Mor Joan Antoni Samaranch i s’ anuncia la instal·lació de la capella ardent al Palau de la Generalitat – governat pel tripartit val la pena recordar-ho -, i només la Comissió de la Dignitat denuncia el fet com indigne, afirmant que la Generalitat és un lloc reservat a les persones que han defensat la democràcia i Catalunya, no complint el difunt cap d’aquests requisits. Trenta-tres anys després de les primeres eleccions democràtiques, no hi ha dia que no succeeixi un fet que ens faci reflexionar sobre allò que hem anomenat transició democràtica, que fou realment la tercera restauració monàrquica i que gràcies a la pressió popular tingué una versió formalment més democràtica que les anteriors. Fins ara, hem anat enganyant al personal, relatant l’ èpica dels lluitadors per la democràcia contra el franquisme, que tot i existir no va ser suficient per a sortir guanyadors en aquell combat. El dictador va morir al llit i molts dels seus hereus van ser protagonistes d’una ruptura pactada que va donar lloc a l’ anomenat pacte constitucional. El partit que es jugava va quedar en aparent empat, tot i que qui feia les funcions d’arbitre havia estat anomenat pel propi dictador. Curiosament tres décades després, fins i tot l’ escarransit pacte és posat en qüestió pels sectors més tronats de l’eterna Espanya que fins i tot hi volen fer una lectura encara més restrictiva. Han aconseguit que bona part del poder judicial els ajudi en aquesta renovada voràgine autoritària i post franquista. Vegem-ho: El Fiscal General fa pocs dies afirmava que no calia procedir a la revisió de la sentència del President Companys ja que amb la Llei de la “Memòria històrica” ja n’hi havia prou. Poc després un Jutge admetia una querella presentada per “Falange” i altres organitzacions d’extrema dreta , contra el jutge Garzón pel sumari instruït pels crims del franquisme. La paradoxa es que Garzón com a jutge estrella mereix poca credibilitat. El seu “curriculum” està farcit de resolucions autoritàries, tot i que ha aconseguit que els “progres” se’n oblidin, per les actuacions contra dictadors com Pinochet que li ha servit per tapar les pròpies vergonyes i obtenir les ingènues ovacions de bona part de l’esquerra espanyola quan ha topat amb el franquisme sociològic amb fortes connexions familiars amb les més altes instàncies judicials. Després, un altre jutge – veure’m com acaba el seu currículum -, ha absolt els responsables del diari “Egunkaria”, únic en llengua basca, tancat fa ara set anys per una suposada vinculació amb el terrorisme, confirmant-se que l’instrucció judicial no fou tan curosa com s’ havia dit, havent-se vulnerat drets tant importants com els de defensa, llibertat d’expressió i premsa. El darrer episodi, ha estat el pronunciament dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional, imposant un nou endarreriment a la sentència de l’Estatut d’ Autonomía de Catalunya, confirmant avançadament que tenen una concepció ultraunitària de l’Estat, que s’allunya dels somnis federals dels minoritaris defensors de l’Espanya Plurinacional. Tots aquests fets, son un mirall que permet veure amb perspectiva, el que fou la realment la transició: Impunitat pel franquisme, absència de canvis reals en certes administracions, en especial la de justicia i radical incomprensió de allò que es va anomenar l’Espanya plural. L’Estat Espanyol dit constitucional, ha exhibit el seu ADN, que necessitarà ben aviat d’una profunda regeneració, que si els espanyols no fan, podria entrar en crisis arrossegant a l’institució monàrquica, que no podrà superar ni les tensions “territorials” a Catalunya i a Euskadi, ni assegurar la credibilitat democràtica i el “prestigi” internacional d’alguns poders de l’ estat – com el judicial -, que darrerament s’està mostrant impúdicament tant poc “independent” del que fou el seu passat dictatorial.
