Tot i l’aparent ingenuïtat de la proposta de la CUP mataronina de municipalitzar la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis Laietana, hem d’agrair al seu regidor que hagi posat el nit a la nafra sobre la situació en que pot quedar l'obra social d'aquesta entitat, després de la "Bankiarització". Fins ara les forces vives mataronines, s’han mantingut en el seu tradicional silenci i discreció. Però és comença a percebre que és hora de dir en públic el que tothom pensa i mantenir un posicionament clar i contundent. L’obra social de Caixa Laietana és un patrimoni històric i col·lectiu de tots els ciutadans de Mataró i del Maresme que de cap manera es pot perdre. Fixa’t aquest principi, cal posar fil a l’agulla, amb propostes raonades de salvaguarda dels equipaments i serveis que gestiona. La societat civil i els ajuntaments afectats haurien de proposar una renovació radical dels actuals patrons de la Fundació Laietana, amb criteris de representativitat social i directa dels municipis que es puguin veure's afectats. Qualsevol altre solució que pretengui prioritzar els interessos financers de “Bankia”, serien un absolut desastre i ha de ser rebutjada pel comú. Les institucions locals s’hauran de pronunciar ben aviat si es que volen evitar que l'obra social se’n vagi a "Can Pistraus", com a conseqüència de una especulativa, deficient i poc patriòtica gestió. Es doncs hora de posar-s’hi exigint les responsabilitats que pertoquin.
Peuades damunt s’arena. Si véns, em trobaràs ballant de puntes damunt d’aquesta roca i tu per jo et tornaràs loca.
Viatjarem amb un cavall alat, aquest vespre silenciós cap a racons inexplicables, deserts, salvatges. Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc. Me’n tornaria a anar més enfora que mai.
No tinc por de somiar que em perdré pes camí o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà. Sa sínia perd aigua i sempre amb es peus banyats. Tenim pedres entre ses ungles, ben pops i despullats, com dues gotes d’aigua a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre, t’estimaré a sa matinada, te donaré fruit i te menjaré a besades.
(Lletra: Sebastià Saurina, Mercè Soler i Jesús Moll)
El periodisme crític fet per professionals intel·ligents i honestos és imprescindible en democràcia i del tot desitjable en una societat lliure. A Mataró, tenim la sort de comptar amb periodistes, que han confirmat la seva qualitat en mitjans d’ abast nacional. En Saul Gordillo és un d’ells. Precisament per aquesta raó m’ha sobtat com s’ha deixat arrossegar i entabanar amb rumors, informacions esbiaixades i veritats a mitges amb un tema tant punyent i polèmic com és la situació econòmica en que es trobava M1TV a finals de l’any passat. No tinc cap dubte que en Saül opina sense ressentiment ni fòbia contra ningú, però les crítiques a la nova gestió del canal de televisió comarcal i sobretot als canvis introduïts a primers d’ anys em semblen excessius i fruïts d’un cert “corporativisme” que li fa parlar d´ oïdes sense haver contrastat les fonts d’informació. No hi ha un desmantellament del projecte audiovisual per a Mataró i la resta de la comarca com ell denuncia. Es aquesta una crítica exagerada i desproporcionada , si no es diu res sobre el fet que l’altre canal comarcal, per similars raons, ha finalitzat les emissions. La realitat és que M1TV continua tot i les gravíssimes dificultats actuals, aconseguint sobreviure amb dignitat gràcies als professionals que hi treballen i als actuals representants dels ens municipals consorciats que no han deixat caure un projecte que van rebre en una situació econòmicament inviable i del tot insostenible per causa de la gestió de “nous rics” del anteriors responsables. Dir que M1TV és la televisió de l’ alcalde solitari – referint-se així a l’ alcalde Mora -, és un autèntic contra sentit, quan la solució més fàcil per l’edil mataroní hagués estat tancar-la com a resposta a la deserció d’alguns municipis inicialment consorciats. M1TV és i serà la televisió del Maresme, dels ciutadans i ciutadanes que hi creguin i dels treballadors i treballadores que amb esforç i professionalitat s’han fet seu el projecte i lluiten diàriament per garantir-ne la qualitat. En Saul s’equivoca per desconeixement, quan diu que l’ Alcalde Mora ha trencat intencionadament els ponts institucionals amb dos municipis, que mai han volgut entrar al Consorci. Es tan fàcil saber-ho, com ho és preguntar-ho directament als Alcaldes de Premià de Mar i Calella. S’ equivoca, quan oblida que el major nombre d’auto exclusions en el Consorci es produïren quan el President era el Sr. Baron i suposo que aquí s’inicia la suposada pèrdua de lideratge polític que denuncia. I finalment s’equivoca, quan desconeix – subtileses democràtiques -, que el Consell assessor del Consorci legítimament ha de renovar-se en cada elecció de les entitats consorciades. El bon professional que és en Saul Gordillo, acabarà per comprovar que ningú vol desmantellar la televisió del Maresme que s’anirà reforçant amb vocació de continuar les anteriors experiències de televisió comunitària i de proximitat, fent-ho amb garanties de pluralitat i qualitat.
La celebració del Dia d´Europa cada nou de maig, conmmemora la declaració Schuman, quan el ministre francés d' exteriors de l' època, va donar el primer pas per a la integració dels estats europeu, proposant que el carbó i l' acer d'Alemània i França tinguessin una administració conjunta. Aquest és un dia que demostra la importància que tenen aquests dos països a la unió i per tant convindria no oblidar-ho quan parlem d'Europa. Aquesta setmana, just després de conèixer els resultats electorals a França i Grècia, hi ha qui ha començat a fer prediccions, assegurant que hi haurà canvis en la politica europea. A banda de la diferència que suposa que França estigui, en tots el sentits, en el centre de la Unió i Grècia en la perifèria, no en sembla massa encertat ni clar el pronòstic. Si el nou mapa electoral grec, és el resultat de la maldestra Unió Europea, imposant mesures dràstiques i draconianes, les eleccions franceses són també la mostra del "xovinisme" patriòtic francés a qui no agrada l'excessiu seguidisme a Alemània. Si bé sembla raonable preveure que el President Hollande, moderarà i farà més suaus, algunes de les mesures d' austeritat aprovades, això de cap manera suposarà cap canvi radical amb el que ja estava decidit fer. Es cert que el President de França vol estimular la reactivació de l'economia aprofitant les inversions estatals, però també ho és, que no hi ha massa marge maniobra per a fer-ho possible. Per tant, el nucli dur de la política d'austeritat encetada per la Unió serà confirmada en allò que es fonamental amb molt poques matisacions i per tant l' empobriment dins els estats de la perifèria europea continuarà.
Durant les properes setmanes es farà l’ enderroc del degradat edifici del club nàutic situat al Passeig Marítim de Mataró. Un emblemàtic immoble amb nul interès arquitectònic, que ha estat l’ expressió visible d’una època farcida de pretensions provincianes d’ una ciutat en que per alguns tot s’ hi valia i on la majoria ni tan sols piulava, edificat just davant on l’ ajuntament de la dictadura tenia projectat construir-hi un port esportiu. Aparentment tot i anava a favor, però estava a punt de començar un procés de canvi que ja no afavoriria el “campiquipugui” institucionalitzat, que va forçar ja en democràcia, el desplaçament del port cap a ponent. Va començar així la pèrdua de les suposades potencialitats d’un edifici que en els darrers trenta anys ha estat utilitzat per a tot el que vulgueu imaginar, esdevenint una paròdia de les pretensions dels seus inspiradors. Els trasllat de l’Escola Universitària que l’ ha utilitzat com a seu els darrers anys li ha acabat donant el tret de gràcia, deteriorant-se amb tanta rapidesa com s’espera sigui l’enderroc. El final ha estat políticament curiós. L’ esquerra oficial defensant l’ indret i la resta de grups, plurals i diversos, l’enderroc. Alguns diuen que caldrà repensar l’espai amb una nova concessió de més utilitat ciutadana. El desig de molts és però recuperar un espai que donarà molta més perspectiva i qualitat al front de mar.
Tothom pot entendre que hi hagi capteniment del govern en el compliment de la legalitat. Però sí el govern català diu que ja ens trobem en plena trancisió nacional cap el dret a decidir, haurà de començar assumir la contradicció que suposa ser respectuos amb la legalitat encara vigent i al mateix temps reconèixer la legitimitat del poble que governa si opta per a canviar-la. Legalitat i legitimitat són conceptes diferents, que en situació de canvi i per tant de ruptura, caldrà aprendre a manejar aquells que des del govern han fet bandera del dret a decidir. La campanya endegada contra els peatges, sobre tots expressa que hi ha mala maror entre una ciutadania cansada de pagar durant molts anys a canvi de res. Catalunya és un país que sofreix un dèficit històric d’inversions per part de l’estat, que en matèria viària es fa visible amb les autopistes de pagament, un greuge comparatiu amb la resta de l' estat, creador d'un estat d'ànim contra un fet discriminatori que entén tothom i que obligaria al govern de Catalunya a ser més comprensiu amb la protesta, explicant que un país sense discriminació i espoli fiscal, no suposarà l'abolició de tots els peatges sinó la seva racionalització, impedint en primer lloc la prórroga de les concessions en aquelles que sigui notori que està amortitzada l'inicial inversió. El "jo no vull pagar", es una campanya justa i legítima contra la concreta discriminació que sofrim com a país, que no es pot fonamentar en la demagògia de fer creure que en una Catalunya independent no hi hauran peatges.
Xesco Gomar, funcionari eventual de la Junta d'Andalusia, que fou l’aposta dels joves cadells socialistes en el darrer congrés mataroní del PSC presentant-se com l'autèntic "federador de sensibilitats", portar el camí de l' ensulsiada si es manté la divisió a dins de l'agrupació local i sobre tot en el grup de regidors. La diferència interna rau en l' estratègia que uns i altres tenen sobre el que s’ ha de fer a l' Ajuntament i com resoldre els dubtes que genera la continuïtat de Joan Antoni Baron com a cap de files municipal. L'Esteve Terrades membre de l'executiva nacional i actual president local intenta posar pau per evitar nous fracassos, una vegada han sortit a la llum l' estat de les finances locals, responsabilitat directa de l’antiga Santíssima Trinitat de Baron, Bassas i López. No sembla que ho tinguin fàcil el "totum revolutum" que formen històrics, laics i joves "blackberris" per accelerar el canvi. El PSC es troba en plena decadència i l'Agrupació mataronina no és l'excepció. Sense lideratge municipal i amb molts dubtes sobre el futur i una política d'aliances inexistent, que s' agreuja amb silencis i gesticulacions sense sentit, el crèdit electoral que tenien, anirà minvant en una ciutat que reclama que hi posin el coll per a sortir d'una crisis extremadament complicada i greu. El PSC a Mataró, necessita deixar-se d' embolics i tornar a la realitat, que els agradi o no, els empeny a la negociació i a l'acord encara que sigui des de l'oposició. Si no ho fan, el més segur - com s'extreu paradoxalment de l'experiència de CIU -, no se’n sortiran en anys.
descatllar |
PAÍS |
dilluns, 23 d'abril de 2012 | 14:57h
Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record.
Surto de la Vall d'hebron amb la intenció de "fer cim", l' objectiu el Turó de la Rovira de 268 metres d'altura entre els barris d' Horta, el Carmel i el Guinardó de Barcelona. Tot i que en tot moment he vist les antenes que hi ha ben a prop del turó que mes o menys em guiaven, els sinuosos carrers, tots de pujada, m'han despistat una mica. Quan he arribat al Coll de la Teixonera, just per sota del Parc del Carmel, per després fer una petita volta just per sobre del parc del Guinardó, he arribat pel carrer de Labèrnia al cim del turó, autèntic mirador de la ciutat. Aquest és un espai on es conserven les restes d’una bateria antiaèria construïda durant la Guerra Civil espanyola per intentar defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista. Després de la guerra, les estructures de la bateria van ser aprofitades per bastir-hi el conegut barri dels Canons que, ubicat dins de l’àrea de barraques del Carmel, va perdurar fins l’any 1990. He baixat amb rapidesa de retorn a la Vall d'hebron en el que estat una experiència de sortida urbana a la capital del país que ha estat molt interessant, al trobar-me en un indret que desconeixia del tot.
Un país de qualitat no es distingeix per tenir infraestructures modèliques o un alt nivell educatiu, cultural, assistencial i sanitari. Tot això és segurament molt important, però el que sobretot necessita es tenir gent d'una gran qualitat humana. Una societat així, té un gran actiu, molt més potent que els diners. Qualsevol col.lectivitat dels que en sentit figurat es lleven "ben d'hora" - com va dir en Guardiola -, en el que no hi ha retrets, tard o d'hora esdevé imparable. Els que després del daltabaix, fan allò del sant tornem-hi, segurament es perquè han trobat algú que els hi ha fet costat, amb un somriure, una carantoina, una abraçada o recitant un poema. Dijous, en directe i sense intermediaris, vaig veure practicar-ho al Màgic Andreu. Màgia solidària amb un somriure al llavis. Gràcies!.
Creixen els dies com ungles, com cabells, com herba, imperceptibles. La boira baixa llepa llavis i branques líquid suspès que mulla corbes i pells, venes i mapes, pobles i cuixes. Et dono la suor de la nit sobre l’herba i el tacte llis del ventre quan es vessa el matí sobre les fulles grises de les oliveres. T’ofereixo el color canviant de la finestra que muda, com els ulls, de pell segons la llum. Et dono el pam de terra de la meva cintura perquè hi tracis perfils de rodera a la sorra i hi dibuixis camins de lluna a les palpentes.
No sé donar-te més però et regalo l’olor del meu cos quan t’espera.
Caldrà que anem en compte amb el fals debat que a partir d'ara ens posaran com a parany. L' actual model constitucional per diverses raons, pot entrar definitivament en fallida. Al mal anomenat "problema" de les nacions perifèriques, s'hi afegeix la crisis econòmica i el desprestigi de la monarquia, el que no és poc. No és doncs estrany que siguin diverses i plurals - tant a la dreta com a l'esquerra - les veus espanyoles que reclamen canvis en el model constitucional en la direcció mes centralitzadora, per reforçar el poder de l'estat. L'únic inconvenient fins fa poc era el que encara quedava de l'inicial pacte constitucional: La monarquia joan carlista, com a claúsula de salvaguarda del acord signat durant la transició entre l' esquerra i la dreta espanyola, amb l'afegit de les expressions majoritàries dels nacionalistes bascos i catalans. Sembla doncs lògic, que si el que fou anomenat àrbitre de tot plegat, amb el seu comportament perd gran part de la seva credibilitat, pot fer colapsar tot l'edifici constitucional. Com que la memòria històrica de la dreta espanyola no és precisament republicana, només hi optarien, si consideressin que no hi ha res a fer amb la dinastia borbónica donant-la per totalment amortitzada. Ara de moment esperaran i mentrestant intentaran refer la joguina pressionant al monarca i al seu entorn, amb els vells i nous escàndols de filles, gendres, nets i amants (res és casual), per a veure si amb l' abdicacio a favor del Príncep, ja en tenen prou per aconseguir la reforma constitucional que necessiten i cap avall que fa baixada. Però aquesta és la primera opció i volen estar preparats pel que en el futur els calgui. Sempre els quedarà la possibilitat de tibar més la corda i canviar la forma d'estat per evitar la crisis de tot el sistema, tot i el perill de caminar pel tall de la navalla que el fet suposaria. En aquest context, el debat sobre la República o la Monarquia pot accelerar-se. Des de Catalunya, caldrà estar-hi atents, per evitar que aquesta vegada no ens torni agafar desorientats com va succeir en el passat. A la pregunta Monarquia o República?, la única resposta possible per nosaltres és la Independència.
descatllar |
PAÍS |
diumenge, 15 d'abril de 2012 | 09:48h
El Canigó des de la plana rossellonesa, es avui el miratge de la primavera sommiada, que enguany no gaudiré. El Canigó, ha recuperat oficialment a les comarques del nord el nom en català que li es propi. Tot plegat per evitar confusions amb una marca comercial de menjar per animals domèstics i poder convertir-se en "gran site de France". Bufa, avui diumenge, molt forta la tramuntana que ens deixarà net el massís d'artificials embocalls.
:-)
