JORDI SURINYACH

Per estimar el país  cal coneixe’l!. He seguit el consell fil per randa, doncs no hi ha millor escola de patriotes que trepitjar el territori. No sé que hagués estat de la nostre generació sense l’escoltisme, les entitats excursionistes, corals, orfeons, castellers, ateneus, casals parroquials, els grups de cultura popular i tants d’altres. De seguida vam aprendre que qui manava ens deia un cosa, però la realitat ens ensenyava un altre de ben diferent. De petit, trescant per les muntanyes, sobre tot per Ull de Ter i la Vall de Camprodon, vaig començar a conèixer el país. A casa l’avi , remenant calaixos vaig saber d’ un altre “avi” que havia estat President de Catalunya. Al descobrir-ho se’m va fer evident que no sempre haviem estat un poble de perdedors. D’en Quico Sabater, que algú avisaria si no aturava la darrera entremaliadura. De Jordi Pujol, quin nom es repetia pintat a les pedres del camí d’Ull de Ter a Núria. A l’Agrupament Escolta (Santa Anna, Abad Dorda i Setúria) cantaven cançons d’un país que se’ns negava ( “Senyor no deixis sense empar el vell país on jo naixia…”). Amb els anys he confirmat el que deia el meu oncle: No hi ha millor manera de forjar un patriota que portar-lo al cim més proper. Enguany tot i les diferències de context, fent aquesta  travessa amb la més petita, estic segur que l’ ajudaré  a conèixer i estimar el seu país, començant per les muntanyes  que van veure néixer els seus avis. Iniciarem la sortida al Refugi d’Ull de Ter on farem la primera nit. L’endemà, dilluns primer d’agost, pujarem al Gra de Fajol i acabarem al Refugi de Coma de Vaca on pernoctarem. El tercer dia, camí d’enginyers fins a Núria. I el darrer, pujarem al Puigmal i baixarem a l’Alta Cerdanya, final de trajecte. Espero i desitjo que sigui pels dos un bon començament de vacances.  

Aquest matí ens hem decidit per acostar-nos a Meranges. De Prats , seguim el sender habitual que per Quadres, travessa el Pla de del Forn i s’ enfila fins a Olopte per un tram de la carretera d’asfalt que mena a Meranges. Nosaltres només  la trepitgem uns dos-cents o  tres-cents metres, ja que ens desviem pel camí de la ginebreda, que passa pel costat del Serrat de la Reduta – mes aviat un turonet -, i que va paral·lel al Riu Duran. Després d’una mitja hora arribem a una antiga presa i per dins del bosc de ribera ens acostem als plans de Fontanet. Tenim de fons l’ esglèsia de Meranges que veiem amb claredat. El camí s’acaba, pel que travessem els prats fins a trobar el camí de Fontanet, marcat amb el núm. 113 i que correspon a un tram de la Ruta dels Estanys Amagats, que baixa d’Éller per on ens enfilem. Ens aturem a l’ hostal (casa Rural) per estirar les cames on fem petar la xerrada amb el marit de la mestressa. Fem la tornada pel camí vell de Cortàs. Després de passar el poble, només cal seguir amb forta baixada fins Olopte , on retrobem el camí d’ anada fins a Prats. En total unes quatre  hores de tranquil·la ruta a cavall del tot recomanable, en un dia clar i gens, calurós.

Les Santes d’enguany, amb un govern municipal nou de trinca, es recordarà per les fortes pluges de la vigília que provocà la suspensió del molts dels actes de carrer i del  ball de festa major; Per un desvetllament bellugós que després d’anys d’èxit pot acabar convertint-se en un problema  si no es modifica el recorregut i  es prenen mesures per evitar les bretolades que posen en perill la seguretat de l’acte. I finalment  per una accidentada anada i vinguda de l’ofici, en que ningú va estar a l’alçada. Calia haver valorat que aquest es un acte tradicional que cal desconflitivitzar-lo el màxim i per tant es preferible no donar cap excusa als que volen convertir-lo amb caixa de resonància de la seva protesta. El conseller Puig, membre del govern de Catalunya, té tot el dret d’anar allà on sigui convidat i els regidors d’ invitar a qui vulguin, però la presència dels anti avalots fou, encertadament o no, valorada com a desproporcionada per a molts dels assistents que res tenien a veure amb la queixa. En aquesta ocasió, el discurs del nou govern municipal va perdre centralitat, precissament allà on hi havia més presència del seu electorat. Les colles que fan cada any el recorregut estaven indignades i els electes faríen bé de no oblidar que en Festa Major, són  influents creadors d’opinió. El relat del nou govern municipal, que tan considerat, prudent i pacient va estar amb els indignats, pot haver quedat en entredit. Millor seria recuperar-lo el més aviat possible. Justificar l’errada, amb l’ excusa de foranis que vingueren a robar-nos la festa, crec que no és la millor manera d’aconseguir-ho. 

Ahir en Joan Mora, Alcalde  de Mataró, va respirar finalment tranquil. Pel matí  el  Ple Municipal li va aprovar la relació de càrrecs de confiança que proposava  i a la tarda se’n sortia d’allò més bé en el discurs de la crida a la festa major. Algú, pel que veiem poc acostumat a perdre, havia intentat fer una crida alternativa des d’un diari digital local, tornant a caure en el rídicul que provoca entossudir-se en fer com si no hagués passat res. En Joan Antoni Baron, no acaba de trobar el seu lloc ni el seu paper en el nou consistori i això suposa pel PSC local un llast per a recuperar la centralitat perduda. En Joan Mora, més murri que ningú, conscient que tot i la poca experiència del nou govern, l’oposició no acaba de trobar el lloc, va encetar la crida amb un discurs en positiu, recuperant – ara sí -, el relat del discurs d’investidura, cridant a la unitat dels demòcrates per a sortir de la crisis, criticant els excloents i desmentint que la clau de la governabilitat hagués estat lliurada a l’ ultra dreta local, picant l´ullet a l´independentisme més transversal amb el dret a decidir i mantenint la necessària equidistància amb la segona i la tercera força del nou consistori. Un discurs, que permet  a l’ Alcalde Mora, situar-se  en el centre del debat polític ciutadà, just allà on es troba més còmode i on pot trobar més suports, esperant, mirant i sobre tot guanyant temps per a definir d’una manera més concreta les possibles aliances.  Només discrepo en un petit detall: Vaig trobar a faltar una presència predominant  dels símbols del país a la façana de la Casa Gran. Espero que a les properes crides s’esmeni. Que tingueu una bona Festa Major. Glòria a les Santes!

Al mig de la vall d’Engràcies ( o d’en Garcia), el Puig de Trespunts té com a característica principal les seves tres puntes o geps. Es un cim perfecte per fer en només un matí i gaudeix d’ una vista esplèndida al Coma d´Or i el Puigpedrós de Llanós situats al fons de la Vall. Surto tot sol en direcció est d’una mica més amunt del coll de Pimorens des de la presa d’aigües i camino tot sol per la coma d’Engràcies fins a la portella del mateix nom. Ara només em cal seguir pel llom fins el cim de Tossa Rodona (2.601m) i tot crestejant, els geps del cimal que tinc just davant, anar al de més altura que és el Puig  de Trespunts (2.624 m), on gaudeixo de les vistes a la  vall de Bèsines i de la bassa de Mercader que tinc just  a sota del Pic de Querforc. Baixo per mateix lloc que he fet la pujada acompanyat  pels xiulets de les marmotes que s’ amaguen el cau al endevinar la meva presència. Tres hores d’ anada i tornada en un matí més aviat fred i ventós.

Potser per desconeixement o ignorància, ho reconec, tot això de la locomotora comercial no m´ha fet mai ni fred ni calor. Confiar el desenvolupament comercial de la ciutat a l’arribada d’un gran centre comercial -tot i la importància que pot tenir-, convertint-lo en un dels punts més debatuts de la política municipal, acabar per fer surar un provincianisme xabacà, que em recorda el que intentava explicar el magnífic film de Luis G. Berlanga “Bienvenido Mr. Marshall”, en que tot un poble amb les autoritats locals al capdavant, esperen l’arribada dels americans com aigua de Maig i aquests passen de llarg sense ni tan sols aturar-se. El “realisme” de la pel·lícula mataronína en que s’ ha convertit l’afer permet sucar-hi pà. L’ anterior govern municipal, va començar per alterar i modificar el catàleg del patrimoni per finalment dilapidar importants recursos públics, desmuntant a peces l’ antiga nau protegida. Tot farcit com correspon, amb anades als jutjats, recursos, contenciosos i querelles. Els resultats electorals del mes de maig , ja sigui per poc o si voleu per molt, han estat influïts per “fets” com els que relato, tot un compendi de mal govern, nepotisme, engany, estupidesa humana i “tics” de ciutat petita  i de curta volada.  Per si  no n’hi hagués prou amb l’espectacle, el ridícul ha continuat en els darrers dies, potser per què no hi ha cosa pitjor en política que rebre un fort ensurt electoral i no saber-se situar en el nou escenari. Ahir mentres el govern de la ciutat, abans oposició, anunciava que  ja no hi havia cap impediment urbanístic perquè la locomotora comercial fos realitat, l’ara oposició i abans govern, anunciava fil per randa, exactament el mateix amb una hora  d’anticipació. Tot plegat ben ridícul que confirma que algú se l’hi ha anat la pinça. No entenc com els responsables de la roda de premsa alternativa, no es deixen de romanços impedint  la governabilitat dels nous  regidors, fent allò que tan plauria al nou Sr. Marshall. El govern del “Tall Anglès”!. Com dirien a Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.

He sortit sol muntant el “Carlit”, a fer un tomb pel costat del riu Segre. Les seves fonts es troben a l’Alta Cerdanya, a sota del puig del mateix nom, al costat del Puigmal i a uns 2.300 metres d’alçada. El riu travessa tota la plana cerdana i formen part del PEIN les seves riberes, quan passen pels municipis de Das, Ger, Isòvol, Prullans, Bellver i Martinet, amb un total d’aproximadament quaranta-cinc hectàrees. Són zones inundables temporals en funció del nivell freàtic o de les avingudes del riu. Les condicions variables, segons l’ estació de l’ any i sobretot del regim de pluges,originen una diversitat d’ambients naturals de molt valor ecològic i bellesa paisatgística. La vegetació forestal de ribera, hi és molt ben representada. A la zona s’hi desenvolupa una verneda, que es troba en les zones menys afectades pels embats de l’aigua. He sortit del molí de Prats, travessant seguidament el riu i pel camí de Sant Jaume he anat seguint el sender en direcció a Bolvir.  He agafat la desviació de la dreta, quan he arribat al Molí de Ger, per entrar a dins del bosc de ribera d’aquest espai natural que es troba degudament  senyalitzat amb plafons que informen del tipus de vegetació existent, travessant el riu diverses vegades en direcció a Prats. Un camí agradable que us recomano , a cavall,  BTT o caminant sobre tot un dia com el d’ avui fresc i gens calorós.

Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
 
JOAN VALLS I JORDÀ.

Els mataronins han demanat al nou govern municipal que treballi  en mesures concretes per reactivar l’economia. L’estabilitat institucional   és una de les condicions per a fer-ho possible, per tant els acords  amb la resta de grups municipals són imprescindibles. Comencem aquest nou mandat amb uns regidors disposats aturar certes disbauxes econòmiques i fer pedagogia sobre la necessitat de practicar l’estalvi i l’ austeritat per coherència programàtica, reclamant el consens amb la resta dels electes. Per molt complicat que sigui, la situació exigeix tant al govern  com a l’ oposició responsabilitat. Desconec si en el ple del cartipàs de demà dijous, serà possible l’ acord. El govern haurà de ser el primer en complir l’obligació de buscar el pacte, amb la convicció que si vol ser, fer  i ajudar a fer – com deia en campanya -, tard o d’hora haurà de comprometre’s amb el com i  tenir decidit amb qui ho vol fer si  finalment no és possible un govern de tots els demòcrates. Els grups de l’oposició, hereus dels que han dirigit la ciutat durant trenta–dos anys, estan obligats ha actuar de forma coherent amb la seva llarga trajectòria en el govern, digerint el més aviat possible el desconcert i el dol provocat per uns resultats electorals dolents. En el cas que uns i altres renunciessin a sumar esforços, les conseqüències per la ciutat serien comparables a  les que provocaria una estampida d’elefants al mig del desvetllament bellugós de les Santes.  

Aigua sobre aigua,
Sobre l?aigua, set.
Al bell cor de l?aigua,
Negre ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Al bell cor de l?aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent
I jo, sola,
Entre albera i alba.
En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L?amor hi clavava
Negres ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.

Maria Mercè Marçal.

El Pic del Carlit és un dels cims dels meus somnis. Com també ho són els dos gegants d’ Ullter,  Bastiments i Gra de Fajol . El darrer vèrtex d’ aquest  triangle vital, per si en teniu dubte, em queda molt més al sud i al costat de la mar, just a la Plaça d’Es Born de Ciutadella. Com que en Marc no havia fet encara l’ emblemàtic pic i nosaltres no ens cansem mai de repetir-lo, vam escollir fer-ho avui i anar-hi amb l’ Aina. De pas, els servirà d’entrenament per la Porta del Cel, que volen fer durant les vacances d’ agost. En Marc ha sortit de Planoles i havíem quedat a la Betzinera de Llívia a les sis en punt del matí, per poder passar la barrera del Pla d’Avellans abans de les set, que es l’ hora que l’ administració nord catalana tanca el pas als cotxes privats, en una mesura que al Sud hauríem de copiar en moltes zones del Pirineu. Al costat de l’Hotel de les Bulloses, comença el sender que es dirigeix al massís del Carlit i que hem començat a trepitjar a tres quarts de set. No hi ha cap problema per arribar sense perdre’s  al peu de la muntanya, sempre  visible en gairebé tot el trajecte, més avui que el dia ha estat esplèndid. L’itinerari  que hem seguit ha estat el més habitual, que  passa pels llacs de Viver, Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà. Si  voleu alternativament, de pujada o baixada, podeu passar pels estanys  Negre, Comassa, Sec , Llong i Llat, ja que tots dos camins arriben  a l’entrada de l’ampla coma del Carlit. Es tracta d’ anar remuntant la vall seguint el camí que s’enfila amb forta pujada pel vessant esquerre fins arribar a l’Estanyol Gelat Sobirà. Ara només cal pujar el  Coll Colomer i seguir el corriol ben marcat que pel mig del roquisser, remunta la cresta amb algun pas que requereix un mínim d’atenció, fins arribar primer a la carena  i després al cim. La bona visibilitat que ens ha regalat aquest segon dissabte de Juliol, ens permet veure els cimals més importants del país. Sobresortint la Pica d’ Estats i l’ Aneto, que reconeixem per la gelera. A dalt del cim aprofitem per menjar-nos l’entrepà i sobre tot la barreja  de fruits secs i xocolata que com es costum ens porta en Marc a qui hem gosat avui batejar de forma definitiva amb el nom de “Ganyips Payà”, la millor barreja de nous, avellanes, ametlles, xocolata, figues i panses que podeu probar i que ell sempre porta dins una carmanyola que sempre treu amb parsimònia de la motxilla. La baixada l’efectuem pel mateix itinerari. Queda dit,  com cada any : “Porteu-me al Carlit”.

La poesia és brisa irreductible
pels límits cordials, mentals. Les ales
d’un ocell impensat. Cecs, ¿el veuríeu?
Sols el poeta aquest batec escolta,
alt, invisible i —¿qui ho diria?— alegre,
ardidament alegre. És l’amorosa
tremolor enllà d’eròtiques tempestes;
un bes al fons del fel de les ferides;
a través dels temors, una esperança;
La poesia porta una secreta
delícia entre els dolors, una bellesa
recòndita entre els monstres més palpables.
En la més trista, desolada estrofa,
un llunyà assentiment hi bat. Els versos
són això: sense el goig no existirien.
No el goig comú; un miracle solitari
i agraït comuniquen. Si tot fóra
dolor, només dolor, els vers callaria.

 Marià Villangómez.

Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.

Ponç Pons.

Una ruta a cavall molt recomanable pel dies de forta calor, ja que es fa gairebé sempre pel Bac.  Alguns afeccionats d’anar a muntanya a cavall, l’han anomenat “Ruta del Canadà”,  suposo que per l’extraordinària i ombrívola pineda per on es passa, jo prefereixo anomenar-la , d’ acord amb els topònims el país i amb el nom  més tradicional de “Camí  Ral d’ Urús a Bagà”, que en direcció Fontllebrera i pel Coll de Jou ens porta a l’Alt Berguedà, passant per Hospitalet de Roca Sansa. El camí  assenyalat com a PRC-126,  surt directament  de l’entrada del poble d’Urús i amb ascenció ràpida ens acosta al coll de Mirabò, on cal  continuar pel corriol que per dins del ombrívol bosc de pí roig, passa per sobre de la Roca d’Urús i ens porta fins a Fontllebrera. Avui no continuem pujant cap a Coll de Jou, sinó que  donem mitja volta i ja de baixada per una ampla  pista, ens acosta fins el Refugi de la Pleta dels  Ordiasos. D’ aquí  i per  drecera sempre per dins del bosc, trobem la pista  que ens acosta a Sant Grau d’Urús.

Em permeto manllevar el nom d’aquest  històric partit  independentista de la resistència antifranquista, per explicar una estratègia que no ha estat reeixida, però que pot ajudar a entendre que hi havia darrera del que es va anomenar front patriòtic, pacte nacional,  transversalitat  (amb versió reagrupada o solidària) i més darrerament pol sobiranista, amb pretensió de fonamentar amb matisos diferents, una estratègia catalanista cap a la sobirania, ja fos com a coalició electoral, com a discurs per a donar suport a governs catalanistes o com estratègia partidària. Els resultats electorals de les darreres conteses electorals  han estat dolents per l’independentisme polític i ha creat un fort desencís entre els seus possibles electors, produint-se dos fenòmens aparentment contradictoris. Un, majoritari, dels que han optant pel vot útil favorable a Convergència i un altre, minoritari, votant per l’independentisme més nostrat,  que amb els minvats resultats obtinguts han optat per tancar-se i perdre tot sentit autocrític. Retrobar la sensatesa, la generositat, la coherència i el coratge ha de ser el primer objectiu, si es vol recuperar l´impuls perdut en només un any. Per fer-ho, cal partir de dos reconeixements: ERC s’ ha equivocat i molt en aquests darrers anys, però Reagrupament i Solidaritat no ho han fet millor. L’estratègia amb el nou  govern de la Generalitat tampoc ha estat encertada, com si es preferís alimentar farisaicament el  Pacte amb el PP,  com a única condició per a després revifar, sense veure que l’interés del país  exigeix de l’ independentisme  més coherència i per tant més responsabilitat per fer tot el possible per evitar-ho. Els propers mesos seràn decisius pel rellançament  d’un nou Independentisme democràtic, reformista i pragmàtic amb possibilitats d’obtenir suports electorals importants amb vocació de centralitat. La bona notícia avui és que a l’Ajuntament de Barcelona, els dos regidors d’ Unitat per Barcelona, votant a Xavier Trias, han fet un primer pas en la bona direcció.