TERCER ESPAI. EL PAPER DELS NOUS DIPUTATS INDEPENDENTISTES.
Ahir el vespre vaig començar i acabar el llibre de Jan Laporta. Es llegeix ràpid i sense dificultat i al menys serveix per a confirmar – si es que feia falta -, el salt a la política de l’ actual President del Barça, amb un partit nou, transversal, que pretén incorporar a Reagrupament i a molta més gent, per atraure al milió de vots dels catalans que diu que estan a favor d´un estat propi. Laporta es defineix políticament com a catalanista, liberal i progresista i em sembla que pretén constituir una força que ocupi la centralitat política, una espècie de convergència independentista per entendren’s. No diu el nom ni en proposa cap, però el seu anàlisi parteix del fet que es apreciable una important erosió de la legitimitat de gairebé tots els partits catalans i que ara correspon renovar-los a fons si el país vol sobreviure i tirar endavant. L’ aparició de nous partits, com el que proposa en Laporta – si fa bé les coses -, pot constituir una sèriosa advertència pel actual sistema de representació. Tal i com succeeix en altres democràcies avançades, la resposta dels actuals partits a la creixent desafecció ciutadana ha estat del tot insatisfactòria, fins a posar en qüestió la seva capacitat per respondre a les demandes de la societat. La crisis del sistema representació, tal i com a dit una persona tant poc sospitosa com el Notari López Burniol : “no es manifesta necessàriament d’una forma abrupta i immediata, sinó que pot dilatar els seus efectes letals durant un llarg període de temps (…). Un Estat pot estar moribund i continuar funcionant aparentment com si res. Però es comencen a detectar els signes de la malaltia, especialment a la perifèria que mostra ben a les clares l’absència d’un projecte compartit o comú de la immensa majoria dels ciutadans de l’Estat”. La proposta de Laporta, cada vegada més explícita neix en aquest context, en que també compta una crisis econòmica molt greu i al que s’ hi pot afegir la possibilitat que hi hagi una sentència que doni el tret de gràcia a l’ edifici constitucional. A les nacions perifèriques de l’ estat, es comença a posar en dubte el model institucional de l’estat, el model territorial i un sistema de representació política que ha estat útil per a consolidar el “règim” de la restauració monàrquica, però que trenta anys després ja no s’adapta bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial d’allò que afecta a la política. Totes aquestes coses, podrien accelerar la crisis el sistema de representació. Però l’ “statu quo” pot encara recuperar l’ iniciativa i a Catalunya hi la possibilitat de la sociovergència, el que explica els recents moviments de Montilla i de certs sectors de Convergència. Potser per això la proposta de Laporta intenta no fer sang amb els actuals grups parlamentaris d’obediència catalana i sense dir-ho, defensa un gran acord nacional, ja que més enllà de les declaracions unilaterals d´independència que hauria de proclamar el Parlament, la primera decissió dels nous diputats independentistes, serà la de votar el color del govern, decissió que caldrà fer d’ acord amb l’ interés nacional. El temps ens dirà si el nou partit independentista que en Jan Laporta ens proposa donarà els seus fruïts o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà massa a allò que tard o d’hora succeirà.