Els actes per a commemorar el 71è aniversari de l'afusellament del President Companys, permeten reflexionar sobre el paper de certs personatges històrics,en la vida col·lectiva dels pobles. L’execució a trets al fossar de Montjuïc, precedit pel “procés” d’extradició i el propi consell de guerra, conté elements simbòlics d’advertència genocida perquè així ho volgué l'espanya franquista i explica perquè els demòcrates haguem convertit al President Companys en un referent col·lectiu, amb independència de l'opinió que cadascú pugui tenir del seu paper com a governant en un moment molt difícil de la història del país. Darrera del mite però, hi ha l’home aferrat a la realitat que viu, bellugadís, de comportament  polèmic, contradictori, dubitatiu, enamoradís, que  a desgrat de l’èpica que envolta la seva mort es fa més proper, quotidià i  coherent amb el seu final. Lluís Companys, setanta-un  anys després, continua essent un bon compendi i resum de les contradiccions que tenim  els catalans com a poble. Commemorar el fet, pot ser útil per entendre el llarg trajecte polític, vital i personal  que hi ha entre l’advocat defensor de sindicalistes llibertaris i promotor de la Unió de Rabassaires, al polític que proclama l’Estat català durant els fets d' octubre i que després presidirà la Generalitat en temps de guerra, fins al pare que a l’exili manté una recerca desesperada del fill, que el porta primer a  la deportació i després a la mort. Tot plegat fets que han de ser objecte de reflexió, tant pels que creuen tenir el monopoli de la defensa de la identitat nacional, com dels que pensen que no hi ha més progrés del que ells creuen representar.

En Manuel Mas i Estela, que fou Alcalde de Mataró durant  gairebé vint-i-dos anys i que ha estat durant les dues darreres legislatures diputat a Corts, diu que ja en té prou. Darrerament alguns mitjans informatius, s’han fet ressò dels seus àcids comentaris com a prova  i confirmació que a Can PSC, les coses no van prou bé, amagant així, que tot i el descrèdit de la classe política, hi ha qui més enllà de la disciplina partidària té opinió pròpia i que lliurement l’ exposa, cosa que tots hauríem d’agrair. Les seves opinions ja fa anys que confirmen un cert estoïcisme, que no li fa basarda reconèixer.  Ara sembla que no repetirà com a diputat. Com que segueixo el seu “blog”, em permeto deduir que no en té ganes i que sap que apartant-se voluntàriament els “seus” respiraran tranquils. Fa poc ha escrit, “no li diguis a la meva mare que soc polític. Digues-li que treballo de pianista en una casa de barrets”.  Molt poètic però allunyat de la realitat, als prostíbuls i al Congrés del Diputats fa anys que van desaparèixer els instruments musicals. Com que uns i altres en els darrers mesos han tingut la temptació de convertir-lo en l’ ase dels cops, fora bo destacar els seus importants actius polítics. Agradi o no el posat de murri del encara diputat, la seva trajectòria pública són suficients per agrair-li la feina, ara que voluntàriament ha dit que  farà mutis pel passadís.

"Vint-i-un, disset, quinze, quatre."

L' ESPERA.

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

JOAN MARGARIT.

Vaig conèixer a l’ Eva gairebé per casualitat en afers poc propers a la literatura.  M’havien explicat que escrivia poesia i que acabava de guanyar el premi Amadeu Oller. Per curiositat intel·lectual vaig llegir els poemes agrupats en l’ obra  “Punt de Fuga”. Em van sorprendre  i fins  tot vaig  quedar fascinat per l’ autenticitat, bellesa i cruesa punyent dels seus textos. No ho sé del cert , però diria que escriu sense presses, mig amb recança, com si li fes por reconèixer  com a propi el que diu. L’èxit com a poetessa, no es mesura  per l’ obra publicada, sinó pel que s'explica i es transmet  mitjançant la qualitat  dels textos, objectius que en el seu cas aconsegueix. Algú  va dir  que no es pot escriure de pressa i es ben segur que l’Eva segueix el consell fil per randa. Ens diu que sobretot ho fa per aprendre a viure. Tot i la melangia que desprèn cada poema, hi ha darrera cada vers un cert fatalisme, que maquilla de seducció i rebel·lia, dues virtuts imprescindibles per l' ofici que practica, que  no amagen la pròpia por a que no hi hagi un final feliç. Potser per prudència no exhibeix allò que realment és: Poetessa. "Deixem que la tendresa es disfressi d'esperança". 

L'entrenador del Girona C.F, Raül Agné, va marxar d'una roda de premsa a Osca en què li havien demanat que parlés en castellà. Fent el mateix que Pep Guardiola ha convertit en costum, Agné va dir que respondria en català a qui li preguntés en català i després ho traudirïa al castellà. Després de la insistència d'alguns dels periodistes presents perquè  només ho fés en castellà, s'aixecà i va marxar. L'entrenador, catalano parlant, nascut a  Mequinensa, comarca del Baix Cinca a la Franja de Ponent i per tant administrativament aragonés de naixement, ha rebut les ires de tot el nacionalisme lingüístic espanyol organitzat que no és poc. El madrileny Juan  Carlos Moreno Cabrera,  catedràtic de  Lingüística a la Universitat Autònoma de Madrid, que ha  publicat diversos articles sobre la diversitat lingüística i que formar part del comitè científic sobre les Llengües del Món en el video que  adjunto, fa una exposició molt raonada, encertada  i pedagògica de tot el que suposa aquest nacionalisme lingüístic, que malauradament comparteixen amplis sectors de la societat espanyola.

http://www.youtube.com/watch?v=lJGcRE7ouDg&feature=player_embedded

Sempre m'ha semblat injustos els comentaris àcids i crítics que alguns  fan sobre la trajectòria política de l'Oriol Pujol. Després d'haver estat anomenat  president del Grup Parlamentari de CIU i elegit secretari general adjunt de CDC, els escarafalls han anat a més. Hi ha qui ha parlat de l'hereu i altres s'hi han referit  com el "nen" de Can Pujol, amb l'única intenció de desprestigiar els nomenaments amb una interpretació dels canvis en la política convergent feta en clau conspirativa. Segurament la dedicació política del fill del que fou President de la Generalitat té molt a veure amb l'influència  familiar, però això passa en gairebé totes les activitats humanes i es un fet que de ben segur té molts avantatges però també importants inconvenients. El que hauria d'interessar als opinadors és si el nou secretari general adjunt,  reforça o no la presència dels sobiranistes, altrament dits independentistes, en els òrgans de direcció de CDC i per extensió de tota la  Federació Nacionalista.  El President Montilla en plena campanya electoral, amb la clara intenció de desacreditar el seus directes  oponents, va dir que la Convergència d' Artur Mas no tenia res a veure amb la de Jordi Pujol. Pretenia fer entendre així, que hi havia una radicaltzació del missatge convergent cap a postulats sobiranistes. Intuïa que aquest procés era el resultat d'un canvi real i de fons a la societat catalana, en la que els partidaris del dret a decidir  havien augmentat molt considerablement. Els "nous" convergents havien modificat el rumb  partidari cap on pensaven que es situaria  la nova centralitat política del catalanisme en els propers anys, el sobiranisme. Montilla, fou un bon observador, però un mal intèrpret de la realitat i els socialistes catalans no van saber adaptar-se al nou escenari. El PP tot i tenir-ho més clar es va limitar a esperar i mirar. ERC i els nous independentistes tot això els va agafar amb el pas canviat. L'elecció de l'Oriol Pujol no és un simple intercanvi de cadires o de favors. És la constatació que el catalanisme majoritari ha vist com l'espai electoral catalanista s'ha mogut cap una orientació més sobiranista i que cal anar en aquesta direcció. Per això es  contradictori mantenir que la convergència d'ara es diferent a la de Jordi Pujol i tot seguit veure  l' ombra de l'avi del clot en els canvis de l' organigrama partidari.

Tot el que està  succeint aquests darrers dies al Sàhara, amb  la sistemàtica violació dels Drets Humans per part de les autoritats marroquís  ha de colpir a tots els demòcrates.  La comunitat  internacional no pot continuar mantenint el que ha estat un silenci còmplice. L’opinió pública ha de denunciar la repressió  i donar un efectiu suport al poble del Sàhara en la seva lluita per  esdevenir  una nació lliure i  sobirana.

"Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta. Al norte los Pirineos. Esta tierra es Aragón. Al norte los Pirineos y al sur la sierra callada. Pasa el Ebro por el centro, con su soledad a la espalda. Dicen que hay tierras al este, donde se trabaja y pagan, y al oeste el Moncayo, como un Dios que ya no ampara. De tiempos a esta parte, vamos camino de nada, vamos a ver como el Ebro, con su soledad se marcha, y con él van en compañía, las gentes de estas vaguadas, de estos valles, de estas tierras, de estas huertas arruinadas. Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta, al norte los Pirineos…esta tierra es Aragón".

http://www.youtube.com/watch?v=10Ot0suSUb0

Soc dels que penso que una dia o altre,  caldrà organitzar un gran homenatge popular i nacional al President Pujol, que haurà de ser molt plural i transversal. Jordi Pujol forma part de la història més recent de Catalunya i els seus actes vitals de militància, cívica, empresarial, patriòtica, partidària i governamental han influènciat a tota una generació de catalans. Recordo les pintades  que com  si fossin fites del camí,  trobàvem  a Ull de ter, Coma de Vaca o a la Vall de Núria i que  en la meva infantesa em feren preguntar als més grans, qui era aquell home  pel que es demanava la llibertat. Després i durant vint-i-tres anys va presidir el país. Tot i les possibles discrepàncies, no m´ha plagut mai, escoltar certes crítiques fàcils fetes des de la bona fe de certs militants de l´independentisme més abrandat.  Avui que fa vuitanta anys, em commou especialment el contingut del seu article al diari Avui, explicant la trajectòria del noi del clot i la necessitat que tots continuem "la llarga rastellera de petjades, sempre en la bona direcció".  
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/06/ara_que_faig_vuitanta_anys_101151.php

Com a membre de Reagrupament Mataró, vaig demanar a l' artista Pere Màrtir Brasó, donés una de les seves obres per a recollir fons  per ajudar a finançar la campanya del referèndum per a la independència organitzat  per la plataforma "Mataró Decideix". Va acceptar-ho immediatament i ara ja en tenim el resultat amb el títol "Volant cap a la independència" (Els colors de la fotografia no li fan justícia i s'adiuen poc amb la realitat del quadre). Es diu  dels artistes que són gent especial i singular. De ben segur per això en Pere Màrtir diu (ell sabrà el que hi ha de veritat) que una avantpassada seva estigué casada amb un fill de Rafael de Casanova. Que un del seus parents llunyans fou abat de Montserrat. Un besavi pilot d' un dels vaixells que navegaven pel Mississipí i que un oncle avi de vida llicenciosa va aconseguir còrrer un dels primers "Tour" de França. Explica que fou abduït per un OVNI; que  ha treballat en una plataforma petrolífera; estigué enrolat en submarins i vaixells de càrrega i sobre tot que ha estat durant molts anys - masses! -  un treballador de la  banca. Ja enretirat  d'aquests afers laborals - amb el sentit més pujolià del terme - ara només pinta, dibuixa i somia i pretén ser  un artista  compromés amb el  seu temps  amb una manifesta i activa voluntat de ser-hi present. 

Han  passat trenta anys i les aparents certeses dels anys vuitanta han quedat molt enrera potser fins i tot massa, el que produeix  una barreja de vertígen,  melangia i orgull al  comprobar que tot i els entrebancs, el dolor , l´agror i la tristesa , també hi ha hagut  alegria, complaença i satisfacció per la  feina feta. En tota família, encara que sigui "especial", cadascú hi té el seu paper,  els fills també. El més gran, acostuma a ser un  mirall pels petits i un suport moral pels pares. Al menys és el que ara se'm fa present quan recordo que en els moments difícils - potser sense ser-ne conscient -, ens ha ajudat a no perdre la bruíxola vital, el que no és poc. Tot i que no ho aparenti, té un  elevat sentit del deure i de la responsabilitat. Amant del  risc controlat. Viatger per ofici i per afició. Excessivament pràctic i pragmàtic, el que l' allunya d' idealismes que considera poc útils.  Tot i que  per ofici, es mou amunt i avall, de Nord  a Sud  i d' est a l' oest,  conserva un fort sentit d' arrelament  cap allò que considera propi i per tant especial i singular. Suposo que els estius a Menorca i Camprodon  tenen molt a veure, amb aquest dosi de patriotisme que inconscientment arrossega.

Per molts anys Pol!.

PD: La fotografia és de la travessa d' Ull de Ter a Núria feta a l´any 1990,  celebrant el naixement d'en Jan.

La cancó és de Sopa de Cabra.

http://www.youtube.com/watch?v=3Yl_9YMAJEo

   

El meu oncle i padrí, suposo que amb el consentiment dels pares, va decidir que em diria Jordi. A l' any 1953 els noms dels nadons podien interpretar-se  també com una declaració de principis del proposant i us puc ben assegurar que aquest era el cas. L' oncle Antoni,  era allò  que en deien un dels de la "seba". Un catalanista "separatista", que de jove  treballant d'aprenent d'un comerç a Barcelona, s'havia relacionat amb la gent del CADCI i els joves de "Nosaltres sols". Tot i la desfeta de la guerra, sempre va creure que era possible el ressorgiment del país. Guardava a dins d'un armari de "Can Jan"  una senyera  i al petit despatx de la botiga l'escut d'Estat català.  Amb ell  vaig aprendre l' himne de l' exèrcit popular català ( Un dia tràgic la gent més innoble d' aquesta terra desferen la pau...). Que era això dels Països Catalans, que figuraven impresos en un mapa  que ell repartia (Entre tots ho farem tot!). Els primers recitals dels setze jutges durant l' estiu. Les explicacions  sobre els fets  de Prats de Molló i el President Macià, que jo escoltava amb curiositat d'infant i que relatats a Camprodon els feia ben propers. L'oncle hauria participat activament i amb emoció en la preparació de la consulta sobre la independència. I de ben segur que al dipositar dins l' urna el vot afirmatiu, ens hauria dit: "Sant Jordi mata l' aranya".    

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.
.................................
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

Es ben curiós el que ens succeeix als catalans del sud,  que ens quedem ben cofoïs quan exhibim muscle nacional i en canvi quotidianament mostrem una nimietat provinciana, fent més petit el país del que realment és.  Quan  parlem dels catalans del Nord massa sovint fem escarafalls, com  si el troç del país que es troba sota l'administració francesa ja hagués perdut definitivament totes les característiques de la catalanitat, oblidant que nosaltres  ho estem sota l'espanyola i que anem fent la "viu-viu" nacional amb moltes dificultats. Els del mig hem resistit millor que els de dalt i els de baix. Als nostres compatriotes de la perifèria els hi han canviat els topònims  i molt a prop han estat de fer-ho amb nosaltres. La llengua es conserva poc, però aquí només sobreviu i els cognoms en totes  bandes i costats, han sofert un  més que perceptible procés d´adaptació a les llengües imperials. Serveixi aquesta reflexió,  per a comentar  la noticia que un atleta nord català,  ha guanyat una medalla olímpica i que aquí abaix la gesta  ha passat desapercebuda. La condició catalana  de l´esportista no es que sigui una afirmació de quatre patriotes, sinó l'adjectiu que han emprat els diaris del nord. Naturalment que a l'estat veí, això només suposa un apel·latiu " regional", però aquí abaix els diaris simplement han omés aquesta condició, tal vegada com si no fos cert que "català", a una i altre banda dels pirineus, prova la mateixa "raresa del fet", darrera del que s'amaga una realitat nacional. Si Fourcade es català i a l´hora es diu que també es francés, es confirma que hi han catalans  que administrativament no són espanyols, de la mateixa manera que n' hi han  que no som administrativament francesos. El que es comú, és el  fet nacional català avui transfronterer.  Martin Fourcade, ha estat la primera  medalla catalana als Jocs Olímpics d' hivern que es cel·lebren a Vancouver. Aquest titular, ben real es troba en un diari tan poc sospitòs de catalanisme, com l' Indépendant, que relata la gesta atlètica com : " Auteur d'une chevauchée fantastique, le Catalan a décroché la médaille d'argent, hier à l'issue de la mass-start. Une performance exceptionnelle pour le cadet des Fourcade qui a triomphé devant ses parents venus de la Llagonne.". La Llagona, per si no ho sabeu, és un  petit poble de la comarca del Capcir, que ens troba ben a prop dels Angles i de l'estació d'esquí de fons de Coll de la Llosa  a "les neiges catalanes". La condició de català  es  del tot diàfana pel diari de perpinyà " En décrochant l'argent dimanche, Martin Fourcade a rejoint le cercle très fermé des sportifs catalans médaillés aux Jeux Olympiques. Dans ce glorieux palmarès, il côtoie désormais le cavalier Pierre Jonquères d'Oriola (médaillé d'or en 1952 et en 1964), l'escrimeur Christian d'Oriola (quadruple médaillé d'or en individuel et par équipes en 1948, 1952 et 1956 et doublé médaillé d'argent en 1948 et 1956), la snowboardeuse Doriane Vidal (médaillée d'argent en 2002) et le nageur Frédérick Bousquet (médaillé d'argent avec le relais 4x100 m nage libre en 2008 à Pékin)". Parla el diari d' esportistes catalans del Nord que han  obtingut al llarg de la història medalles olímpiques. Tot plegat confirma que aquí ens mirem als compatriotes de dalt amb un cert despit i ja seria hora que ens ho féssim mirar. L'atleta del Capcir,  es fill del batlle de la Llagona Marcel Fourcade,  ara candidat en les eleccions regionals per la Llista "Europe Ecologie Pays Catalan", que té el suport  d'ERC i d' altres grups  nord catalans, el que confirma la nostre estulticia quan des del principat ignorem tot allò que passa més enllà del nostre nas. Us deixo un article de Solé Sabaté sobre l' ignorància ignominiosa que tenim. 

 http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=185112