JORDI SURINYACH

A Catalunya especialment, però també al conjunt de l’estat, el sistema de partits polítics presenta símptomes previs al col.lapse.  No sabem ni com ni quan es produirà, però el trencament del pacte constitucional, porta a una crisis d’estat que portarà canvis en els espais electorals i per tant, modificacions a l’actual mapa polític. A Catalunya – amb un sistema de partits polítics diferent -, el debat sobiranista genera una tensió interna entre les forces polítiques que havien fet de la indefinició nacional una virtut més que un defecte. Qui rep més fort les conseqüències d’aquesta tensió és el PSC. Si el catalanisme moderat i transversal  que ha exhibit durant més de trenta anys li ha servit, en aquests darrers anys, per sumar vots a totes bandes. Ara quan el catalanisme majoritari s’ha situat sense embuts a favor del dret a decidir, la
indefinició li suposa una pèrdua constant d’influència, generant-li conflictes interns i una ben segura disminució del seu percentatge electoral. Els canvis  electorals que hi haurà  a Catalunya farà que l?equidistància tradicional del PSC, 
afegit  a la seva  indefinició davant la crisi, li generi pèrdues en benefici d?altres formacions més  clarament posicionades en el debat nacional i social. Tot
aquest desgast, junt amb la que pot tenir el PP per la seves responsabilitats en el govern de l’ estat, pot afavorir a Ciutadans. Finalment, molts dels vots catalanistes que tenien no es segur que vagin a CIU – com era costum en les
eleccions catalanes – sinó que reforçin a ERC, que a més sumarà alguns vots 
tradicionals que fins ara anaven a mans del catalanisme convergent. Tot plegat una gran dispersió del vot; més pluralitat partidària i per tant més dificultats en la governabilitat,  amb possibilitat de reforçar nous espais a dreta i a esquerra. Aquest és el meu pronóstic, caldrà veure si es confirma a l’ urna. Si hi ha
terrabastall, es a dir trencament constitucional produït per l’ exercici del dret a decidir a Catalunya i crisis de la forma d´estat a la resta de l’ estat , és possible que neixi un nou sistema de partits polítics que en els (s) nou (s) estat (s). Sembla lògic pensar que es mantindrà en el nou estat ( català) un 
espai socialdemocràta que comptarà i molt, com segurament hi haurà espai per un liberalisme social i reformista que tindrà també un paper principal i que farà
necessari un gran acord en el procés constituent. Si el terrabastall només es produeix en la forma d’estat i a Catalunya hem d’entomar una nova derrota, per resisitir es farà imprescindible recomposar un acord amb qui a dins d’aquests espais es mantiguin dins del catalanisme,  per a superar en les millors condicions possibles, una etapa difícil pel futur pel país i que caldria fer la amb la major unitat possible dels partits que han estat tradicionalment contraris al
centralisme. Es per això, que tant si el país es situa  en el millor dels escenaris com en el pitjor, la situació d’un PSC trencat pot acabar esdevenint un
problema per a tothom. Des de posicions favorables al dret a decidir i a la independència, no pot ser aquest un motiu de satisfacció sinó de preocupació.
Sempre és millor neutralitzar indecissos, que augmentar el nombre dels
adversaris. Deixar que l’ actual PSC, em refereixo a la majoria que ara mana,
vagi a refugiar-se en el nacionalisme espanyol i que hi hagi, des de
l’independentisme, qui gaudeixi amb l’ espectacle, no em sembla que sigui una  posició inteligent per a tots els que defensem que el sobiranisme ha de continuar guanyant i mantenint la centralitat política i social, amb una política
d’aliances que debiliti els adversaris  i neutralitzi els indecisos.  

Són les nou en punt del darrer dissabte de vacances. Com que ahir va arribar l’Aina amb ganes de fer muntanya, decidim fer una sortida matinal aprofitant que pel mató no hi ha previsió de pluja. Arribem a l’hora abans esmentada al Coll de Pimorent, 1920 metres, on deixem el cotxe i agafem de seguida la pista que flanqueja cap a la dreta la Serra de les Lloses on tenim una bonica perspectiva de la Vall de Querol. La pista puja suaument fins el Refugi de Pastors de la Coma Rossa. El torrent es cada vegada mes a prop i ben aviat anem entrant en l’amagada coma, fins arribar al gran pla de pastures. Pel mig del pla arribem al començament del petit bosc que mena al coll, on trobem les fites que no deixarem fins arribar a la portella o coll de Lanós. Des d’aquí pugem el cim de Fontviva per fort pendent pel mig de la tartera on ja ens sorprèn la boira que no impedeix la vista del gran llac de Lanós i del massís del Carlit. Baixem pel mateix recorregut trotant i arribem el cotxe, a un quart de dues, quan ja esta plovisquejant.

Com que son vacances es gairebé una obligació pujar al Carlit. Enguany ho faig amb la companyia d’en Jordi Soldevila, en David Quílez i en David Godoy. La pujada ha estat ràpida i pel camí tradicional que comença a les Bulloses. Per fer-ho diferent, baixem donant la volta al Tossal Colomer i seguint la Coma dels Forats fins a l’estany Llat, per després trobar els estanys Sec i de la Comassa, seguint a partir d’ara el camí que mena a les Bulloses. Com que ens trobem just a meitat de vacances el recorregut de pujada ha estat mol concorregut amb la sorpresa que baixant per la Canal trobem pujant un grup de Camprodon, encapçalats, entre d’altres, per en Pitu i en Galí. Finalitzada la sortida, a la tarda anem amb la Carla i la Mercè ha donar un tomb per Puigcerdà. Entrem a una botiga d’èxit aquest dies a la capital de la Cerdanya (Com a Casa), on es venen productes de la terra i tota mena de mercaderia independentista. Mentres faig cua, la dependenta atent en angles a un senyor que diu que es de “San Francisco”. Ha comprat dues estelades una per ell i un altre per un amic català que viu a Califòrnia. Avancem molt mes del que ens pensem!

Sortim de Prats amb la intenció d’arribar a Coma Oriola. Com que cal acostar-nos a Urús, decidim pujar pel Serrat de Castellar, evitant així el Pla de Tartera, després baixar-lo fins travessar la carretera i entrar al poble per la banda de ponent. Des d’ aquí anem a buscar el sender de petit recorregut (126) que mena a Coll Jovell. Al arribar-hi, cal anar en compte doncs es tracta d’ una cruïlla de camins. El dret de mes a la dreta esta marcat amb les senyals del PRC, grogues i blanques, i porta a Font Llebrera. El sender del mig, que agafarem al baixar, es dirigeix al Pla Gran just al costat de Coma Oriola, per sota del Serrat de les Pedrusques. Nosaltres escollim el de mes a l’esquerra que es la continuació de la pista que puja des de Sant Grau. Hi ha una tanca amb cadena que impedeixi el pas dels vehicles, que ens obliga a passar per sota dels cingles fins que la pista s’acaba davant de mateix d’ un bosc de pi negre que els cavalls pugen amb molta dificultat per la forta pendent. Per no fer-los partir, decidim desmuntar i continuar a peu fins el final del Pla Gran, just al costat de l ‘aparcament de Coma Oriola. De baixada agafem el camí ample del Pla gran que ens mena a Coll Jovell per sota del Serrat de les Pedrusques, anomenat camí de les aigües d’Urús que ens apropa a Coll Jovell, on agafem el final del PRC-126 fins al poble i ara pel Pla de Tartera tornem a Prats, havent esmerçat un total d’aproximadament quatre hores.

El concepte d’ eternitat es difícil d’entendre pels que no som creients. Vet aquí la meva dificultat per esbrinar el seu correcte significat. Sembla que etern suposa tot el contrari del que és temporal. Pero la presència física limitada dels éssers humans hi ha vegades que aconsegueix traspassar els propis límits i els intercanvis emocionals sovintejen barreja de tristors i de sobtades alegries, sempre construïts des dels records. Suposo que que tot plegat fa que l’ésser humà intenti trascendir, intentant passar el llindar del que és temporal i limitat. D’aqui que el concepte d’etern sigui contradictori  pels agnòstics, que com la resta viuen, sense adonar-se d’una permanent voluntat, no sempre aconseguida, d’intentar trascendir. Assumir-ho, permet interrogar-se sobre com viure el desfici i l’enigma que la mort sobtada de la persona estimada produeix i et fa restar esperançat amb un retrobament si més no espiritual. Tot plegat contradictori però que suposa aconseguir, amb els anys, una certa tranquil·litat d’ esperit saber que continua ben present en el record.       

Després d’ una primera setmana de vacances amb petites sortides (Cambradasa), relax, tirolines, piscina BTT i  anada i tornada a Fontanera des de Prats amb la fidel companyia d’en Carlit per agafar forma, dimarts passat a les cinc en punt del mati ens aixecàvem per deixar el cotxe a prop d’Aiguaneix – just al costat de l’estació d’ esquí d’ Er, disposats a fer l’olla de Núria i acabar retornant a l’altre costat, d’on partiem, pel cim del Puigmal. Enfilem la pujada cap el coll que mena al Petit Pic del Segre amb els frontals que ens traiem a la carena i comencem el cordal fins el Pic del Segre, baixant fins el coll de Finestrelles, el pics de la Collada  de Finestrelles, el pic de Finestrelles, pic de Núria, collada d’Eina, Pic d’Eina, Noufonts, Noucreus, Fossa del Gegant, Cim Alt de les Arques, Cim Baix de les Arques, Rocablanca, Fontnegra, Pic de la Pala, Pic de l’Àguila i cap a Núria. Fins aquí hem anat fent l’horari previst, però la pujada cap al Puigmal, m’ha deixat fos i ha estat tot un suplici fer el cim final i continuar la llarga baixada cap a Aiguaneix. El millor del dia, a part de la climatologia ja que tot i el sol a la carena fresquejava, ha estat la presència dels isards que en ramats de cinquanta o més isards, hem vist durant tot el trajecte i en totes les dues vessants. L’hora d’inici ho afavoria doncs els primers muntanyencs no els hem trobat fins a Noufonts.