JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

L’ ENQUESTA DE LA VANGUARDIA I MATARÓ.

0
Encara que pot tenir molt de política ficció, l’enquesta de la “Vanguardia” d’aquest passat cap de setmana sobre possibles resultats electorals municipals a Barcelona, permet fer l’exercici d’intentar extrapolar el seu contingut a ciutats de l’anomenada segona corona metropolitana que tradicionalment, cas de Mataró entre d’altres, ha tingut comportaments i/o tendències electorals similars a les que es donen a la capital del país. Tot i les diferències, sobre tot pel que fa a la situació econòmica, coincideixen els seus governs en que han començat la segona part del mandat amb una situació tant difícil com la que vàrem començar, però amb algunes de les incògnites polítiques que tenien a l’inici bastant aclarides. Tot i les greus dificultats, tant  a Mataró com a  Barcelona, ha estat possible  durant dos anys un govern en minoria. En el cas de Mataró, el pacte de ciutat proposat inicialment  per Joan Mora no ha estat acollit favorablement per la majoria de les forces polítiques, que han prioritzat l’ interès partidari i personal  al de ciutat. Ha estat la seva una operació miop i de curta volguda,  ja  esperant el desgast del govern, han  mostrat que no hi ha alternativa opositora. Sí hi afegim que  en aquest darrer  tram de mandat, les posicions electoralistes  d’uns i altres seran freqüents, es veurà novament confirmat que no hi ha possibilitat de forjar un bloc opositor homogeni. Això no és de cap manera excusa pels governs de Barcelona i Mataró,  que han de mantenir una posició de diàleg amb  el principal grup de l’oposició, es a dir el PSC i tenir-hi una relació privilegiada. Tot i que en els proper mesos, es poden donar moltes variables en la situació política que tindran influència en l’àmbit local, sigui quina sigui la sortida al  actual marc constitucional  – que té possibilitats i  alternatives diferents -, és pot donar per fet que l’espai electoral central a la ciutat i al país dels darrers trenta anys (el conformat per PSC i CIU), tendirà a empetitir-se. Si  la gestió de la crisis (econòmica, política, constitucional i ètica) feta  pel govern de l’estat continua com fins ara, això no afavorirà electoralment al PP. Conseqüència de tot plegat, com detecta l’ enquesta capitalina, serà que els grups minoritaris tendiran a guanyar suports fent  possible la consolidació i/o l’aparició de “noves” opcions electorals dibuixant-se un escenari amb més dispersió del vot, més pluralitat política i per tant de més  dificultat en la governabilitat de les institucions locals. A Mataró, amb els matisos que es vulguin, ens podem trobar en una situació similar. Hi han diferents possibilitats, que veurem com evolucionen i que els cridats a entendre’s seria bo que valoressin  correctament, per a determinar des d’ara les respectives estratègies  en un  nou escenari  municipal:  La primera serà respondre a l’ interrogant sobre la situació en que quedarà electoralment PXC i si repetirà la seva presència al consistori amb el mateix nombre d’ electes. No es pot confondre les característiques  xenòfobes i ultra dretanes d’aquesta marca partidària i dels seus electes amb els seus potencials electors. Si han tingut presència a Mataró, ha estat  perquè molt dels antics electors socialistes, van castigar així la força amb qui durant anys havien confiat. En les actuals circumstàncies  sembla molt difícil que el PSC els  recuperi, si bé els intents forassenyats del PP per ocupar aquest espai, no sembla que hagin estat massa productius. Per tant, la marca PXC pot retenir el vot més ideologitzat, però no és descartable que alguns  d’ aquests vots vagin a parar a noves opcions  electorals més útils i altres, es decantin cap a l’ abstenció.    La segona, és l’aparició de noves marques electorals, especialment l’oferta que pugui  fer Ciutadans, que pot recollir vots de PP i del PSC amb possibilitats de obtenir algun electe, si aconsegueixen un cap de llista potent amb l’ ajuda del vigorós antic cap de Llista del PP, avui molt a prop d’ aquesta força política debilitant així  més l’opció dels populars, que les del PSC.  La tercera, la possible tornada a l’ Ajuntament d’ ERC, que pot comptar i molt, si esdevé – com mostres les enquestes -, el gran beneficiari de l’ empetitiment de l’ espai central al que abans fèiem referència i en la que s’ incorporaria com un soci important.  La quarta, la situació d’ IC, que només podrà aspirar a millorar els seus resultats amb un canvi radical de candidat que tingui opcions de guanyar vot socialista. No puc evitar fer càbales sobre una dona jove, professora universitària i col·laboradora de la premsa capitalina com una de les millors  candidates  possibles. La cinquena, fa referència al que farà la CUP, que ja ha anunciat un canvi de candidat/a, amb una oferta  programàtica per guanyar vot a l’ esquerra alternativa i no tant a ERC.  Si fos cert el pronóstic, CIU, ERC i PSC estarien obligats a entendre’s i  moure peça a partir d’ara – i deixar-se d’estúpids laments i mútues crítiques, ja que els acords si es volen de llarg abast, necessiten molt de temps. L’ acord només seria possible si tots acceptessin que  en el proper mandat, el  nou govern hauria d’estar presidit per la força més votada i  no cal ser massa perspicaç  per veure  que és l’actual Alcalde qui està en les millors condicions per assolir-ho.

 

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

LA MARXASSA DELS CIENTÍFICS

0
Tercer cap de setmana sense pujar a Llívia. Enguany volia fer la marxassa en la seva vintena edició. Per una raó o una altre, porto vint dies sense veure ni caminar pels Pirineus, tot i això cada setmana he sortit per la serralada litoral. El diumenge sis vaig anar a fer la marxa de les termes d’ Arenys de Munt; el diumenge tretze la cursa de la Pau de Badalona, que baixa fins a Sant Fost. Ahir, dissabte dinou, era el dia de la marxassa. Son seixanta- sis quilòmetres amb quatre-cents vint metres i quatre mil vuitanta-vuit metres de desnivell. En Joan  al final no ha pogut venir pels seus compromisos i en Castillo per lesió. Ho sigui que som cinc: L’ Alfons, La Mar, en David, l’ Aina i un servidor. A dos quarts de sis del matí som a l’ ermita de Sant Simó a  Mataró per agafar els autocars que ens han de dur al punt de sortida a Sant Martí del Montseny. Ens espera una llarga marxa pels parcs naturals del Montseny i del Montnegre Corredor. Prenem la sortida a les set del matí per enfilar el punt més alt del recorregut (Font Martina)  el primer avituallament. El primer tram mes o menys el fem junts. Com que soc de difícil arrencada em quedo enrera. Després em trobaré molt millor, sobre tot a partir de la llarga baixada a Sant Celoni, en el que hem anem trotant amb l’Alfons i l’Aina. En David i la Mar els hem perdut de vista al segon control (Can Perepoc) i no tornarem a coincidir. La remuntada cap a Sant Martí del Montnegre es fa dura, però com que els organitzadors ens han preparat un  vermut ens recuperem ràpidament. Queda  una tranquil·la baixada cap a Vallgorguina  on ens espera el dinar, un plat d’amanida i una botifarra per acabar d’omplir forces. Per raons de feina, l’Alfons ha de deixar la marxa aquí, tot i que com sempre és el que està millor de forma. Amb l’Aina fem la pujada al Santuari del Corredor i enfilen la baixada fins a Mataró, bona part del recorregut trotant on arribem a tres quarts de vuit del vespre.

CA MASCLE.

1
No es un ca, que dirien a Menorca, ni tampoc és mascle. És una dona de Blanes, nascuda a Barcelona, filla d’un comandant de la benemèrita i Presidenta del Partit Popular a Catalunya, que després de molt d’ esforç ha estat aquesta setmana portada a l’ ABC.  Diputada al Parlament, l’hem vist fer tots els papers de l’auca,  fins i tot la d’ actriu principal en l’afer detectivesc succeït al Restaurant “La Camarga” de Barcelona. La conversa del dinar  ha estat  escoltada – sense permís judicial -,  per bona part del país  provocant més d’un ensurt dins el PP  i un atac de vergonya aliena a la resta. Semblava que a causa d’aquest enrenou ja estava  amortitzada políticament. Però ella, com  si es tractés de l’au fènix, amb l’ excusa que cal evitar l’auge de l’independentisme democràtic, s’ha tret de la màniga una nova proposta de pacte fiscal molt rebaixat i com si res ha marxat cap a Madrid a convèncer els seus companys de Partit i de govern. La plantofada rebuda ha estat de les que fan història.  La  secretària general del PP, se l’ ha tret de sobre de males maneres  sense masses miraments. La resta de dirigents populars – inclosos els ministres -, se l’han mirat amb cara de pocs amics. La caverna mediàtica de la cort ha fet el reste. De tornada a Barcelona, encara ha tingut temps, de donar lliçons sobre diàleg  i legalitats, promovent la manifestació del  dia de la raça, acompanyada de tota l’ extrema dreta. Com gairebé sempre en aquest país, correm el perill de ser emmascarats per una paella bruta. 

Publicat dins de PERSONES | Deixa un comentari