El meu oncle i padrí, suposo que amb el consentiment dels pares, va decidir que em diria Jordi. A l' any 1953 els noms dels nadons podien interpretar-se també com una declaració de principis del proposant i us puc ben assegurar que aquest era el cas. L' oncle Antoni, era allò que en deien un dels de la "seba". Un catalanista "separatista", que de jove treballant d'aprenent d'un comerç a Barcelona, s'havia relacionat amb la gent del CADCI i els joves de "Nosaltres sols". Tot i la desfeta de la guerra, sempre va creure que era possible el ressorgiment del país. Guardava a dins d'un armari de "Can Jan" una senyera i al petit despatx de la botiga l'escut d'Estat català. Amb ell vaig aprendre l' himne de l' exèrcit popular català ( Un dia tràgic la gent més innoble d' aquesta terra desferen la pau...). Que era això dels Països Catalans, que figuraven impresos en un mapa que ell repartia (Entre tots ho farem tot!). Els primers recitals dels setze jutges durant l' estiu. Les explicacions sobre els fets de Prats de Molló i el President Macià, que jo escoltava amb curiositat d'infant i que relatats a Camprodon els feia ben propers. L'oncle hauria participat activament i amb emoció en la preparació de la consulta sobre la independència. I de ben segur que al dipositar dins l' urna el vot afirmatiu, ens hauria dit: "Sant Jordi mata l' aranya".
LA DIADA DE SANT JORDI
La diada de Sant Jordi és diada assenyalada per les flors que hi ha al mercat i l'olor que en fan els aires, i les veus que van pel vent: "Sant Jordi mata l'aranya". L'aranya que ell va matar tenia molt mala bava, terenyinava les flors i se'n xuclava la flaire, i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven. ................................. Quan el Sant hagué passat tot jardí se retornava: perxò cada any per Sant Jordi és diada assenyalada per les flors que hi ha al mercat i l'olor que en fan els aires.
Es ben curiós el que ens succeeix als catalans del sud, que ens quedem ben cofoïs quan exhibim muscle nacional i en canvi quotidianament mostrem una nimietat provinciana, fent més petit el país del que realment és. Quan parlem dels catalans del Nord massa sovint fem escarafalls, com si el troç del país que es troba sota l'administració francesa ja hagués perdut definitivament totes les característiques de la catalanitat, oblidant que nosaltres ho estem sota l'espanyola i que anem fent la "viu-viu" nacional amb moltes dificultats. Els del mig hem resistit millor que els de dalt i els de baix. Als nostres compatriotes de la perifèria els hi han canviat els topònims i molt a prop han estat de fer-ho amb nosaltres. La llengua es conserva poc, però aquí només sobreviu i els cognoms en totes bandes i costats, han sofert un més que perceptible procés d´adaptació a les llengües imperials. Serveixi aquesta reflexió, per a comentar la noticia que un atleta nord català, ha guanyat una medalla olímpica i que aquí abaix la gesta ha passat desapercebuda. La condició catalana de l´esportista no es que sigui una afirmació de quatre patriotes, sinó l'adjectiu que han emprat els diaris del nord. Naturalment que a l'estat veí, això només suposa un apel·latiu " regional", però aquí abaix els diaris simplement han omés aquesta condició, tal vegada com si no fos cert que "català", a una i altre banda dels pirineus, prova la mateixa "raresa del fet", darrera del que s'amaga una realitat nacional. Si Fourcade es català i a l´hora es diu que també es francés, es confirma que hi han catalans que administrativament no són espanyols, de la mateixa manera que n' hi han que no som administrativament francesos. El que es comú, és el fet nacional català avui transfronterer. Martin Fourcade, ha estat la primera medalla catalana als Jocs Olímpics d' hivern que es cel·lebren a Vancouver. Aquest titular, ben real es troba en un diari tan poc sospitòs de catalanisme, com l' Indépendant, que relata la gesta atlètica com : " Auteur d'une chevauchée fantastique, le Catalan a décroché la médaille d'argent, hier à l'issue de la mass-start. Une performance exceptionnelle pour le cadet des Fourcade qui a triomphé devant ses parents venus de la Llagonne.". La Llagona, per si no ho sabeu, és un petit poble de la comarca del Capcir, que ens troba ben a prop dels Angles i de l'estació d'esquí de fons de Coll de la Llosa a "les neiges catalanes". La condició de català es del tot diàfana pel diari de perpinyà " En décrochant l'argent dimanche, Martin Fourcade a rejoint le cercle très fermé des sportifs catalans médaillés aux Jeux Olympiques. Dans ce glorieux palmarès, il côtoie désormais le cavalier Pierre Jonquères d'Oriola (médaillé d'or en 1952 et en 1964), l'escrimeur Christian d'Oriola (quadruple médaillé d'or en individuel et par équipes en 1948, 1952 et 1956 et doublé médaillé d'argent en 1948 et 1956), la snowboardeuse Doriane Vidal (médaillée d'argent en 2002) et le nageur Frédérick Bousquet (médaillé d'argent avec le relais 4x100 m nage libre en 2008 à Pékin)". Parla el diari d' esportistes catalans del Nord que han obtingut al llarg de la història medalles olímpiques. Tot plegat confirma que aquí ens mirem als compatriotes de dalt amb un cert despit i ja seria hora que ens ho féssim mirar. L'atleta del Capcir, es fill del batlle de la Llagona Marcel Fourcade, ara candidat en les eleccions regionals per la Llista "Europe Ecologie Pays Catalan", que té el suport d'ERC i d' altres grups nord catalans, el que confirma la nostre estulticia quan des del principat ignorem tot allò que passa més enllà del nostre nas. Us deixo un article de Solé Sabaté sobre l' ignorància ignominiosa que tenim.
En Joan Mora, ha fet avui balanç de l'activitats dels regidors de Convergència i Unió a l' Ajuntament de Mataró. Conec el poc agraït que és la feina de l'oposició en qualsevol consistori i la dificultat de construir un missatge alternatiu que arribi i sobre tot penetri en l'electorat. El que suposa fer una feina de control i denuncia, sense renunciar al diàleg i a si s' escau establir pactes en benefici de la col·lectivitat. El que vol dir, defensar l' interès de la ciutat, davant dels qui amb els acords intenten fer-te - si poden i els deixes -, l' abraçada de l' òs i que amb la reclamació clamen com a estúpids farisaics embogits, acusant d' irresponsable i demagògic a qualsevol opositor. Tot això es el que ha tastat en Joan en aquest darrers anys. Es ben conscient del fet i a més no li genera cap desànim. Continua amb insistència per fer-se escoltar i fins i tot ha aconseguit fer un discurs creïble, valent , honest i sincer - avui un xic desordenat i farcit de tics -, que aconsegueix anar més enllà de les pròpies sigles. Fem el canvi! reclama i els amics patim, pensant amb el que li pot caure a sobre. Fem el canvi! i es deixa anar amb un discurs sobre el seu model de ciutat que vol diferent, competitiu, de vocació internacional, sense renunciar a l' identitat que dona la catalanitat. Acaba les paraules amb el compromís personal que per fer-ho caldrà esmerçar-hi temps i comptar amb els millors. Un discurs, sense fàcils eslògans ni frases brillants, del qui sap que la millor inversió de futur, es renunciar a l' us de les paraules buides de contingut, que generen falses esperances i que provoquen desconfiança i desencís. En Joan parla de com excel·lir, amb elevades dosis d' il·lusió i esperança. Me l´escolto embadalit i reconec a l' amic amb qui malgrat les distàncies polítiques, ideològiques i si voleu partidàries, té la credibilitat de l' honradesa i el patriotisme, el que no és poc en els temps que corren, que concreta diàriament en l'entorn més proper, la família i els amics. Sort i Ventura! Joan. Quin País!
He deixat passar gairebé una setmana per poder parlar, amb prudència i amb el necessari respecte a les creences de cadascú, dels actes de beatificació del Dr. Josep Samsó celebrats el passat dissabte a la Basílica de Santa Maria de Mataró amb participació - perdoneu que utilitzi el lèxic d' una etapa històrica que pensava superada -, tant de les autoritats eclesiàstiques com de les civils. L' acte era tant important com singular, doncs es celebrava en la mateixa parròquia on havia exercit el beat i es presentava com un acte de reconciliació amb voluntat d'acabar de superar l'antic conflicte religiós, que fou un dels principals problemes polítics i socials del primer terç del segle vint. Correspon únicament als practicants de la religió catòlica, majoritària a la societat catalana, valorar els actius morals que els ha portat a promoure el procés de beatificació. Els agnòstics faríem bé de no entrar en qüestions que òbviament ens són alienes, fet que no impedeix assenyalar que es podía haver tingut diferents motius per a fer-ho,entre d'altres els directament relacionats amb el seu assassinat per milicians partidaris d' una revolució social amb fort contingut anticlerical.
El gust dels catalans per l’ estètica, es confirma amb aquesta afecció que tenim als debats estèrils. Dilluns passat, hi havia qui es preguntava amb un nivell més aviat alt d’ ingenuïtat, si era coherent que Johan Cruyff, es convertís en el nou entrenador de la selecció catalana de futbol, quan no parlava català ni tan sols a l’ intimitat. Òbviament que ajudaria molt, que fes tan lloable esforç el més aviat millor, però la feina més útil que pot fer ara en Johan a favor del seu país d’adopció, no és la de reforçar la normalització de la llengua pròpia, sinó el de donar notorietat i repercussió internacional al dret de la nació catalana a tenir seleccions pròpies, cosa que hauríem de saber aprofitar i no menysprear. La caverna espanyola, com sempre, ben aviat ho ha entès i no tardarà a posar dificultats al que és una proposta intel·ligent que pot donar conèixer al món les raons del nostre conflicte amb l’ estat. Un altre fet, aparentment allunyat del primer, confirma la nostre candidesa en qüestions d’ estètica. Naturalment que no hi ha res a dir a que hi hagi supervisió internacional a les consultes per l’ independència, convocades en més de cent municipis pel proper tretze de desembre, si no fos que per ara només comptem amb la presència de diputats europeus d’ Irlanda del Nord, Corsica i Sardenya. Suport que hem d’agrair i apreciar, però que no ens hauria d’ impedir reconèixer que obtindríem molta més repercussió i avançaríem cap a l’ objectiu amb molta més rapidesa, si hi hagués també l’ assistència de personalitats polítiques estrangeres amb reconeguda influència internacional. Com sempre, sortirien grups de patriotes mirant-se amb lupa els “currículums” i l’ adhesió al dret d’ autodeterminació dels pobles dels supervisors. Però amb els “Cruiff” de la diplomàcia internacional, la majoria valoraria molt positivament la feina feta.
Em vaig assabentar de la mort del company Pep Manté durant les vacances, per una trucada de telèfon. Soc dels que no vaig poder assistir a l’ acte de comiat. Els advocats mataronins li devem un merescut homenatge, a qui ha estat un dels lletrats més importants de la ciutat dels darrers anys. Advocat laboralista - quan ser-ho era de per sí molt complicat -, de llarga trajectòria democràtica. Defensor de totes les “causes perdudes”. De mil i una iniciatives veïnals, laborals, autogestionades i cooperativistes. Tot plegat li va donar un vernís llibertari del que gaudia practicar en públic i en privat, encara que això li donés una imatge d’ infant terrible entre els membres de la classe social d’origen a qui em sembla, mai li perdonaren que s’ hagués canviat de bàndol. Advocat temut pels sectors benestants i a qui se l’imputaven tot tipus de maldats, quan eren actuacions professionals ben legítimes fetes en defensa dels seus clients. Fou un advocat que estimava la seva feina, la considerava socialment útil i l' exercia amb certa radicalitat i vehemència i a vegades amb un excessiu dogmatisme. Però tot i això, de ben segur que cap dels seus clients hagués gosat criticar-lo per fer-ho. Els seus adversaris en els tribunals s’ havien d'espavilar si volien debatre amb igualtat de condicions, el que sempre es d´agrair. Ho dic amb coneixement, doncs en ocasions vaig tastar el pa que donava si se'l trobava a l´altre banda de l' estrada. Puc doncs assegurar que tot i els legítims desencontres, sempre fou lleial amb els companys d' ofici i en la defensa dels seus clients, que construïa des de la més amb absoluta honestedat amb les pròpies conviccions. En el terreny més personal vaig viure la seva directa solidaritat, cosa que sempre li vaig agrair. Al tornar a la feina, crec que els advocats de Mataró, ens correspon mostrar en públic el nostre reconeixement professional al company traspassat.
Amb els gols del Barça, el país ha explotat d' alegria. Voliem donar-nos un bany d´auto estima col·lectiva i els jugadors del Barça ens hi han posat l' espuma. En plena crisis econòmica, just quan el procés de redreçament nacional del país es troba en un atzucac, els èxits esportius d' aquest equip s' han convertit en la fórmula màgica per a sortir de l' abatiment. Tot és posible i tot està per fer, repeteix en Pep Guardiola recordant el poeta. Ahir els carrers de tots els pobles i ciutats de Catalunya es van omplir de color blaugrana i de banderes estelades. Tota una advertència a Espanya, que cal convertir en racional premonició. Sorprèn el que tot plegat suposa de millora a la moral col·lectiva d’ un país tant punt i posat com el nostre. El Barça és la principal marca de Catalunya al món. Allò que ven més i que ens posa en el mapa tal com som, sense que hi hagi cap complexe en mostrar la catalanitat com a principal senyal d’identitat del club. Al menys en aquest àmbit, ha estat possible una regeneració triomfant. Allò que tanta falta ens faria en la política nacional. Gràcies Pep, per a fer-ho possible.
El suport donat per Heribert Barrera a la proposta de Joan Carretero, suposa un impuls molt important per a la gent de Reagrupament.Cat. L' autoritat moral del que fou Secretari general i President d' ERC. Diputat a Corts, President del Parlament en la primera legislatura i Diputat Europeu, està fora de qualsevol dubte. Que l'opinió d'en Barrera, aniria per aquests verals tampoc es massa sorprenent, si s' ha seguit el seu estat d´ànim i l' opinió que ha reiteradament ha anat expressat en els darrers anys sobre la preocupant situació del país. Barrera predica que en situacions excepcionals , calen sortides i propostes excepcionals. Com que es tracta d´un militant republicà que s' atreveix a donar suport a Joan Carretero, sense anunciar la seva baixa a ERC, caldrà veure quina serà la reacció de la direcció d' aquest Partit, cosa que permetrà conèixer, fins a on estan disposats arribar en la defensa d' una posició política que si no esmenen amb rapidesa, pot portar-los al desastre electoral.
L' Aina, la meva filla gran, vol tancar la temporada d' esquí com sigui al Maig , però jo li proposo una alternativa radicalment diferent: Anar a donar una volta a cavall per Olopte. El dia es esplèndid i convida a sortir. Travessem el Segre, amb el perill de caure i quedar-nos ben xops. Ens enfilem muntanya amunt, tot resseguint un camí marcat que envolta el poble. Després de la baixada, des de Quadres seguim el camí de Sant Jaume. A la tarda tenim una gran festa. i a mes una lliçó magistral de futbol. En Carles Puyol ha avançat el Barça. Era l'1 a 2 i ho ha celebrat d'una manera especial, ha corregut cap a la banda, mentre es treia el braçal i ha donat un petó a la senyera, mostrant-la amb orgull. Sis a dos ha estat el resultat final. Avui, diumenge tres de maig , en Joan Carretero es entrevistat al diari Avui. Em quedo amb aquesta resposta: “Com diu Johan Cruyff, les coses són senzilles. Nosaltres fem una crida a tot aquell patriota català que des del punt de vista de l’adscripció clàssica és liberal progressista, socialdemòcrata, cristianodemòcrata, socialcristià, o no adscrit a cap ideologia, però que té clar que per damunt de tot aquest país ha de ser normal –un país amb Estat–, perquè doni suport a aquesta alternativa. I amb totes les conseqüències: que s’hi apunti, que pagui, que col.labori. Perquè si no tindrem molt patriota de boca petita però que a l’hora de la veritat no hi ajuda. És l’hora que tots aquests trobin una alternativa, que serà diferent i moderna perquè no la volem articular com un partit clàssic, sinó com un moviment que té com a finalitat assolir l’Estat català. Un cop assolit, que s’autodissolgui i que cadascú faci el que cregui més oportú podent fer de ciutadà normal d’un país normal”.
Segueixo amb atenció els articles de Salvador Cardús. Avui dissabte, el seu article a l' Avui es com sempre lúcid i suposa una nova sotragada a la nostre adormida consciència nacional. Us recomano especialment, la seva valoració de l´article de Joan Carretero de dissabte passat, que em fa pensar que potser sí que finalment es detecta una mar de fons a la política catalana en un sentit cada vegada més favorable al dret a decidir. Esperem que les expectatives que fa setmanes i mesos s' han anat generant es concretin en una proposta d´acció útil pel país.
Fa anys, en aquests país hi havia un partit un "pel" diferent. Era conegut com “El Partit”, encara queels propers l’ anomenaven “la casa” . Tenia una llarga història de resistència i lluita anti feixista, però també de duresa estalinista, sobretot en els seus inicis. Era la seva , una història amb clars obscurs, que havia aconseguit millorar i dignificar en la llarga nit del franquisme, gràcies a la qualitat de molts dels seus militants, que amb molt d' esforç, havien construït una organització de matriu comunista, en la que a partir de la década dels anysseixantahi havien anat a parar molts dels primers sindicalistes de base, altres provinents de l' heterodòxia marxista, alguns lliure pensadors i bastants catalanistes d´esquerres. Gent, que buscava per sobre de tot una organització que fós útil a la lluita contra el franquisme. Molt del prestigi aconseguit per aquest partit, fou gràcies a un tipus de militant quines valors i virtuts eren per si sols tota una declaració de principis.Un d’aquests homes, combatent qualificat i treballador actiu fou l’ Antoni Farrés, que fou elegit com a primer alcalde democràtic de Sabadell i estigué en aquest càrrec durant molts anys. Avui hem conegut la seva defunció. Amb ell, moren també una mica, tots els que d’unao altre forma, havien formar partd’ allòque algú va anomenar “el psuc de la vida”. Desapareix, un exemple del que foren els primers Ajuntaments democràtics. Ara, són tota una altre cosa. La mort de Farrés és, si se'm permet l’ exageració, la de l’ últim "psuquero" i de ben segur, la de l’ últim gran alcalde.
El científic britànic Darwin, va escandalitzar a una part de la societat de la seva època, en especial els sector més conservadors, que defensaven una concepció estrictament religiosa de l´origen de la vida. Avui , que fa dos cents anys del seu naixement toca parlar de Darwin. M' han semblat interessants les reflexions de dues persones que aprecio i que provenen d' àmbits ben diferentes. El primer és d'un científic català nascut a Camprodon. Es tacta d'en Jaume Bertranpetit, doctor en biologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’Antropologia a la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d´una entrevista divulgativa que va registrar Vilaweb i que de forma entendora ens explica que l' aportació més important de Darwin fou haver considerat que els canvis en l´evolució i en les variacions de les espècies passen per si mateixa. L´ altre és de l' Eduard López, Llicenciat en Geografia i Història, bon periodista, militant independentista i avui polític professional ( en el millor i més digne sentit de la paraula), que ocupa en l' actualitat el càrrec de Vice Secretari General d´ERC. Es tracta en aquest cas, del darrer apunt del seu bloc en el que fa un paral·lelisme entre la selecció natural i els partits polítics, que he trobat especialment ocurrent i divertit, llàstima que amb similars diagnòstics, ja fa temps que arribem a conclusions diferents.
