JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

RUTA A CAVALL PER LES VALLS DE CAMPCARDOS I LA LLOSA.

2

El millor  començament de vacances , ha estat fer un tram de la ruta dels càtars a cavall. Fa dos anys ho havíem fet amb en Xavier anant de Porta a Prats  en un dia. Avui amb en “Guerra” decidim fer una versió mes reduïda i no tan llarga. De Porta a Can Jan de la Llosa, fent tota la vall del  Campcardós de pujada fins a la Portella Blanca d’ Andorra i ja de baixada fins a la masia de Can Jan per l’ esplèdida Vall de la Llosa. La ruta ressegueix un tram del GR107, conegut com a Camí dels Càtars. Iniciem la travessa al voltant de dos quarts de nou del matí des de Porta a l’hípica on el dia abans haviem deixat els cavalls. Desprès de creuar la via del tren i el Riu de Querol  trobem les marques vermelles i blanques del GR107. Les primeres rampes les fem per dins d’un bosc d’ avellaners, bedolls, freixes i pins que ens endinsa a la vall de Campcardós. Deixem a l’esquerra una cabana a tocar d’ uns salts d’aigua. El desnivell augmenta fins a prop de l’Estany Petit de Campcardós. A l’esquerra ens queda el Peiraforca i a la dreta els  Pics de Fontnegra i el de Valletes. Ara la vall es torna a fer estreta i continuem pujant  fins uns aiguamolls que ens porten a l’Estany Gran de Campcardós, per després  arribar a la Pleta de Barrera  i coronar després la Portella Blanca d’Andorra (2521 m). A l’est la Vall de Campcardós que acabem de recórrer, al nord i nord-oest emergeixen les muntanyes andorranes com els Pics d’Envalira  i  d’Engaït. Al sud els Pics d’Engorgs i La Tosseta de l’Esquella. Continuem el camí per territori andorrà. El GR7 i el GR107 que des de Porta havien coincidit ara se separen: el GR7 s’endinsa cap el Principat d’Andorra (Estany i Pic d’Engaït, Estanys de Pessons) i el GR107 s’orienta en direcció sud-oest resseguint el Riu d’Engaït i penetrant a la Catalunya sud  per la Vall de la Llosa. Per fi arriba l’esperat descens  que es va suavitzant  i continuem pel sender que avança per una prada amb alguns rocs  fins creuar el Riu d’Engaït. Comencem a planejar pel prat la vall es fa de seguida molt estreta fins el Pas dels Rabadans (Cabana dels Esparvers) i poc després al Prat de Xuixirà , que dona entrada a la Vall de la Llosa. Només queda  fer el tram més còmode pels cavalls pel que  avançem  ràpidament per la Vall de la Llosa. Travessem el Riu de la Llosa  que ens quedarà a la dreta mentre continuem baixant amb un pendent molt accentuat per pista ample que deixa a l’esquerra la Barraca de la Farga fins arribar a les restes del castell de la LLosa  i després a la Can Jan de la Llosa i Vilella on  el dia abans vam deixar el remolc. Son dos quarts de tres i hem fet un  total de sis hores de munta efectiva.

COALICIÓ INDEPENDÈNCIA: GUANYAR-SE LA CREDIBILITAT.

0

Que a la societat catalana hi ha un gruix important de partidaris de la independència sembla que està fora de dubtes. Que molts d’aquests electors els agradaria  el naixement d’una força parlamentària que representés aquest desig i a l’ hora dignifiqués la democràcia també es ben segur, però que tot plegat no es produeix de forma automàtica es igualment veritat. El descrèdit de la política afecta per igual als partits del  sistema  com els nous que hi volen entrar-hi. Als de sempre  se’ls  coneix els defectes, el nous encara no i això acaba per ser més un inconvenient que un avantatge. Qualsevol que pretengui  canviar l’ actual  sistema de partits, més que dir-ho cal que ho demostri amb actes concloents. Guanyar la batalla de credibilitat és el que més hauria de preocupar als socis de la futura coalició per la independència. Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma indepèndencia, amb els moviments tàctics dels darrers dies, ben comprensibles des de la política tradicional però  inintel·ligibles si es segueix els criteris de regeneració democràtica, s’obliden massa sovint que poden fastiguejar a molts dels electors que moralment es consideren des de fa temps cridats a reagrupar-se , sumar-se i  solidaritzar-se, però que amb tanta política minúscula,  poden acabar per votar als que han estat els seus millor especialistes i finalment convergir. Com diríen els actors de Polònia: “Perdoneu, però algú ho havia de dir”. Que tingueu bones vacances!.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

COALICIO INDEPENDÈNCIA: ELS COMENTARIS D’EN PINYOL.

1

L’article de Josep Pinyol a Tribuna Catalana,  proposa una fórmula per sortir  del vertígen que produeix aquesta sopa de lletres i de capelletes, que si no tenim cura, pot convertir-se en una nova frustració del moviment per la independència que faci  inviable – per raons només imputables a nosaltres mateixos i no als nostres adversaris -, que es pugui  constituir una candidatura unitària. La legislatura a hores d’ara la podem donar per acabada i es possible que començem les vacances d’agost, coneixent la data electoral, cosa que  només afavorirà els actuals partits parlamentaris que ja fa mesos que tenen treballats i elaborats els respectius guions de companya. Com diu en Pinyol en els seu article, ens trobem en ” (…) la darrera oportunitat per capgirar les previsions de les enquestes. Si no en som capaços, l’Estat Espanyol conclourà que els catalans bordem, però no mosseguem(…)”. Sembla obvi que les conseqüències de no articular una nova proposta electoral amb suficient gruix, suposaria malmetre la feina feta  per molts patriotes en el darrer any. Us deixo l’ acurada reflexió de l’ autor intel·lectual de molts dels documents de Reagrupament.   

Què cal fer per treure un bon resultat?

Vivim les circumstàncies més favorables perquè una candidatura rupturista per la independència i la regeneració democràtica esdevingui la tercera força a l’hemicicle català: per un costat, l’extraordinari moviment de les consultes, el milió i mig de manifestants del 10 de juliol, el suport de les més rellevants personalitats del Manifest del 12 d’abril, etc.; per l’altre, l’hostilitat de l’Estat espanyol, expressada en la sentència del Tribunal Constitucional, l’acord de finançament de l’any passat que perpetua l’espoli fiscal o la recent retallada d’inversions en infraestructures.

Enmig, la incapacitat dels actuals partits parlamentaris per respondre amb dignitat a les agressions de l’Estat Espanyol. El darrer exemple és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional. La moció aprovada al Parlament és ridícula i l’actuació dels representants catalans al Congrés de Diputats ens fan avergonyir. A més, els dos primers partits al Parlament tenen greus casos de corrupció.

Totes les circumstàncies són propícies, però les enquestes preveuen una gran pèrdua de vots d’ERC. Aquests no són recollits per la Candidatura Transversal per la Independència, que no traspassa el llindar del 3%.  Des de la I Assemblea de Reagrupament, octubre 2009, la tendència no ha estat ascendent, sinó el contrari. Segons les previsions la suma dels vots d’ERC i els de la nova formació arribaria, ara, a la meitat dels 650.000 vots que va obtenir Carod-Rovira l’any 2004.

L’anhel d’independència ha crescut malgrat els independentistes. Ni els gradualistes ni els rupturistes no ho hem fet gens bé. Esquerra s’enfonsa, incapaç de trencar la seva aposta pel govern tripartit. La proposta d’una candidatura transversal de Reagrupament, després de mesos d’activitat al ralentí, ha derivat en l’aprovació de la “llista Carretero”. La crida per una Conferència Nacional del Sobiranisme no ha obtingut els suports necessaris.

La “Solidaritat Catalana per la Independència” de Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Beltran és la darrera proposta que pot derivar en una candidatura unitària inscrita en l’estratègia de la declaració unilateral d’independència. És la darrera oportunitat per capgirar les previsions de les enquestes. Si no en som capaços, l’Estat Espanyol conclourà que els catalans bordem, però no mosseguem.

Si volem que una candidatura unilateralista esdevingui la tercera força del Parlament cal:

1) Proposar una llista de candidats formada per les personalitats independentistes més rellevants. És l’alternativa a elaborar la llista segons les quotes dels partits que integrin la coalició. L’exemple a seguir és la candidatura dels Quatre Presidents, encapçalada pel Doctor Robert, que va permetre la irrupció del catalanisme al panorama polític català.

2) Centrar el relat polític en “com” arribar a la majoria necessària per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea. Un relat que ofereixi pautes de valoració i alternatives davant tots els esdeveniments quotidians, des de la crisi econòmica a la sentència del TC, a més dels avantatges d’un Estat català. Molts ciutadans estan convençuts dels beneficis de la independència, però no veuen com assolir-la i opten per objectius a curt termini, com un canvi a la Generalitat.

3)  Preparar una campanya electoral que segueixi els mètodes de treball del moviment de les Consultes per la Independència. Una campanya participativa ens distingirà dels partits i  demostrarà que “una altra manera de fer política és possible”.

És imprescindible concretar aquests passos en les properes setmanes. Perquè el mes de setembre ha d’arrencar amb entusiasme una campanya electoral que posi a desenes de milers de voluntaris a treballar per seguir el camí de la declaració unilateral d’independència. El Tribunal Internacional de la Haia acaba d’avalar aquesta estratègia com a conforme al dret internacional. Com a primer redactor de la ponència política de Reagrupament al 25è Congrés d’ERC que va introduir aquest concepte, i com autor del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència” m’ha satisfet molt aquesta sentència.

JOSEP PINYOL I BALASCH.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

AL·LEGORIA DE SANTES.

0

El cartell de les Santes d’ enguany,  a  part de la interpretació escrita en el programa oficial, inconscienment fa una al·legoria sobre un model festiu que necessita amb urgència de revissió per evitar que no acabi morint d’èxit. El més curiòs, és que tots els actius d’aquests darrers trenta anys, s’estan malmetent per la repetició d’unes propostes  que ja no s’ adiuen massa amb  la realitat  d’ una ciutat, que ha canviat i molt. Ha passat amb el model de festa, però també amb el que podríem anomenar model d’urbanisme, de participació, de cultura i de tots i cadascun dels àmbits municipals que se’ns passin pel cap. Tota una manera d’entrendre i gestionar la ciutat  s’està exhaurint i es possible que ben aviat assistim al final de recorregut dels seus pares polítics. El “Model Santes” – quedi clar que no parlo del que són els actes més tradicionals i festius -, tingué uns resultats excel·lents, tant pel que fa a la participació com a la qualitat durant més de dues dècades, però ara està arribant al seu final. No se li pot treure més suc ni rendiment i es troba en un atzucac que exigeix reflexió quan toqui i sobre tot canvis profunds. Potser és aquesta la raó que enguany sens proposi fer una lectura a l’ inversa del tradicional “Glòria les Santes”, per fer-nos adonar , que tan sigui  del dret com  de l’inrevés,  ja fa masses anys  que se’ns dóna més del mateix  i que ja va sent hora de millorar-ho . 
   

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

COALICIÓ INDEPENDÈNCIA: PRIORITATS I ESTRATÈGIA.

2

En apariència tots  diuen el mateix. Suposo que per això,  la roda de premsa d’ aquest matí de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel  Beltran ha sorprés a més d’un. Si el manifest del 12 d’abril recull la veu de l’experiència,  els que han parlat  avui, intenten fer-ho des de la centralitat, defugint la perifèria, per intentar aconseguir més impacte  i recorregut que altres propostes similars. Hi ha però un matís que no pot passar desapercebut. Es fa una oferta als partits del sistema, d’obediència estrictament catalana, amb l’intenció que siguin ells els que voluntàriament s’auto excloguin en el cas de no considerar-ho d’interés. Veurem com es mouen les fitxes partidàries a partir d’ ara. Solidaritat Catalana Independentista, ha fet una proposta concreta d’aliances tant per ara, com per demà. Fet aquest del tot novedós respecte a les que li són similars, tot assenyalant uns objectius mínims que molts compartim i formulant – una altre de les novetats -,  una proposta organitzativa amb l’intenció de sumar-hi a la major part del voluntariat de les consultes independentistes, que hauria d’agafar forma en una assemblea nacional convocada pel proper 11 de setembre. En els propers dies serà interessant veure la reacció dels obligats per coherència a donar-hi suport (RCAT, SUMA i “tutti quanti”). Cal formular un decàleg de prioritats i d’estratègia.  Si finalment es possible articular una candidatura transversal, plural i unitària dels favorables a la independència, amb l’ objectiu d’aconseguir un resultat electoral apreciable caldrà,a part de generositat i molta intel·ligència, tenir clar que: 1) Una candidatura transversal no suposa inexistència de programa  que ha de fer-se amb vocació de centralitat i per tant de contingut  reformista i regenerador. 2) S’ha de  mantenir obert el pacte a totes les forces catalanistes , tant si s’ apunten ara a la candidatura de solidaritat com si no. 3) L’ objectiu immediat es constituir un govern nacional  que  ens acosti a la declaració unilateral d’independència. 4) La coalició ha de tenir lideratge, si bé fonamentat en la pluralitat – entés com a valor –  de les forces que la composin. 5) Ha de formular un independentisme propositiu – el país de les oportunitats -,   i no merament  reactiu. 6) Ha de estar obert a tothom, a favor de Catalunya i de la seva gent, per preservar  el valor de la unitat i la pluralitat de la societat catalana. 7) Cal que superi l’actual fraccionament del moviment independentista,  amb la ferma voluntat d’ esdevenir força central en la vida política i nou “pal de paller” del país. 8) Ha de presentar-se exhibint un independentisme madur, conscient que l’ objectiu es a prop, però que encara no és immediat. 9) Ha de  construir una majoria social que li doni suport, amb voluntat de tenir  participació activa en totes les institucions i treballant per obtenir la complicitat de les nacions lliures. 10) Tot plegat per assolir les condicions  que permetin  convocar i guanyar el referèndum ratificador de la independència unilateralment proclamada. 
      

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

LA VALL DEL DURAN, “LA VANGUARDIA” I LA MAR.

0

Avui la Mar torna i friso per que ja siguem al vespre  per poder conèixer si l’ experiència li ha estat profitosa. Passo el matí passejant per la vall del Duran fent el recorregut de sempre fins Olopte, per despés arribar-nos a Éller per un  camí que va vorejant el riu Duran fins ben a prop de Meranges, on trobem el sender núm 113 que ens hi porta. D’Éller a Cortàs  fem un petit tram de la ruta dels  estanys amagats, que ben aviat deixem per anar  a Cortàs ,  Olopte i de tornada a Prats. Després de  dinar aprofito per llegir l’enquesta de la Vanguardia, que confirma totes les fins ara publicades sobre tendència de vot. La novetat és  la possibilitat d’un vot majoritari, favorable a la independència del país. La paradoxa de tot plegat es que l’estudi no pronostica l´aparició d’un nou espai independentista amb voluntat de trencament amb les institucions de l’ estat si bé , com diu el comentarista especialista en estudis demoscòpics Julian Santamaria :  “La estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya”. Espero que ben aviat  tinguem noticies positives,  que ens acosti a  l’objectiu de veure nèixer una força o coalició  independentista amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’ escons al Parlament.

COALICIÓ INDEPENDÈNCIA: ENTENDRE EL MISSATGE.

4

L’exigència de coherència i unitat que demanaven els manifestants a l’actual classe política catalana, té també uns altres destinataris, aquells que han manifestat  la voluntat de representar en el parlament els vots favorables a la regeneració democràtica i la independència. “Reagrupament”, “Suma Independència”, “Democràcia Catalana”, “Força Catalunya”, les “CUP”, els  que van per lliure, els convergents amics de l’ Alfons i  els republicans que ho siguin de l’Uriel,  la resta de grups, clubs i plataformes independentistes, els promotors de la Conferència Nacional del Sobiranisme i  els impulsors de les consultes, estan obligats a entendren’s i fer nèixer una coalició que asseguri  que en la propera legislatura hi hauran diputats a favor de la declaració unilateral d’indepèndencia i si més no,  assegurar que aquesta voluntat hi estarà ben present. Molts dels cridats a entendre’s, fins ara s’han mogut més per interessos de grup que pels estrictament nacionals, repetint així els defectes dels partits parlamentaris. La història pot acabar per jutjar-los molt severament si no mostren  ben aviat un elevat grau de patriotisme, sacrifici i  generositat i fan possible l’ acord. Es veritat que no queda temps per iniciar un procés òptim de máxima participació i transparència en l´elaboració de programes i llistes, però en tot alló que es fonamental es pot avançar i molt. Ara que cadascú ha exhibit impúdicament les seves debilitats: Uns pensant que com eren el melic de la independència, es podien permetre actituds autòritàries i errades infantils  en l’ apreciació del que passava a la societat; Altres,  imaginant una coalició feta de noms amb certa “prosàpia”, delatant tics aristocràtics, sense adonar-se que si no hi ha organització i desplegament territorial no són ningú; Certs liders mediàtics massa preocupats per l’imatge i segrestats pels consells dels especialistes del marqueting polítics. Tots ells, hauran d’adonar-se ben aviat que qualsevol canvi necessitarà de tots els mobilitzats per la manifestació però fonamentalment de les estructures locals que han fet possible les consultes. La pregunta que molts compatriotes arreu del país es fan: I ara què?, no té com a destinataris la capçalera de la manifestació sinó els cridats a substituir-los si es que realment tenen voluntat de mantenir la fidelitat al país  i  entendre el missatge del 10 de Juliol.   

PS: La fotografia de l’Alfons i l’Uriel son avui la imatge  d’unitat i coherència.       

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

CATALUNYA: ARA VA DE BO!.

0

Trenta dos anys i dos mesos després, vaig passejar-me pel Passeig de Gràcia acompanyat – també aquesta vegada -, d’un fotimer de compatriotes. La novetat d’ enguany es que ja no ens servien els crits del 1977. Ara ho feiem gairebé tots a favor de la independència, conscient que ja no ens queda cap mes sortida. La manifestació d’ ahir, com s’ ha dit, suposarà un canvi de cicle polític i l’ entrada d´un de nou que encara no ha trobat la forma d´expressar-se. Tots els manifestants, vam veure que hi ha una suficient “massa crítica”, de catalans convençuts que només la plena sobirania nacional, pot assegurar-nos la supervivència com a poble. Si no volem que tot plegat sigui una flor que no fa estiu o l’ exhibició d´una emprenyada general sense més conseqüències, ens cal donar el pas més important i conscient. Els manifestants, expressaven igualment els seu descontent amb bona part de la classe política catalana, a qui consideraven igualment responsable d’haver estat trenta anys creien que a l’ altre banda, finalment hi hauria algú que ens escoltaria. No ha estat així i els fets ens obliga a ser capaços de construir una força que articuli, organitzi i positivizi la mobilització. Si no ho fem, es pot frustrar l’exhibició col·lectiva de dignitat, autoestima, esperança i patriotisme. L’independentisme democràtic, ja no és una proposta de quatre radicals eixelebrats. Només cal posar-se a treballar per passar del lament a l´èxit, de la ràbia al compromís. D’un independentisme momés reactiu a un de propositiu i amable. Que no té perquè ser anti espanyol ( ni tan sols aquest favor hem de fer als nostres adversaris) sinó només català, el que ens obliga  preservar el valor de la unitat civil, de mantenir que som un sol poble i que també per aixó ens fa falta un estat propi. El procés requereix unitat, credibilitat i un suport majoritari, intel·ligent i sòlid, però també d’uns nous dirigents polítics, cívics, sindicals, empresarials, socials i culturals valents, amb ganes d’excel·lir en tots els àmbits per construir la nació lliure, moderna i acollidora que desitgem. Potser no ens caldrà sustituir a tots els que anaven a la “teòrica” capçalera de la manifestació, pero a molts d’ ells sí. Els que a partir d’ ara es creguin cridats a fer el pas endavant tenen l’ oportunitat de fer-ho i  i nosaltres l’ obligació de recolçar-ho.  Catalunya: Ara va de bo!.   

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

SOM UNA NACIÓ: NOSALTRES DECIDIM LA INDEPENDÈNCIA.

0

Crec que és absolutament secundari  pel país el debat generat  els darrers dies al voltant de la pancarta que havia de presidir la manifestació del proper dissabte. El més important es que en les properes hores, pot confirmar-se el principi del final d’un determinat cicle polític i d’una manera d’entendre el catalanisme. A la manifestació hi serà tot el catalanisme dels darrers trenta anys: Els autonomistes, els federalistes i els sobiranistes de pluja fina. El fet nou, és que els representants del catalanisme independentista  ja no hi jugaran un paper residual, sinó central i principal, com expressa el debat generat sobre el contingut de la pancarta. El fet que el PSC hagi fet mans i mànigues per a desvirtuar la convocatòria o  que en Duran i LLeida d’ una banda i en Recoder de l’ altre, amb les seves respectives ocurrències ,   els hi  hagin fet el joc ho confirma. Els partits  parlamentaris han intentat controlar la mobilització i sembla que aquesta vegada no hi han arribat a temps i  han deixat de ser  importants ratllant el ridícul. Els aconteixements estan sobrepassant als defensors de l’ autonomia estatutària. Hi haurà dissabte a la tarda milers d’estelades i pancartes que reclamaran la independència del  país, com expressió d’un catalanisme diferent, de vocació majoritària que vol ser pragmàtic, modernitzador i  central en la vida política nacional, però que no amaga, ni ho vol fer-ho, que el seu objectiu es la independència. Li falta encara organització i lideratge, però està consolidant un espai electoral que no pot quedar per massa temps orfe de representació. L’incògnita  que hi haurà l’endemà de la manifestació serà com i qui, trobarà el desllobrigador per a convertir-ho en força parlamentària. El objectiu més immediat ara, és  convertir la manifestació en un exercici de dignitat nacional, entés com l’ expressió d’aquest catalanisme transversal independentista que es consolida i que està cridat a substituir el vell catalanisme transversal autonomista dels darrers trenta anys. 

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

UNA ALTRE ENQUESTA.

0

El diari  espanyol “La Razón” publica un altre enquesta amb uns resultats similars a les que fins ara  han estat publicades. Les entrevistes han estat realitzades telefònicament desprès d’haver-se conegut la sentència del Tribunal Constitucional i de moment no sembla que s’ hagin alterat significativament les tendències de vot, tot i que encara és molt aviat per veure els seus efectes. Continua doncs, essent una incògnita el que pot suposar l’ entrada de Jan Laporta en política i si la seva presència es suficient per articular un pol independentista que aconsegueixi atreure el vot que perd ERC i a l’ hora sumar-hi els vots que fins ara han optat per altres forces, l’ abstenció i  pel vot  nul o en blanc. Sembla que Laporta,  està optant per reforçar el seu lideratge intentant forçar la unió entre els diversos  grups independentistes, doncs tant s’ espera la seva presència en un sopar que Suma Independentista ha organitzat per dijous, amb un intent per forçar la candidatura transversal, com en la tercera Assemblea de Reagrupament del proper dissabte, en el que elegiran els seus candidats. Laporta es deixa estimar per uns i altres, conscient que això pot acabar per reforçar el seu lideratge, convertint-lo en el candidat imprescindible d’ uns i altres.  

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

PICS DE FONTNEGRA (2.877 m).

0

L’ objectiu era fer el cim més alt de Fontnegra pujant per la coma de l’ Orri de la Vinyola. Sortim de LLívia amb el cotxe direcció al Coll de Pimorent (1.920 m), però no ens aturem a l´aparcament, sinó que continuem per una pista que surt just a l’ esquerra fins que es fa del tot intransitable, on decidim aparcar-lo. A partir d’ara amb en Santi ( de mal nom “Franciscu”) continuarem a peu pel sender de l’ARP, fins a deixar-la en un encreuament que direcció  a l’ oest, segueix l’alta ruta i porta a les antigues mines de ferro. El camí de  l’esquerra que baixa al rec de l’Orri de la Vinyola, prop de la bassa del mateix nom, al començament del tele cadira del Pic de la Mina, és el que farem. Seguirem la pista  d’ esquí un centenar de metres, fins que tomben a l’esquerra,  vorejant sempre per sota el Pic de la Mina. Estem en territori de marmotes, pel que de seguida sentim els primers xiulets d’ avís i veiem el primer grup que en un tres i no res es fan fonedís. Anem pujant fins l’ Estany de l´Orri de Vinyola i ens enfilem a la carena que hi ha a l’ esquerra del Pic de la Mina, carenant sense dificultats  fins el Coll de la Vinyola on ja veiem els  Pics de Fontfreda.  Més amunt podem veure per un costat, l’estany i el pic dels Pedrons i per l’ altre els tres Pics de Fontnegra.  El cim més occidental té una altura de 2.855 m, el Central  i  més alt de tots 2.877 m i  l’Oriental, 2.830 m. Ens enfilem i  desprès de passar diverses congestes , deixem a la dreta el Pic Oriental, encarant el central que  és el nostre objectiu. Ens cal grimpar entre grans blocs granítics, fins que sense cap dificultat fem cim. Podem veure des d’ aquí el Puigpedrós i la Portella de Meranges. La Tosseta de l’Esquella i el Pic d’Engorgs. A l’ oest els Pics d’Envalira i, més enrere, el Pessons, l’Alt del Griu i els cims del Cubil. La visió mes negativa es comprobar l´impacte brutal pel paisatge que suposen les construccions del Pas de la Casa que tenim a sota nostre. De tornada desfem el  camí, si bé ara fem la baixada pel mateix Coll de la Vinyola, per una estreta congesta que ens ajuda a fer-ho ràpidament  fins ben a prop de l’ estany. Seguim el camí on les marmotes ja ens esperem, fins a  creuar el tele cadira i trobar el sender que ens retorna al cotxe. Un total de cinc hores i trenta minuts d’ agradable i solitària caminada.

LAPORTA FA EL SALT.

0

Això és el que té ja decidit Jan Laporta a l’endemà de deixar la presidència del Barça. Ha registrat el nom de Democràcia Catalana i s’ especula sobre la possibilitat d’acords amb Reagrupament i altres grups independentistes. Farà el salt, tot i que les enquestes publicades no sembla que li siguin favorables, convençut que ho pot capgirar i tenir un pes en el proper Parlament. Té al seu a favor  que pot  agrupar bona part de l’electorat independentista, que s’absté o vota altres opcions catalanistes  amb un ideari positiu i pragmàtic, intentant agrupar electors d’ un ampli ventall que s’ ubiquen gairebé tots en el centre progressista, del liberalisme social fins a la socialdemocràcia, dins la millor tradició del catalanisme de progrés, que orfe de representació vol la independència, però que sap que el camí no serà fàcil, ni d’un dia per l’ altre.  Laporta vol fer el salt, però li cal  que els seus potencials electors no li facin el salt. Faria bé d’evitar certs comportaments messiànics  que generen desconfiança i fos conscient que no es pot construir una  proposta  independentista seriosa només amb l’ajut dels “spin doctors”, ja que l’ independentisme democràtic ha de transmetre valors i  no pot basar-se en una operació de marqueting. Li caldrà a més,  construir una organització transparent, desplegada en el territori, amb  un programa coherent per ocupar la  centralitat política i  una imatge d’eficiència, capacitat de gestió, estabilitat, seriositat i honradesa, tot i que  no té massa temps.  La  conjuntura ara favorable pot esdevenir el seu gran aliat: La sentència contra l’ estatut pot fer que una part dels electors catalanistes facin el salt cap una opció independentista creïble, conscients que a banda de manifestacions i comunicats, només amb una força clarament independentista, que participi en  una majoria parlamentaria  àmplia, sense renunciar a la voluntat de proclamar, quan es pugui, de forma unilateral i pacífica la independència des del Parlament, que faci sortir  el país  d’ aquest atzucac on ara es troba. 

(Article publicat al Diari “El Punt”).            

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari