A les nou del matí aparquem el cotxe al costat de la Creu del Cabrer a la base de l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera. Pugem directament per una de les antigues pistes i en trenta cinc minuts arribem al Pedró dels Rasos on trobem un vèrtex geodèsic i un pessebre del Club d'Esquí Berguedà. Baixem ara per entremig dels arbres, per agafar després, una altre de les pistes fins el Pla de les Collades. Ara pel mig del bosc ens enfilem fins els Rasos de Dalt o Salabardar (2.077 m.), on un màstil amb la senyera presideix el cimal. La baixada cap el poble de Peguera, el fem pel mig d' un bosc espès tot seguint una traça de raquetes que ens portarà, després d' un llarg i pronunciant descens, als Plans de Peguera, on tenin una immillorable vista del poble miner desert i abandonat, amb el Roc de Peguera ben omnipresent. Tot just han passat dues hores i mitja des de l´inici i es el moment de recuperar forces. Preveiem que la tornada als Rasos serà fàcil, però com que no som excessivament espavilats, abandonem l' ample camí i sense adonar-nos ens trobem altre cop al mig del bosc on aquesta vegada patim de de valent. Fins a dos quarts de tres de la tarda no aconseguim arribar al cotxe, fent una llarga marrada de més de dos hores que no havíem previst , que ens han deixat sense forces i en el que hem suat de valent per sortir del bosc. Quan més cansats ens trobem, tenim la sort de retrobar la traça perduda i trobar una de les instal·lacions de l' estació d' esquí, que en forta pujada ens acosta al punt d' inici.
A l' any 1992, com a conseller comarcal del Maresme vaig participar activament en la creació del Consorci de l' Espai Natural La Conreria-Sant Mateu-Céllecs, avui amb el nom de Serralada Litoral. Sempre que tinc ocasió, intento anar-hi a caminar. Avui, amb la companyia d'en Joan a qui he començat atabalar amb que tenim pendent l' Aneto, cosa que hem recordat després de trobar-nos els germans Payà anant cap el Burriac practicant el "nord walking". Hem sortit d'una mica més amunt del Manantial de Can Modolell de Cabrera de Mar, on hem deixat el cotxe just en el trencant del camí que porta a Mont Cabrer, ben disposats a fer la travessa que enfila la carena principal de la serralada, sempre per sobre de les valls de Cabrils i Vilassar de Dalt i ofereix durant gairebé tot el trajecte una magnífica panoràmica del sud del Maresme i de bona part del Vallés. La ruta transcorre pels Colls de Gironella i del Porc, fins arribar al dolmen de la Roca d'en Toni i a les planes de Can Boquet, per finalitzar a la contrada de Sant Mateu, sobre de Premià de Dalt, amb el turó, la font i l' ermita del mateix nom. Unes quatre hores i quart d' anada i tornada.
Havíem parlat amb l' Aina i la Berta de fer el Punxò, que és es un cim poc conegut , que es troba a l'extrem occidental del massís del Carlit , però hem fet curt de temps i quan estàvem al Coll de l´Home Mort hem optat pel Pic de Comau que teníem més a l' abast. L'accés es fa per la carretera de Puigcerdà al Pas de la Casa. Al arribar a Enveig (Alta Cerdanya), cal prendre la desviació que puja al poble de Bena. Al arribar, segu¡m la pista, que comença en el mateix aparcament de l' entrada al poble i deixem el cotxe just al costat d' una tanca pel bestiar. En deu minuts arribem al refugi del Solà del cavaller (1.610 m). Ens posem les raquetes i guanyem altitud per un camí que va fent ziga-zagues fins a un coll amb vistes a la vall de Querol. Seguim pujant fins a la cabana de l'Orri d'en Corbill i d' aquí fins a l'altiplà de Maurà. Tenim just davant, el ras del Cucut i la carena de la Serra de la Portella del Bac d'Ortella. S' ha girat vent i comença a fer molt de fred. Girem a l'esquerra i ens dirigim cap el coll de l´Home Mort. Aquí ens adonem que farem tard si continuem. A les dues ens esperen a dinar i desistim de dirigir-nos al Punxò, optant per el petit cim del costat del coll que segons l' Alpina, és el Pic de Comau ( 2.336.- ). Fem la baixada pel mateix lloc. Al arribar al cotxe, calculem que entre pujada i baixada hi hem esmerçat quatre hores i quart.
Fa temps que tenia ganes de trescar per l' Alt Berguedà. La Serra d´Ensija i el cim de la Gallina Pelada (o Cap de Llitzet) era l' excusa perfecta per a fer-ho. El pas per l' antiga comarca minera, sempre em porta la memòria la història vital de l' àvia materna que no vaig conèixer. Filla de la Pobla de Lillet, fou acollida pels benestants "oncles de Camprodon" aconseguint així una infància més plàcida que la resta dels seus parents berguedans que de ben joves tenien gairebé com a única sortida el treball a la mina. L'Alt Berguedà té moltes històries d' explotació i patiment humà que ha deixat marques ben evidents en el paisatge. A un quart de vuit del matí , sortim de Mataró amb la companyia de l´Aina, la Núria i l' Abdiel amb direcció a Saldes. Passat el poble ens dirigim cap a la pista que surt del coll de la Trapa fins a la Pleta de la Vila on deixem el cotxe. Començem a caminar per l' ampla pista nevada que a l' estiu porta al Coll de Pradell i un quilòmetre més amunt ens trobem la cruïlla de la Font Freda. Només cal seguir les marques grogues i blanques, que ens enfilen pel mig del bosc de pi, fins arribar al Pla d' Ensija, just davant del Cim de la Creu de Ferro. Més a l' esquerra el Serrat Voltor, a la dreta, resseguint la carena es veu el cim de la Gallina Pelada. Anem, ara planejant, cap el Refugi de la FEEC i d´aquí fent una pujada suau, arribem el cim que té unes vistes espectaculars: El Pedraforca, la Serra del Cadí, les Penyes altes del Moixeró, els cims d' Andorra, El Carlit, la Tossa, el Puigllançada i el Puigmal. també veiem el Montseny, Montserrat i ben a prop , just davant , els Rasos de Peguera i el Port del Comte. La pujada amb raquetes ha estat força còmoda, no serà el mateix de tornada on en certs trams, trobarem en falta els grampons. La neu s'ha endurit i glaçat. Tot plegat ha fet que el cámí de tornada fos més llarga del que havíem previst tot i fer-ho pel mateix lloc. Arribats a la pleta , ens adonem de l' atracció singular i "esotèrica" dels Pollegons del Pedraforca, que de ben segur ens farà tornar-hi. Quin país!
El llarg pont de quatre dies, el volia dedicar a començar a fer les primeres lliscades de la temporada. Com que la neu era més justa del que havía previst, el dissabte a primera hora del mati vaig anar-hi sol. El amics del Camp Base de Llívia em van informar que on hi havia més neu era a Formigueres i els Angles, el que va fer decidir-me finalment per aquesta darrera. Sense massa fred, vaig aprofitar el matí per estrenar-me a l' estació nord catalana que estava oberta al seixanta per cent amb neu de qualitat , el que em va sobtar molt positivament. El diumenge, acompanyat per la Mar, la Carla i l' Abdiel vàrem anar a Formigueres. Poca gent i una neu òptima de la que vam gaudir d' allò més, sobre tot la petita que va recordar amb precissió tot allò que havia aprés la passada temporada. Ahir dilluns, aprofitant que la Mercè volia conèixer el que era caminar per la muntanya a l' hivern, ens vam organitzar per fer una sortida d'introducció a les raquetes. Feia tot just quinze dies, que en el tren havia coincidit amb en Manel Figuera - autor de moltes guies de muntanya en especial de la Cerdanya -, i m' havia aconsellat fer amb raquetes el cim del Punxó. Vaig rumiar-hi una mica, si bé al final per no escalivar a la proponent , vaig optar per una solució molt més fàcil, però crec que igual d' atractiva com iniciació, anar al Pic dels Moros , sortint des del telecadira del Roc de la Calma de Font Romeu. Hi esmerçarem unes tres hores i mitja , anant primer al refugi de la Calma i fer tot el recorregut "vermell", però a l'intervés, de la pista d´esquí nòrdic amb variants, aprofitant que estava tancada. Com que el sender es molt planer i té unes vistes esplèdides al massís del Carlit i els dos Perics, crec que fou una bona ruta d' aprenentatge, que farà possible que s' animi a fer el Punxó més endavant.
El que dona consistència i fortalesa a una nació, són un conjunt de petites coses que reforcen uns valors que al llarg de la història conformen una identitat col·lectiva i una manera singular i pròpia d' expressar emocions i entendre el país. Tot això devien pensar els amics de la Colla 3/4 de 8 de Mataró, quan fa trenta dos anys van començar a organitzar , amb la participació de familiars i amics el que ells anomenen la "travessada" del Montseny ( d' Aiguafreda a Riells), tradició que han anat passant de pares a fills i que aquest dissabte vam tenir el goig de participar-hi.
L' Eva em demanava feia dies, que l' acompanyés, per començar a iniciar-se a les sortides de muntanya. Vam triar pujar al Matagalls i aprofitar per fer la baixada del cim, fent una petita volta per Sant Segimon. Ens acompanyen la seva cosina Anna i l' Aina. La sortida la comencem a Collformic, on podem deixar el cotxe a l' aparcament que hi ha a prop del restaurant. Accedim al sender GR5.2 que ens ha de portar al Pla de la Barraca. Primers esbufecs de l´Eva , però que ja no pot fer res més que continuar el camí que ens endinsa per una zona de roures - amb alguna alsina -, que ens obra a una altre de matolls i ginesta. Ens enfilem cap el Turó Gros, fent ziga-zagues fins el Collet de l’Estanyol on ja veiem la creu del Matagalls. Després cap el Coll dels Llops i en poc temps arribada al cim, ons ens fem la fotografia sota la creu. El camí de tornada, el fem diferent, dirigint-nos cap a Sant Segimon, per una baixada suau i sense dificultats, amb esplèndides vistes del Pirineu, tenint sempre en primer plà les Guilleries i els cingles del Collsacabra. Arribem al Coll Saprunera i descendim carena avall fins el Turó de Sant Miquel, on trobem l' ermita de Sant Miquel dels Barretons. D' aquí ja en baixada molt més pronunciada fins el coll de les Tres Creus i Sant Segimon, que trobem tancat per les obres de restauració. Fem mitja volta i per la pista, passem per davant de la Font de Sant Miquel dels Sants i poc després, pel mig d' una faixeda esplèndida, fem el tram final fins el Collformic. Espero que hagi estat una bona sortida "iniciàtica", d'això que abans en dèiem "excursionisme", un aiguabarreig d'esport, salut, coneixement de la natura, patriotisme i per tant d' amor al país, que ens permet augmentar la necessària dosis d' auto estima individual, però també col·lectiva.
L' Aneto (3.404 m ), dins del massís de la Maladeta, es el cim més alt dels Pirineus. Al nord de la Franja de Ponent i administrativament a la comarca aragonesa de la Ribagorça Oriental. La carena principal, separa les geleres d'Aneto i de Corones. En direcció sud-est, devalla per l'Espatlla d'Aneto (3.350 m) i cap el sud-oest per la cresta de Llosars, que separa les geleres de Corones i de Llosars, on es troben les agulles d'Aneto. La gelera d'Aneto ha sofert en els darrers cinquanta anys un retrocés molt important de la seva superfície. Les seves aigües al fondre's formen el riu de Barrancs, que més avall es precipita al Forat dels Aigualluts. L'objectiu previst durant aquest cap de setmana era intentar fer el cim, tot i que durant els darrers dies la climatologia pintava molt malament. L' entusiasme propi dels il·lusos, ens va fer pensar que dissabte s' obriria el cel. Havíem deixat a la Dolors i a la Pili a l' Hotel de Benàs ( Benasque). Després d´esmorçar, a tres quarts de sis del matí de dissabte , la Núria , l' Aina, en Marc, en Pedro, en Joan i jo mateix pujàvem als cotxes per en uns trenta minuts aparcar a la Besurta. Quan arribem encara es negra nit. Fem servir els frontals fins al Refugi de la Renclusa on comença aclarir. Després cap amunt, per la coma que s' obra davant nostre i que té la Maladeta i el pic d'Alba al fons, que només s´insinuen. Si quan vàrem arribar a Benàs el passat divendres ja ens va sobtar la nevada que havia caigut durant el dia a cotes relativament baixes ( 2.400 metres), ara ens adonàvem i adquiríem consciència que la neu present a la tartera, ens complicava molt la pujada. Anem seguint les fites i ens enfilem cap els dos Portillons, sense adonar-nos que calia no haver abandonat la coma fins molt més amunt. Els muntanyencs que tenim al davant han optat per aturar-se i dubten del que cal fer. Quan passem pel coll, començem a veure que hi ha qui recula. Durant un moment veiem la gelera, que de seguida quedarà tapada per la boira. Fa un fred intents que notem cada vegada més. El cel està completament tapat i sembla que ens mullarem. Ja no veiem ni el cim ni la gelera. Cada vegada són més els que desisteixen. Entre una cosa i l´altre, decidim donar mitja volta i veure si pel recorregut més transitat, que hem deixat pot ser més fàcil. Però la neu i alguna caiguda acaba per decidir-nos que en cal optar per la prudència i anar cap avall. La baixada l' hem de fer amb molta cura, per no relliscar. Ens envolta la frustració de no haver-ho aconseguit. Decidim que quan el temps acompanyi ho tornarem intentar. Abans d´arribar a la Renclusa, fem una Diagonal per anar, sense perdre altura, al Coll de la Renclusa, per després baixar al Pla d´Aigualluts, ons definitivament ens mullem, però aixì sí, aconseguim veure un grup nombròs de marmotes, a les que hem sorprés fora de cau. D' aquí al Forat d´Aigualluts i després directament cap el cotxe. Són les tres de la tarda i tot no haver aconseguit fer cim, portem més de vuit hores trescant. A l´hotel, aprofitem l' "Spa" per a recuperar-nos. Caldrà tornar-hi!. En aquesta ocasió, només hem fet pessigolles a l´Aneto.
Hem convertit gairebé en tradició, encetar el nou curs pujant al Canigó. Un altre vegada, amb la millor de les companyies, la de l' Aina i en Joan, enguany acompanyats per en Sergi i en Marc. A les vuit del matí de dissabte, sortim de Marialles i ens enfilem tot seguit per l´avetosa, remuntem Font d' Aragó i d´aquí cap el cim. De pujada tot ha anat perfecte: Les forces no ens han fallat. Tampoc el quin país! del "lider" convergent. Reflexions sobre la consulta d' Arenys de Munt i el "Reagrupem-nos germans" d´un servidor. Fem cim i gaudim de vistes espectaculars al Cap de greus , Catalunya Nord i als que ens som els cims més familiars i propers. Ja de baixada, en Joan ens porta - com té per costum -, per la "tartera" i el genoll, que ha suportat sense problemes els "Carros de Foc", no li ha semblat bé tant esperpètica baixada i se'n ha ressentit. Les meves queixes han estat, replicades per les explicacions "camprodonines" sobre el "bon claviar" donades pel "líder", que ha fet com si sentís ploure, continuant els seus salts d' isard, tal vegada com si així recuperés l' iniciativa "muntanyenca" perduda , en un estiu modest i més aviat escadusser trescant carenes. Ens acomiadem, reiterant la nostre amistat "estelada" i sense ambiguïtats, pensant amb l' Aneto. Quin país!.
Sortim de Colomers , dirigim-nos al Port de Caldes , deixant l' Estany Mort i apropar-nos a l' Estany de
Monges. Seguirem ara el cami de descens fins a la Restanca i amb forta baixada hi arribem. Al refugi trobem l' antic síndic de la Val d' Aran, cosa que aprofitem per fer petar la xerrada sobre el projecte de Llei de l' Aran i a la vegada saber si hi ha cap novetat amb la sentència del Tribunal Constitucional, així com les darreres notícies d´aquests dies. El més emprenyador serà tornar a pujar al Coll. Deixem l' estany de Mar i ja tornem a ser al Coll en aproximadament uns noranta minuts. Después de planejar uns metres, anem perdent altura, sempre seguint el camí que passa per l' Estany de Monges. Deixem l' Estany de Mangades i el Travesany per arribar finalment al refugi de Ventosa i Calvell on pernoctarem per darrera vegada. Al darrer dia, ens espera - això ens han dit cada dia -, el trajecte més dur. Agafem el camí entre grans blocs de pedra, deixant enrrera l' Estany Gran de Culieto. Seguim rectes cap el coll de Contraix. Al final no ha semblat tant dur, encara que sí bastant aeri, com ens havíen pronosticat. Baixem fins l' estany de Contraix i amb fort descens que no s' acaba mai arribem al final. Amb l' Aina ens fem les fotografies de rigor i recollim la camiseta que ens acredita haver realitzat tota la volta.
El trajecte que ens porta del Refugi Josep Mª Blanc a Mallafré, és una de les etapes més agradables i satisfactòries per qualsevol enamorat de la muntanya. Cal anar primer al Coll de Montestero, que es troba just al costat del Pic de Peguera ( 2.700 metres). El descens per la vall, fins a l' Estany de Sant Maurici i els Encantats, ens va deixar literalment "bocabadats". Al arribar al Refugi Mallafré ens cruspim els "picnics" que ens vàrem preparar al Blanch i tot seguit ens dirigim al Refugi d' Amitges on farem nit. A l´endemà, després de seguir el camí per l' Estany Gran d´Amitges, entrarem a la Val d' Aran pel Port de Ratera. Vistes a Baqueira i a la Bonaigua i per uns "breus" moments cobertura telefònica. Cal desviar-se a la dreta, per no anar directament a Colomers. Així ho fem. Baixada suau que ens porta al Refugi de Saboredo. Després de segellar el "forfait" que acredita el nostre pas, sortim per sota del "Lac de Baish" per anar guanyant altura fins el "Colh de Sendrosa". El descens és accentuat i relliscòs fins ben a prop dels "Lacs de Cloto ( Baish i Naut)". Passem pel "Lac Long de Colomers" fins a la presa i en cinc minuts al refugi del mateix nom. Ja només ens manquen dues etapes pel final, ons ens espera el "temut" Coll de Contraix.
Acabem la segona etapa del Carros de Foc, amb la sorpresa que al Refugi Josep Maria Blanc , els usuaris tenim a la nostre disposició un ordinador. Escric cansat per les dues jornades que portem acumulades, amb la sort de no haver-nos mullat massa. ja que ahir al sortir de Caldes de Boí. semblava que s' obria el cel. Fins a Estany Llong hem utilitzat les capelines. Després ha anat amainant. Ahir, d' Estany LLong a Colomina, trajecte llarg però sense masses dificultats, direcció Dellui, amb les agulles del mateix nom, que no hem vist massa bé per la boira, fins el coll, passant per l' estany de Dellui. De baixada cap a l' estany Tort i el Refugi de Colomines. Avui de bon matí, ens hem dirigit cap el Coll de Saburó, acompanyats pels isards, deixant els estanys de Colomina i Mar , pujant pel Pas de l’Os. De baixada hem deixat els estanys Cap del Port , de la Llastra i Negre fins arribar al Refugi , just al costat de l' Estany Tort de Peguera.
Pujarem la muntanya dels dos noms. Puigpedrós pels catalans del sud, Campcardós pels del Nord. Ho fem per la ruta normal. Del Refugi a les Mulleres i d´aquí al cim. Panoràmica altre cop esplèndida. Del Canigó a l' Aneto. Fem petar la xerrada amb un "colega" entés amb art i amant de la muntanya. Faig una foto a la Núria i el seu fill Albert i baixem per una tartera potser massa dreta que se'ns obra a prop del Pedró de la Tossa i que s' acaba al costat de l'estany del Mal. Després ens dirigim al de Malniu i cap el cotxe que hem deixat de bon matí a l' aparcament del Refugi. A Meranges ens espera en Cinto i l' Oriol a Can Joan, on recuperem forces tot dinant.
Dissabte ú d´agost. Començo vacances pujant el Puigmal. Serà un bon entrenament pel que m' espera d' aquí set dies. Amb la meva filla gran l' Aina, dedicarem la segona setmana de vacances a fer la travessa " Carros de Foc". Si no hi ha cap contratemps , el 8 d´agost ens traslladarem a Caldes de Boí, per l' endemà iniciar la marxa des del Refugi d' Estany Llong fins la Colomina. El deu farem més tranquilament el camí fins el Josep Maria Blanc. L' onze cap el Refugi Mallafré per a pernoctar al d' Amitges. El dotze cap a Saboredo i el Colomers. D' aquí , dijous 12, cap a la Restanca i el Ventosa Clavell, deixant pel darrer dia el temut Coll de Contraix fins donar la volta complerta arribant al lloc d' inici i de tornada cap a casa. Espero poder explicar-vos les incidències de tot plegat i que les forces no ens fallin.
Com entrenament pels “Carros de Foc”, tenia previst anar al Peric el dia de Sant Jaume. Al final ho deixo per un altre ocasió i decideixo fer un cim andorrà, cosa que em permetrà dedicar la tarda per a comprar la "digital", que l’ Aina vol. Deixo el cotxe a l’ aparcament de Grau Roig i m’enfilo cap el primer llac de Pessons. El camí comença just al costat d’un dels telecadires del Cubill. En un quart d’hora arribo al llac. No faré el cim seguint el GR que surt del cantó esquerra de l’estany mirant Pic de Gargantillar o dels Pessons. Opto per des de darrera del restaurant, seguir un corriol que va enfilant-se per sota del Pic de Cubill, cosa que em permet caminar en solitari una bona estona i trobar-me un grup de marmotes. Vaig passant llacs i quan arribo al quart o cinquè dels estanys de la Solana, trobo les marques del GR-7, que tot fent "ziga zagues" s’enfila de manera costeruda cap a la collada de Pessons . A la carena, després de consultar el mapa i parlar-ne amb un muntanyenc andorrà, sobre quin és el veritable Cim de Pessons, decideixo mantenir el trajecte previst dirgint-me al de l' esquerra. Pic de Gargantillar o Pessons (2864 m), que és cim més alt de la zona , deixant a la meva dreta el Pic d’Ensagents (2857 m) igualment anomenat dels Pessons, si bé una mica més baix. Com que fa un dia és esplèndid, puc gaudir d’una vista que comença al Canigó fins la Pica d’Estats i l’ Aneto, quina gelera permet identificar-lo clarament. De tornada aniré seguint les marques de tot el GR fins a Grau Roig.
