En Salvador Cardús ha dit amb certa raó en un article publicat aquesta setmana al Diari ARA: "que cansa que es posi en dubte l'amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d'emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l'exigència d'un concert econòmic serà l'alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d'anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d'un- amb la intenció que s'acceleri el procés. És a dir: no s'hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s'atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.". El que diu Cardús és  ben cert, però millor no oblidar el que ens jugem el proper vint de Novembre. Si es torna a glaçar la Bàltica, per utilitzar la vella paràbola pujolista, l' enfrontament democràtic amb l'estat serà  inevitable i caldrà optar pel replegament, l' enroc i la  suma d'esforços per a resistir des de les pròpies institucions catalanes l' ofensiva centralista, que aquesta vegada es veurà reforçada  per la pressió dels mercats internacionals demanant la racionalització de la despesa pública, que serà aprofitada des del govern de l'estat per a  intentar debilitar  i treure les migrades competències  aconseguides per les nacions perifèriques en els darrers trenta anys. Tot plegat farà que el pacte i l'acord entre els diferentes grups catalanistes (independentistes, sobiranistes i  fins i tot federalistes),  sigui del tot imprescindible per a resistir l'ensulsiada, anant molt en  compte amb allò que els diputats d'aquí facin a Madrid . "Quem deus vult perdere, dementat prius". Es cert, els deus primer embogueixen als qui volen destruir.

El proper vint de novembre, hi haurà independentistes que s'abstindran o que votaran nul, amb l'equivocada convicció que  es així com  es donarà un pas més cap el dret a decidir. Els que optin per aquesta opció, quina legitimat està fora de dubte, no han entés res del que ha succeït en el darrer cicle electoral, en que l'independentisme polític ha sofert una forta davallada, amb la mateixa proporció que l´independentisme cívic s'afirmava i ampliava  socialment. Per mandra d'analitzar el perquè de tot plegat, els que votin posant dins  l' urna una estelada o quedant-se a casa, escenifiquen una fugida endavant que mostra sobre tot frustració i un  lament que més enllà és una renuncia a plantar cara, també des de dins les institucions de l'estat, a l' espanyolisme carca i conservador que les enquestes donen com a guanyador i a l'altre, d' aparent barnís progressista, que diuen en  sortirà clarament perdedor. L' independentisme català, que no parteix de zero, ha de repensar tota l' estratègia des de la seva pluralitat i ser més propositiu  que reactiu. Els que afirmen que a Madrid no cal anar-hi a fer res, fan un plantejament poc madur i  del tot erroni. La majoria de les lleis que ens afecten encara es decideixen allí i per tant ens correspon denunciar-les des d' aquí, però també a Madrid. Es hora de tornar a exercir el dret de vot el proper 20 de novembre, però sobre tot  tenir clar com  actuar des de la democràcia constitucional espanyola  d'una manera més intel.ligent, de com s' ha fet fins ara.

En Duran i Lleida, pot està vivint el començament del seu eclipsi polític i això pot explicar que se'l vegi tant amoïnat, emprenyat, despistat i desconcertat. Els del "pinyol" convergent, al proposar al seu cap de files de número dos a les llistes del Congrés per la federació nacionalista, ho feren amb l'oculta intenció de marcar paquet sobiranista i a l'hora aconseguir ser rebutjats per en Duran. Amb aquesta jugada, cap  responsabilitat se'ls hi podrà demanar si el dirigent d'Unió obté un mal resultat el proper vint de novembre,en el que sembla inevitable la majoria absoluta del PP. Per tant la representació a Madrid dels diputats de'n Duran, podrien no tenir un pes determinant. En Duran  i Lleida, polític intel·ligent de la vella escola, fa temps que s'equivoca definint-se com un catalanista unionista massa proper al PP. No se'n ha adonat o no ho ha volgut veure, que el trasantlàntic del catalanisme majoritari, estava virant lentament cap el sobiranisme i  el dret a  a decidir. Ha continuat pensat que tot plegat era cosa de quatre eixelebrats i a més, una "boutade" dels "fills" polítics d'en Pujol. S'ha quedat mirant, del tot enlluernat  cap el costat equivocat, amb el perill de convertir-se en una estàtua de sal. Abandonat a la seva sort per  la Convergència més sobiranista,  pot acabar debilitat, fent necessari un sustitut amb un perfil diferent. El perill rau, no només amb el que faci Duran el dia després, sinó també en que els conspiradors no hagin acabat per passar-se de frenada i el que surti a les portades dels diaris del dia vint-i-ú és que la federació nacionalista  ha quedat en tercer lloc a Catalunya, fet que posaria en dubte l'estratègia diabòlicament conspirativa que deixant masses flancs lliures, hauria erosionat tot el projecte, despertant el desconcert en l'electorat més clàsic, tradicional i prudent del catalanisme parlamentari.

Ara que s’acosten eleccions, sembla que hi haurà moviment de cadires a les institucions catalanes, amb especial incidència a ciutats  com  Mataró, on  el  nou govern haurà de triar parella de ball per a la legislatura, ja sigui amb acords programàtics o establint un govern de coalició. Serà aquest un dels  moments decisius de la legislatura  tant pel govern com per l’oposició, que també haurà de saber si  donant per feta l’ aliança insuficient de CIU-PP els hi convé o prefereixen arriscar-se, amb els sacrificis personals que calguin, a favor d’una solució alternativa que permeti una majoria  estable. Molts mataronins optem per això segon, no tant per convicció sinó perquè simplement els resultats impedeixen altres combinacions més catalanistes. Com que encara queda temps els regidors  farien bé en reflexionar sobre el que està passant a la perifèria nacional. Maó a l’ illa de Menorca, és un exemple clar de com ens podem trobar d’aquí uns mesos. El seu Ajuntament, governat pel PP, es proposa canviar la  denominació  d’aquest important municipi, feta d’acord amb la Llei  Balear de Normalització Lingüística, per imposar “Mahón”. Es pretén fer-ho  a través d’una aparent consulta ciutadana, en que no es podrà triar la denominació històrica i lingüísticament catalana. Tot una declaració de principis,  que ens permet conèixer allà on ens vol portar aquesta gent.

El premi de narrativa curta "Ploma de Ferro", que atorga l'Ajuntament de Capdepera de l' Illa de Mallorca, ha estat atorgada en l' edició d'enguany a la mataronina Eva Rumí i Guimó  per l' obra "les coordenades de l' Oblit". Un relat sobre l' individualitat, l' aïllament, la renuncia, la soledat, la malaltia i l'oblit. "Som el que recordem", ens diu l'autora. "Moren els records i amb ells la identitat".

Quan tenim convidats, la Mercè estusiasta de la cuina de mercat i afeccionada  a la gastronomia tradicional catalana, obsequia als comensals amb un plat del país als que intenta donar un toc de caire personal. Ahir va demanar en "Lauri", que té el seu negoci al barri de l' Escorxador de Mataró i quin peix sempre fresc adquireix a la subhasta del Port d´Arenys de Mar, la següent comanda: Una cua de rap per fer al forn, peix de roca per la  sopa, musclos i popets. El menú d'avui diumenge ha estat per llepar-se els dits. Una sopa de peix amb gambes i rap trossejat amb pa de la iaia; musclos amb ceba confitada i ají; popets saltejats amb un encenall de ceba i tomàquet i finalment rap al forn amb llit de patates. Com que l' estrella del dinar, ha estat aquest darrer plat,  apunto per a qui li pugui interessar com l' ha fet.  M´explica que primer de tot ha fregit al punt les patates, per abans que estiguessin cuites del tot reservar-les. Després ha tallat la ceba a la juliana amb un gra d' all, sofregint-la a foc ben baix amb l' oli sobrer i barrejar-ho amb  les patates. Ho ha posat tot a la safata del forn, amb les cues de rap, prèviament  salpebrades, tomàquet ratllat per sobre de les patates i el rap, regat amb una cervesa i mitja de les més suaus possibles, deixant-ho reposar a dins del forn a uns 250 graus de temperatura durant uns quinze minuts. Els tast ha aconseguit el beneplàcit i aplaudiment dels que seiem a taula. Quan he preguntat el nom que ha donat al plat, ens diu - ella en coneixerà la raó  i motiu -, "Rap tocat per la tramuntana". 

Els actes per a commemorar el 71è aniversari de l'afusellament del President Companys, permeten reflexionar sobre el paper de certs personatges històrics,en la vida col·lectiva dels pobles. L’execució a trets al fossar de Montjuïc, precedit pel “procés” d’extradició i el propi consell de guerra, conté elements simbòlics d’advertència genocida perquè així ho volgué l'espanya franquista i explica perquè els demòcrates haguem convertit al President Companys en un referent col·lectiu, amb independència de l'opinió que cadascú pugui tenir del seu paper com a governant en un moment molt difícil de la història del país. Darrera del mite però, hi ha l’home aferrat a la realitat que viu, bellugadís, de comportament  polèmic, contradictori, dubitatiu, enamoradís, que  a desgrat de l’èpica que envolta la seva mort es fa més proper, quotidià i  coherent amb el seu final. Lluís Companys, setanta-un  anys després, continua essent un bon compendi i resum de les contradiccions que tenim  els catalans com a poble. Commemorar el fet, pot ser útil per entendre el llarg trajecte polític, vital i personal  que hi ha entre l’advocat defensor de sindicalistes llibertaris i promotor de la Unió de Rabassaires, al polític que proclama l’Estat català durant els fets d' octubre i que després presidirà la Generalitat en temps de guerra, fins al pare que a l’exili manté una recerca desesperada del fill, que el porta primer a  la deportació i després a la mort. Tot plegat fets que han de ser objecte de reflexió, tant pels que creuen tenir el monopoli de la defensa de la identitat nacional, com dels que pensen que no hi ha més progrés del que ells creuen representar.

Sortim del Refugi de Prat d’Aguiló (1.966 m), amb l' Aleix (3 anys) i els seus pares, David i Mar, la Carla (8 anys) i un servidor quan són les nou en punt del matí. Comencem a caminar per un corriol senyalitzat com a PR C-124. Deixem a la nostre dreta el camí que, pels Collets, ens menaria a Prat de Cadí, que ens queda a ponent. Després de passar pel costat de la font i d’una estació meteorològica, el pendent augmenta sobtadament, pel mig de la tartera que va fent giravolts fins el Pas dels Gosolans (2.435 m), on deixem els dos nens i la Mar (a la fotografia). Jo i en David continuem amb l' intenció de fer el cim mentre gaudim de les magnífiques vistes entre el Berguedà i la Cerdanya. Seguim l'altiplà passant per sota del Pic de l’Aguiló (que deixem a l’esquerra) i així que guanyem una mica d’alçada el cimal  es fa ben proper. Ens enfilem pel Puig de la Font Tordera i desprès d’un collet som al Comabona (2.547 m). De retorn a casa rebem la trista notícia de la mort del "Pare Joan" que  de ben segur ha commocionat a la majoria dels mataronins que vam tenir la sort de coneixe'l.  

Tota la nit ha bufat la tramuntana amb força i només aixecar-me em trobo el Carlit i el Puigpedrós i mes enllà a la vall del Querol, el cim del Fontfreda emblanquinats. No té res de sorprenent, però  la natura malgrat els canvis climàtics, sempre és fa present i modifica el nostre comportament quotidià. Necessitava assaborir els primers freds i m' he deixat amorosir pels colors de la tardor, mentre passejo pels voltants de l' enclau, el que em permet enfotreme'n dels estats que imposen límits artificials al meu país. Començo una nova setmana amb el que em sembla una bona senyal, mentrés recordo les paraules de l'amic  a qui sempre em trobo extraordinàriament positiu i quin tarannà envejo. Jo i la resta preocupats i ell afirmant que no és ni un il·luminat ni un suïcida, simplement un pragmàtic amb somnis. La tramuntana s'ha emportat , per uns dies l' anticló, que a la plana havia viciat l' aire i  aquí dalt ens ha emblanquinat els cims. De ben segur que es un bon auguri. Oi que sí company?.