartant-se voluntàriament els “seus” respiraran tranquils. Fa poc ha escrit, “no li diguis a la meva mare que soc polític. Digues-li que treballo de pianista en una casa de barrets”.Molt poètic però allunyat de la realitat, als prostíbuls i al Congrés del Diputats fa anys que van desaparèixer els instruments musicals. Com que uns i altres en els darrers mesos han tingut la temptació de convertir-lo en l’ ase dels cops, fora bo destacar els seus importants actius polítics. Agradi o no el posat de murri del encara diputat, la seva trajectòria pública són suficients per agrair-li la feina, ara que voluntàriament ha dit quefarà mutis pel passadís.
descatllar |
PAÍS |
dimecres, 31 d'agost de 2011 | 20:01h
Una tanca publicitària a l'autovia d' Eivissa, del famós " Dj", Enrick Morillo anunciant el seu espectacle "Subliminal invasion", em dona la resposta sobre l' actual realitat eivissenca. En menys de quaranta anys, l' illa colonitzada pels catalans a l'any 1235 i que amb dificultats va conservar durant mes de set segles la seva identitat, es troba dins d'un procés de substitució cultural, molt mes evident que subliminal, comparable a la que s'ha produït en part del País Valencià i a la Catalunya Nord amb l' ajut dels hereus del franquisme sociològic format per certs llinatges illencs que ho han afavorit per enriquir-se i en els darrers anys accelerat. El moviment hippy, que pel seu esperit contracultural no fou un perill, ha estat substituït, pel "boom" turístic i per la cultura electrònica, exponent d' una multiculturalitat sense arrels. Els topònims tradicionals poden desaparèixer a mans dels "beach club" de les discos, dels dj's i d'una munió de gent que circula per l 'illa sense cap afany de conèixer-la ni respectar-la. La llengua es manté ben viva fora vila i molt precàriament a la capital i en les zones turístiques mes importants. Eivissa es troba lliurada, espero que no vençuda, a la més internacional "Ibiza" que tot ho embolica amb una modernitat dotada aparentment de més prestigi, si bé pagant el preu d'una alta dosis de superficialitat. Aquest sentiment agredolç es la que sempre em queda de les meves estades a s'illa, que intento combatre passejant pel camp eivissenc fins quedar bocabadat per l'encant dels seus pobles, paissatges, platges i cales que pocs trepitgen i que encara, malgrat tot, em fan sentir com a ca meua.
L’alternància que s’ ha produït a l’Ajuntament de Mataró, ha portaten només dos mesos a situacions curioses. No sorprèn que el nou govern, sense cap experiència en la gestió local, pugui haver comès errades de novells. El que sobta és que alguns després de més de trenta-dos anys de govern, hagin perdut l’oremus amb tanta rapidesa i practiquin una oposició dura oblidant allò que qualsevolamb experiència en el comandament dels afers públics hauria de saber. El mètode per ajudar a resoldre els problemes del comú, quan es fa des de l’ oposició, és la denuncia però també la negociació sistemàtica i permanent. No fer-ho, pot ser percebut per la ciutadaniacom una acció inútil i gratuïta, amb l’ agreujant que pot trencar els ponts i pertorbar futures enteses, que seran del tot necessàries a partir del 20-N. El grup municipal socialista s’ha passat l’ agost preocupat per l’ onada de calor o per les guinguetes de la platja, intentantdesprestigiar al nou Alcaldea qui ni vol donar els preceptius cents dies de gràcia. Els dirigents del PSC, haurien de saber mirar més enllà i no complicar mésles coses intentant obtenir èxits fàcils amb declaracions demagògiques. I sobre tot aspirar a no fer el ridícul ni a fer més bestiesesi veure que en només tres mesos el nou govern mataroní haurà de triar. El problema es que ells també hauran de fer-ho, escollint les persones adequadesperassolir una nova credibilitat, que a hores d’ ara falta els fa.
descatllar |
PAÍS |
dimecres, 24 d'agost de 2011 | 09:41h
El llarg matí d’estiu. El sol ardent. l’ombra de la figuera, travessada de brisa, entre el rostoll, clou la manada de les ovelles i el pastor indolent. S’alça cap a la punta un floc de pins, d’on ve una olor calenta i aromada. Brilla el mar, i un veler, la vela inflada, la proa a rumb, s’allunya blau endins.
C'est trop facile d'entrer aux églises De déverser toute sa saleté Face au curé qui dans la lumière grise Ferme les yeux pour mieux nous pardonner
Tais-toi donc, grand Jacques Que connais-tu du Bon Dieu Un cantique, une image Tu n'en connais rien de mieux
C'est trop facile quand les guerres sont finies D'aller gueuler que c'était la dernière Ami bourgeois vous me faites envie Vous ne voyez donc point vos cimetières?
Tais-toi donc, grand Jacques Laisse-les donc crier Laisse-les pleurer de joie Toi qui ne fus même pas soldat
C'est trop facile quand un amour se meurt Qu'il craque en deux parce qu'on l'a trop plié D'aller pleurer comme les hommes pleurent Comme si l'amour durait l'éternité
Tais-toi donc, grand Jacques Que connais-tu de l'amour Des yeux bleus, des cheveux fous Tu n'en connais rien du tout
Et dis-toi donc grand Jacques Dis-le-toi bien souvent C'est trop facile, C'est trop facile, De faire semblant.
Quedo amb l'Enric per fer el cim de la Tossa d'Alp. Començem a caminar des de Masella, seguint les marques del camí, núm. 743, que mena al coll del Pal. Quan portem uns tres quarts d'hora ja som a la pleta Castany, pel que ens desviem tot seguint les marques del sender 742, que remunta cap el Pla de la Corda , Set Fonts i des d' aquí assolim el cim de la Tossa d' Alp o Pedró dels quatre Batlles (res a veure amb el que hi ha al Port del Comte amb el mateix nom) en dues hores. Proper al cim es troba el refugi del Niu de l'Àliga on ens refresquem i recuperem forces. Com que es un dia molt clar gaudim de les vistes que ofereix l'indret als quatre vents. Des del Montseny al Cap de Llitset, Rasos de Peguera, Port del Comte, Serra del Verd, Pedraforca, Serra del Cadí d´una banda i el massís del Puigmal de l'altre. Al nord, Carlit, Puigpedros, Tossa Plana. Perafita entre molts d'altres. Fem la baixada seguint les pistes que baixen al cap del bosc i ens desviem a la dreta per ja dins del bosc anar de retorn al Pla de Masella.
Com quatre espigues sou, muntanyes, quatre espigues de vidre tallades en el cristall de l'aire.
Com quatre pomes sou, muntanyes, fruita amarada d'aigua feta per llavis de la plana.
Com braus sou, muntanyes. Com braus que alcen el cap acabada la sesta, l'ombra d'un somni us queda en la blavor de l'ull i el banyam temedor burxa a mig cel l'enlluernadora presència.
Com braus sou, lluents i foscos amb un quelcom d'esquerp de pasturar al salvatge. Jo, a la punta d'aqueixa alba, ni llurador ni captador, foraster de mi mateix, poso les gotes de la nit dins el palmell de la mà, i les presento als vostres morros freds i negres com una ofrena d'amistat.
(Del llibre de Jordi-Pere Cerdà, Suite cerdana. Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2000, p. 38)
