S'ha dit i repetit que les enquestes electorals, si estan ben fetes , assenyalant tendències i òbviament no son  l' escrutini. Però quan d' una forma continuada es confirma  la previsibilitat d' un determinat resultat, la reflexió dels estats majors de cadascuna de les possibles candidatures s' imposa, molt especialment en aquelles que veuen confirmar-se  que les seves perspectives son dolentes o molt dolentes. Segons publica avui dissabte el Periòdic, CIU serà clarament la guanyadora de les eleccions de la tardor, incrementant el seu percentatge de manera molt significativa i  diferenciada del PSC, que continua perdent vots. El tripartit en general es trobà en clar retrocés, però es sobre tot ERC qui perd més escons, l' enquesta pronostica la meitat dels actuals. Curiosament ICV-EUA manté una certa estabilitat a l´igual que ho fa el PP. Es confirma la desparació de Ciutadans i que cap nova proposta té possibilitats d´entrar al Parlament, així Reagrupament, apareix a l' enquesta amb només un ú per cent  del vot. Aquest seria, segons el Periòdic, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya que es faran a la tardor. Res de nou doncs més o menys, es confirmen el que deien les altres enquestes que des d'abril, diferents mitjans i Instituts demoscòpics, han anat publicant. Que avui es publiqui, un dia abans  en que moltes poblacions de la corona metropolitana té convocada la consulta per la independència no sembla causalitat. No m'estranyeria que es volgués donar un missatge "anti-convergent" als seus organitzadors. L' estupideç del govern Zapatero, els seus enganys  sobre tot amb la crisi i l' estatut, la manca de projecte que evidencia, afegit a les errades de l' estratègia del PSC, expliquen la paradoxa  que puguin ser els capitans els que recullin els pitjors resultats electorals del socialisme català. Que tot aquest descontent afavoreixi principalment a CIU es també d' allò més comprensible. El el que sembla més complicat d'entendre és que amb tot aquest embolic en que s' ha transformat la política tant d' aquí com d' allà (amb els epidodis de corrupció, el"drama" de l' estatut,  l'engany com a mètode,  la desorientació, la desafecció i la crisi de les institucions)  no es produeixi el col·lapse del actual sistema del partits polítics que molts (jo mateix) preconitzàvem. Tot i que encara hi ha molt per dir i fer abans, al menys en allò que es refereix a l' aparició de un nou espai independentista potent, ara que encara podem ha de ser motiu d' anàlisi i relexió. Hi ha algunes incògnites que encara no estan aclarides: Hi haurà candidatura independentista plural amb ganes de sumar?. Sembla que només el manteniment de certs errors dins d´aquest espai  i l'enrocament de certes posiciones explicarien la magnitud de la tragèdia que suposaria que quan la societat catalana més parla d'independència menys escons independentistes poden asseure's en el Parlament. Hi ha en l´enquesta algunes notes positives: A) L' importància del vot en blanc (11%) en que previsiblement hi hauria molts dels que donarien suport a la candidatura transversal. B) El grau de coneixement de Laporta, com sempre molt elevat. C) La valoració de Carretero amb una nota més positiva que alguns líders parlamentaris. D) I la més important: La meitat dels catalans  volen la independència i votarien si en un referèndum, si bé dos de cada tres consideren que encara no és el moment de convocar-lo, cosa que explicaria el comportament dels dirigents de CIU sobre aquesta qüestió.

Tot i els resultats de les eleccions a Can Barça, penso que les expectatives polítiques electorals de Jan Laporta, tenen a hores d'ara les mateixes possibilitats que abans. El candidat Laporta, no és ni ha estat mai  un bon candidat per a guanyar les eleccions catalanes. Si que ho és per agrupar al seu voltant a bona part de  l' electorat  independentista,  que o s'absté o vota majoritàriament altres opcions catalanistes. Aquest nou pol electoral, no pot ser la suma d' ingenuïtats i de radicalismes infantils, sinó de electors madurs i pragmàtics  que no hagin renunciat a fer possible el que per a molts encara es un somni. Transversals sí,  però sabent que ideològicament, es situen en el  centre progressista, es a dir del centre cap a l' esquerra reformista, amb components ideològics que van des del liberalisme social, fins a la socialdemocràcia, que enllaçen amb la millor tradició del republicanisme. Son els vots d' allò que  havíem anomenat el catalanisme de progrés, que avui es troba orfe de representació, que participa en les consultes de la independència, però que sap que el camí no serà fàcil, ni d'un dia per l' altre. Possibles lideratges com els d'en Laporta o altres, tenen  com a valor que poden consolidar aquest nou espai i saber d' una vegada quants som, per així traduir-ho en força influent que participi directa o indirectament en la formació d´un nou govern  catalanista, plural, eficient, pragmàtic i clarament decantat a donar passos efectius i per tant legislatius, cap a la sobirania.  De les eleccions del Barça doncs - tot i les diferències -,  l'independentisme democràtic en pot extreure'n les següents lliçons: a) Que certs comportaments personalistes ,  són acceptats amb molta recança i fins i tot generen  oposició  dins el sector majoritari del cos electoral, però també entre els més propers al líder. b) Amb assessors externs i "spin doctors", no n'hi ha prou. Ni són suficients, ni garantia que no es cometin errades. L' independentisme democràtic ha de saber transmetre valors morals  i per tant no pot basar-se en una simple operació de marqueting electoral. c) Per tenir possibilitats, cal organitzar-se i desplegar-se per tot el territori  amb una organització transparent, flexible però  forta i cohesionada d) Els líderatges continuen essent necessaris, però sempre ha d' existir  un partit, grup o coalició que organitzi les bases, que tingui un programa  coherent i que asseguri la participacióde les bases en les decisions. e) Un programa basat en el catalanisme de progrés, ha de ser pragmàtic i ha de tenir la voluntat d'ocupar la  centralitat política. f)  Cal una  estratègia per formar una majoria social a favor de la sobirania, amb voluntat d' arreplegar a tots els independentistes, però també de convençer als que encara no ho son, evitant la divisió dels país en bàndols irreconciliables.  g) Finalment aconseguir tenir una imatge d'eficiència, de capacitat de gestió dels afers públics, d'estabilitat,  seriositat i honradesa. En resum, no deixar-se portar per l' improvització,  ni la frivolitat, ni el tacticisme ni l'emotivitat de reaccions davant les ofenses o els atacs de l'adversari, ni tampoc deixar-se arrossegar  per "tics" adolescents de pensar que tot serà  fàcil. Queda poc temps, però hi han encara raons, base social, territori i lideratges que ho poden  fer possible. Es tracta només de posar-s'hi d'una vegada.

El retorn del vell concepte de l' Espanya  de matriu castellana, està fent definitivament inviable qualsevol possibilitat de reconeixement de pluralitat cultural, lingüística i nacional  dins aquest Estat. Tot plegat  deixa sense fonaments uns dels pilars fonamentals del que ha estat l’ objectiu del catalanisme fins avui majoritari i  suposa el fracàs de l’intent més reeixit  de descentralització peninsular. Els defensors d’aquest retorn als orígens s' han equivocat, sobretot perquè han triat un mal moment per a fer-ho. La crisi econòmica i l’ irrupció d’un catalanisme sobiranista cada vegada més majoritari, feia pensar que actuarien amb més suavitat i han optat per la duresa en el tracte. L'adéu Espanya  que proclamen els favorables a les consultes i els promotors de les iniciatives legislatives per un referèndum d’autodeterminació, per consolidar-se necessiten fer un salt qualitatiu: traduir tot aquest moviment  favorable a l’ estat propi, en escons parlamentaris.

Amb l' enquesta publicada ahir pel diari El Mundo, es confirmen les previsions de tendència de vot en les properes eleccions catalanes que són similars a les que fins el moment han  estat publicades ("Vanguardia, CEO, Público"). CIU guanya clarament. El tripartit no suma majoria. ERC perd un nombre important d'escons i la  resta de grups parlamentaris  queden amb similar representació, potser amb la única novetat de la desaparició  Ciutadans. També es confirma que no apareix cap nova força política i en conseqüència sembla que la candidatura de Reagrupament  - amb aquest nom o amb un altre de diferent -,  no obté representació. Naturalment falta aclarir algunes incògnites. La principal, es que passarà si  finalment s' aconsegueix bastir una candidatura plural independentista amb candidats potents. Podria encara arrosegar els vots que  perd Esquera? Es podria  evitar  que part del vot útil  sobiranista  es decanti a votar CIU?. Es pot il·lusionar  la part del vot independentista que practica l' abstenció?. Quina importància pot tenir el factor Laporta si finalment decideix donar el salt?. No tinc una resposta clara, però si la gent que encara pensem que es possible intentar-ho no ens hi posem amb urgència durant les properes setmanes, es pot frustrar l' il·lusió de milers ciutadans que no fa gaire mesos  estaven disposats  a donar-hi suport.   

No conec, ni gens ni mica, els motius que han portat a la direcció de Reagrupament a registrar un Partit amb el nom de " Pàtria i Dignitat", que serveixi com a possible marca electoral de l' associació.  Alguns mitjans han assenyalat com a causa que el partit "Reagrupament" estava inscrit a nom dels que van marxar. Tot que puc entendre  la discreció en la tria i el registre de la marca, no em tranquil·litza que el fet confirmi la manca de debat polític entre els afiliats i el caràcter poc participatiu de moltes de les decisions que  la direcció pren. El meu desconcert augmenta quan veig que tot plegat mostra una manca d'estratègia realment preocupant, a més d'una improvisació constant que  podria allunyar-nos del que encara es l'objectiu fundacional: La de ser un dels grups promotors de la formació d'una  candidatura plural  a favor de la independència.

El diari La Vanguardia ha sorprés aquesta setmana  als seus lectors, amb la publicació del resultat de dues enquestes electorals, de resultats aparentment contradictoris. Si diumenge l'enquesta publicada pronosticava la victòria àmplia de CIU, amb pèrdua de la majoria del tripartit, sense que això suposés un terratrèmol en el mapa polític català ja que no atorgava cap possibilitat  a una nova força independentista, a mitja setmana publicava que al voltant d'un 37% dels electors optarien per la independència en un referèndum vinculant. Encara que en aparença no ho sembli, no són de cap manera contradictoris allò que els dos resultats expressen. Deia Gramsci que  la crisi d`un sistema es produeix “quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer” i és en aquesta situació on ara ens trobem. La més que previsible victòria de CIU i els possibles migrats resultats d'una proposta independentista "diferent", pot maquillar conjunturalment el problema de fons que té el catalanisme parlamentari fins ara conegut, però no amagar allò que es manifestarà, amb més  contundència que mai, en els propers anys. El catalanisme, si no vol perdre la força modernitzadora que ha tingut durant més d´un segle i per tant influència social i electoral, haurà de renovar a fons els seus postulats programàtics, abandonant la vella idea que el seu objectiu es regenerar l'estat espanyol fent-lo més plural,  per dirigir tots els seus esforços en la necessitat de construir l' estat català. Aquest objectiu pot endarrerir-se si l' independentisme democràtic no aconsegueix reforçar-se electoralment. D'aquí la gran responsabilitat històrica que tenen al davant aquells que fins ara es  veien cridats a articular aquest nou espai, sinó s' esforçen ben aviat a fer possible una articulació progràmatica viable i renovadora, que forçosament hauria de convergir en una nova oferta electoral amb inequívoca voluntat de participar en un govern amb  la resta de forces catalanistes, que posi les bases d' aquest nou estat  europeu.

Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l’Estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides. I l’aplicació durant un quart de segle de l’Estatut de 1979 i els gairebé quatre anys de vigència de l’Estatut de 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món i tal com ha evolucionat la nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la Nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça. Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal. Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya i els pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l’especificitat catalana requereix. Respectem profundament l’opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible és constitueixi pacíficament, per via de referèndum, en un estat independent integrat directament en la Unió Europea. I només  aleshores, alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat. No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper Novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això, els sota signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència. La celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens. Sabem que no és fàcil superar  les legítimes diferències existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho perquè estem convençuts que, amb la unitat, la independència és possible. I és la única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya, I establir els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat.

Les iniciatives legislatives a favor d'un referèndum d'autodeterminació vinculant, les consultes per la independència, les manifestacions de sobiranisme i les anades a Brusel·les  o a Ginebra són importats instruments de mobilització i de concienciació, però tot i ser necessaris per avançar no són suficients. En aquests darrer any el sobiranisme social i cívic  ha demostrat el seu potencial, però també ha mostrat el seu punt més dèbil: No decidir-se a fer el salt a la política parlamentària. A cinc o sis mesos de les eleccions,  la candidatura transversal no té encara una estructuració estable i unitària, ni  tampoc un programa de mínims, el que li  resta possibilitats de convertir-se en una força parlamentària central en la política catalana dels propers anys. El que està posant en evidència aquest sobiranisme cívic es que si no aconsegueix materialitzar amb poc temps aquest nou projecte polític, pot generar molta frustració. Qui podria haver dinamitzat aquest projecte, no sembla que  hagi trobat la forma de fer-ho, atrapat entre els que practiquen un inmadur  fonamentalisme patriòtic i els que esperen  que tot ho resolgui un lideratge  messiànic amb només un bon equip de assessors i "spins" doctors.   Ni una cosa ni l'altre sembla suficient. Només en situacions  històriques molt excepcionals ha estat possible  crear un projecte  guanyador amb tant poc temps i amb fonaments tan dispars. Tenim un independentisme cívic i social cada vegada més fort, però no hem aconseguit encara bastir un projecte polític amb suficient "punch"  i força electoral.  Només espero, que els soldats no s' hagin allunyat d'ell (César)  durant la marxa. "Milites in itinere ab eo discedunt".

El procés de consultes endegat  a partir d' Arenys de Munt, continua essent molt positiu, tant pel que fa al percentatge de participació, com pel nivell d'organització assolida  a cada municipi. Dit això, comença a ser hora de construir i  oferir  un instrument polític concret al mig milió de catalans que hi han participat amb el seu vot. No tindria  cap sentit que es continués amb les consultes, sense concretar objectius polítics reals i possibles, més enllà de la repetició "in eternum" d'aquesta gimnàstica auto determinista que tot i ser  molt important  per canviar  el mapa polític,  no és de cap  manera  suficient i  pot tenir la pega  que la gent hi vegi un esforç inútil, que es precisament el que s'espera des de l' estat ( ja es cansaran). L'eficàcia del procés augmentaria  si sortíssim de certa dinàmica cofoista,  començant per afirmar  sense embuts que ja es hora de donar un nou pas i que només queden sis mesos per organitzar una nova  plataforma o coalició, que des del respecte a la pluralitat dels que estan cridats a ser-hi, materialitzi amb un programa  creïble i concret i en una candidatura electoral la lliure voluntat expressada en les consultes,  amb l' objectiu de convertir-ho en escons parlamentaris. Només així aconseguirem augmentar la preocupació dels nostres adversaris nacionals i fer entendre a través de la força dels vots,  als actuals representants del catalanisme parlamentari, la necessitat d'un govern nacional amb  la legitimitat i la voluntat política necessària per  a  fer possible l' assoliment d' un estat propi.     

Mor Joan Antoni Samaranch i  s' anuncia la instal·lació  de la capella ardent al Palau de la Generalitat - governat pel tripartit val la pena recordar-ho -, i només  la Comissió de la Dignitat denuncia el fet com indigne, afirmant que la Generalitat és un lloc reservat a les persones que han defensat la democràcia i Catalunya, no complint el difunt cap d'aquests requisits. Trenta-tres anys després  de les primeres eleccions democràtiques, no hi ha dia que no succeeixi un fet que ens faci reflexionar sobre allò que hem anomenat transició democràtica, que fou realment la tercera restauració monàrquica i  que gràcies a la pressió popular tingué una versió formalment més democràtica que les anteriors. Fins ara, hem anat enganyant al personal, relatant l' èpica  dels lluitadors per la democràcia contra el franquisme, que tot i existir no va ser suficient per a sortir guanyadors en aquell combat. El dictador va morir al llit i molts dels seus hereus van ser protagonistes  d'una ruptura pactada que va donar lloc a l' anomenat pacte constitucional. El partit que es jugava va quedar en aparent empat, tot i que qui feia les funcions d'arbitre havia estat anomenat pel propi dictador. Curiosament tres décades després, fins i tot l' escarransit pacte és posat en qüestió pels sectors més tronats  de l'eterna Espanya que  fins i tot hi volen fer  una lectura encara més restrictiva. Han aconseguit   que  bona part del poder judicial  els ajudi  en aquesta renovada voràgine autoritària i post franquista. Vegem-ho: El Fiscal General fa pocs dies afirmava que no calia procedir a la revisió de la sentència del President Companys ja que amb la Llei de la "Memòria històrica" ja n'hi havia prou. Poc després un Jutge admetia una querella presentada per "Falange" i altres organitzacions d'extrema dreta , contra el jutge Garzón pel sumari instruït pels crims del franquisme. La paradoxa es que Garzón com a jutge  estrella   mereix poca credibilitat. El  seu "curriculum" està farcit de resolucions autoritàries, tot i que ha aconseguit que els "progres" se'n oblidin, per les actuacions contra dictadors com Pinochet que li ha servit per tapar les pròpies vergonyes i obtenir les ingènues ovacions de bona part de l'esquerra espanyola quan ha topat amb el franquisme sociològic amb fortes connexions familiars amb les més altes instàncies judicials. Després, un altre jutge - veure'm com acaba el seu currículum  -, ha absolt els  responsables del diari   "Egunkaria", únic en llengua basca, tancat fa  ara set anys per una suposada vinculació amb el terrorisme, confirmant-se que l'instrucció judicial no fou tan curosa com s' havia dit, havent-se vulnerat drets tant importants com els de defensa, llibertat d'expressió i premsa. El darrer episodi, ha estat el pronunciament dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional,  imposant un nou endarreriment a la sentència de l'Estatut d' Autonomía de Catalunya, confirmant avançadament que tenen una concepció ultraunitària de l'Estat, que s'allunya dels somnis  federals dels minoritaris defensors de  l'Espanya Plurinacional. Tots aquests fets, son un mirall  que permet veure amb perspectiva, el que fou la realment la transició: Impunitat pel franquisme, absència de canvis reals en certes  administracions, en especial la de  justicia  i radical incomprensió de allò que es va anomenar l'Espanya plural. L'Estat Espanyol dit constitucional,  ha exhibit el seu ADN, que necessitarà ben aviat d'una profunda regeneració,  que si els espanyols no fan,  podria entrar en crisis arrossegant a l'institució monàrquica, que no  podrà superar ni les tensions "territorials" a Catalunya i a Euskadi, ni assegurar la credibilitat democràtica i el "prestigi" internacional d'alguns poders de l' estat - com el judicial -, que darrerament s'està mostrant impúdicament tant poc "independent"  del que fou el seu passat dictatorial.

Finalment sembla que serà el sector més dur del Tribunal Constitucional  el que podria finalment dictar sentència sobre l' estatut català, confirmant que la destrossa  del text , prèviament retallat a les Corts, serà més important del que era previsible. Fins i tot, pot passar que amb tanta retallada ens trobem amb un estatut més disminuït que el de l' any 1979, donant així la raó a allò que tan preocupava al President Pujol. Els Senyors Magistrats poden acabar per fer un favor als que defensem que el país no li queda cap més solució que optar per la via de la independència. Per si no n´hi havia prou, la resposta dels partits parlamentaris - permeteu-me l' eufemisme carodià -, de llarga tradició democràtica  ha mostrat les limitacions del seu pla B. La majoria, es a dir els partidaris de l' estatut aprovat, s' han limitat a reclamar la renovació dels membres del Tribunal i poca cosa més. Els contraris al text, encara que sigui per raons ben diferents, han optat per la gestualitat política. Uns i altres han mostrat en públic les seves limitacions i debilitats, deixant en evidència que hi ha espai polític i electoral per una nova força política que aprofundeixi en el camí de posar en questió tot l'edifici constitucional espanyol  i opti de forma clara per construir de forma eficient i intel·ligent el camí cap a la independència de  Catalunya sense paranys ni hipoteques. Les condicions  per la creació d'aquest nou pol independentista de pràctica radicalment democràtica i que aposti sense embuts per l' estat propi estan donades des de fa temps, potser el que cal  ara es construir-la amb fonaments racionals coherents i amb lideratges cohesionats  que el facin creïble  i que assegurin les condicions per obtenir uns bons resultats electorals, que ajudin a  posar  en qüestió  primer  i renovin a fons després, la pràxis política del catalanisme parlamentari dels darrers trenta anys, més enllà de les proclames de sempre que no han ajudat ni gens ni mica.

Ahir al vespre, escoltava l´entrevista de Mònica Terribas a l' Artur Mas i vaig pensar que hi havien més possibilitats d'eleccions avançades del que alguns deien. La fugida d' estudi del cap de l´oposició respecte a la pregunta  sobre si era o no favorable a la independència,  indicava que el candidat pretenia  aconseguir la majoria de vots a partir d'un discurs mes "pujolista" que mai  i que no li preocupava massa deixar que altres  intentessin ocupar l'espai electoral independentista abandonat pels republicans. Però si com sembla, les enquestes indiquen que han augmentat  els electors decebuts amb la fórmula catalanista més tradicional, ¿perquè Mas  no va fer una picada d´ullet més explícita cap el que tothom considera un sector emergent?: La única resposta, es  que Mas està convençut que  si hi ha avanç electoral, l' anomenat tercer espai no té temps per organitzar-se i que molts dels seus potencials electors - segurament els més pràgmàtics -,  optaran  una altre vegada pel "vot més útil".  Artur Mas, no és un polític qualsevol. Ha aconseguit guanyar-se en aquests set anys d'oposició , la credibilitat que no tenia quan era vist només com l'hereu  de Jordi Pujol. Ahir a l' entrevista ho  va tornar a demostrar. Si finalment en els propers dies, hi ha sentència  del Tribunal Constitucional i que  com  tothom diu  pot afectar negativament el text estatutari, és possible que qui té la potestat, tingui la temptació de veure  com a única resposta possible l' avançament electoral. Montilla es conscient que pot perdre la Presidència fent-ho, però támbé que només així pot evitar que  l' independentisme democràtic  es consolidi i agafi  una embranzida molt més gran  que el fés  decisius en una contesta electoral organitzada a finals de la tardor. Algunes de les darreres  manifestacions del President Montilla renunciant  al tripartit tres, fan pensar que s' està preparant  per acceptar la Presidència de Mas, sempre que aquest estigui disposat a pagar el peatge de frenar i evitar qualsevol procés de radicalització dels electors catalanistes més tradicionals. Davant d'això, l'independentisme democràtic hauria de trobar  en els propers dies i setmanes, els mecanismes adients per a  moure peça i  evitar que qualsevol avançament electoral se'l trobés amb el pas canviat, sense tenir ni tan sols  la intendència convenientment organitzada.  El 129è. President de la Generalitat, paradoxalment podria així ser elegit,  amb els guanys aconseguits per la feina feta  dels sectors sobiranistes, que no haurien pogut  capitalitzar electoralment el seu esforç, pels dubtes en el disseny de la pròpia estratègia.         

L’ adjectiu vol significar allò que travessa d’ una costat a l’ altre i fa  anys que es utilitzat pel catalanisme. En la versió autonomista, l’ expressió transversal pretén representar la pluralitat de ciutadans amb voluntat d’afirmar la identitat catalana  dins d’una Espanya  plurinacional. Definint-se així, es construïa una opció  majoritària i un espai comú de confluència  social i políticament àmplia amb voluntat de convertir-se en  el pal de paller amb suficient fortalesa per esdevenir  motor de canvi i de transformació social. Tot això el procés de reforma estatutària, els dos tripartits, els enganys dels successius governs centrals  i els recursos contra l’ estatut, ho ha deixat en entredit, produint-se un nou fenomen polític, el de l’independentisme transversal. Com que el nom no fa sempre la cosa, més enllà de  l’ expressió utilitzada com a resultat  de la simple addició de  tots els grups i capelletes de plurals orígens, serà  millor que l’ independentisme  democràtic, altrament dit transversal, afirmi la vocació d’ ocupar l'espai central  on es mou la majoria, per esdevenir el nou pal de paller del segle XXI, desacomplexat, regenerat i amb un projecte coherent  d’ estat propi, que arrossegui a la majoria amb un programa clar i  coherent. Si el concepte  transversal l’ allunyem del “poti poti” confús  i el convertim en l’ eix central de la política on la majoria del país se sent còmoda, haurem augmentat no tan sols  la solidesa del projecte , sinó  les seves possibilitats electorals, passant del catalanisme transversal, amb defectes i virtuts ben coneguts, a l'independentisme democràtic amb possibilitats reals de manar i  per tant amb vocació de formular un programa reformista i de progrés, per  decidir  des d’ ara fins a la declaració  unilateral de la independència i si cal  més enllà, superant  així l’ estadi de la pre política  on,  espero que per poc mesos, encara es troba.

(Article que avui publica EL PUNT).

Ahir el vespre vaig començar i acabar el llibre de Jan Laporta. Es llegeix ràpid i sense dificultat i  al menys serveix per a confirmar - si es que feia falta -,  el salt  a la política  de l' actual President del Barça,  amb un partit nou, transversal,  que pretén incorporar a  Reagrupament i a molta més gent,  per atraure al milió de vots dels catalans que diu que estan a favor d´un estat propi. Laporta es defineix políticament  com a  catalanista, liberal  i progresista  i em sembla que pretén constituir una força que ocupi la centralitat política, una espècie de convergència independentista per entendren's. No diu el nom ni en proposa cap,  però  el seu anàlisi parteix  del fet  que es  apreciable una important erosió de la legitimitat de gairebé tots els  partits catalans i que ara correspon renovar-los a fons si el país vol sobreviure  i tirar endavant. L' aparició de nous partits, com el que proposa en Laporta - si fa bé les coses -, pot constituir una sèriosa advertència  pel  actual sistema de representació. Tal i com succeeix en altres  democràcies avançades,  la resposta dels actuals partits a la creixent desafecció ciutadana  ha estat del tot insatisfactòria, fins a posar en qüestió la  seva capacitat per  respondre a les demandes de la societat. La crisis del sistema representació, tal i  com a dit una persona tant poc sospitosa com el Notari López Burniol :  “no es manifesta necessàriament d’una forma abrupta i immediata, sinó que pot dilatar els seus efectes letals durant un llarg període de temps (...). Un Estat pot estar moribund i continuar funcionant aparentment com si res. Però es  comencen a detectar els signes de la malaltia, especialment a la perifèria que mostra ben a les clares l’absència d’un projecte compartit o comú de  la immensa majoria dels ciutadans de l’Estat". La proposta de Laporta, cada vegada més explícita neix en aquest context,  en que també compta una crisis econòmica molt greu  i al que s' hi pot  afegir la possibilitat que hi hagi  una sentència que doni el tret de gràcia a l' edifici constitucional. A les nacions perifèriques de l' estat, es comença a posar en dubte  el model institucional de l’estat, el  model territorial i  un sistema de representació política que  ha estat útil per a consolidar el “règim” de la restauració monàrquica,  però que trenta anys després ja no s’adapta bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial  d’allò que afecta a la política.  Totes  aquestes coses, podrien accelerar la crisis el sistema de representació. Però  l' "statu quo" pot encara recuperar l' iniciativa   i a Catalunya hi la possibilitat de la sociovergència, el que explica  els recents moviments de Montilla  i de certs sectors de Convergència. Potser per això la proposta de Laporta  intenta no fer sang amb els actuals grups parlamentaris d'obediència catalana i sense dir-ho, defensa  un gran acord nacional, ja que més enllà de les declaracions unilaterals d´independència que hauria de proclamar el Parlament, la primera decissió dels nous diputats independentistes, serà  la de votar el  color del govern, decissió que caldrà fer d' acord amb l' interés nacional.  El temps  ens dirà si el nou partit independentista que en Jan Laporta ens  proposa  donarà els seus fruïts o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà  massa a allò que tard o d’hora succeirà.

Diuen que per fer un salt endavant, cal primer retrocedir uns passos per  donar-se impuls  i després fer una petita carrera per aconseguir així fer el bot més llarg. Ahir al matí, la segona part de l'exercici ha estat practicat pels afiliats de reagrupament. Després de l' esperada salutació de Jan Laporta, no es pot dir que dins l'associació independentista hagin quedat les coses tal i com estàvem. Hi ha a un acord generalitzat entre els reagrupats  que si vol, sigui ell qui finalment encapçali la coalició independentista. Si d'aquí tres mesos es confirma l' aliança - candidatura encapçalada per Laporta amb Reagrupament i més grups -, la coalició comptarà amb un lideratge compartit entre el  cap de llista electoral i el promotor de la nova proposta política. Sembla que amb aquest compromís, encara provisional, es pot donar per superada la crisi de finals de gener,  quedant pendents alguns serells que s' hauràn de resoldre adequadament en les properes setmanes (programa electoral de la candidatura, possible  participació en un govern nacional i llistes electorals). La segona assemblea s'ha  celebrat doncs,  en un moment especialment important per a Reagrupament. Després d’una molt bona arrencada que va provocar moltes adhesions entre els descontents amb l’estratègia  d’ERC i CIU, l' entusiasme havia anat minvant tant per una deficient explicació de la crisis, com per  la latent polèmica interna al voltant de  la conveniència o no d’aliar-se amb Laporta i també per una certa sensació que el projecte no estava aconseguint el suport esperat. Una dinàmica que  amb aquesta segona assemblea, es pot haver variat, per una única raó, haver  fet allò que sempre es més intel·ligent i  senzill: Parlar clar. En Joan Carretero, amb el seu peculiar estil, ha  demanat   prioritzar l' eficàcia en les decisions, recuperant l'iniciativa  política que per diferents raons  en els darrers dos mesos s' havia perdut, expressant sense embuts que qualsevol organització que vulgui ser útil  ha de  fer compatible els processos de democràcia interna amb l' eficàcia.  I això suposa acceptar que un  moviment generador de canvis necessita dels millors, del lideratges morals, però sobre tot dels electorals que sumen sufragis.