JORDI SURINYACH

Els que per Sant Joan hagin estat pel Sud del país, prop de l’horta i l’albufera, hauran  comprovat com les gasten els del partit popular amb la cultura del país. No ho dissimulen gens ni mica, el seu objectiu es debilitar-nos tot el que puguin, suprimint les emissions de TV3, multant Acció Cultural del País Valencià i limitant  primer i  suprimint després l’escola valenciana. A les illes, on he estat jo,  les coses sembla que aniran a pitjor. Els populars han recuperat el govern balear i dels consells indulars i la primera decissió ha estat suprimir la Direcció General de Política Lingüística. Aquí dalt, no sembla que els “nostres” peperos siguin menys bel·ligerants amb la llengua i la cultura pròpia. Les declaracions de l’Alicia  Sánchez Camacho sobre l’ educació del seu fill no és cap bon presagi. Mentrestant s’està estenen la sensació en el principat, que per CIU només hi ha un possible aliat  per aprovar els pressupostos de la Generalitat de Dalt, o per governar la Diputació de Barcelona o el Consell Comarcal del Maresme, fet fins ara insòlit en aquestes dues administracions. Espero que no cometin els mateixos errors del passat, el que seria una mostra de ceguesa i  poca intel·ligència política, no veure que encara hi ha diferències entre els dos grans partits espanyols que “viuen i treballen” a Catalunya.  Si bé es cert que continua vigent allò que  va dir en Josep Pla, sobre la poca diferència entre l’espanyolisme d’esquerres i el de dretes, seria una errada tàctica no copsar que tot i que entre les direccions del PSOE i el PP no hi ha diferències pel que fa al país, si que n’hi ha i moltes entre els seus militants de base. No valorar correctament el paper de molts dels afiliats del PSC en aspectes fonanentals  per la construcció nacional, com l’ensenyament i la defensa de llengua, seria del tot injust. No hi cap militant del PP català que pugui mostrar un currículum similar al que tenen molts militants socialistes en aquestes questions. Tot i les  febleses i subordinacions, el PSC té  una història diferent a la de la resta de federacions regionals del PSOE. Precisament quan es propera una majoria parlamentària del PP a l’estat espanyol, que si pot mantindrà l’intent de genocidi  cap a la llengua i  la cultura catalana, es fa imprescindible que el catalanisme majoritari  tingui clar quin són els límits. CIU no no pot permetre que el PP esdevingui un partit central a Catalunya, com de ben segur es produirà si es pacta amb ells amb absoluta preferència o exclusivitat. Amb el PSC,  tot i algunes actituds que cal combatre, hi ha possibilitats d’ acord amb allò que és més essencial, amb el PP no n´hi ha cap. L’article a “La Vanguardia” d’en Quim Nadal, que es publica avui, es un intent seriós per a posar les bases d’un acord de mínims, entre els que encara són els partits centrals del país. Seria bó que aquest esperit fos  compartit per ERC i es traslladés al govern de molts municipis catalans. Esperem que uns i altres, pel bé de tots, finalment se’n adonin. 

http://joaquimnadal.cat/2011/06/28/el-%E2%80%9Cdolor%E2%80%9D-del-president-mas/

Mira’m als ulls i digues que sí,

que sents sa mateixa emoció.

Dona’m sa mà i estreny amb força,

Millor encara, fes-me una abraçada.

“Rosa Carreras”.

Ha arribat el gran dia.  Me’n vaig a Ciutadella de Menorca per ses festes com cada any. El dijous m’ espera el primer toc de fabiol, dinar amb els amics, entrada del caixer senyor es born,  guerra d’ avellanes,  corregudes a sa plaça i el caragol de santa Clara. I a l’ endemà sant tornem-hi: missa de caixers, sa convidada, jocs des pla,  caragols i es darrer toc de fabiol. Una festa especial que atrapa, per raons no massa dificils de copsar pels catalans continentals, sí amb permís del gin amb llimonada,  ens mantenim  atents al que succeix i ens envolta. Arrelament a la terra, respecte a la identitat i a les tradicions d’un poble. Una munió de sentiments, emocions, sensacions, vivències i pensaments, que es fan evidents en un escenari obert als quatre vents en que tothom és actriu o actor – principal o secundari -, director, regidor, acomodador, afeccionat, crític, tramoista  i espectador a la vegada. Sempre i en tot moment acompanyats pel só del tambor i el fabiol, l’ olor a cavall i el contacte humà. Un esdeveniment singular d’aquesta part oriental de la mediterrània que fa segles comparteix llengua i cultura. Una cerimònia solsticial a cel obert, que ens vincula amb els cicles naturals de les estacions i que explica la dimensió exacta del que som  tant individual com col·lectivament.

Abraçada, aigo, Aina, al·lot, al·lota, ametla, amistat, amolla, amor, àncora, ànima, arena, arquitecte, avellanes, balada, banquet,  baró,  bandera, batall, batle, be, bellesa, bereneta, besada,  beguda, bellesa, blec, boínder, born, bot, botar, botifarró, bòtil, bulla, ca, caixer, calç, calçons, cala, caliu, cambra, camí, campanes, càntic, capell, capellana, capvespre, caragol, Carla, carnixúa, carotes, carrerons, casat, cavall, Ciutadella, coca banda, color, cuixot, columna, conco, convidada, corbatí, corregudes, crespells, crits, daga, darrer, despedida, deveres, dinar, empegueir, enguany, ensaïmada,  ensortillà, ermita, escarrufa, espasa, espasí, esperit, esperó, estim, estop, estrella, fabiol, fadrí, faldes, família, fandango, festa, festers, fillet, foc, força, formatgets, fosquet, fraternitat, fuet, fusta, homo, gent, germà, gin, glops, glosa, got, gran, guíndola, guirnalda, hort, idó, identitat, igualtat, Jan, jaleo, Joan, Joana, Joanet, jota, levita, llàgrimes, llaüt, llibertat, llimonada, llotja, Lucas, manco, Mar, mar, Menorca, mèrbels, mèrvol, mesquí, mesquina, mirall, missa, mític, migjorn, moix, molí, morro, música, nació, nacra, naveta, noble, país, pagès, passió, pastissets, pati, pàtria, pla, plaça, poble, Pol, pols, pulida, pulit, qualcada, rallar, ritual, sant, set, silenci, somera, solstici, suor, talaiot, tambor, tendresa, teula, tinguda, toc, tomàtiga, tornescrú, tramuntana, tresor, triangle,  trot, univers, vetla, voltes, xalar, xerbet, xoc, xumar.

“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana”. Així comença  el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l’ amor ofega la voluntat. “Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd”. I no es pot contenir. “Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit”. I ho diu amb claredat. “Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall a la marea viva que em nega a l’endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l’estrall. Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva”. M’oblido de les paraules i reprenc l’ensimismament que provoca la malaltia d’intentar  posseïr tot allò  que m’ ha estat prohibit. Derrotat en la  batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m’ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana.  Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: “Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro”.

Ens van dir la branca borda. Ens ho dèiem en forma despectiva, per afirmar que no donaríem fruïts, que erem un producte desviat del tronc central. Una branca que calia ser esporgada, per fer crèixer l’ arbre  més dret. I els atacs foren constants, permanents, estúpids i amb el pas d´anys ,s’ ha confirmat, inútils. Alguns vam marxar cansats d’insults i anatemes. Potser ens vam equivocar , però a la nostre manera vam fer en altres llocs la mateixa feina. Altres es quedaren i amb més paciència persistirem fins assolir l’ èxit d’ avui. La branca borda fou un grup ideològicament transversal, el que ens mantenia units era principalment una mateixa posició patriòtica, com el més conegut ” pinyol” però sense una ombra important que ens acollís i protegís. La branca finalment ha dona’t fruïts. La ginesta més borda de  muntanya aquella que a les cases pairals feien servir per escombrar i netejar, enceterà la seva feina. Per Mataró i per Catalunya!.

Hi ha comandaments de certs exèrcits perdedors que enfurismats per la derrota es neguen a l’establiment honorable de les regles de l’armistici, ordenant als seus fer política de terra cremada. Amb una decisió d’aquesta naturalesa es preten dificultar que els guanyadors actuïin amb comoditat i en el curs de la retirada convertir allò que s’abandona en un perillós camp de mines, per recordar que pensen tornar-hi. És una estratègia que produeix irresponsables patiments i sobretot moltes baixes civils. Similar estratègia pot  ordenar-la el guanyador amb voluntat de certificar la victòria i tenir garantia de  la submissió dels vençuts. Les dues estratègies són inútils i del tot equivocades si es pretén reconstruir les bases d’un nou projecte de convivència que asseguri pau i prosperitat. Però no sempre els contrincants han actuat amb tant empeny per aniquilar l’adversari. La història del país està farcit d’exemples on emmirallar-nos. Fa gairebé mil anys les assembles de pau i treva  fixaven el dret a la sagrera, un  espai sagrat on no es podia dur cap acte de violència, per així assegurar en el futur un clima de convivència i , qui sap, de possible governança en comú. Potser el nou Alcalde de Mataró, la ciutat on visc, haurà de mirar endavant i recuperar, en un moment tant complicat i difícil, una sagrera mataronina  que ens permeti a tots anar endavant. 

La Colla Quin País! – cada vegada més transversal -,  ahir quatre de Juny, tenia previst fer la “primera” Travessa Ull de Ter-Eina. A les cinc del matí  els vint-i-tres convocats a Mataró agafàvem l’ autobús a la porta del parc central. A Camprodon recolliem els tres que ens faltaven. Com que eren previsibles els xàfecs i dies abans havia nevat, en el trajecte de pujada hem començat a preveure possibles alternatives per si es feia difícil arribar a l’Alta Cerdanya. No ens imaginaven  que el gruix de neu seria tant  important i que a partir del Coll de Tirapits la sortida se’ns complicaria. Començem a caminar a dos quarts de vuit a la sortida del revolt que hi ha abans de l’ estació d’esquí. En vint minuts passem per davant del   Refugi de Ull de Ter i amb una hora, començant a trepitjar neu som al Coll de la Marrana (2520 m). Els cims del Bastiments i Gra de Fajol  es troben tapats i només intuïm Coma de Vaca a l’esquerra de baixada i la Coma del Freser, a la dreta i de pujada, per on hem de continuar la marxa. Ens aturem per fer un primer descans a les Fonts del Freser. A partir d’ aquí la neu comença a tenir un gruix important. L’aspecte és hivernal i la boira i els núvols tapen el paisatge i els cimals que ens envolten. La pujada a la barraca de Tirapits es fa cada vegada més feixuga ja que no hi ha cap traça. El  Coll de Tirapits que en condicions normals al mes de Juny no presenta  cap dificultat, es fa més complicat avui per la neu acumulada (de vint a trenta centímetres de neu nova). Arribem a la carena i al balcó de Carança. A la dreta i a  sota  ens queden els Estanys de Carançà, que no veiem i on comença a  nevar amb força i la rufa es fa ben present. Després del Coll de Carançà (2725 m) pugem al Pic de la Fossa del Gegant (2808 m) i al de Noucreus (2799 m) lloc on decidim, seguint les recomanacions de la gent del país, no seguir  cap el Nou Fonts, renunciant arribar a Eina, pel que tot seguit baixem cap a Núria on arribem a tres quarts d’una del migdia. Després de dinar, la majoria continuem direcció a Queralbs pel bonic camí  del cremallera on ens espera l’autobús – que hem pogut avisat amb el mòbil des del Noucreus -, per portar-nos de tornada a Mataró, amb aturada a Ripoll on acomiadem els camprodonins que ens han acompanyat. El compromís es repetir-ho ben aviat  i acabar a Eina en una propera ocasió. QUIN PAÍS!.

https://picasaweb.google.com/113168386639368572945/1aTRAVESSAULLDETEREINAVersio20?authkey=Gv1sRgCJf-qY3KpODwPQ&feat=email#

https://picasaweb.google.com/108960815933142413713/UlldeterEina?authkey=Gv1sRgCOPj06G_t-X_Yg#

Vaig conèixer en Salvador Garcia a ERC quan Reagrupament era un corrent crític. El vaig anar retrobant a les reunions de Reagrupament Independentista quan gairebé tots havíem abandonat el partit republicà. Economista eficient i persona molt perspicaç, la darrera vegada que vaig parlar-hi fou a la manifestació del 10-J, on li vaig comentar que  no veia massa futur al nou  projecte polític. Ningú el pot titllar de pro convergent. Precisament per això, la seva opinió sobre el projecte de pressupost presentat pel govern de la Generalitat em sembla  del tot objectiu i encertat. El seu diagnòstic, que comparteixo al cent per cent,  és que ara cal “… gestionar d’una manera eficient i responsable els recursos públics, i posar fi a l’espoliació fiscal”. Fent una recomanació, “els qui protestin per les retallades que pensin davant de qui s’han de manifestar”.  

http://www15.gencat.cat/ecofin_wpres11/pdf/PRE_P_CAT.pdf

http://www.vilaweb.cat/noticia/3893777/20110602/salvador-garcia-pressupost-situacions-greix-espoliacio.html