JORDI SURINYACH

Una enquesta, diuen que encomanada per sectors propers a un dels principals partits de la ciutat, detecta que pot haver empat. Mentre el PSC es veuria perjudicat, per l’efecte Hereu, la mala premsa del tripartit  i el síndrome PUMSA (malbaratament dels recursos públics), CiU  es beneficiaria de l’impuls Trias, dels resultats a Mataró a les eleccions catalanes – 10.000 vots més que els socialistes -, i del treball de formiga  del ciutadà Mora. El principal inconvenient  per l’alternància és que l’ electorat convergent  no s’ acaba de creure la possibilitat de victòria quan ho tindrien més a tocar que mai. L’ empat tècnic ha  suposat un canvi en l’estratègia dels dos principals partits a una setmana del començament de campanya. La situació de ”frec a frec” dels dos principals  candidats, explica la campanya llençada des del PSC contra el seu principal adversari (Port, Centre la Ribera, negar-se a fer el cara a cara i darrerament dir que el PP serà decisiu) i el to positiu i tranquil de CIU. Els qui ara manen dubten  sobre els efectes de sortir com a cavalls guanyadors i temem que se’ls hi pugui girar en contra si l’ electorat detecta que el canvi és possible. No tant per les possibles aliances post electorals de l’ endemà,  sinó per la voluntat dels mataronins i les mataronines de mantenir el comportament electoral expressat a finals de novembre. Més emoció impossible!.   

Algú va dir que per fer el préssec, amb els dirigents de Solidaritat n’hi havia prou i era més que suficient. Decebedor el seu comportament des de fa mesos tot i les expectatives positives que van generar. D’inici feren una interessant oferta transversal, que es modificà al aprofitar-se de les mancances de Reagrupament, “ajudant-los” a perdre credibilitat i centralitat. Aconseguit aquest objectiu, anaren pel següent: Utilitzar l’ impacte mediàtic de Laporta per aconseguir els vots, per llençar-lo com si es tractés d’un clinex. Darrerament han fet el número tant a dins com a fora del Parlament. I ara el faran a Mataró, presentant una candidatura municipal amb l’objectiu de fer la “punyeta” als contrincants electorals, que son la resta d’ independentistes, amb qui tenen prohibit buscar l’ entesa. Amb aquesta trajectòria veig dificil, per no dir impossible, que ampliïn la seva base social i electoral. A Mataró faran el préssec  i els resultats seran comparables als que obtingui la candidatura de “Pirates” i d’ Unificació  Comunista, a les que  per prudència expositiva no penso dedicar cap apunt pel que dono per finalitzat els meus comentaris sobre les candidatures mataronines. No hi seran els Ciutadans, però hi hauran tretze paperetes, el que sobre tot beneficia a les dues candidatures més grans. Si els mataronins i mataronines s’ oloren possibilitats de canvi, tot plegat podria suposar bipolaritzar l’ electorat.

Fa sis mesos un  periodista mataroní  va pronosticar-ho i  ningú li va fer el més mínim cas. Hi haurà candidatura de l’ esquerra comunista més ortodoxa, amb el nom de “Mataró d’ esquerres”, que serà  encapçalada pel dues vegades cap de llista de l’ alternativa veinal  Antonio Ruiz, que fa quatre anys per molt poc no va sortir regidor. Ara, el seu grup  s’uneix amb el PSUC (viu), que la darrera vegada es va presentar com Esquerra Unitària  i amb un grup d’independents. Un “totum revolutum”, que sembla respongui a l’única intenció d’alterar el mapa polític local com sigui, restant vots sobre tot a Iniciativa, per fer inviable la repetició del tripartit.  Hi ha qui viu la política, “passant comptes” amb la pròpia història, tot i que fent-ho es generi una pèrdua  del judici sobre la realitat que t’ envolta. Un petit grup dels antics militants del PSUC, no han acceptat mai  les causes que el seu món “ideològic” s’ hagués enfonsat. No entendre  la història recent els feu entrar en un procés de sectarització, veient enemics en qualsevol  discrepància, condemnant als que marxaven i perdonant als que tornaven – tot molt religiós com correspon a un grup tancat-, encara que els viatges d’anada i tornada fossin igual de peculiars i contradictoris. Amb aquesta candidatura ja són onze les anunciades i confirmades, a falta del que decideixin “Ciutadans”. Tot un rècord!. 

Per introduir als mes petits en la pràctica dels esports de muntanya sense escalivar-los, no hi ha res millor que organitzar sortides de curta durada (màxim de dos a tres hores), que  sobretot no els cansin i que sigui entretingudes. Ells en gaudiran i els grans no ens sentirem responsables del comportament dels petits. Dissabte passat vam decidir fer un petit recorregut pels voltants de Llívia amb BTT. L’excusa era acostar-nos als plans de la Serra de Llocaia, just al costat de l’aeròdrom, per comprovar si començada la primavera ja hi havien els primers erols de corrioles. Sortim amb les bicicletes cap el Pla de les Forques, pel camí que després del pont sobre el Segre segueix cap a Gorguja. Quan arribem a les primeres cases, hem d’agafar el corriol que surt just darrera del mas i que s’enfila suaument en direcció a l’ aeròdrom. Ens aturem  ens els plans, però amb encara no mitja hora ens adonem que per trobar corrioles caldrà esperar encara un parell de setmanes. Tornem a pujar a les BTT i ens desviem cap a la dreta, seguint l’ ample pista que porta a l’ entrada de Palau. Després de las primeres cases, entrem al carrer de la Urbanizació dels xalets i amb còmoda baixada circulem fins a trobar la carretera que si bé és poc transitada, caldrà anar amb precaució  i a l’aguaït dels cotxes que hi circulen. Passem pel poble de Càldegues i ens desviem just al costat de la Bressola cap a Oncés. Quan hi arribem ens dirigim al final de l’únic carrer que hi ha amb direcció a Llevant, per agafar al camí que per dins dels camps de cultius es dirigeix al Mas Jorquer, si bé abans d’ arribar-hi ens desviem a l’esquerra  i en només un quilòmetre  entrem a Llívia.

La resposta del PSC  negant-se al cara a cara proposat per CIU, es gairebé de manual. L’argument  que utilitza és que tothom  té el dret a exposar el seu programa electoral i confrontar-lo a través d’un debat  que hi sigui tothom.  Afirmació certa si no fos que dona per fet que la confrontació entre varis exclou la de dos. Teòricament  qualsevol cap de llista pot ser alcalde, però no cal ser molt  espavilat per saber  que les probabilitats reals es limiten a només  els senyors Baron i Mora pel que els mataronins hauríem de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a presidir el saló de plens. L’aposta del PSC es clara: o no debatre o debatre amb  tots els caps de llista, amb l’ objectiu de no  donar al principal contrincant el caràcter d’alternativa. Per tant ens  proposen el debat coral, com més polifònic millor.  Fer-ho amb els sis grups municipals, és on Baron  pot rebre les matisades crítiques dels seus  actuals dos socis de govern  i  els atacs dels tres candidats restants amb argumentari  ben diferent. Continuarà  així enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i així no  s’ afavorirà la possibilitat del canvi i l’ alternància. El PSC ha pres una decisió per  estratègia electoral, del tot legítima, per això  no té cap  sentit la raó “eclesial” que hipòcritament exhibeix.  Els mataronins ens hauríem de preguntar que es el que  ens interessa. De ben segur  la resposta  de molts seria la de saber  si hi haurà canvi  o continuïtat. Si es així només  dues candidatures poden donar-hi resposta. Facin els candidats  els debats plurals que  vulguin, però sense el  cara a cara, Baron-Mora,  ens haurem de preguntar si en una democràcia municipal on el debat a dos  (sense excloure les altres) és capdal, la seva absència no acaba per malmetre un dels seus més principals fonaments.

Tot i les recomacions  de la Federació d’ Associació de Veíns de Mataró de no utilitzar en la propera campanya electoral la problemàtica de la immigració extra comunitària, la dreta local espanyolista vol donar-li protagonisme per a veure si així aconsegueix vots. El candidat del PP mataroní, es recolza amb el cap de la llista “popular”de Badalona, conegut per les seves intervencions racistes, que signaria fil per randa l’ultra dreta xenòfoba del Sr. Anglada aquí baix  i la família “Le Pen” més amunt, tal vegada com si ara es tractés de disputa’ls-hi el vot. El PP mataroní accepta així tàcitament, que on millor es troba és en la frontera, per no dir als marges, del sistema democràtic. No volen que ningú els hi faci ombra a la dreta, pel que es obvi   concloure que tenen a la jove candidata local de “Plataforma per Catalunya” com una seriosa contrincant a considerar. Tot plegat fa fàstic i por!

A Mataró, ahir al vespre l’ Assemblea de la Federació local de CiU va aprovar la llista dels candidats municipals que encapçalarà Joan Mora i Bosch. En llocs de sortida, professionals liberals, els regidors actuals i un historiador local de prestigi guanyador de tres edicions del Premi Iluro. Es manté l’equilibri entre els dos partits de la coalició, sense impedir la presència de nous noms pensats per a constituir govern. En Joan Mora, vol fer possible l’alternància i fa una proposta de gestió dels afers municipals caracteritzada per la gerència professional de només quatre o cinc grans departaments, amb reducció del nombre de regidors amb dedicació exclusiva. Proclama que té voluntat de treballar amb tots els grups  municipals. Diu  i repeteix que el nou govern que ell pretén presidir acceptarà la dinàmica independent de les entitats  amb qui preten concertar i cogestionar buscant així una major eficiència  i estalvi en la prestació dels  serveis públics.  Ferm partidari de mà estesa i acords amb tothom, amb la voluntat de generar una dinàmica participativa diferent a  l’ actual, per assolir el consens necessari en un moment en que les mesures d’estalvi i austeritat  hauran de permetre assegurar el manteniment dels serveis que l’Ajuntament presta.  El fil conductor del que defensa, és la convicció que   els protagonistes de vida ciutadana són sobretot  la gent i l’ entramat d’ associacions,  no el consistori, del que diu que no ha d’ofegar, ni dirigir, ni hegemonitzar l’aportació de la societat civil mataronina. Vol convertir Mataró  en una  ciutat referent a Catalunya, treballant per a una major implicació al batec nacional que porta irreversiblement  a l’ exercici del dret a decidir. Una estratègia de canvi basat en que l’Ajuntament ha de fer, però que ha d’ajudar i deixar fer. Una proposta arriscada d’un candidat sobiranista que no deu favors a ningú i que es mostra convençut que és l’hora del canvi.   

Tothom ho ha dit i és cert. La consulta de Barcelona ha tingut un dels millors resultats possibles. Que des de la pròpia societat civil s’organitzi una consulta sobre la independència de Catalunya a la capital del país i s’ obtingui un resultat que superi el vint per cent de participació és un èxit que supera de molt les expectatives dels organitzadors. Hi ha fet  molt, la decissió de participar activament feta per diferents personalitats del país que han decidit sortir de l’armari. El paper de Jordi Pujol i Artur Mas, per molts que  alguns ho vulguin menystenir, ha estat d’una importància fonamental, tant pel que fa a la participació com en la trascèndencia mediàtica del fet, tot i les precaucions i prevencions que ambdòs han tingut a l’hora d’exercir el seu vot. Avui dilluns la pregunta que  es fa el món sobiranista “civil” és  si la  politica  parlamentària ha d’agafar ja el relleu?.  Salvador Cardús ha afinat molt en la resposta  negativa amb arguments que comparteixo. Diu Cardús que no es pot confondre desig amb realitat. Que hi ha una part molt activa de la societat que s’ ha pronunciat però , n’hi ha molta que s’ ha quedat a casa. Per dir-ho a la meva manera el problema no són els “Duran i Lleida” que hi han a  les institucions del país, sinó que encara són molts els que pensen d’una manera similar. Per això, em sembla que l’independentisme polític faria bé de tenir més cintura política i no jugar al tot o res. L’objectiu del dimecres en bona part s’ha acomplert i cal saber mantenir el missatge per a convertir-lo un dia en majoritari en seu parlamentària. No es el moment de dividir el vot possible del sobiranisme, només amb l’ objectiu de  diferenciar els  bons  dels dolents. Es hora  de mirar més lluny i reconèixer que a la política institucional encara li queda  un llarg recorregut fins a trobar-se  amb la voluntat dels ciutadans que volem la independència, que tot i ser molts no som encara l’ immensa majoria. El que l’independentisme “cívic” ha fet fins ara és  fonamental per avançar, però cal pensar i dissenyar noves estratègies per difondre l’objectiu en àmbits de població del país, que encara no l’han fet seu per  diverses raons. Només sumaren amb victòries de prestigi com les obtingudes. Per això és tant important evitar les derrotes i  sobretot no fer-nos un gol en pròpia porta.

Tot i que en Senén pujava per fer la darrera esquiada, ahir al vespre i davant l’ evidència que  la neu en millor condicions només la podem trobar molt amunt ens decidim per fer un cim  amb raquetes. Com que l’objectiu que hem fixat és el Coma d’ Or, sortim de Llívia i a les nou en punt arribem al Coll de Pimorent (1.920 m) on comença la Coma d’Engràcies (alguns l’ anomenen crec que equivocadament “d’en Garcia”) que s’obre entre el Pic de Querforc i la serra de les Llosses.  Es tracta de seguir el camí, que la poca neu ens permet fer amb el cotxe, fins a una petita presa de captació d’aigua on deixem el cotxe i ens posem les raquetes (2.142 m). Des d’ aquí començem a caminar i la vall es va fent cada vegada més estreta fins arribar a la Portella d’Engràcies. (2.534 m). Des d’ aquí just davant  nostre, tenim el Puig Pedrós de Lanós ( no confondre amb l’ altre dit també Campcardós) a l’esquerra i el Coma d’Or a la dreta. Baixem molt suaument fins a la Portella de Cortal Rossa (2.501 m), on ens traiem les raquetes, per poc desprès  tornar-les a emprar per enfilar-nos en direcció al  llom  que hi ha entre el Roc Gros (2.650 m)  i el Cap de la Llosada. Seguim fins assolir el cim (2.826 m). De tornada fem el mateix recorregut però la neu ja es troba molt humida el que dificulta la baixada amb raquetes.

Uns dels principals defectes del règim electoral vigent, que recordem-ho té el seu origen en la transició, ha estat la partidària criminalització de qualsevol dissidència interna. A Mataró, aquest tipus de situacions s’han produït també entre els càrrecs electes de totes les forces polítiques. En el primer mandat democràtic, va afectar al PSUC, després a IC, PSC i CIU. En la darrera ha estat el torn del PP. Les direccions dels Partits, sense distincions ideològiques, han actuat amb similar arrogància i prepotència. La reacció dels afectats ha estat  també sempre la mateixa. Plantar cara, practicant el “Harakiri” polític i volent guanyar a les urnes el que s’havia perdut en els despatxos. La voluntat, l’ auto estima  i la valentia  en intentar fer front allò que es considera injust no sempre suposa tenir una decissió intel·ligent que permeti entendre el perquè de tot plegat.  El més segur és que la candidatura “Mataronins” no aconseguirà els seus objectius, ni serà entesa per a molts dels seus potencials electors. Com a molt, aconseguirà erosionar lleument la candidatura  del Partit que els ha foragitat.  Molt millor hagués estat seguir el consell de Maimònides: “L’ honor resideix a apartar-se del camí dels necis no a derrotar-los”.    

Encara no me’n havia adonat, però quan hi ha més possibilitats de canvi i alternància, augmenta el nombre de candidatures. Si tots els que han dit que es presentaran a les  eleccions municipals mataronines ho fan pot haver una dotzena de  llistes. Fins ara estan confirmades les de  tots els grups  presents en el consistori (PSC, CIU, PP, IC-EUA, ERC i CUP). També la dels dissidents del PP que ho faran amb el nom de “Mataronins”. Si aquests darrers no s’associen amb Ciutadans, pot presentar-se aquest grup espanyolista. Plataforma per Catalunya ha presentat una jove mestre de cap de llista. Està per veure que  decideix el grup d’alternativa veïnal (potser amb un altre nom), Solidaritat Catalana per la Independència, el “PSUC VIU” i  ja veurem com acaba “Junts Decidim” (amb rumor insistent de trencament  de l’acord amb ERC pel núm. 2). Amb els Verds, sumarien dotze candidatures. L’ecologista, és més una candidatura personal que de grup. Josep Lluís Freijo, es la gota malaia dels verds mataronins. Des de molt jove, va participar en les reivindicacions veïnals del seu barri, per després  impulsar diferents col·lectius ecologistes locals i comarcals: L’ortiga, Iluro verd, Maresme Verd i la comissió de defensa del Litoral. Activista del Moviment pacifista, va acabar per ingressar en el Moviment Ecologista Català participant en la Taula anti nuclear i ecologista, fins esdevenir membre fundador dels Verds a Catalunya. De moment es desconeix el programa i  els noms de la resta de candidats.

Si no ha estat la darrera esquiada en pista de la temporada poc en faltarà. Tot i la neu caiguda en les darreres setmanes, la primavera ha entrat en força i encara que el passat dissabte a Font Romeu amb certa previsió vam començar a fer-ho a les nou en punt del matí,  ho donàrem per  acabat a la una del migdia a causa del sol i la calor. Durant la resta del dia,  vam anar al Mas de la Rosa de visita. La Carla  com sempre ho aprofità per “ajudar”, donant menjar al bestiar, netejant les corts o recollint els ous de les gallines. A la Cerdanya i per extensió a tot el Pirineu, l’ activitat del pagès s’ ha vist des de ja fa uns anys molt reduïda. Els pocs que hi queden, han vist com les explotacions sobre tot les ramaderes  disminuïen per causes diverses, però sobre tot al  haver-se convertit en una feina poc rendible. La sortida per a molts pagesos ha estat la venda de les finques més properes als nuclis urbans, procés que com es sabut ha estat del tot afavorit pel fenòmen de l’especulació urbanística. Altres, han optat per a diversificar el negoci, convertint part dels seus masos en cases rurals, el que els ha permès no deixar de ser pagesos, esdevenint uns recomanables establiments d’ hospedatge durant caps de setmana i vacances. El “Mas Mallol” ha estat un d’ells. Situat a les afores de Puigcerdà , en un entorn rural de gran bellesa amb la Tossa com a téló de  fons, es un lloc ideal per a gaudir de la natura amb la família i un lloc d’aprenentatge pels petits que poden veure com es viu a pagès i “participar” en les feines de cada dia.

http://www.calmallol.com/

Aquesta legislatura ha estat tot un desastre pel PP mataroní.  Els conservadors  i nacionalistes espanyols, tenen un bossa de vots  relativament important a la ciutat de Mataró. Aquest Partit anys enrera, fou creixent gràcies al treball d’ un militant jove i els seu grup d’ amics. En Joan López i Alegre, fins a quatre vegades cap de llista popular li va donar impuls ideològic tot rejovenint la marca, aconseguint certa credibilitat per l’empenta i laboriositat del seu candidat. Joan López va acabar la seva carrera política com a diputat del Parlament de Catalunya, iniciant un procés de distanciament personal del que fou el seu Partit.  Amb la seva marxa, es va anar desdibuixant la marca “popular” a Mataró i a falta d’un “líder” contundent i treballador, els problemes interns van explotar del tot en aquesta legislatura amb la marxa de tres dels regidors electes. Serà un altre López, molt més desconegut que el primer i amb aspecte de “maestro nacional” especialitzat  en “Formación del Espiritu Nacional”, qui ara encapçalarà la candidatura. A José Manuel López González, el seguirà l’ex regidor del PP Lluís Calzada, home clau pel futur i amb  molta més experiència, modernitat i trajectòria política que el cap de llista. Com a número tres, hi  han posat el secretari general del PP a la comarca. L’anterior cap de llista, en Paulí Mohedano  es presenta per unes sigles noves amb el nom de “Mataronins” i es diu –  rumor  no confirmat -,   que finalment participarà a la cursa electoral com  a candidatura associada al partit “Ciudadanos”, essent poc  probable la seva renovació com a regidor, tot que algún tipus d’ erosió produirà al seu antic partit. Els resultats del PP, poden ser dignes d’ estudi fent entendre si  en una ciutat com Mataró, hi ha o no una dinàmica electoral local pròpia i si  els problemes interns de cada partit poden afectar o no els percentatges de vot. Aquí hi haurà una de les claus dels resultats i del futur govern, que dependrà de si  l’ electorat del PP es decideix pel vot útil, que, equivocadament o mal intencionadament, es pensa té només una direcció quan la realitat pot acabar demostrant que en té de diferents i  ben contradictoris. L’interrogant és si amb tot aquest garbuix el PP podrà  mantenir els seus quatre llocs al saló de plens de la ciutat de les Santes.