Avui he rebut per correu electrònic, un d' aquells missatges fotetes que envien els amics. El remitent, amb qui he parlat el matí, ha copsat que avui no estava per orgues ni era el millor dia per ocupar-me de certes facècies. Ha optat per adjuntar una imatge amb un text en el que es diu: La vida es resumeix en quatre ampolles.... Merda!.... Anem per la tercera!. L'ocurrència m' ha fet somriure. He trobat l' explicació en textos de Josep Pla. "Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells". L'escriptor empordanés, s' interrogava en un altre text sobre "si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau, i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula".
Avui la Mar torna i friso per que ja siguem al vespre per poder conèixer si l' experiència li ha estat profitosa. Passo el matí passejant per la vall del Duran fent el recorregut de sempre fins Olopte, per despés arribar-nos a Éller per un camí que va vorejant el riu Duran fins ben a prop de Meranges, on trobem el sender núm 113 que ens hi porta. D'Éller a Cortàs fem un petit tram de la ruta dels estanys amagats, que ben aviat deixem per anar a Cortàs , Olopte i de tornada a Prats. Després de dinar aprofito per llegir l'enquesta de la Vanguardia, que confirma totes les fins ara publicades sobre tendència de vot. La novetat és la possibilitat d'un vot majoritari, favorable a la independència del país. La paradoxa de tot plegat es que l'estudi no pronostica l´aparició d'un nou espai independentista amb voluntat de trencament amb les institucions de l' estat si bé , com diu el comentarista especialista en estudis demoscòpics Julian Santamaria : "La estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya". Espero que ben aviat tinguem noticies positives, que ens acosti a l'objectiu de veure nèixer una força o coalició independentista amb possibilitats d'obtenir un nombre significatiu d' escons al Parlament.
Als Països Catalans, és tradició que el padrí regali la mona al seu fillol o fillola el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida. El Dilluns de Pasqua, la costum imposa que es reuneixi la família per a menjar-la tots plegats. Bé, això darrer sempre produeix un debat, entre els defensors del diumenge - més aviat sóc l'únic - i els que diuen - tota la resta -, que dilluns és la data de consuetud . Ja fa anys que vaig desistir de proposar que ho féssim el diumenge. Ahir, com a final de les petites vacances de Setmana Santa, ens hem cruspit l' ou de xocolata tal i com mana la tradició, com a cloenda de cinc dies de descans, de contacte amb la natura i sobre tot d'esquí, amb la melangia que sempre m' envolta durant el vespre de divendres Sant quan com enguany, no participo a la processó dels Sants Misteris de Camprodon, però amb la satisfacció que l' Aina ens representava a tots. Tot un autèntic "misteri" per un militant descregut. Quin país!
Sempre m'ha sobtat aquest sentiment. Per copsar el seu significat, cal observar el fenòmen. A qualsevol hora i lloc no tardarem a veure parelles, que mostren el seu enamorament acaronant-se. La forma com s'agafen o abraçen. La curiosa insitència en mirar-se els ulls. La manca de repugnància davant la proximitat d'un alè o de determinat olor corporal no sempre agradable, indica objectivament que les facultats crítiques dels afectats per la malaltia romanen del tot adormides mentre persisteix el fenòmen. Per poc que aprofundim sobre la questió, confirmarem que la personalitat dels amants es troba en una complerta osmosi, tal vegada com si hagués una clara interpenetració de sentiments de tanta profunditat que si hom intenta observar-ho des de la distància no aconsegueix entendre. Tothom ha caigut en el parany i s'ha passejat agafat de la mà d' algú amb tendressa i xiuxiuejant a cau d' orella paraules que en aparença tenen coherència. Finalment, despertats els amants de l' encanteri, han obert els ulls i movent els llavis, s'han preguntat: "M´estimes?". Confirmant-se així que el secret que s'amaga darrera l' amor, revela simplement un dubte.
El Decret 217/2002, d'1 d'agost del Departament d' Interior de la Generalitat regula els locals de pública concurrència, on es pot exercir la prostitució i quines condicions han de tenir. Val la pena recordar, que fou el darrer govern Pujol el que, davant la inactivitat de l' estat, va promoure una norma específica per aquests tipus d' establiments. En el seu moment es va justificar per la greu problemàtica que generaven aquestes activitats no prohibides, sobre les quals existia un buit legal, tot i les greus conseqüències que això comportava, tant per les condicions en que es desenvolupava, com per la necessitat d' establir controls higienicosanitaris i evitar els problemes d' ordre públic, el que va fer necessari i urgent la seva regulació. Aquell govern, fou conscient que la normativa que havia redactat no era suficient per resoldre el problema de fons, pel que va prendre l’acord, de presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució per la qual s’acordés sol·licitar al Govern de l’Estat que promogués tres projectes de llei: un de modificació del Codi penal, un altre per regular la prostitució i un tercer, per modificar determinades normes processals. El decret es va fer doncs, d' acord amb les competències exclusives que la Generalitat tenia i té en matèria d’espectacles, concretades per la Llei de Catalunya 10/1990, de 15 de juny, de policia de l’espectacle, activitats recreatives i establiments públics, amb la pretensió de preservar l’ordre públic, garantir la seguretat i la higiene dels locals, evitar molèsties a tercers, defensar els drets i la seguretat de la ciutadania i protegir a les persones menors d’edat. El Decret aprovat va deixar als municipis una àmpla potestat per a regular les condicions d' ubicació, establint-se que únicament els Ajuntaments, mitjançant les seves ordenances o normativa urbanística aplicable, podien establir les condicions d’emplaçament d’aquests locals. Molts no van fer els deures i no van redactar l' ordenança a que feia esment el Decret. El govern de la Generalitat però, per Ordre de 29 de Juliol de 2003, va aprovar una ordenança municipal tipus, per a suplir aquesta mancança. La situació legal no ha estat modificada en els set anys de govern tripartit. Tot i que la Consellera Tura va fer els primers estudis i avant projectes per fer-ho, sembla que no va trobar el suport necessari en els seus companys de govern. Fa escassament sis mesos, el govern català va descartar aprovar una normativa específica sobre la prostitució, subratllant a través del seu portaveu, que utilitzaria la legislació vigent per a "minimitzar-ne els efectes", tot considerant que les "normatives sectorials" en vigor li donaven prou marge per actuar. De tot plegat només se'n pot extreure ara una conclussió. La regulació vigent permet que qualsevol Ajuntament, en us de les seves competències pugui autoritzar o no, un local d´aquestes característiques i fins tots fixar-ne l´ubicació concreta en nom de l' interès general, decissió que si es negativa, pot trobar el corresponent emparament legal amb arguments jurídics de pes, però que sempre necessitarà d' una decissió presa en funció d' allò que li convé a la ciutat. No es doncs, de cap manera justificable, que hi hagi quin intenti defugir les pròpies responsabilitats, traspassant-les a altres. Queda naturalment la possibilitat d' acudir als tribunals a aquells que vegin perillar els seus interessos, però això en aquests moments del debat, és tota una altre història.
La primera vegada que vaig sentir parlar de les endorfines, fou per a conèixer l’ extraordinària vitalitat que gairebé sempre exhibia un bon amic i millor persona, gaudint de les activitats a muntanya. Era la prova més irrefutable que l’exercici físic li augmentava els nivells de Beta Endorfina, que el cos humà fabrica, exhibint tal sensació de plaer, eufòria i benestar que encomanava a tots els que l’ envoltàvem. Poc temps després es va descobrir que també millorava l’estat d' ànim, com si es tractés d’ un antidepressiu natural. S' acaba un any que vam començar amb no massa empenta, però en el que finalment tenim motius per l' esperança i que em fa desitjar que el proper, ens augmenti a tots la dosis d’endorfines i aconseguim més benestar i felicitat. BON ANY 2010 A TOTS!. Per cert no us perdeu el final, només heu de canviar l' any 2014 pel 2010.
Els científics (Agrupació Científico Excursionista de Mataró), feliciten les festes als associats amb una fotografia de la vall dels meus ancestres. El circ d´Ull de Ter, amb el Bastiments i el Gra de Fajol omnipresents. Tot i que fa anys, que no hi sovintejo tant com voldria - per un inexplicable desig "d´allunyar-me nord enllà" -, continua sent l' espai dels meus somnis i desitjos. Quan s' apropen les festes, l' Alcalde de la fresquívola vila de "suaus olors", tramet la tradicional Nadala als vilatans i em manté la condició de destinatari, el que agraeixo. Enguany, reprodueix una cita de Mathama Gandhi: "Ajuda'm a dir sempre la veritat davant dels forts i a no dir mentides per guanyar-me l' aplaudiment dels dèbils. Si em donés fortuna, no em prenguis la raó. Si em dones èxit, no em prenguis la humilitat. Si en donés humilitat, no em prenguis la dignitat. Ajuda'm sempre a veure l' altre cara de la moneda, no em deixis inculpar de traïció els altres, per no pensar igual que jo. No em deixis caure en l'orgull, si triomfo; ni en la desesperació si fracasso. Més aviat recorda'm que el fracàs és l' experiència que precedeix el triomf". BON NADAL I QUE SIGUEU FELIÇOS.
Rebo un correu amb el següent títol. "Cal estar alerta. Que no ens assimilin!: Apaguem Tele5". Pel que sembla, no n´hi ha prou amb els programes brossa que exhibeix aquest canal espanyol, en el que no perden ocasió per practicar la catalanofòbia i atacar la normalització del català. El correu, quin remitent em demana passar-lo a amics i companys, diu així: "La cadena privada de TV Tele5 comparteix les exigències d'un grup d'intel·lectuals, entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori de l'Estat espanyol i l'única "que pugui ser utilitzada pels seus ciutadans". Telecinco és la primera televisió que s'ha adherit a aquest manifest. A més, Tele5 ha dit en els seus informatius que posa a la disposició d'aquest col·lectiu el seu canal de TV per a donar suport a aquesta iniciativa. Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco. Junts podem!".
En Pol i les dues Aïnes, han esmerçat el darrer cap de setmana, a acabar el curset de "kite surf", que començaren l´estiu passat aSant Pere Pescador. Fa uns tres anys aFuerteventura, vaig quedar bocabadat amb les volteretes que feien els seus practicants. Despres he vist fer coses semblants a muntanya, lliscant per la neu amb l’ ajuda de l’ estel. Però, el Kite surf més conegut, es practica lliscant per l' aigua. Es un esport que utilitza l’ estelper anavegar i a l' horafer tombarelles a l' aire. Aprendre fer pujar i baixar l' estel i deixar-lo anar pel que sembla es fonamental.
L’ estat fa vaga. Per ser més precís,un dels seus poders ha intentat avui fer vaga. La lamentable i caòtica situació de la justifica s’ arrossega des de la transició. Els responsables tenen nom i cognoms: Tots els poders de l’estat. L´Executiu , per no exercir les seves competències des del Ministeri i mirar masses vegades cap un altre costat. El Legislatiu per no legislar de formaracional i finalment els titulars del Poder Judicial pel corporativisme amb que actuen la majoria dels seus membres, inflant estadístiques en el nombre dels procediments, actuant amb molts casos amb prepotència, no assegurant la productivitat del personal que tenen al seu càrrec i permete'n les condicionsque han provocatel caos del servei públic. La vaga no estàde cap manera justificada,quan qui la fa,són els que tenen una part alíquota de responsabilitat en que s'hagi produït aquest deteriorament. L’ altre debat , sobre si tenen dret o no, em sembla absolutament secundari i tot un despropòsit. La justícia no rutllai està desfasada, però l’ anomenatpoder judicial, no és un poder independent, sinó un d’absolutamentdescontrolat, fetque té poc a veure amb la separació de podersque parlava Montesquieu.
Deixant de banda les parelles de fet, fins avui coneixía l' existència dels matrimonis civils i dels canònics. Semblava que la unió entre dues persones, només tenia en les nostres contrades aquests dues formes solemnes. Estava equivocat. Actualment són els matrimonis que anomenaré hipotecaris, els més abundants. La cerimònia no es celebra en un edifici religiós. Tampoc en cap seu judicial o municipal, sinó en el despatx professional d' un Notari. Més enllà de la parella i del fedatari públic, el paper més important l' ocupa el representant de l' entitat de crèdit que deixa - en préstec -, determinat diners als membres de la parella a canvi de gravar la propietat del cau "familiar", que hauran de retornar mitjançant determinats pagaments parcials en un nombre gairebé indefinit que els ocuparà tota la vida. La bombolla immobiliària i la sobrevaloració dels habitatges, han aconseguit paralitzar moltes ruptures i tornar al vell dogma de la indissolubilitat del matrimoni, aquesta vegada no per raons teològiques i/o ideològiques, sinó econòmiques. El trencament es fa molt inviable, al generar-se uns deutes de per vida. M' explicaré amb exemples reals. Una parella amb sou aproximat de 1.500 euros cadascún, fa tres o quatre anys van adquirir un habitatge d' uns 60 metres quadrats, al "mòdic preu" de tres cents mil euros. L' entitat de crèdit no tan sols els hi va deixar el cent per cent del preu real de compra, sinó una mica més per sufragar les despeses d' impostos, registre i notari. Els adquirents de l´habitatge van formalitzar un préstec hipotecari a retornar en quaranta anys. A partir d' aquell moment, un dels dos sous de la parella, ha servit per a pagar les amortitzacions mensuals del préstec concedit. Després de tres anys de convivència i quan encara no han amortitzat capital, la relació comença a trontollar, però deixar-ho còrrer es molt difícil . El pis ha baixat de preu. El seu valor en el mercat és un vint per cent inferior. La solució de vendre'l per eixugar el deute és impossible. De fer-se efectiva la ruptura, hauràn de continuar pagant i només un dels dos podà gaudir-ne (es un dir!). Encara que es pactés alguna mena de compensació a favor del qui marxés, estaria lluny de sortir-ne beneficiat. La parella sense adonar-se, haurà contret matrimoni amb la solemnitat que dóna el préstec del banc o de la caixa. Així ha nascut el matrimoni hipotecari i sense saber-ho, el retorn al seu caràcter permanent.
