En trobem a un mes perque començi a Ciutadella de Menorca "sa festa".  Fa uns dies van triar el cartell i tot d'una va començar la polèmica. L'autor, de s'illa del costat, havia comés una errada ortogràfica just en el topònim i com que es tractava d'un cartell institucional tots els ciutadallencs no van tardar gens ni mica a dir-hi la seva. Si bé s'esmenarà l' errada, tot plegat ha estat suficient per que a Ciutadella com cada any, es debati des del significat de sa festa, a la participació dels forasters, la normalització de sa llengua, el paper de les instituciones menorquines i si m'ho deixeu afegir, la castellanització que afecta a tots  els que vivim en la mateixa àrea linguística i cultural. Sobta que un pintor de marratxí equivoqui el nom de la ciutat que convoca el concurs de cartells en que participa. A falta d'una tensió social respecte a aquest problema , sigui a Menorca o a les resta de les Illes, al Principat, la Franja  o al País Valencià, les denúncies sobre les incorreccions lingüístiques promogudes institucionalment (les de cadascú són més admissibles  en una llengua que encara lluita per sortir de la marginació), estan relegades a reduïts  grups de lletraferits que intenten alçar la veu davant qualsevol atemptat contra la llengua pròpia. Per això sorprén positivament, que en aquest cas en que hi ha en joc l'identitat ciutadellenca i per extensió la menorquina - fonamentada en la tradició i en una festa tant arrelada i peculiar -, s'alcin  massivament  les veus exigint la correcció immediata, confirmant l'autenticitat d'una festa  capaç de generar emocions, a toc de fabiol, cavalls, caixers, sons, colors, olors i una voràgine d’imatges,  que fa posar la pell de gallina. L'any passat un bon amic que hi participava per primera vegada, va quedar atrapat per l'emoció dels ciutadellencs disposats a fer bulla mentre duri sa festa. Enguany, no hi serà, però estigueu segurs que la bandera de Sant Joan penjarà a ca seva.

A la ciutat d'Alcoi enguany han decidit fer Sant Jordi a mitjans de Maig. Les Festes de Moros i Cristians en honor del patró local i nacional han estat traslladats als dies 14,15 i 16 de Maig. Els alcoioans deuen haver patit d'allò més per no celebrar la Trilogia (22, 23 i 24 d'abril) quan mana la tradició. La Setmana Santa, no sé si per devoció, obligació o perquè no hi havia més remei i els hoteleres ja els anava bé, ha fet ajornar la festa. Caldrà animar-se a beure "cafè licor", parlar xeu, veure les "filaes" i visitar el  Casal Jaume I d' Alcoi , que de ben segur ens aimarà a no defallir i com l' Ovidi “estrényer fort les dents i els punys, inflar d'aire els pulmons, obrir bé els ulls, fer treballar el cap, no tancar mai la boca i cridar fen fort” i recordar que “de tant grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València”.

Si no ha estat la darrera esquiada en pista de la temporada poc en faltarà. Tot i la neu caiguda en les darreres setmanes, la primavera ha entrat en força i encara que el passat dissabte a Font Romeu amb certa previsió vam començar a fer-ho a les nou en punt del matí,  ho donàrem per  acabat a la una del migdia a causa del sol i la calor. Durant la resta del dia,  vam anar al Mas de la Rosa de visita. La Carla  com sempre ho aprofità per "ajudar", donant menjar al bestiar, netejant les corts o recollint els ous de les gallines. A la Cerdanya i per extensió a tot el Pirineu, l' activitat del pagès s' ha vist des de ja fa uns anys molt reduïda. Els pocs que hi queden, han vist com les explotacions sobre tot les ramaderes  disminuïen per causes diverses, però sobre tot al  haver-se convertit en una feina poc rendible. La sortida per a molts pagesos ha estat la venda de les finques més properes als nuclis urbans, procés que com es sabut ha estat del tot afavorit pel fenòmen de l'especulació urbanística. Altres, han optat per a diversificar el negoci, convertint part dels seus masos en cases rurals, el que els ha permès no deixar de ser pagesos, esdevenint uns recomanables establiments d' hospedatge durant caps de setmana i vacances. El "Mas Mallol" ha estat un d'ells. Situat a les afores de Puigcerdà , en un entorn rural de gran bellesa amb la Tossa com a téló de  fons, es un lloc ideal per a gaudir de la natura amb la família i un lloc d'aprenentatge pels petits que poden veure com es viu a pagès i "participar" en les feines de cada dia.

http://www.calmallol.com/

Trenta dos anys i dos mesos després, vaig passejar-me pel Passeig de Gràcia acompanyat - també aquesta vegada -, d'un fotimer de compatriotes. La novetat d' enguany es que ja no ens servien els crits del 1977. Ara ho feiem gairebé tots a favor de la independència, conscient que ja no ens queda cap mes sortida. La manifestació d' ahir, com s' ha dit, suposarà un canvi de cicle polític i l' entrada d´un de nou que encara no ha trobat la forma d´expressar-se. Tots els manifestants, vam veure que hi ha una suficient "massa crítica", de catalans convençuts que només la plena sobirania nacional, pot assegurar-nos la supervivència com a poble. Si no volem que tot plegat sigui una flor que no fa estiu o l' exhibició d´una emprenyada general sense més conseqüències, ens cal donar el pas més important i conscient. Els manifestants, expressaven igualment els seu descontent amb bona part de la classe política catalana, a qui consideraven igualment responsable d'haver estat trenta anys creien que a l' altre banda, finalment hi hauria algú que ens escoltaria. No ha estat així i els fets ens obliga a ser capaços de construir una força que articuli, organitzi i positivizi la mobilització. Si no ho fem, es pot frustrar l'exhibició col·lectiva de dignitat, autoestima, esperança i patriotisme. L'independentisme democràtic, ja no és una proposta de quatre radicals eixelebrats. Només cal posar-se a treballar per passar del lament a l´èxit, de la ràbia al compromís. D'un independentisme momés reactiu a un de propositiu i amable. Que no té perquè ser anti espanyol ( ni tan sols aquest favor hem de fer als nostres adversaris) sinó només català, el que ens obliga  preservar el valor de la unitat civil, de mantenir que som un sol poble i que també per aixó ens fa falta un estat propi. El procés requereix unitat, credibilitat i un suport majoritari, intel·ligent i sòlid, però també d'uns nous dirigents polítics, cívics, sindicals, empresarials, socials i culturals valents, amb ganes d'excel·lir en tots els àmbits per construir la nació lliure, moderna i acollidora que desitgem. Potser no ens caldrà sustituir a tots els que anaven a la "teòrica" capçalera de la manifestació, pero a molts d' ells sí. Els que a partir d' ara es creguin cridats a fer el pas endavant tenen l' oportunitat de fer-ho i  i nosaltres l' obligació de recolçar-ho.  Catalunya: Ara va de bo!.   

Crec que és absolutament secundari  pel país el debat generat  els darrers dies al voltant de la pancarta que havia de presidir la manifestació del proper dissabte. El més important es que en les properes hores, pot confirmar-se el principi del final d'un determinat cicle polític i d'una manera d'entendre el catalanisme. A la manifestació hi serà tot el catalanisme dels darrers trenta anys: Els autonomistes, els federalistes i els sobiranistes de pluja fina. El fet nou, és que els representants del catalanisme independentista  ja no hi jugaran un paper residual, sinó central i principal, com expressa el debat generat sobre el contingut de la pancarta. El fet que el PSC hagi fet mans i mànigues per a desvirtuar la convocatòria o  que en Duran i LLeida d' una banda i en Recoder de l' altre, amb les seves respectives ocurrències ,   els hi  hagin fet el joc ho confirma. Els partits  parlamentaris han intentat controlar la mobilització i sembla que aquesta vegada no hi han arribat a temps i  han deixat de ser  importants ratllant el ridícul. Els aconteixements estan sobrepassant als defensors de l' autonomia estatutària. Hi haurà dissabte a la tarda milers d'estelades i pancartes que reclamaran la independència del  país, com expressió d'un catalanisme diferent, de vocació majoritària que vol ser pragmàtic, modernitzador i  central en la vida política nacional, però que no amaga, ni ho vol fer-ho, que el seu objectiu es la independència. Li falta encara organització i lideratge, però està consolidant un espai electoral que no pot quedar per massa temps orfe de representació. L'incògnita  que hi haurà l'endemà de la manifestació serà com i qui, trobarà el desllobrigador per a convertir-ho en força parlamentària. El objectiu més immediat ara, és  convertir la manifestació en un exercici de dignitat nacional, entés com l' expressió d'aquest catalanisme transversal independentista que es consolida i que està cridat a substituir el vell catalanisme transversal autonomista dels darrers trenta anys. 

Torno de Ciutadella de Menorca i m'adono que això que es diu que   l' avió trasllada cossos però no ànimes, és cert. Tanco els ulls i encara escolto el toc del flabiol  i tal vegada com si em trobés al patí des baró intento evitar la peülla del cavall, amb el convenciment que inevitablement  acabaré trepitjat, per la meva poca condícia. I amb un i altre , tot rallant en pla, em prenc el darrer  gin.  Emotivament encara estic atrapat al mig d'aquest divorci vital entre l' espai físic que ara mateix ocupo i l' espiritual que he deixat a s'illa, cosa que em permet novament confirmar  la importància, del que segons alguns va dir en Josep Pla: "El meu país és aquell on, quan dic "Bon dia", em responen: "Sí, sembla que fa bon dia". No cal doncs que ens obsesionem en com explicar la voluntat de ser el que som. Per molts inconvenients que tinguem sobre com traspassar tot allò que ens és comú, en  consciència col·lectiva, per assegurar la supervivència d' una mateixa identitat, que es diversa  i ben singular en cada part del territori lingüístic. Més enllà del que explica Joan Fuster en "Questió de noms", aquesta part del planeta de Jaume I, té vida pròpia. Diguem-ne com us sembli: "Els confederats", "Països del triangle mediterrani oriental" ,"Associació de víctimes de l'hisenda espanyola", "Els espoliats", "Com més cosins més endins" o qualsevol altre. Noms que amb els  ingredients tradicionals, de sants joans, quatre barres, amb l'idioma que rallem, xerrem o parlem i la història, són més que suficients per no perdre cinc minuts en demostrar-nos que existim. Us proposo que respectuosos amb la pluralitat que ens caracteritza,  fem com l' escriptor empurdanés i li diem: "Bon Dia".  

S' acosta "sa Festa" i llegeixo la lletra d' una cancó de LLuís Llach: "Quan el vent és l’antic amic/que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes/i en l’amor és brau i en el joc fidel/penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí./Quan el mar és l’antic amant/que et penetra les roques i amara la teva pell/i en l’amor és brau i en el joc fidel/penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí". Em pregunto que hi fa un maresmenc d´arrel pirinenca, deixant-se arrossegar any rera any per les emocions i els sentiments de milers de ciutadallencs. La resposta és ben senzilla, descobrir el brogit d'una festa ben propera que t' arrela a un territori que estimes i que malgrat la singularitat illenca forma part d'una mateixa identitat. Quedar atrapat entre la gent, els cavalls i  la música, en plena voràgine festiva que es desborda just al mig del solstici d' estiu i tot plegat connectat per la tradició i els protocols,  amb una història, llengua i cultura comuna, ho explica. Potser pot ajudar-hi l'ingestió un pel desmesurada de ginet amb llimonada. Però són els sentits alliberats, els que et fan adonar  que hi ha una ànima col·lectiva, que a pesar d'imperis, imposicions i  negacions no han pogut amagar els sentiments de tot un poble.  Ho trobareu a Ciutadella per Sant Joan, però també  a Berga per la Patum, per Sant Jordi a la ciutat d'Alcoi,  a les Santes a Mataró i a Camprodon per Sant Patllari. I ho deixo aquí per no fer una llista interminable. Dimecres 23,  just quan entrarà a galop  el Caixer Senyor a es Born, obrint-se pas  entre els milers de sant joaners que l'esperen, les emocions floriran i per un moment donarem testimoni al món que ens envolta  de la nostre manera de ser.  Sort i Ventura!

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si.

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser el crit del rei Jaume I quan, a la batalla de Porto Pí, va voler avançar i ningú gosava seguir-lo: Era un crit exigint dignitat.  He vist perdre-la a gent amb els que m´he sentit unit per llaços d'amistat i  familiars. Avui per diverses raons em sento,  tal vegada com fa més de deu anys, especialment ferit. Hi han trajectòries que poden no semblar coherents i que potser no ho són. En un  país tant  petit com el nostre on l' enveja i la gelosia forma part de  la nostre quotidionitat, no es pot pretendre que a tothom li agradi el que fem o que allò que ens sembla honest sigui entés per la resta. Amb tot això és pot conviure. Però no, quan són el producte de la falta d'honestedat i l' egoïsme;  s' actua amb nepotisme i prepotència; s' utilitza l'amiguisme  per fins espuris i es participa en una xarxa de corrupció organitzada  que destrueix valors tant  preuats, com l´amistat i la familía, perjudicant als qui sincerament s' estimen el país on viuen. Potser es per això, que avui  reclamo en veu alta, el mateix esperit que el Conqueridor exigia a la seva gent: "Vergonya, Cavallers, Vergonya!

Queden quatre setmanes, pel sant tornem-hi de de cada any a Ciutadella. Pels catalans continentals que  no podem gaudir dels preparatius de sa festa,  aquí teniu  el cartell d' enguany, que el seus autors Josep Bagur i Pep Torrent han anomenat "Diàleg de mans".  L'aliança d'un fotògraf i un pintor ha donat lloc a un cartell que amb  el fons d'una fotografia en blanc i negre del caragol des Born, hi han dibuixades les mans del poble de Ciutadella  i de molts foranis que en aquelles dades viuen intensament sa festa. Comença doncs el compte enrera. Caixers, cavalls, poble, amics, emoció, arrelament al país, tradició i moltíssima sensualitat que ben barrejat, mostra any rera any el que són les Festes de Sant Joan, definidor de la personalitat dels ciutadallencs, que mostren acaronant cavalls o simplement acompanyant els caixers, en una voràgine inexplicable de sentiments. Es mou se sent........

L'anunci de l´alcalde Barcelona, proposant organitzar l'Olímpiada d'hivern de l' any 2022, ha deixat a mig país  bocabadat i a l' altre mig estupefacte, pel que suposa de manca absoluta d´imaginació ( Portabella dixit ) i desesperació electoral com han denunciat els convergents. A banda de l' equivocat model territorial que hi ha darrera de  la proposta, no sembla que li correspongui a l' Alcalde de la capital de Catalunya, liderar el possible desenvolupament de les comarques del Pirineu, amb un esdeveniment olímpic que s' ha de fer gairebé tot en un entorn natural i   que organitzat amb ulls capitalins seria molt poc sostenible. Entendria una olimpíada pirinenca encapçalada des del territori - Andorra seria la millor opció per obtenir la col·laboració de les dues vessants pirenaiques-, tot i els  i riscos  que igualment suposaria pel Pirineu, amb qui seria també  exigible el compliment de mesures de protecció mediambientals, en defensa d' un  espai  que ha estat greument alterat en els darrers anys. Donar suport a la proposta de l'alcalde d'una metròpoli,  allunyada   culturalment i geogràficament  del pirineu, sense reflexionar-hi abans, és una olímpica fugida endavant, que a part de  donar aire a un alcalde políticament perdedor,  legitimitaria un model de país  que  voldria convertir els territoris de muntanya en un gran  parc temàtic.

En el bloc del GOB de Menorca,  es reprodueix  una cinta de super 8   de com era Cala Galdana el mes  Juliol de l' any 1968. Dura poc més d´un minut, però serveix per  veure la cala verge d' edificacions , sense els actuals hotels ni els nombrosos  apartaments que li han canviat radicalment  la seva fisonomia. L' especulació urbanística i el poc respecte als paratges naturals ha estat la tònica dels darrers quaranta anys. Tot va començar durant el franquisme però la democràcia constitucional tampoc ha pogut o no ha volgut aturar-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=xi2-4p1aXkw&feature=player_embedded

Us adjunto l' enllaç on podreu trobar i  reproduir el   vídeo elaborat per Jaume Claramunt,  amb el nom "Catalunya escapçada", que commemora que demà farà 350 anys que França i Espanya van signar el Tractat dels Pirineus, on s' establir  la cessió  a la corona francesa dels territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya, el que ara encara anomenem la Catalunya Nord. Recordar el passat comú i els llocs de la memòria col·lectiva,  ens pot ajudar a  reflexionar sobre quin  volem que sigui el nostre  futur nacional.
 
http://www.vimeo.com/6666784

No soc Ciutadellenc, però ja fa molts anys que visc "ses festes de Sant Joan", com si fós un d' ells. Demà a primera hora del matí, espero arribar a Ciutadella de Menorca. Intentaré "xalar" el màxim amb la gent de s´illa que m´estim. Sant Joan es una barreja de sentiments, emocions, sensacions, arrelament i melangia, on  es pot comprovar any rera any l' autèntic valor de l'amistat. Cadascú viu la festa d'una manera diferent, però si ho  feu intensament, els pensaments, les vivències s'aniran acumulant al llarg dels anys, fins a conformar tot un relat d' emocions i pensaments que  retrobareu cada dissabte de Sant Joan, a l'escoltar el primer toc de flabiol, o esperant l' entrada des Caixer Senyor a Es born  i que durarà fins l´endemà, quan  la memòria ho converteix en història viscuda. Bon Sant Joan 2009 a tots i que sigueu feliços!.

     

Ahir vaig gaudir de la victòria de l' USAP. Ja se que el catalanisme superficial que expressa no és suficient per pensar seriosament en un renaixement nacional a les comarques del Nord. Però, si més no,  evidencia que malgrat  més de tres-cents anys de dominació francesa i  de colonització  cultural i programada substitució de l' identitat  d´un poble, encara sobreviu una realitat que es fa present amb fets puntuals i anecdòtics, com és una victòria de l' equip català de rugbi al campionat francés.  Ahir al vespre mentre mirava el partit, intentava explicar als més petits, que hi feien tantes senyeres a l´estadi de França de Saint Denis a Paris. Aquest matí, hem anat a donar un volt per l'alta Cerdanya i  travessant   Sallagossa  en alguns balcons s´exhibien senyeres catalanes  i banderoles de l´USAP. Cartells electorals més aviat pocs.  Algú ens ha dit  curiosament en francès allò de "nous sommes fiers d' être catalans"i un altre amb aquell accent peculiar ens ha parlat  del "Barça de rugbi".Tot plegat m´ha fet recordar  els crits de la darrera setmana:  "Visca el Barça i Visca Catalunya", dit amb tots les variants dialectals  possibles de l' espanyol, cosa que m´ha fet pensar en que potser si que ja som  definitivament trilingües i abstencionistes. La ruta arqueològica d' Eina, amb el Menhir del Pla del Bac, el Dolmen de les Pasquetes i  el Pont megalític em permet explicar que encara hi són i que nosaltres també. Espero que amb el temps  recordin  el passeig. A mitja tarda, de tornada a casa, tinc el temps just per anar a  votar. Escric  aquest apunt, poca estona després del tancament dels col·legis electorals. Tant  se me'n dóna  si la participació ha estat del 30 o del 40 per cent. Tot plegat i amb independència dels resultats, ha quedat clar  que hi ha una determinada manera d´entendre  el sistema de representació política que definitivament ha entrat en crisis. La majoria dels ciutadans ha  decidit  no anar-hi.  Hi ha diversos motius que ho expliquen. L' Europa dels buròcrates entusiasme poc. L'Europa unida , lliure i dels pobles es un desig  molt allunyat de les actuals institucions europees. A  casa nostra, assistim al  col·lapse del sistema de partits polítics nascuts durant la trancisió, que ha acabat per a convertir-se en  una altre  restauració monàrquica,  amb partits cada vegada més opacs i oligàrquics. La  regeneració democràtica, serà en els propers anys un objectiu polític de primer ordre. Seria bó que el catalanisme polític, l' associés a  l' assoliment de la sobirania nacional i al progrés de la nostra gent.