M'emprenya que per tàctiques polítiques i sobre tot de conjuntura, hi hagi qui  amb voluntat de desprestigiar i ferir presenti en Joan Mora i Bosch, candidat a l' alcaldia de Mataró per CIU, com algú que com no té un model  de ciutat, s'ha dedicat des de l' oposició  a crispar i judicialitzar la política local amb el desig d'enterbolir la gestió de l’actual govern municipal. Com que no en tenen prou i davant del perill que l' alternància agafi més força i embranzida, diuen  amb hipòcrita sentiment que “això no havia passat mai abans”, argument que he escoltat  en totes les legislatures en que l'oposició ha intentar fer la feina de controlar l' acció del govern. Pels qui no coneixen el personatge, diré que amb en Joan si pot estar o no d'acord, però que la dedicació, treball, il·lusió, estudi, esforç i perseverància en totes les coses que fa ja les voldrien tenir molts dels seus actuals oponents. L'edició d'un llibre entrevista - quina lectura  recomano -, sobre les vivències passades i presents del "Ciutadà Mora", li serveix per explicar-se i  donar  resposta a molts dels interrogants que es fan els mataronins sobre el futur de la seva ciutat. En Joan, afirma que  l'èxit de  Mataró, si es produeix, serà pels èxits econòmics que tingui com a ciutat. Defensa amb convicció que l' administració municipal ha de ser més eficient per garantir les condicions perquè les empreses locals també ho puguin ser. Així,  al costat de programes i actuacions concretes que proposa, demana sobre tot recuperar valors i actituds, com el de l’esforç, la feina ben feta, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència i la seriositat, que han identificat històricament a Mataró. En Joan no s' amaga i  exposa allò que ningú gosa dir,  com que caldrà prendre decisions d'estalvi que afectaran als pressupostos municipals dels propers anys i com que el primer objectiu serà  no disminuir els serveis, es proposa aprimar l'administració, suprimint les empreses municipals que siguin supèrflues, unificant òrgans municipals, reduint càrrecs de confiança i  el nombre d’electes amb dedicació exclusiva. Tot això es compromet a fer-ho amb diàleg, consens i  amb la participació de tots. Agradi o no, la seva és una proposta pel canvi i l'alternància, després de trenta-dos anys seguits aplicant unes mateixes receptes. Debatre sobre això, té molt més interès que el desqualificatiu habitual fet des d'una pretesa superioritat ideològica, que faria riure, sinó fos perquè impedeix un debat franc i seré sobre el Mataró del segle XXI. 

Els associats a Reagrupament de Mataró estudien presentar-se en coalició amb ERC a les municipals del proper mes de maig. Pel que sembla també els afiliats locals de Solidaritat, en aquest cas a títol personal per evitar-se problemes amb la direcció partidària, es decanten per la mateixa opció. Només la CUP ho ha desestimat, optant per un acord amb "Revolta global -Esquerra anticapitalista", reforçant així la seva vessant més esquerranista.  La col·laboració entre grups independentistes, hagués estat molt positiva en les eleccions catalanes, però tinc dubtes que ho sigui en unes municipals on els electors demanen solucions a problemes locals i un model de ciutat clar que ho avali. El vot independentista, també el que tradicionalment havia votat ERC, percep que ens trobem en un moment d’esgotament del model de ciutat que durant anys ha representat el PSC, amb el suport d' IC i en els darrers vuit anys d'ERC . No veig com es pot articular un acord com el proposat, sense posar en dubte l'actual govern tripartit amb el compromís de no repetir-lo. Qualsevol coalició de grups independentistes que no siguí crític amb la gestió municipal dels darrers anys i que no constati la seva pèrdua d'empenta està condemnada al fracàs. No veig als actuals regidors mataronins d' ERC, disposats a acceptar un exercici auto crític tant contundent. Una altre cosa seria que l'independentisme a Mataró,  fins i tot amb ERC fent de pal de paller, s'unís per fer viable una proposta radicalment diferent a la defensada fins ara  i per tant compromesa a fer possible l' alternància política en una ciutat que ha estat governada durant trenta-dos anys de forma hegemònica per la mateixa força política, que a  cada  legislatura ha anat a més en la defensa de l' espanyolitat. Oferir la "unitat", sense contingut programàtic i una política clara d'aliances pel futur, seria una nova mostra de debilitat que portaria més frustració a aquests grups, al allunyar-se d'uns electors - teòricament cridats a votar-los -, que davant la possibilitat real de canvi, podrien optar per  la única opció catalanista que, ara per ara,  té a l' abast fer-ho possible.

En tres mesos hi hauran eleccions municipals i avui el que més preocupa als mataronins són les conseqüències de la crisis. La tasca dels nou electes serà pensar en com des de la gestió municipal es pot potenciar, però sobre tot no entorpir, la creació d’ocupació, facilitant la reindustrialització i l’enfortiment del teixit industrial que encara ens queda. A Mataró, caldrà dissenyar  una oferta que intenti atreure empreses d’alt component tecnològic i de treball qualificat que s’ hauran d’establir en una ciutat avui bàsicament residencial i "tocada" per la crisis del tèxtil i de la construcció. Més enllà de les solucions màgiques i de les receptes ideològiques de manual, hi ha tot un seguit de preguntes a les que  els candidats municipals hauran de donar-hi resposta: Partint de la identitat local  que encara mantenim, quin és el principal actiu de Mataró? Què ens fa o ens hauria de fer diferents i especials? Què pot fer que noves empreses s'hi vulguin ubicar?.  Qui i què  volem atraure?  Tenim els serveis adequats per a donar resposta a les necessitats de nous  sectors productius? La ciutat està a l'alçada en serveis ciutadans de qualitat? Quin paper pot jugar l’ofert educativa i el coneixement d’idiomes? I finalment com volem que sigui el Mataró d'aquí a deu o  vint anys?. 

Ha dit el Jutge  que ni l’alcalde ni el regidor d’ urbanisme han comès delicte al desmuntar i traslladar la nau protegida de Can Fàbregas per a fer possible la instal·lació d’un gran centre comercial a Mataró.  Desconec els arguments de la resolució, però celebraré que cap electe local quedi  imputat per un fet  més propi del debat ciutadà que del rebuig penal. Els fins ara acusats, han criticat als qui pretenien judicialitzar la política mataronina, oblidant que fou el Ministeri Fiscal qui va iniciar l’ afer  i qui pot recórrer la decisió. Després  s’ han embolicat amb la  resolució fent el mateix que critiquen als altres, sense aclarir cap dels raonables dubtes civils i administratius que genera l’embolic organitzat, canviant normes, ajustant planejaments, modificant catàlegs protectors i excel·lint amb el malbaratament de recursos públics, fent front a uns costos excessius pel trasllat d’ un edifici industrial desmuntat a peces. El gran operador cridat a gestionar el nou centre, si continua veient agenollats als representants del poble, pregant pels efectes benefactors de la seva decisió, pot intentar convertir la negociació en una nova penitència pels electes. Per si de cas, millor tenir  clar que ho decidirà en funció de les perspectives del mercat i no pels afalacs que el govern del comú li faci afirmant que tot aquest enrenou es cosa dels adversaris.

Dimarts passat, el PSC va proclamar a l' actual Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, candidat a les properes eleccions  municipals. Després de fer balanç de l' obra feta en aquesta legislatura, el candidat socialista va afirmar que "cal un nou estil de govern, modern i obert, d’administració ajustada i eficient que sigui capaç de sumar iniciatives públiques i privades, de generar confiances entre sectors i agents econòmics i socials. Capaç de generar un nou Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social que torni a fixar el rumb col·lectiu de Mataró".Cal llegir-se amb molta cura i atenció la proclama, perquè mai un alcalde democràtic  mataroní havia fet una autocrítica d'un abast tant important i significatiu. Joan Antoni Baron, va fer el "negatiu"més precís de la fotografía dels darrers tres anys i mig de govern local. Si  revelem la imatge, trobarem  amb sorpresa que  hi ha un reconeixement ben explícit que l'estil de govern "tripartit", veurem que diuen els seus socis, no el considera suficient obert ni modern, al menys des de la perspectiva del candidat. Si considera que caldrà  ajustar-se es que ha existit malbaratament, incapacitat  de sumar inciatives i un rumb no massa clar. Ara diu que és el moment de fer "un programa realista i rigorós(...) perquè caldrà tenir molt present el moment i el futur econòmic en el que ens trobem"  i  es proposa fer  "una llista de gent representativa i capacitada",  pel que sembla no tenia ni una cosa ni l' altre, confirmant-se així  que a can  PSC enguany les coses van mal dades.

A Mataró hi ha qui defensa (Francesc Ponsa a la web dels serveis informatius de Mataró  Ràdio), que es del tot imprescindible organitzar un "cara a cara" entre el dos principals  candidats a l'alcaldia, el socialista Joan Antoni Baron i el convergent Joan Mora. Com que la Junta electoral pot posar-hi impediments si es fa en plena campanya, potser seria hora que la premsa local es plantegés organitzar-lo abans. Seria positiu conèixer els arguments dels dos únics candidats amb possibilitats reals d'obtenir l' alcaldia i avaluar les propostes de futur que fessin. A molts mataronins ens agradaria saber  si realment tenen una proposta de model de ciutat pensat per adaptar-se i fer front, amb garanties d'èxit, a la preocupant situació econòmica que ens trobem. El futur Alcalde, haurà d'adoptar decisions d'estalvi que afectaran als pressupostos municipals. Es veurà amb la necessitat d'aprimar l'administració, suprimint empreses municipals, unificant organismes, tot assegurant la prestació dels serveis bàsics municipals. I per si no n´hi hagués prou haurà de  respondre als interrogants  que ja es fan molts mataronins: Com ajudar per generar ocupació? Com donar suport als sectors productius locals? Com mantenir els serveis municipals? Com i per on retallar el pressupost municipal? Com evitar la fallida econòmica de certes empreses municipals? Quins sacrificis proposar?. Els candidats ho hauran d'explicar amb un llenguatge planer  i entenedor, sense fugir d'estudi amb promeses i receptes que ja no serveixen. Ara que sembla possible l' alternància, abans que res ens caldrà escoltar les propostes, les reflexions, però també els dubtes d' uns i altres.  

Hi ha vegades que la política local mataronina sembla un conte per a infants. Els personatges son  entranyables i els seus actes imprevisibles. M’ ho ha semblat encara més al conèixer que la regidora socialista Alícia Romero havia anunciat la seva voluntat de no tornar a formar part de la llista del PSC a les properes eleccions municipals, per tot seguit dir que ningú hi busqués més del que anunciava. L’Alícia – com en el conte -, ha sobreviscut en un món  on darrerament hi ha més fantasia que realitat. Amb només vint-i-dos anys, va quedar fascinada per l’ administració “socialista” de les coses del comú. S' ho va pendre amb interès i vocació  de servei, però ben aviat va sorgir el  primer dilema: ¿Havia d’ atrevir-se a dir la seva  o continuar acceptant una disciplina poc intel·ligent i racional?. ¿Havia de créixer políticament o  només li calia esperar un cop de sort?. Va optar per la primera opció i va poder conèixer la voràgine que la decisisó generava, quedant definitivament envoltada d’ enveges i d'enemics que neixen com a bolets entre els mes propers. Calia córrer per desempallegar-se dels perills i així ho va fer, però ai làs!, el fet la deprimia. Va intentar sincerar-se a l’assemblea d’ amics, coneguts i saludats, comprovant que estaven engrescats en una carrera  del que no sabien ni la sortida ni l’arribada, ni qui acabaria guanyant. Els seus interrogants a ningú interessaven, pel que va buscar refugi entre aquells dels seus que  es limitaven a esperar ociosament l’ arribada de no se sap massa bé que - si grup parlamentari propi, la comunió dels sants, unes  primàries  o el retorn del laïcisme  -,  còmodament instal·lats a  les vores del poder, passaven de tot, mantenint l’ estatus laboriosament aconseguit. Només la curiositat li va fer mirar  més amunt, descobrint el regne de les falses convencions on cadascú tenia el seu paper. A uns els tocava  ser presidents o ministres, a altres consellers, delegats del govern, caps de gabinet, diputats, alcaldes, regidors o càrrecs de confiança. Preveient que no se’n sortiria va decidir deixar de jugar el partit mentre no hi hagués una perspectiva millor. Alícia, com en el conté,  tancava una etapa  vital.  A cinc mesos de les eleccions municipals,  una de les incògnites que havien estat objecte de més especulacions ha quedat aclarida (l’Alícia o la Cònsol). Suposo que per això, demanava en roda de premsa que es respectés i no s’ instrumentalitzés la seva decisió.  Tot plegat una imatge ben melangiosa de final d’etapa,  no de la regidora, sinó del país de les meravelles  que ha decidit provisionalment abandonar amb el silenci còmplice de propis i estranys.

A Mataró el trasllat del Centre educatiu Mas Sant Jordi  a unes dependències de la Parròquia Mare de Déu de Montserrat ha generat en el barri del Pla d'en Boet,  tensió entre  favorables  i opositors a la nova ubicació, deixant  al  descobert les misèries  d'uns ciutadans que s'han deixat entabanar pels partidaris de l' embolica que fa fort, poc partidaris del diàleg i la cohesió social,  que  s'han permès difamar, insultar i manipular l' activitat d'una entitat amb més de trenta anys de tasca educativa  amb els menors que tutelen. De res els serveix explicar l'esforç  per a  cobrir les necessitats bàsiques dels infants. Tot això,  als opositors no els fa ni fred ni calor. S' han dedicat a insultar al rector de la parròquia, al President de l'associació de veïns que s'ha manifestat favorable a l' ubicació i han acusat d'intentar fer negoci als promotors. Deixeu-me dir que la queixa  no ha estat espontània ni innocent, sinó activada pels de sempre amb l' objectiu d'alterar la convivència i desprestigiar sense miraments, utilitzant un llenguatge impropi d'una societat civilitzada, pacífica i democràtica. Els falangistes locals han estat els primers en activar l'enrenou, llençant proclames amb el seu tradicional  estil. Els electes del PP , han actuat de caixa ressonància de la mobilització, intentant pescar vots en les tèrboles aigües de l' estupidesa, connectant així  amb la seva pròpia  història.

(Article que publica EL PUNT).

El patrimoni  històric  es  la materialització de la memòria col·lectiva de les col·lectivitats humanes. L'espai urbà i els edificis  que el composen no només formen part del dret col·lectiu de gaudir d’un entorn ordenat i respectuós amb el passat; sinó del fet que són arxius a "cel obert" de la història i per tant dipositàris de valors  a preservar. La defensa de la qualitat del paisatge urbà, hauria d'estar fora de dubte, però a Mataró no sembla que els fets vagin per aquí. Desconec si l' Ajuntament té un Pla especial de Protecció del Paisatge Urbà, però  de no existir no estaria justificat actuacions que haurien de fer envermellir als seus responsables. Hi ha fets que demostren la poca cura de les autoritats. Fa anys es va cometre  la greu errada d'instal·lar just al mig de la Plaça Santa Maria i davant de la Basílica parroquial, uns contenidors soterrats que desmilloraven una de les poques  places  amb personalitat  que teníem i que s' acabava d' agençar. La solució podia haver estat un altre, segurament ben a prop de  la paret mitjanera que enlletgeix l’ entorn i que ningú ha trobat ni proposat una solució. Ara lluny d'esmenar l' errada, el municipi fa obres per  ampliar els contenidors soterrats, malmetent encara més l' entorn de la plaça i atemptant novament contra el patrimoni, sense que ningú s’hi hagi manifestat en contra. Doncs per  mi que no quedi.

El cartell de les Santes d' enguany,  a  part de la interpretació escrita en el programa oficial, inconscienment fa una al·legoria sobre un model festiu que necessita amb urgència de revissió per evitar que no acabi morint d'èxit. El més curiòs, és que tots els actius d'aquests darrers trenta anys, s'estan malmetent per la repetició d'unes propostes  que ja no s' adiuen massa amb  la realitat  d' una ciutat, que ha canviat i molt. Ha passat amb el model de festa, però també amb el que podríem anomenar model d'urbanisme, de participació, de cultura i de tots i cadascun dels àmbits municipals que se'ns passin pel cap. Tota una manera d'entrendre i gestionar la ciutat  s'està exhaurint i es possible que ben aviat assistim al final de recorregut dels seus pares polítics. El "Model Santes" - quedi clar que no parlo del que són els actes més tradicionals i festius -, tingué uns resultats excel·lents, tant pel que fa a la participació com a la qualitat durant més de dues dècades, però ara està arribant al seu final. No se li pot treure més suc ni rendiment i es troba en un atzucac que exigeix reflexió quan toqui i sobre tot canvis profunds. Potser és aquesta la raó que enguany sens proposi fer una lectura a l' inversa del tradicional "Glòria les Santes", per fer-nos adonar , que tan sigui  del dret com  de l'inrevés,  ja fa masses anys  que se'ns dóna més del mateix  i que ja va sent hora de millorar-ho . 
   

Un vint-i-cinc per cent de participació a Mataró, que es un bon començament per a fer  possible un país de dones i homes lliures. M´he aixecat de bon matí i la lectura de l'article  de Jan Laporta, m´ha reconfortat. Sembla que ha decidit tirar-se a la piscina i que li es ben igual si hi ha molta o poca aigua i si té la temperatura adient, el que es d' agrair.  Després del primer café , truco a parents, amics, coneguts i saludats per demanar el petit esforç d'anar al  Col·legi Electoral més proper. Els hi demano el vot afirmatiu, convençut que col·lectivament  només ens queda aquest camí, per cert ben democràtic. M' empolaino per  l' ocasió i vaig a votar. Només entrar haig de  fer cua i em sento feliç de fer-ne, d'esperar per tenir que  dipositar el vot. Em trobo exercint de responsable algú a qui mai me l'havia imaginat militant en res. Un altre independentista que ha sortit de l' armari, com altres que veure durant la resta del dia. Surto  satisfet amb la dosi d' auto estima patriòtic d'efectes immediats. Dino capficat amb quina serà la participació, amb el convenciment que queda molt per fer. A les set de la tarda, a la seu dels capgrossos assisteixo a la roda de premsa en la que participa CIU, ERC i la CUP. Tot molt transversal i unitari. Surt  el Notari Lopez Tena, amb aquell posat de murri independentista i  anuncia satisfet el percentatge de  participació a Mataró. Gairebé un vint- i-cinc per cent de mataronins han exercit el seu dret el que em sembla que no està gens malament. Després són els electes de "Decidim.cat", els qui demanen unitat per assolir l'objectiu de fer possible una consulta que sigui vinculant. Només hi afegiria que caldrà per a fer-ho, un govern patriòtic i una majoria en el Parlament que ho proclami. Arribo a casa amb la sensació que ha estat un primer entrenament i que tard o d' hora caldrà decidir-ho de veritat.       

A finals dels anys seixanta, primers dels setanta, hi havia qui gaudia fotent-se de l’única entitat d’ estalvis  local  fent-la responsable dels mals d’una societat carca, provinciana, que es veia sotmesa al poder i als sectors benestants. Amb els canvis dels darrers anys, la Caixa  Laietana, no ha pogut lliurar-se  de crítiques i  facècies, a pesar  que ha acabat essent una més, amb els mateixos problemes que la resta, en que l’ optimització i racionalització dels recursos, ha  acabat forçant a parlar de fusions. Diuen que després de reflexionar-hi molt, els directius de Caixa Laietana han acabat optant per la fusió freda ( SIP) amb la “Caja de Madrid”, la que presideix Rodrigo Rato i on mou els fils la Sra. Esperanza Aguirre. L’ acompanyarà, entre d’ altres la valenciana  “Bancaixa” amb el vist i plau del President de la Generalitat de Baix, Sr. Camps. Un esdeveniment que  podem titllar de molt “popular”. A Mataró, gairebé ningú – sempre hi haurà excepcions -,  ha fet la més mínima menció a les males companyies  que els ha portat fins al que serà una fusió ben calenta, que té també com objectiu discutir l’ hegemonia  i el protagonisme de “la Caixa” d’ estel mironià.  Quan el SIP sigui història i quedi  la realitat  diària de l’  aquí mano jo, la reacció de la societat  mataronina -  si es que  hi queda algú -, ja no servirà de res. Que avui no veiem cues d’impositors davant les sucursals demanant explicacions, es un mal auguri. Estem davant d’  una absorció amb tots els “ets i uts” i per tant d’una pèrdua  de pes de la ciutat. No criticar la fusió  per “ sentit de la  responsabilitat”, és una excusa per no tenir de dir que qui hi guanya  es el  centralisme  de sempre i qui  mostra  debilitat es  la ciutat Mataró. Tot plegat ens ho hauríem de fer mirar.

El  PSC mataroní finalment s' ha fet enrera en la moció que donava suport a la consulta per la independència que promou "Mataró decideix". Les pressions de la direcció han  acabat per fer forat i han fet desdir als regidors socialistes del pas que anaven a donar. La resta de grups  favorables, a excepció del regidor de la CUP, han preferit votar la moció descafeïnada proposada a darrera hora pel grup socialista, sense adonar-se que era la seva  una mostra de sotmetiment a la voluntat  del PSC.  Tot plegat una cas ben curiós de manca d´autonomia d´uns regidors que amb això demostren  el seu poc criteri  i capacitat de decisió i  que han preferit sometre's - ells sabran perquè -, a les pressions rebudes  de dalt, abans de donar un  petit pas  endavant, atès que la moció proposada inicialment de ben segur no era massa més. Segurament algun dels regidors presents pagarà els plats trencats, per no haver frenat a temps allò que  al carrer Nicaragua no s' ha vist  mai en bons ulls. De moment  el portaveu socialista al consistori mataroní, a corre cuita,  ha reconegut  "l'error" del seu grup al secundar l'anterior proposta perquè segons diu es pot haver interpretat que el PSC estava a favor de la consulta i mai ha estat  així. Més clar l' aigua.

A vegades l' estupidesa humana fa dir coses sense massa sentit. Els professionals de la política però, acostumen a fer una cosa diferent, utilitzen sovint  els eufemismes, amb l' objectiu  de camuflar una realitat que així s'evita mencionar. L'eufemisme  té la virtut que fins i tot la crua realitat acabi de considerar-se completament natural. Això es el que ha fet l´Alcalde Mataró, quan de visita a l' entorn de Can Xammar, per excusar-se de l' estat de degradació d´un espai que ha tingut  una forta inversió pública i privada, ha dit que havia existit un "dèficit de control social", intentant amagar  que la recuperació  de part de l'antiga muralla i els nous espais públics que s' han aconseguit, si no ha reeixit ha estat pel  domini  que  una colla de brètols han fet de l' espai, omplint-los  de brutícia i de "graffitis", davant l' actitud passiva dels serveis municipals. Diu l' Alcalde que el fet és conseqüència d'un dèficit de control social, per així treure's les puces de sobre, com si l' Ajuntament que presideix no hi tingués res a veure. Darrerament la falta de projecte d'aquests socials cristians més  "progres"  que progressistes que ens manen - encara  que ells s'anomenin socialistes- , l'intenten camuflar exhibint un  lliberalisme social tronat tipus Toni Blair,  fent responsable a  la resta de ciutadans de la poca condícia amb la que ocupen democràticament  el càrrec. 

A Mataró  finalment hi haurà consulta sobre la independència el proper 20 de Juny. Es tracta d’ una  convocatòria que té riscos, potser el més important és el perill d’ una baixa participació. L’ experiència  demostra que ha estat més alta en els  pobles petits i  mitjans i sobre tot allà on predomina l’ electorat que voten partits d’obediència catalana. A Mataró som més de 115.000 habitants i els vots a CIU, ERC, CUP i altres, en el millor dels casos suposen només un 40% dels vots. També compta i molt, el paper que pugui tenir-hi el consistori local. Si és de suport,  els vots s’incrementen, però a la capital del Maresme, està assegurat l'obstruccionisme dels regidors del PSC-PSOE i del PP, que sumats són majoria. Finalment, es necessitarà un nombre  elevat de voluntaris i una direcció executiva de l’ esdeveniment que sigui eficaç. Amb tants inconvenients, val la pena entossudir-se en una convocatòria  de  resultat tant incert?: La raó  per donar-hi una resposta afirmativa és que començar a ser hora de confirmar,  allò que tant hem repetit que som un sol poble. El Mataró del segle XXI,  és el resultat de fortes migracions. La dada més positiva de tot plegat, és que hem sabut evitar durant aquests anys, que es consolidessin comunitats diferenciades. Que tot i ser cert que els ciutadans de Mataró i de moltes ciutats del país, tenim usos lingüístics diferents  i  una  pluralitat  de respostes quan i se’ns pregunta sobre quines identitats sentim compartides, tots estem d’ acord que com a  ciutadans tenim el dret a que se’ns pregunti  lliurement i sense entrebancs, sobre quin futur col·lectiu volem tenir com a catalans. Si  la gent de “Mataró decideix”, fa les coses bé , tal i com espero,  pot  haver  un bon resultat, que  servirà per a confirmar  que quan diem que som un sòl poble no utilitzem un tòpic  buit de contingut. Es per això que l’ atreviment d’ organitzar la consulta per la independència, encara que només sigui per aquesta raó,  ja és un primer èxit. (Article publicat al diari EL PUNT)