JORDI SURINYACH

No conec, ni gens ni mica, els motius que han portat a la direcció de Reagrupament a registrar un Partit amb el nom de ” Pàtria i Dignitat”, que serveixi com a possible marca electoral de l’ associació.  Alguns mitjans han assenyalat com a causa que el partit “Reagrupament” estava inscrit a nom dels que van marxar. Tot que puc entendre  la discreció en la tria i el registre de la marca, no em tranquil·litza que el fet confirmi la manca de debat polític entre els afiliats i el caràcter poc participatiu de moltes de les decisions que  la direcció pren. El meu desconcert augmenta quan veig que tot plegat mostra una manca d’estratègia realment preocupant, a més d’una improvisació constant que  podria allunyar-nos del que encara es l’objectiu fundacional: La de ser un dels grups promotors de la formació d’una  candidatura plural  a favor de la independència.

No hi ha estatègia, perquè tant el teòrics de Reagrupament – em refereixo als qui reflexionant i escrivint han conformat una incipient doctrina reagrupada -, com els que amb nom i cognoms s’han manifestat a favor d’aquesta candidatura i el líder mediàtic que està reflexionant sobre la conveniència d’ encapçalar-ho , de tot això no n’han dit mai res. Es més,  crec que les reflexions han anat per altres verals. El fet comença a ser preocupant i pot acabar per despistar a la base electoral cridada a votar i als reagrupats  que se’ls hi demana un plus d’ adhesió inquebrantable que comença a ser inquietant. Si bé es cert que es donen algunes de les condicions objectives perquè una candidatura plural de les característiques esmentades tingués èxit, algunes errades poden entorpir-ho. Hi ha un  lideratge amb un grau de coneixement social elevat amb ganes de fer el salt. La gimnàstica col·lectiva dels referèndums  ha implicat una quantitat gens menyspreable de voluntaris de tot el país amb ganes d’ articular-se políticament. Un col·lectiu humà  de més de tres mil persones ha fet costat a Joan Carretero en una difícil, llarga, digna i honorable travessia pel desert. I finalment, existeixen unes condicions polítiques  ( retallada de l’ estatut, corrupció, crisi econòmica i l’ inici de la deslegitimació de l’ estat espanyol en la seva forma monàrquica)  que podrien consolidar un gruix electoral independentista,  amb capacitat d´influència  en el  nou escenari parlamentari i amb ganes de fixar l’ objectiu de l’estat català  en el centre del debat nacional. Tot permetria dir  que es possible constituir una força política clarament independentista que sigui al mateix temps una alternativa real i creïble. Però les improvisacions de darrera hora amb tics poc participatius més que acostar-nos  a l’ objectiu, l’ allunya. Comprenc que hi ha qui es pugui posar nerviós pel fet que les enquestes posin a Reagrupament tant lluny de l´objectiu, però precisament per això seria convenient veure  que només la suma de la base social de Reagrupament unida amb altres grups, principalment  amb la gent de les consultes i el pes mediàtic de Laporta , es la millor, per no dir l’ única estratègia possible, però de cap manera les floridures de darrera hora.  Es la  materialització d’aquesta gran coalició el que hauria de se el principal eix d’ actuació i no certes jugades de curta volada que pot fer desencarrilar un projecte nascut amb tant d’ esforç. La gran coalició independentista, hauria de néixer el més aviat possible amb  voluntat d’agrupar importants sectors abstencionistes i  recollir els fruits de la davallada que tindrà ERC i així evitar que només CIU aparegui com la única força catalanista possible per bona part de l’electorat. Un altre, de base clarament independentista, es possible si esmerçem entre tots més intel·ligència i generositat. Això era el que reclamava  Joan Carretero fa un any  en el seu article “Patriotisme i Dignitat”.

Com a membre de Reagrupament Mataró, vaig demanar a l’ artista Pere Màrtir Brasó, donés una de les seves obres per a recollir fons  per ajudar a finançar la campanya del referèndum per a la independència organitzat  per la plataforma “Mataró Decideix”. Va acceptar-ho immediatament i ara ja en tenim el resultat amb el títol “Volant cap a la independència” (Els colors de la fotografia no li fan justícia i s’adiuen poc amb la realitat del quadre). Es diu  dels artistes que són gent especial i singular. De ben segur per això en Pere Màrtir diu (ell sabrà el que hi ha de veritat) que una avantpassada seva estigué casada amb un fill de Rafael de Casanova. Que un del seus parents llunyans fou abat de Montserrat. Un besavi pilot d’ un dels vaixells que navegaven pel Mississipí i que un oncle avi de vida llicenciosa va aconseguir còrrer un dels primers “Tour” de França. Explica que fou abduït per un OVNI; que  ha treballat en una plataforma petrolífera; estigué enrolat en submarins i vaixells de càrrega i sobre tot que ha estat durant molts anys – masses! –  un treballador de la  banca. Ja enretirat  d’aquests afers laborals – amb el sentit més pujolià del terme – ara només pinta, dibuixa i somia i pretén ser  un artista  compromés amb el  seu temps  amb una manifesta i activa voluntat de ser-hi present. 

Queden quatre setmanes, pel sant tornem-hi de de cada any a Ciutadella. Pels catalans continentals que  no podem gaudir dels preparatius de sa festa,  aquí teniu  el cartell d’ enguany, que el seus autors Josep Bagur i Pep Torrent han anomenat “Diàleg de mans”.  L’aliança d’un fotògraf i un pintor ha donat lloc a un cartell que amb  el fons d’una fotografia en blanc i negre del caragol des Born, hi han dibuixades les mans del poble de Ciutadella  i de molts foranis que en aquelles dades viuen intensament sa festa. Comença doncs el compte enrera. Caixers, cavalls, poble, amics, emoció, arrelament al país, tradició i moltíssima sensualitat que ben barrejat, mostra any rera any el que són les Festes de Sant Joan, definidor de la personalitat dels ciutadallencs, que mostren acaronant cavalls o simplement acompanyant els caixers, en una voràgine inexplicable de sentiments. Es mou se sent……..

La sortida prevista per la segona Pasqüa era anar de Prats  a Fontanera. Un desnivell de gairebé  nou-cents metres, que ens serviria per fer treballar els cavalls de valent i preparar-los  per properes sortides  més ambicioses. Després d’ensellar els animals, sortim a les nou del matí i ens dirigim cap el Molí de Prats per des d’  aquí travessar el Segre pel lloc més adient, ja que enguany  el riu baixa molt caudelós i ocupa tota l’ amplada de la llera, el que ens fa  anar amb cura per no remullar-nos o tenir un ensurt. A l’ altre banda  trobem el camí de Sant Jaume, que transcorre per davant de l’ ermita de Quadres i que no deixarem fins el  Molí de Ger, des d’on ens desviem i seguim el rierol que ens  acosta a la població de Ger. Ara només ens cal continuar pel bonic camí del Torrent de les Valls – molt ben senyalitzat -que  ens enfila muntanya amunt  en direcció a Niula. Al cap d´uns vint minuts, els corriol es bifurca. Deixem el de la dreta i continuem amunt fins a trobar una antiga casa de pagés, avui deshabitada. Estem a Coforn, des d’on surt un ample camí  que si el seguíssim ens portaría a Montmalús. Decidim carenejar pel Serrat dels Cortals Blancs, fent zigues zagues tot creuant  la ruta forestal que es dirigeix al Refugi de Cabanellas.  Continuem pel dret,  resseguint ara la Serra de Cabanella, fins  a prop del Puig Peransau que dona entrada al pla de Fontanella. Després d´obrir i tancar un pas pel bestiar, en cinc minuts  arribem  a  la zona de serveis de l’ estació d´esquí de fons. Hem tardat aproximadament unes dues hores i trenta minuts des de l’ inici. Després d’un breu descans, tornem pel mateix lloc. Dues hores més, de llarga i entretinguda baixada.

El diari La Vanguardia ha sorprés aquesta setmana  als seus lectors, amb la publicació del resultat de dues enquestes electorals, de resultats aparentment contradictoris. Si diumenge l’enquesta publicada pronosticava la victòria àmplia de CIU, amb pèrdua de la majoria del tripartit, sense que això suposés un terratrèmol en el mapa polític català ja que no atorgava cap possibilitat  a una nova força independentista, a mitja setmana publicava que al voltant d’un 37% dels electors optarien per la independència en un referèndum vinculant. Encara que en aparença no ho sembli, no són de cap manera contradictoris allò que els dos resultats expressen. Deia Gramsci que  la crisi d`un sistema es produeix “quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer” i és en aquesta situació on ara ens trobem. La més que previsible victòria de CIU i els possibles migrats resultats d’una proposta independentista “diferent”, pot maquillar conjunturalment el problema de fons que té el catalanisme parlamentari fins ara conegut, però no amagar allò que es manifestarà, amb més  contundència que mai, en els propers anys. El catalanisme, si no vol perdre la força modernitzadora que ha tingut durant més d´un segle i per tant influència social i electoral, haurà de renovar a fons els seus postulats programàtics, abandonant la vella idea que el seu objectiu es regenerar l’estat espanyol fent-lo més plural,  per dirigir tots els seus esforços en la necessitat de construir l’ estat català. Aquest objectiu pot endarrerir-se si l’ independentisme democràtic no aconsegueix reforçar-se electoralment. D’aquí la gran responsabilitat històrica que tenen al davant aquells que fins ara es  veien cridats a articular aquest nou espai, sinó s’ esforçen ben aviat a fer possible una articulació progràmatica viable i renovadora, que forçosament hauria de convergir en una nova oferta electoral amb inequívoca voluntat de participar en un govern amb  la resta de forces catalanistes, que posi les bases d’ aquest nou estat  europeu.

Hem decidit anar a terra de remences, atrets pel que fou la primera revolta organitzada  de pagesos que va aconseguir que una disposició reial abolís la servitud de la gleva  que els obligava a no poder abandonar  ni el mas ni les terres. La Garrotxa, part del Ripollès, Osona i la Selva foren les terres on la sublevació fou més important i el Puigsacalm una de les muntanyes més singulars d’ aquest territori. El topònim té un origen pre-romànic i és molt estès per diferents indrets del nostre país – Pla de la calma , Roc de la calma, Calm agre -, amb  un significat que trobem adient en el lloc on es emprat. Segons Joan Coromines significa, “altiplanície”, “plana alterosa i aglevada dalt d’una muntanya”. Sortim de Joanetes a dos quarts de nou del matí, en  direcció a ponent. No hem de prendre el camí que va per les Olletes sinó un altre que ens portarà primer al Puig de Sa Devesa i després al Puig del Soi. Seguirem per la carena fins trobar un gran rocal anomenat Barret o Bolet. El camí  de l’ esquera  ens portaria a la canal dels ganxos. El de la dreta a la Canal Fosca, a través de la qual arribarem a Santa Magadalena. Es tracta d’ una pujada molt entretinguda i ara relliscosa per la pluja caiguda durant els darrers dies. Com que es troba molt ben equipada, arribem a dalt sense cap problema. Baixem a l’ermita i refugi del mateix nom, per endinsar-nos a través d’un magnífic bosc,  humit,  farcit de falgueres i boixos  que amb pujada constant  ens porta al Puig dels Llobs i finalment al Puigsacalm.  Les vistes són esplèndides i el Pirineu avui ens sorpren amb un gruix de neu molt important. Quan decidim continuar cap el Coll de Bracons, comença a plovisquejar. Des dels Rasos de Menter i  la Font Tornadissa, entrem dins l’obaga  d’un bosc de faig on, cau una petita pedregada. Arribem al Coll de Bracons a  un quart de dues  i tornem a Joanetes per l’ antiga carretera. Quin país!
 

Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l’Estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides. I l’aplicació durant un quart de segle de l’Estatut de 1979 i els gairebé quatre anys de vigència de l’Estatut de 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món i tal com ha evolucionat la nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la Nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça. Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal. Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya i els pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l’especificitat catalana requereix. Respectem profundament l’opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible és constitueixi pacíficament, per via de referèndum, en un estat independent integrat directament en la Unió Europea. I només  aleshores, alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat. No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper Novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això, els sota signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència. La celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens. Sabem que no és fàcil superar  les legítimes diferències existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho perquè estem convençuts que, amb la unitat, la independència és possible. I és la única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya, I establir els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat.

Han  passat trenta anys i les aparents certeses dels anys vuitanta han quedat molt enrera potser fins i tot massa, el que produeix  una barreja de vertígen,  melangia i orgull al  comprobar que tot i els entrebancs, el dolor , l´agror i la tristesa , també hi ha hagut  alegria, complaença i satisfacció per la  feina feta. En tota família, encara que sigui “especial”, cadascú hi té el seu paper,  els fills també. El més gran, acostuma a ser un  mirall pels petits i un suport moral pels pares. Al menys és el que ara se’m fa present quan recordo que en els moments difícils – potser sense ser-ne conscient -, ens ha ajudat a no perdre la bruíxola vital, el que no és poc. Tot i que no ho aparenti, té un  elevat sentit del deure i de la responsabilitat. Amant del  risc controlat. Viatger per ofici i per afició. Excessivament pràctic i pragmàtic, el que l’ allunya d’ idealismes que considera poc útils.  Tot i que  per ofici, es mou amunt i avall, de Nord  a Sud  i d’ est a l’ oest,  conserva un fort sentit d’ arrelament  cap allò que considera propi i per tant especial i singular. Suposo que els estius a Menorca i Camprodon  tenen molt a veure, amb aquest dosi de patriotisme que inconscientment arrossega.

Per molts anys Pol!.

PD: La fotografia és de la travessa d’ Ull de Ter a Núria feta a l´any 1990,  celebrant el naixement d’en Jan.

La cancó és de Sopa de Cabra.

http://www.youtube.com/watch?v=3Yl_9YMAJEo

Les iniciatives legislatives a favor d’un referèndum d’autodeterminació vinculant, les consultes per la independència, les manifestacions de sobiranisme i les anades a Brusel·les  o a Ginebra són importats instruments de mobilització i de concienciació, però tot i ser necessaris per avançar no són suficients. En aquests darrer any el sobiranisme social i cívic  ha demostrat el seu potencial, però també ha mostrat el seu punt més dèbil: No decidir-se a fer el salt a la política parlamentària. A cinc o sis mesos de les eleccions,  la candidatura transversal no té encara una estructuració estable i unitària, ni  tampoc un programa de mínims, el que li  resta possibilitats de convertir-se en una força parlamentària central en la política catalana dels propers anys. El que està posant en evidència aquest sobiranisme cívic es que si no aconsegueix materialitzar amb poc temps aquest nou projecte polític, pot generar molta frustració. Qui podria haver dinamitzat aquest projecte, no sembla que  hagi trobat la forma de fer-ho, atrapat entre els que practiquen un inmadur  fonamentalisme patriòtic i els que esperen  que tot ho resolgui un lideratge  messiànic amb només un bon equip de assessors i “spins” doctors.   Ni una cosa ni l’altre sembla suficient. Només en situacions  històriques molt excepcionals ha estat possible  crear un projecte  guanyador amb tant poc temps i amb fonaments tan dispars. Tenim un independentisme cívic i social cada vegada més fort, però no hem aconseguit encara bastir un projecte polític amb suficient “punch”  i força electoral.  Només espero, que els soldats no s’ hagin allunyat d’ell (César)  durant la marxa. “Milites in itinere ab eo discedunt”.

El  PSC mataroní finalment s’ ha fet enrera en la moció que donava suport a la consulta per la independència que promou “Mataró decideix”. Les pressions de la direcció han  acabat per fer forat i han fet desdir als regidors socialistes del pas que anaven a donar. La resta de grups  favorables, a excepció del regidor de la CUP, han preferit votar la moció descafeïnada proposada a darrera hora pel grup socialista, sense adonar-se que era la seva  una mostra de sotmetiment a la voluntat  del PSC.  Tot plegat una cas ben curiós de manca d´autonomia d´uns regidors que amb això demostren  el seu poc criteri  i capacitat de decisió i  que han preferit sometre’s – ells sabran perquè -, a les pressions rebudes  de dalt, abans de donar un  petit pas  endavant, atès que la moció proposada inicialment de ben segur no era massa més. Segurament algun dels regidors presents pagarà els plats trencats, per no haver frenat a temps allò que  al carrer Nicaragua no s’ ha vist  mai en bons ulls. De moment  el portaveu socialista al consistori mataroní, a corre cuita,  ha reconegut  “l’error” del seu grup al secundar l’anterior proposta perquè segons diu es pot haver interpretat que el PSC estava a favor de la consulta i mai ha estat  així. Més clar l’ aigua.

A vegades l’ estupidesa humana fa dir coses sense massa sentit. Els professionals de la política però, acostumen a fer una cosa diferent, utilitzen sovint  els eufemismes, amb l’ objectiu  de camuflar una realitat que així s’evita mencionar. L’eufemisme  té la virtut que fins i tot la crua realitat acabi de considerar-se completament natural. Això es el que ha fet l´Alcalde Mataró, quan de visita a l’ entorn de Can Xammar, per excusar-se de l’ estat de degradació d´un espai que ha tingut  una forta inversió pública i privada, ha dit que havia existit un “dèficit de control social”, intentant amagar  que la recuperació  de part de l’antiga muralla i els nous espais públics que s’ han aconseguit, si no ha reeixit ha estat pel  domini  que  una colla de brètols han fet de l’ espai, omplint-los  de brutícia i de “graffitis”, davant l’ actitud passiva dels serveis municipals. Diu l’ Alcalde que el fet és conseqüència d’un dèficit de control social, per així treure’s les puces de sobre, com si l’ Ajuntament que presideix no hi tingués res a veure. Darrerament la falta de projecte d’aquests socials cristians més  “progres”  que progressistes que ens manen – encara  que ells s’anomenin socialistes- , l’intenten camuflar exhibint un  lliberalisme social tronat tipus Toni Blair,  fent responsable a  la resta de ciutadans de la poca condícia amb la que ocupen democràticament  el càrrec. 

Vàrem aprofitar aquest dissabte al matí – abans de la remullada de la tarda -, per fer un tomb amb BTT pels voltants de Llívia. Un recorregut senzill de dues hores amb les continuades queixes de la petita, pels sots i els bassals d’ aigua que li impedien circular amb comoditat. A l’ endemà diumenge, vam quedar amb en “Quico” a dos quarts de nou per recollir  els cavalls al prat on pasturen. Com que es  deixen  agafar amb facilitat, sortim de Borruella (Prats i Samsor) a dos quarts de deu i pels camins de Tartera anem al poble d´Urús. Tot just a l’ entrada agafem un camí que surt a l’ esquerra de les primeres cases, que ens evita passar per la carretera asfaltada que porta a Sant Grau. Per aquest sender arribem fins on s’acaba l’asfalt i que puja  vorejant el Serrat de les Boïgues. Continuem  per la pista forestal del Bac de Montué, fins agafar una drecera que per un corriol ens porta directa al Refugi de la Pleta dels Ordiassos. Tornem a  la pista forestal, que ben aviat deixarem, fins  un altre sender, aquest  amb barrera, que ens porta a Fontllebrera. Travessem el torrent, per seguir les blanques blanques i grogues del PRC-126 i  per dins d’ un espès bosc de pi negre ens acosta a la cinglera de la  Roca d’ Urús. D’ aquí i  una altre vegada per dins de l’ombrívol bosc,  ara però  de pi roig, fins al Collet de Jovell o de Mirabó , on creuem el camí que  baixant ens portaria a Sant Grau i pujant fins a Coma Oriola. Nosaltres continuem pel sender marcat,  que amb pronunciada baixada ens porta al veïnat de Valira d`Urús  i des d’on retornem a Prats. Unes tres  hores de munta, que  ens serviran  per a preparar els  cavalls per anar molt més amunt  a mesura que el mantell blanc es vagi fonent.