JORDI SURINYACH

Tot just començar la travessia, el vaixell insígnia de la flota ha rebut una forta sotragada. La tripulació haurà de reparar amb urgència les vies d’aigua i això suposarà un retard respecte del pla previst. Un fort temporal ha sacsejat el vaixell a poques milles de la sortida  i segurament  per inesperat, ha fet més mal del previst a la nau principal. De moment caldrà posar-se al paire. Hi ha el perill que hi hagi  malestar, neguit i nervis, generat pels que dubten, s’atabalen i busquen sempre culpables. És possible també que l’ autoritat del capità hagi  quedat en entredit, generant dubtes sobre algunes decissions. Seguint el mateix rumb hi ha altres vaixells i bots. Més petits i molt més acostumats a les llevantades, han sortit de la tempesta més valents que mai. Els tripulants del primer vaixell, un gran cuirassat, els hi demanen ajuda, però els de la fragata dubten sobre el que cal fer. Tot i tenir el mateix rumb, ja no volen perdre més temps i tenen dret a sentir-se iguals o millors mariners que els primers. De moment i abans d’entrar en batalla els elements naturals sembla que s’ hagin girat en contra. Cal reemprendre el viatge amb més lucidesa, capteniment, precaució i sobre tot amb pronòstics més reals sobre el temps que es preveu. El viatge serà llarg i dificultòs. Dels primers entrebancs cal aprendre i no deixar-se portar  per l’abatiment a la primera dificultat. A partir d’ara n’hi hauran moltes més. La travessa cal fer-la amb tota la flota disponible i la nau de més eslora ha d’acceptar estar en igualtat amb les altres i totes les tripulacions s’han de comprometre a fer el viatge junts, sobretot en els trams de més perill per assegurar-se una bona arribada a port. Només així es podrà tornar a salpar.  

Utilitzo el llenguatge mariner del President Mas, per a confirmar, reiterar i ratificar el que molts altres han dit abans i  que jo hi estic plenament d’ acord. 

1) En el blog “Dies de Fúria”, es diu:

“Més igual si ERC entra al govern o no ho fa. Això ja dependrà de les negociacions. Però si ja des d’ara, de manera el més immediata possible, no surten el president Mas i Oriol Junqueras anunciant un acord total per blindar el procés i garantir la governabilitat de la Generalitat mentre duri aquest el mateix, no hi haurà procés, l’haurem matat. I garantir la governabilitat és tan difícil com necessari. Embruta tant com èpica aporta el procés. Però s’ha de garantir i blindar les dues coses. No n’hi ha una altra. Si el president i l’Oriol ho aconsegueixen blindar i comparteixen el lideratge del procés i el compromís amb la governabilitat, perfecte, encara en sortirem ben parats, de tot plegat! I entenc per procés no només fins a la consulta, sinó fins al reconeixement internacional, és a dir, fins que, d’acord a la nova legalitat pròpia, ja es puguin convocar eleccions constituents i es configuri un nou parlament i un nou govern.

2) Vicent Partal a Vilaweb, afegeix:

CIU i ERC, doncs, tenen el difícil paper de fer que el referèndum no s’encalle. I no és senzill per a cap dels dos. De moment, Mas i Junqueras han indicat una disposició a negociar que és un bon indici. Perquè són els dos partits principals del país, els capdavanters del centre-dreta i del centre-esquerra, el partit del cap de govern i el partit del cap de l’oposició. Però no ens enganyem: una entesa mútua és, ara mateix, lluny de ser fàcil. Tot amb tot, hi ha un objectiu comú i compartit, que és el de fer el referèndum. Aquest hauria de ser el pal de paller de qualsevol acord. Però no es pot fer el referèndum demà. Cal preparar-lo amb temps i a la perfecció, i això vol dir governar en un moment en què no hi ha recursos, i menys que n’hi haurà encara. Mas, per tant, ha de renunciar a la política d’austeritat, si vol que Esquerra s’hi acoste, i Esquerra ha d’entendre que no pot no tancar-se si vol que CiU se li pose al costat.

 

La trenta cinquena travessada al Montseny ha estat especial, emotiva i singular. L’absència d’en David, un dels referents de la sortida, ha estat recordada per tots en diferents moments i llocs d’ un caminada pel Montseny que avui ha estat el mes muntanyenc possible. Els colors de la tardor eren ben presents i el recorregut ha estat un munt de petjades sobre una immensa catifa de fulles, de faigs, roures, grèvols i castanyers. En aquesta edició els organitzadors hi han han introduït importants canvis. De sortida no hem anat cap el Tagamanent, enguany ens dirigim a la carena dels Fondrats, pel l’ antic camí Ral que mena al Mas del Bellit, per tot seguit anar a trobar el Pla de la Calma pel Mas de  Can Figuera. El primer avituallament a Coll Formic permet saludar als més veterans i pugem ràpids al cim Matagalls, per tot seguit en forta i  esplèdida baixada amb  vistes immillorables, seguim el camí que mena a  Sant Marçal, on trobem el segon avituallament. Com que anem bé de temps decidim pujar a les Agudes per Castellets, si bé la part final el fem per la tartera. Baixem fins a Santa Fe on conseguim  retrobar amb els que han fet la ruta curta. Baixem pel camí de Fontdecors passant per l’ Esquei del Morou, sortint-ne pel Coll de la Mosquera , seguint per l’ Esquei del Llamp,  per el pla de les bruixes, per l’ Esquei Negre , el moment més emotiu de la jornada, deixant enrera el Portell del Bisbe i el camí d’en Lluïset, baixar el recuperat corriol del Portell per sortir al camí de Riells, arribant al restaurant als voltants de les sis de la tarda. Com en cada edició fem el tradicional resopó, amb discurs i repartiment de premis i èxit poètic, havaneres i ens acomiadem amb espontanis crits d’ independència.  

Coratge.

Cims propers des de la plana.

Or i sang amb l’estel que tot abraça.

Rials i valls d’aigua ben clara.

Amunt l’ esforç que ens agermana.

Tinc els colors de bosc i obagues.

Guia el senyal de la muntanya.

Escric els fets de la trobada.

L’ esquema que reprodueixo es de la web “electometro” que recull els resultats de les darres enquestes publicades pels diaris escrits més importants de Barcelona i Madrid, fent-ne la mitjana. Faltaria fer la comparació amb  les que ha publicat el diari la Razón, les ràdios, els instituts d´opinió públics tan de la Generalitat com de l’estat i les encomanades per alguns dels partits polítics que no es coneixen. Amb poca diferència detecten un estat d’opinió: Guanyar CIU amb resultats iguals o superiors als obtinguts a les darreres eleccions, però sense assolir la majoria absoluta. Hi ha l’interrogant saber qui pot quedar segon o s’ hi hi haurà un triple empat entre ERC, PSC i PP. IC i Ciutadans avança i no es pot afirmar ni negar que  SI o CUP ocupin escons al Parlament. La conclusió és òbvia: Hi haurà una majoria parlamentaria clarament sobiranista en el parlament i és el PSC qui surt més
malmés i debilitat de la contesa. Les enquestes són una crida al vot útil a
cadascun  dels dos espais que conforma el sistema electoral català. Pels
sobiranistes, només hi han dos vots útils que poden arribar a ser contradictoris, però això és  el que hi ha. Seria molt important pel país una majoria
excepcional i/o absoluta a favor del President Mas, per aconseguir-ho cal votar
CIU, però també ho seria que Jonqueras, quedés com a  cap de l’oposició,  i per aconseguir-ho cal votar ERC, però es molt possible que una cosa excloeixi  l’altre i l’ elector dubtós ho pot decidir el mateix diumenge. Es confirma que
aquesta vegada en l’ espai sobiranista tenen més gruix els primers candidats 
que les coalicions o partits que lideren. A la banda espanyolista succeeix 
exactament el contrari, ja que són les marques electorals les que tenen més
pes que els propis candidats  i això  fa possible que aquest vot estigui molt més fraccionat. Però aquest és el seu problema i no el nostre.  Després hi han els que s’ han quedat en terra de ningú. El PSC, fent-ho ha fet emprenyar, per
defecte o per omissió,  bona part del seu electorat. La resta tenen el seu públic 
i són favorables al dret a decidir (IC-EUA)  però saben que no seran decisius. 
En els darrers dies el joc brut que neix de les clavegueres de l’ estat, que ha
vingut  per quedar-se amb tota la seva virulència i  que pot modificar i alterar
la fotografia dels darrers estudis demoscòpics. La resposta donada pels afectats 
ha estat encertada. Donar la cara, exigir explicacions a l’estat i donar-hi la volta, per obtenir fruits electorals. Potser és el joc brut el que acabi per
convènver a molts indecisos  i  ens trobem amb un resultats diferents dels
pronosticats.  

Un dia massa emboirat i humit per fer cims o crestejar. Com que volíem estirar les cames hem anat a passejar Font Romeu, seguint el traç de les pistes d’esquí nòrdic de la Calma, que mena al Pic dels Moros, per després travessar el bell big de l’altiplà  i esmorzar al refugi de la Calma. Indret on hem trobat un grup de caçadors carregant quatre cérvols morts pels seus trets. Puc arribar a racionalitzar l’activitat cinegètica, però no acabo de comprendre als qui ho practiquen, amb una total superioritat de mitjans. Que el resultat sigui quatre grans animals abatuts amb una ornamenta que déu n’hi do, en un dia trist d’ una tardor de crisi,  no és massa encoratjador ni plaent. Ells satisfets amb una caça en que tenen totes les avantatges, davant d’ un cérvol acorralat i atemorit. Deixen anar els gossos pel bosc i esperen el pas de la víctima per abatre’l amb un tir precís. Els deixem per pujar cap el Roc de la Calma, avui sense vistes. Comença a plovisquejar i decidim marxar cap el cotxe. La conversa d’ avui  ha estat sobre les enquestes i el possible resultat del proper diumenge. Esperem que es confirmi el procés endegat i que les urnes plesbiscitin amb d’ un suport contundent, excepcional i majoritari a les forces polítiques  que volen un govern que doni passos irreversibles cap a la independència.

Manllevo d’una  articulista de la Vanguardia  el títol que encapçala aquest “post”. Des de fa anys els adjectius que han acompanyat al substantiu  independència han estat plurals, diferents i ben variats.  S’ha parlat d’un independentisme revolucionari, del tranquil, el possibilista, l’exprés i darrerament es parla del tàctic. Amb aquest darrer nom es vol fer referència als qui defensen aquest posicionament com a reacció a l’espoli fiscal i al maltractament econòmic de Catalunya. Però hi ha els qui mantenen que dins d’aquest nou independentisme hi ha també un component tàctic que és allò que el defineix més bé. Ho confirmaria el fet que en moltes de les enquestes publicades  revelen que hi ha un alt percentatge de catalans que consideren que si és  resolgués d’una forma favorable als interessos de Catalunya l’actual estrangulament econòmic, no faria falta anar cap a l’ estat propi. Per això aquests estudis detecten que hi ha una part important de votants – es diu que el 40% -, que tenen la sospita que Artur Mas no arribarà  al final del seu viatge a Itaca i que en el darrer minut del conflicte acceptarà un pacte entre Catalunya i l’ Estat que eviti la secessió. Sembla que davant aquesta possibilitat els potencials electors de CIU mantenen la seva singular pluralitat. N’ hi hauran molts que donaran suport a Mas, per a la seva valentia per defensar l’estat propi. Però  també n’hi haurà d’altres que  el votaran només per plantar cara a Rajoy i al PP, i a qui no els hi desagradaria que tot plegat acabés amb un pacte, amb una renovada i actualitzada versió del peix al cove. Els que ho defensen son un sector gens menyspreable dels partidaris de l’independentisme tàctic que de moment no tenen lideratge. L’actitud d’en Duran podria pretendre ser-ne el seu més carismàtic candidat,  sinó fos pel fet que ha estat tant maldestre, que fins i tot aquest gruix d’electors, per definició més pragmàtics i moderats, han considerat que el democrata cristià amb la seva fugida d’estudi dels darrers dies, ha debilitat la posició catalana i per tant la possibilitat d’un pacte amb guanys. Caldrà saber si tots els que defensen la independència, acceptarien un pacte d’aquestes característiques. Deixant de banda el més radicalitzats i conseqüents, és possible que encara avui hi hagi un gruix que ho acceptaria com un  avenç. Una altre cosa és que l’estat espanyol estigui per fer aquesta feina. És doncs aquesta la gran incògnita del resultat electoral  del dia 25 de novembre, hi hagi o no majoria absoluta. Que a ningú  s’estranyi que en el nou govern que anomeni Artur  Mas, si com sembla guanya les eleccions, sigui  el dels “negociadors”, format més  per pragmàtics convergents que per sobiranistes abrandats d’ultima generació. El govern que ens porti a l’estat propi – si és que l’ estat espanyol es manté en una posició tancada -,  pot ser el govern que tingui més membres favorables a l’independentisme tàctic, el que de ben segur per a molts esdevindrà una gran paradoxa.   

Després d’anys de no fer-ho, he aprofitat  la festa de Tots Sants per des de Camprodon anar a Sant Antoni. Com que pujàvem amb la Carla, hem fet el primer tram amb cotxe que hem deixat just a l’aparcament del Pla de Bonaire. Davant mateix hi tenim els dos turons. El de més a la dreta mirant al Canigó, és Sant Antoni Vell i a l’esquerra el  de Sant Antoni, on es troba l’ermita rehabilitada per a la feina dels voluntaris i voluntàries de la Vall de Camprodon. Pugem pel camí i en un quart d’hora ja som a dalt. El lloc es una molta bona atalaia de tots els punts cardinals, que avui ofereix esplèndides vistes dels cims mes propers amb molta neu per la llevantada del passat trenta-ú d’octubre, especialment la que ha caigut al massís del Canigó. Tornem al pla i fem de tornada el recorregut per la pista encimentada que ja hem fet de pujada, que baixa entre prats amb vistes a l’ Alta Garrotxa fins a arribar al monument a Cèsar A. Torras, un dels pioners de l’excursionisme a Catalunya. Mes avall i quan ja arribem a la vila, passem pel costat de moltes  de les fonts de renom a tota la vall i per la bonica – i de recomanable visita -, roureda de Can Pascal.

Com que avui a casa és dia d’aniversaris en plural, per treure’m de cabòries he decidit anar amb l’Alfons a les Penyes Altes del Moixeró. El dia era tapat i el pronòstic era que ens mullaríem com finalment ha estat. Però a dos quarts de nou del mati deixavem el cotxe a la Pleta dels Ordiassos o refugi d’Urús. Amb deu minuts arribem a la Font Llebrera. Caminem cap a Coll de Jou, trepitjant neu, que aviat es fondrà, i tot esta tapat per la boira ha començat a plovisquejar. En arribar-hi trobem els senyals blancs i vermells del GR-150.1 i els taronges de la “Cavalls del vent”. A la nostra esquerra tenim el camí provinent de la Tosa i del Coll del Pal, a la nostra dreta segueix el camí que va en direcció a les Penyes Altes del Moixeró i al refugi de Sant Jordi (a prop del Coll de Pendís) o a Gréixer (baixant pel Canal de la Serp). El PR C-126 travessa el Coll de Jou sense desviar-se i baixa en direcció sud fins el refugi de Rebost que també mena a Grèixer per l’Hospitalet de Roca-sança. Prenem doncs el GR-150.1 cap a la nostra dreta i seguim endavant fins el Coll de la Miquela. Després anem al Pas de la Guilla i amb deu minuts fem cim, sense veure res per la boira. Comença a ploure amb forca pel que acceleren el pas i fem la tornada pel mateix camí, ja que baixar pel Cortal d’en Vidal pot ser molt perdedor. Xops com pops arribem al cotxe quan són dos quarts d’una en punt. Hem baixant trotant per evitar la mullena, sense aconseguir-ho. Un aniversari mullat pero ben feliç dins d’ una paratge que al menys avui era ben solitari.