Per introduir als mes petits en la pràctica dels esports de muntanya sense escalivar-los, no hi ha res millor que organitzar sortides de curta durada (màxim de dos a tres hores), que  sobretot no els cansin i que sigui entretingudes. Ells en gaudiran i els grans no ens sentirem responsables del comportament dels petits. Dissabte passat vam decidir fer un petit recorregut pels voltants de Llívia amb BTT. L'excusa era acostar-nos als plans de la Serra de Llocaia, just al costat de l'aeròdrom, per comprovar si començada la primavera ja hi havien els primers erols de corrioles. Sortim amb les bicicletes cap el Pla de les Forques, pel camí que després del pont sobre el Segre segueix cap a Gorguja. Quan arribem a les primeres cases, hem d'agafar el corriol que surt just darrera del mas i que s'enfila suaument en direcció a l' aeròdrom. Ens aturem  ens els plans, però amb encara no mitja hora ens adonem que per trobar corrioles caldrà esperar encara un parell de setmanes. Tornem a pujar a les BTT i ens desviem cap a la dreta, seguint l' ample pista que porta a l' entrada de Palau. Després de las primeres cases, entrem al carrer de la Urbanizació dels xalets i amb còmoda baixada circulem fins a trobar la carretera que si bé és poc transitada, caldrà anar amb precaució  i a l'aguaït dels cotxes que hi circulen. Passem pel poble de Càldegues i ens desviem just al costat de la Bressola cap a Oncés. Quan hi arribem ens dirigim al final de l'únic carrer que hi ha amb direcció a Llevant, per agafar al camí que per dins dels camps de cultius es dirigeix al Mas Jorquer, si bé abans d' arribar-hi ens desviem a l'esquerra  i en només un quilòmetre  entrem a Llívia.

La resposta del PSC  negant-se al cara a cara proposat per CIU, es gairebé de manual. L’argument  que utilitza és que tothom  té el dret a exposar el seu programa electoral i confrontar-lo a través d’un debat  que hi sigui tothom.  Afirmació certa si no fos que dona per fet que la confrontació entre varis exclou la de dos. Teòricament  qualsevol cap de llista pot ser alcalde, però no cal ser molt  espavilat per saber  que les probabilitats reals es limiten a només  els senyors Baron i Mora pel que els mataronins hauríem de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a presidir el saló de plens. L’aposta del PSC es clara: o no debatre o debatre amb  tots els caps de llista, amb l’ objectiu de no  donar al principal contrincant el caràcter d’alternativa. Per tant ens  proposen el debat coral, com més polifònic millor.  Fer-ho amb els sis grups municipals, és on Baron  pot rebre les matisades crítiques dels seus  actuals dos socis de govern  i  els atacs dels tres candidats restants amb argumentari  ben diferent. Continuarà  així enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i així no  s’ afavorirà la possibilitat del canvi i l’ alternància. El PSC ha pres una decisió per  estratègia electoral, del tot legítima, per això  no té cap  sentit la raó “eclesial” que hipòcritament exhibeix.  Els mataronins ens hauríem de preguntar que es el que  ens interessa. De ben segur  la resposta  de molts seria la de saber  si hi haurà canvi  o continuïtat. Si es així només  dues candidatures poden donar-hi resposta. Facin els candidats  els debats plurals que  vulguin, però sense el  cara a cara, Baron-Mora,  ens haurem de preguntar si en una democràcia municipal on el debat a dos  (sense excloure les altres) és capdal, la seva absència no acaba per malmetre un dels seus més principals fonaments.

Tot i les recomacions  de la Federació d' Associació de Veíns de Mataró de no utilitzar en la propera campanya electoral la problemàtica de la immigració extra comunitària, la dreta local espanyolista vol donar-li protagonisme per a veure si així aconsegueix vots. El candidat del PP mataroní, es recolza amb el cap de la llista "popular"de Badalona, conegut per les seves intervencions racistes, que signaria fil per randa l'ultra dreta xenòfoba del Sr. Anglada aquí baix  i la família "Le Pen" més amunt, tal vegada com si ara es tractés de disputa'ls-hi el vot. El PP mataroní accepta així tàcitament, que on millor es troba és en la frontera, per no dir als marges, del sistema democràtic. No volen que ningú els hi faci ombra a la dreta, pel que es obvi   concloure que tenen a la jove candidata local de "Plataforma per Catalunya" com una seriosa contrincant a considerar. Tot plegat fa fàstic i por!

A Mataró, ahir al vespre l' Assemblea de la Federació local de CiU va aprovar la llista dels candidats municipals que encapçalarà Joan Mora i Bosch. En llocs de sortida, professionals liberals, els regidors actuals i un historiador local de prestigi guanyador de tres edicions del Premi Iluro. Es manté l'equilibri entre els dos partits de la coalició, sense impedir la presència de nous noms pensats per a constituir govern. En Joan Mora, vol fer possible l'alternància i fa una proposta de gestió dels afers municipals caracteritzada per la gerència professional de només quatre o cinc grans departaments, amb reducció del nombre de regidors amb dedicació exclusiva. Proclama que té voluntat de treballar amb tots els grups  municipals. Diu  i repeteix que el nou govern que ell pretén presidir acceptarà la dinàmica independent de les entitats  amb qui preten concertar i cogestionar buscant així una major eficiència  i estalvi en la prestació dels  serveis públics.  Ferm partidari de mà estesa i acords amb tothom, amb la voluntat de generar una dinàmica participativa diferent a  l' actual, per assolir el consens necessari en un moment en que les mesures d'estalvi i austeritat  hauran de permetre assegurar el manteniment dels serveis que l'Ajuntament presta.  El fil conductor del que defensa, és la convicció que   els protagonistes de vida ciutadana són sobretot  la gent i l’ entramat d’ associacions,  no el consistori, del que diu que no ha d'ofegar, ni dirigir, ni hegemonitzar l’aportació de la societat civil mataronina. Vol convertir Mataró  en una  ciutat referent a Catalunya, treballant per a una major implicació al batec nacional que porta irreversiblement  a l' exercici del dret a decidir. Una estratègia de canvi basat en que l'Ajuntament ha de fer, però que ha d'ajudar i deixar fer. Una proposta arriscada d'un candidat sobiranista que no deu favors a ningú i que es mostra convençut que és l'hora del canvi.   

Tothom ho ha dit i és cert. La consulta de Barcelona ha tingut un dels millors resultats possibles. Que des de la pròpia societat civil s'organitzi una consulta sobre la independència de Catalunya a la capital del país i s' obtingui un resultat que superi el vint per cent de participació és un èxit que supera de molt les expectatives dels organitzadors. Hi ha fet  molt, la decissió de participar activament feta per diferents personalitats del país que han decidit sortir de l'armari. El paper de Jordi Pujol i Artur Mas, per molts que  alguns ho vulguin menystenir, ha estat d'una importància fonamental, tant pel que fa a la participació com en la trascèndencia mediàtica del fet, tot i les precaucions i prevencions que ambdòs han tingut a l'hora d'exercir el seu vot. Avui dilluns la pregunta que  es fa el món sobiranista "civil" és  si la  politica  parlamentària ha d’agafar ja el relleu?.  Salvador Cardús ha afinat molt en la resposta  negativa amb arguments que comparteixo. Diu Cardús que no es pot confondre desig amb realitat. Que hi ha una part molt activa de la societat que s' ha pronunciat però , n'hi ha molta que s' ha quedat a casa. Per dir-ho a la meva manera el problema no són els "Duran i Lleida" que hi han a  les institucions del país, sinó que encara són molts els que pensen d'una manera similar. Per això, em sembla que l'independentisme polític faria bé de tenir més cintura política i no jugar al tot o res. L'objectiu del dimecres en bona part s'ha acomplert i cal saber mantenir el missatge per a convertir-lo un dia en majoritari en seu parlamentària. No es el moment de dividir el vot possible del sobiranisme, només amb l' objectiu de  diferenciar els  bons  dels dolents. Es hora  de mirar més lluny i reconèixer que a la política institucional encara li queda  un llarg recorregut fins a trobar-se  amb la voluntat dels ciutadans que volem la independència, que tot i ser molts no som encara l' immensa majoria. El que l'independentisme "cívic" ha fet fins ara és  fonamental per avançar, però cal pensar i dissenyar noves estratègies per difondre l'objectiu en àmbits de població del país, que encara no l'han fet seu per  diverses raons. Només sumaren amb victòries de prestigi com les obtingudes. Per això és tant important evitar les derrotes i  sobretot no fer-nos un gol en pròpia porta.

Tot i que en Senén pujava per fer la darrera esquiada, ahir al vespre i davant l' evidència que  la neu en millor condicions només la podem trobar molt amunt ens decidim per fer un cim  amb raquetes. Com que l'objectiu que hem fixat és el Coma d' Or, sortim de Llívia i a les nou en punt arribem al Coll de Pimorent (1.920 m) on comença la Coma d’Engràcies (alguns l' anomenen crec que equivocadament "d’en Garcia") que s’obre entre el Pic de Querforc i la serra de les Llosses.  Es tracta de seguir el camí, que la poca neu ens permet fer amb el cotxe, fins a una petita presa de captació d’aigua on deixem el cotxe i ens posem les raquetes (2.142 m). Des d' aquí començem a caminar i la vall es va fent cada vegada més estreta fins arribar a la Portella d’Engràcies. (2.534 m). Des d' aquí just davant  nostre, tenim el Puig Pedrós de Lanós ( no confondre amb l' altre dit també Campcardós) a l'esquerra i el Coma d’Or a la dreta. Baixem molt suaument fins a la Portella de Cortal Rossa (2.501 m), on ens traiem les raquetes, per poc desprès  tornar-les a emprar per enfilar-nos en direcció al  llom  que hi ha entre el Roc Gros (2.650 m)  i el Cap de la Llosada. Seguim fins assolir el cim (2.826 m). De tornada fem el mateix recorregut però la neu ja es troba molt humida el que dificulta la baixada amb raquetes.

Uns dels principals defectes del règim electoral vigent, que recordem-ho té el seu origen en la transició, ha estat la partidària criminalització de qualsevol dissidència interna. A Mataró, aquest tipus de situacions s'han produït també entre els càrrecs electes de totes les forces polítiques. En el primer mandat democràtic, va afectar al PSUC, després a IC, PSC i CIU. En la darrera ha estat el torn del PP. Les direccions dels Partits, sense distincions ideològiques, han actuat amb similar arrogància i prepotència. La reacció dels afectats ha estat  també sempre la mateixa. Plantar cara, practicant el "Harakiri" polític i volent guanyar a les urnes el que s'havia perdut en els despatxos. La voluntat, l' auto estima  i la valentia  en intentar fer front allò que es considera injust no sempre suposa tenir una decissió intel·ligent que permeti entendre el perquè de tot plegat.  El més segur és que la candidatura "Mataronins" no aconseguirà els seus objectius, ni serà entesa per a molts dels seus potencials electors. Com a molt, aconseguirà erosionar lleument la candidatura  del Partit que els ha foragitat.  Molt millor hagués estat seguir el consell de Maimònides: "L' honor resideix a apartar-se del camí dels necis no a derrotar-los".    

Encara no me'n havia adonat, però quan hi ha més possibilitats de canvi i alternància, augmenta el nombre de candidatures. Si tots els que han dit que es presentaran a les  eleccions municipals mataronines ho fan pot haver una dotzena de  llistes. Fins ara estan confirmades les de  tots els grups  presents en el consistori (PSC, CIU, PP, IC-EUA, ERC i CUP). També la dels dissidents del PP que ho faran amb el nom de "Mataronins". Si aquests darrers no s'associen amb Ciutadans, pot presentar-se aquest grup espanyolista. Plataforma per Catalunya ha presentat una jove mestre de cap de llista. Està per veure que  decideix el grup d'alternativa veïnal (potser amb un altre nom), Solidaritat Catalana per la Independència, el "PSUC VIU" i  ja veurem com acaba "Junts Decidim" (amb rumor insistent de trencament  de l'acord amb ERC pel núm. 2). Amb els Verds, sumarien dotze candidatures. L'ecologista, és més una candidatura personal que de grup. Josep Lluís Freijo, es la gota malaia dels verds mataronins. Des de molt jove, va participar en les reivindicacions veïnals del seu barri, per després  impulsar diferents col·lectius ecologistes locals i comarcals: L'ortiga, Iluro verd, Maresme Verd i la comissió de defensa del Litoral. Activista del Moviment pacifista, va acabar per ingressar en el Moviment Ecologista Català participant en la Taula anti nuclear i ecologista, fins esdevenir membre fundador dels Verds a Catalunya. De moment es desconeix el programa i  els noms de la resta de candidats.

Si no ha estat la darrera esquiada en pista de la temporada poc en faltarà. Tot i la neu caiguda en les darreres setmanes, la primavera ha entrat en força i encara que el passat dissabte a Font Romeu amb certa previsió vam començar a fer-ho a les nou en punt del matí,  ho donàrem per  acabat a la una del migdia a causa del sol i la calor. Durant la resta del dia,  vam anar al Mas de la Rosa de visita. La Carla  com sempre ho aprofità per "ajudar", donant menjar al bestiar, netejant les corts o recollint els ous de les gallines. A la Cerdanya i per extensió a tot el Pirineu, l' activitat del pagès s' ha vist des de ja fa uns anys molt reduïda. Els pocs que hi queden, han vist com les explotacions sobre tot les ramaderes  disminuïen per causes diverses, però sobre tot al  haver-se convertit en una feina poc rendible. La sortida per a molts pagesos ha estat la venda de les finques més properes als nuclis urbans, procés que com es sabut ha estat del tot afavorit pel fenòmen de l'especulació urbanística. Altres, han optat per a diversificar el negoci, convertint part dels seus masos en cases rurals, el que els ha permès no deixar de ser pagesos, esdevenint uns recomanables establiments d' hospedatge durant caps de setmana i vacances. El "Mas Mallol" ha estat un d'ells. Situat a les afores de Puigcerdà , en un entorn rural de gran bellesa amb la Tossa com a téló de  fons, es un lloc ideal per a gaudir de la natura amb la família i un lloc d'aprenentatge pels petits que poden veure com es viu a pagès i "participar" en les feines de cada dia.

http://www.calmallol.com/

Aquesta legislatura ha estat tot un desastre pel PP mataroní.  Els conservadors  i nacionalistes espanyols, tenen un bossa de vots  relativament important a la ciutat de Mataró. Aquest Partit anys enrera, fou creixent gràcies al treball d' un militant jove i els seu grup d' amics. En Joan López i Alegre, fins a quatre vegades cap de llista popular li va donar impuls ideològic tot rejovenint la marca, aconseguint certa credibilitat per l'empenta i laboriositat del seu candidat. Joan López va acabar la seva carrera política com a diputat del Parlament de Catalunya, iniciant un procés de distanciament personal del que fou el seu Partit.  Amb la seva marxa, es va anar desdibuixant la marca "popular" a Mataró i a falta d'un "líder" contundent i treballador, els problemes interns van explotar del tot en aquesta legislatura amb la marxa de tres dels regidors electes. Serà un altre López, molt més desconegut que el primer i amb aspecte de "maestro nacional" especialitzat  en "Formación del Espiritu Nacional", qui ara encapçalarà la candidatura. A José Manuel López González, el seguirà l’ex regidor del PP Lluís Calzada, home clau pel futur i amb  molta més experiència, modernitat i trajectòria política que el cap de llista. Com a número tres, hi  han posat el secretari general del PP a la comarca. L'anterior cap de llista, en Paulí Mohedano  es presenta per unes sigles noves amb el nom de "Mataronins" i es diu -  rumor  no confirmat -,   que finalment participarà a la cursa electoral com  a candidatura associada al partit "Ciudadanos", essent poc  probable la seva renovació com a regidor, tot que algún tipus d' erosió produirà al seu antic partit. Els resultats del PP, poden ser dignes d' estudi fent entendre si  en una ciutat com Mataró, hi ha o no una dinàmica electoral local pròpia i si  els problemes interns de cada partit poden afectar o no els percentatges de vot. Aquí hi haurà una de les claus dels resultats i del futur govern, que dependrà de si  l' electorat del PP es decideix pel vot útil, que, equivocadament o mal intencionadament, es pensa té només una direcció quan la realitat pot acabar demostrant que en té de diferents i  ben contradictoris. L'interrogant és si amb tot aquest garbuix el PP podrà  mantenir els seus quatre llocs al saló de plens de la ciutat de les Santes.

Pel que he llegit, la CUP s’ha marcat com a objectiu augmentar la seva representació a l’Ajuntament de Mataró amb dos o tres regidors. Han designat els cinc primers candidats, incorporant un antic regidor d'IC-EUA, fent així avinent l'acord amb "Revolta Global-Esquerra anti capitalista", amb l'intenció de reforçar la seva vessant més esquerranista i "mossegar" entre l' electorat d'Iniciativa i  recollir el descontentament de certs votants d'ERC. La CUP, es ben sabut, defensa un projecte de ciutat alternatiu i ho ha fet en aquesta legislatura amb coherència, malgrat que les actituds testimonials que a vegades practiquen han desdibuixat el seu treball més consistent. Han crescut amb suport, però tinc seriosos dubtes que tot plegat sigui suficient per a crèixer amb nombre de regidors considerant que la seva actual presència al saló de plens,  fou sobretot per l'alta abstenció de les darreres eleccions municipals. Els  eixos del seu programa electoral, són reforçar l'economia local, fer  una ciutat sostenible amb plantejaments ecologistes, la defensa d'una democràcia participativa, els drets socials i la independència dels Països Catalans. L'independentisme que representen, pretén  doncs consolidar un espai independentista d'esqueres, que veuen abandonat per  IC-EUA i ERC. Sense menysprear el treball fet i amb el risc d'equivocar-me, no crec que  hi hagi les circumstàncies polítiques ni les condicions objectives, perquè puguin augmentar la seva representació. Si la mantenen ho poden considerar tot un èxit. Segurament en el futur es produirà un augment significatiu de vots dels grups que es situen en els "marges" del sistema, ja sigui en l'eix ideològic (dreta- esquerra), ja en l'identitari (Catalunya-Espanya), però avui l'electorat està més encuriosit  per si es produeix o no l'alternància i agradi o no, això els deixa fora del joc polític local, més quan  per coherència ideològica la CUP no  ha considerat mai l' alternància municipal com una qüestió prioritària, que veuen com un formal canvi de decorat del mateix sistema que pretenen destruir.

Trobo a l'advocat Miquel Ponce i el felicito pel seu retorn  a la política, implicant-se, al figurar com a número tres,  amb la llista mataronina d' ICV-EUA. Per una qüestió generacional conec poc, per no dir gens, a la resta del membres  de la candidatura. La majoria diría que tenen poc a veure amb  el que va significar l'organització mataronina del PSUC i amb el que fou la seva tradició ideològica. Després de més de dues décades de la seva mort electoral, dir-ho és una obvietat. ICV-EUA com a principals, que no únics,  hereus del PSUC no han volgut o no han  sabut mantenir  les qualitats que van fer fort  electoralment al comunisme català, encara que fos per poc temps . La caiguda del "mur" i sobre tot el desprestigi  de l'adjectiu "comunista", fou percebut per molts dels seus antics electors i paradoxalment per una part important dels seus antics militants, com  una forma arbitrària i autoritària d'exercici del poder. Als  que quedaven per mantenir la sagrada flama, van adoptar uns altres postulats ideològics que semblava acostar-los a l'esquerra heterodoxa, verda i alternativa. Si bé el propòsit era ben intencionat, el pas dels anys  ha acabat per convertir-los en la "marca blanca" del PSC. Ser segon plat, els ha fet  perdre pistonada, amb el perill de veure's arrossegats per la pèrdua de credibilitat del partit "guia". Quina proposta nova ens faran  ara després d'anys i panys d'acceptar el mateix model de ciutat?. Em temo que, com a França o Itàlia, l' esquerra alternativa - al menys pel que fa a socis i pactes -, camina per altres verals.  

Hi ha a Mataró una bona part de l'electorat que creu que la ciutat necessita un nou impuls per afrontar els propers anys i que no pot continuar avançant amb els darrers batecs d’un projecte de ciutat que tot i haver estat un model d'èxit, es troba completament exhaurit i amortitzat. En aquest impàs, com passa sovint en gairebé totes les col·lectivitats humanes, allò que es nou no acabar de nèixer i el que es vell no acaba de morir. Tot plegat fa pensar que enguany les eleccions municipals a Mataró poden tenir un resultat incert. Qui d'entre els aspirants encerti amb el missatge, basat no tant en grans projectes de dubtosa execució en període de crisis sinó en la promoció de valors en la gestió com l'honradesa, el treball, l'excel·lència, l'estalvi i  la concertació, pot fer un pas molt  important per modificar el mapa polític local. El PSC, amb trenta-dos anys a l'alcaldia viu el final d'una etapa reeixida i es de tots els partits qui pot tenir un resultat més incert, agreujat pel fet que no sembla que tingui - com a grup organitzat -, capacitat per a construir un discurs igual d'atractiu com el que ha estat capaç de generar durant més de trenta anys. Es en aquest context, que els canvis a la llista imposats per l' executiva local podrien confirmar aquest diagnòstic. Mirant-ho des de fora, sembla que es limiten a moure fitxa, deixant anar cert llastre i a l'hora trobar un substitut d'emergència (en aquest cas substituta) per si de cas les coses no acabessin de funcionar. La diputada socialista es converteix així en la persona de més pes, després de l' actual Alcalde, amb el vist i plau de l' aparell. Si hagués estat una moviment promogut per la mateixa parlamentaria, seria raonable interpretar-ho en clau successòria. Però si com sembla ha estat una decisió imposada, expressaria les pors de l'aparell que a corre cuita ha trobat un recanvi per si el resultat es complica. La resta de noms, són o bé reincorporacions amb voluntat d'equilibrar una balança massa favorable a l'aparell amb algún nom de prestigi que no amaga que de renovació més aviat poca i  que hi ha repetició d'un missatge que es troba a la defensiva. Predomini de l'esquerra cristiana, molt per sobre de l' agnòstica i lliure pensadora i majoria d'empleats públics, amb poca representació d'obrers i assalariats per compte aliena, que serveix per il·lustrar sociològicament qui compta i qui no en el partit socialista local. Tot plegat, més del mateix en una etapa de canvi, que dependrà dels resultats electorals dels dos grups grans (PSC i CIU) i de les possible aliances dels més petits (CUP,ERC,IC,PP) en el moment que es  configuri el nou govern.