JORDI SURINYACH

No estic trist,  tampoc cansat, decebut o de mala llet.  En tot cas, convençut que hi ha encara massa estupidesa humana, per no adonar-se de que estem en un  moment històric en el que es possible donar un pas endavant, si construïm un projecte basat en la generositat, la pluralitat i sobre tot en l’eficàcia. Per tant, prescindint del fonamentalisme que ens allunya de la realitat, assumint un cert pragmatisme, essent conscients que qualsevol organització que vulgui ser útil  ha de  fer compatible els processos de democràcia interna amb l’ eficàcia.  I això no suposa justificar la “partitocràcia”, quins mals són tots uns altres, sinó acceptant que un  moviment generador de canvis necessita dels millors, del lideratges morals, però sobre tot dels electorals que sumen sufragis. L’actual direcció de Reagrupament no ho ha sabut entendre i ha  comés greus errors de càlculs, massa desconcertats per la importància i les expectatives que el mateix moviment  havia generat. El fenòmen “Laporta” no s’ha sabut explicar als associats i tampoc s’ha tingut una posició intel·ligent amb tot el que feia referència als moviments incipients, però fàcilment assumibles, com els de “Suma Independentista” o l’entorn organitzatiu generat per les “plurals” consultes. Masses fronts oberts per una direcció que després de l’ Assemblea constitutiva ha dubtat sobre el que s’ havia de fer, intentant resoldre l’ entrellat amb una fugida endavant, convocant una Assemblea de Primàries, sense tenir clar ni el rumb polític del moviment, ni com s´havia de fer tot plegat, ni quin el  resultat que es pretenia, quan encara faltava per aclarir algunes de les incògnites més importants per l’èxit de la candidatura transversal que es promovia i que per art d´encanteri semblava que havia esdevingut exclusivament la candidatura dels associats a Reagrupament, cosa que per definició era contradictori amb la pròpia voluntat fundacional.  Potser la crisi té aspectes positius  i encara  no està tot perdut, si aprenem que ens cal més  claredat programàtica i estratègica per a promoure la candidatura plural que defensi la declaració unilateral  d’ independència en el proper Parlament, però també assumint, amb tots els riscos, allò que vol  la majoria del país dels  seus representants electes. L’independentisme democràtic ha de definir-se amb més claredat, sense renunciar a  participar activament en un futur govern patriòtic i no només decidir el seu color per omissió.  El somni, malgrat tot, encara és possible.    

He deixat passar gairebé una setmana per poder parlar, amb prudència i  amb el necessari respecte a les creences de cadascú, dels actes de beatificació del Dr. Josep Samsó celebrats el passat dissabte a la Basílica de Santa Maria de Mataró amb participació – perdoneu que utilitzi el lèxic d’ una etapa històrica que pensava superada -, tant de les autoritats eclesiàstiques com de les civils. L’ acte era tant important com singular, doncs es celebrava en la mateixa parròquia on havia exercit el beat i  es presentava  com un acte de reconciliació amb voluntat d’acabar de superar l’antic conflicte religiós, que fou un dels principals problemes polítics i socials del primer terç del segle vint. Correspon únicament als practicants de la religió catòlica, majoritària a la societat catalana, valorar els actius morals que els ha portat a promoure el procés de beatificació. Els agnòstics faríem bé de no entrar en qüestions que òbviament ens són alienes, fet que no impedeix assenyalar que es podía haver  tingut diferents  motius per a fer-ho,entre d’altres els directament relacionats amb el seu assassinat per milicians partidaris d’ una revolució social  amb fort contingut anticlerical.

Amb tot el respecte pels assistents a l’ acte, que no dubto hi anaren amb una íntima i forta convicció, no he pogut evitar pensar que es tractava de la “torna”, als homenatges als que igualment havien estat assassinats pels feixistes sublevats i que a Mataró tenen  noms propis i que ajuden a reflexionar sobre el que suposa una societat fortament dividida i confrontada i per tant a desmitificar molts dels qui foren els seus principals actors. En el cas del Dr. Samsó, potser perquè el propi procés de beatificació hi obliga, els promotors han destacat el seu testimoni més evàngelic, intentant maquilllar la realitat d’un personatge més polièdric, envoltat de clars obscurs i de certa polèmica.  No acabo d’ entendre, com han preferit l’ hagiografia, que l’ anàlisis objectiu, optant per deixar de banda episodis que amb molt, poc  o gens fonament, podien enfosquir el procés. Tot plegat , sense massa reflexió històrica i amb una posada  en escena d’  una sospitosa unanimitat  sobre el que era correcte dir, silenciant o amagant qualsevol dubte  o interrogant. El Dr. Samsó, és la representació més fidel dels religiosos que van viure en directe i en primera persona, que la religió catòlica perdés la condició de culte oficial d’ un estat monàrquic, en que  les altres confessions eren només  tolerades i  tenien legalment prohibida qualsevol manifestació pública. D’ una església que fins a la proclamació de la República  detentava un important poder ideològic, amb el monopoli gairebé total de l’ensenyament, imposant la  seva moral en la vida dels ciutadans i donant suport a les opcions polítiques més carques i conservadores. La República va proclamar la complerta separació de l’  Església i Estat. Va legislar sobre el matrimoni civil i el divorci. Garantir la llibertat de cultes. Secularitzar els cementiris i finalment va aprovar la Llei de Congregacions Religioses, que els hi  prohibia exercir l’ensenyament,  suprimint del pressupost públic les partides destinades al manteniment del clergat. Fets que acabaren confrontant  a bona part de l’ església catòlica amb les instituciones republicanes,  radicalitzant les posicions d’ambdues bandes, que expliquen  – però de cap manera justifiquen – que els sectors més radicalitzats i clarament anticlericals es declaressin hostils a l’església com a institució i utilitzant el buit de poder, practiquessin una injustificable violència  amb crema d’ edificis de culte i  assassinat de religiosos, entre ells el del Dr. Samsó. L’ ara beat fou víctima no només de les mans assassines d’ aquests  pretesos revolucionaris, sinò també de ser el representant d´una esglèsia que majoritàriament va fer mans i mànigues, per aconseguir que els seus fidels s’ allunyessin de la República, aprofundint-se així la radicalitat d’un conflicte igualment alimentat per l’anticlericalisme. Tinc dubtes sobre si el procés de beatificació presentat con un acte de reconciliació, hagi servit per explicar  la  història personal del beat, que tenia les contradiccions pròpies de tota condició humana, potser perquè l’ objectiu de la jerarquia eclesial era tot un altre,  més coherent  amb  el retorn a cert integrisme religiós. El que més em sobta es  que  els sectors més progressistes del cristianisme, ben representats en el govern municipal mataroní no hagin entés la jugada. Com fa anys va dir un famós teològ, si jesucrist ha estat novament cruxifixat, potser el Dr. Samsó ha estat una altre vegada víctima d’un procés promogut pels qui volen recuperar l’ hegemonia moral i cultural perduda,  en una societat que havia donat fins ara passos de gegant  cap a la seva completa laicització.  

Fa temps que tenia ganes de trescar per l’ Alt Berguedà. La Serra d´Ensija i el cim de la Gallina Pelada (o Cap de Llitzet) era l’ excusa perfecta per a fer-ho. El pas per l’ antiga comarca minera, sempre em porta la memòria la història vital de l’ àvia materna que no vaig conèixer. Filla  de la Pobla de Lillet, fou acollida pels benestants  “oncles de Camprodon” aconseguint així una infància més plàcida que la resta dels seus parents berguedans que de ben joves tenien gairebé com a única sortida el treball a la mina. L’Alt Berguedà té moltes històries d’ explotació i patiment humà que ha deixat marques ben evidents en el paisatge. A un quart de vuit del matí , sortim de Mataró amb la companyia de l´Aina, la Núria i l’ Abdiel amb direcció a Saldes. Passat el poble  ens dirigim cap  a la pista  que surt del coll de la Trapa fins a la Pleta de la Vila on deixem el cotxe. Començem a caminar per l’ ampla pista nevada  que a l’ estiu porta al Coll de Pradell i un quilòmetre més amunt ens trobem la cruïlla de la Font Freda. Només cal seguir les marques grogues i blanques, que   ens  enfilen pel mig del bosc de pi,  fins  arribar al Pla d’ Ensija, just davant del Cim de la Creu de Ferro. Més a l’ esquerra el Serrat Voltor, a  la dreta, resseguint la carena  es veu el cim de la Gallina Pelada. Anem, ara planejant, cap el Refugi  de la FEEC i d´aquí fent una pujada suau, arribem el cim que té unes vistes espectaculars: El Pedraforca, la  Serra del Cadí, les Penyes altes del Moixeró, els cims d’ Andorra, El Carlit, la Tossa, el Puigllançada i el Puigmal. també veiem el  Montseny, Montserrat i ben a prop ,  just davant , els Rasos de Peguera i el Port del Comte. La pujada amb raquetes ha estat força còmoda, no serà el mateix de tornada on en certs trams, trobarem en  falta els grampons. La neu s’ha endurit i glaçat. Tot plegat ha fet que el cámí de tornada fos més llarga del que havíem previst tot i fer-ho  pel mateix lloc. Arribats a la pleta , ens adonem de l’ atracció  singular i “esotèrica” dels Pollegons del Pedraforca, que de ben segur ens farà tornar-hi.  Quin país!

L’ acte  socialista d´ahir a Mataró, en la que l’ alcalde Baron va intentar treure’s les  puces de sobre,  en tot l’ afer de la querella del Ministeri Fiscal per la nau de Can Fàbregas evidencia debilitat,  confusió i aïllament. Debilitat,  doncs reunir a tota la parròquia de militants , amics i saludats a Can Palauet  ( un espai més aviat petit que s´omple amb un centenar i escaig de persones), sense la presència de representants significats dels  socis de govern o de la societat civil mataronina i amb ausències destacades d’ antics regidors socialistes ho confirma. Confussió, perquè més que tancar files, el que calia fer era aclarir públicament els dubtes, per allunyar qualsevol sospita de perquè el jutge ha imputat a altres membres del govern que inicialment no apareixien en la querella, explicant amb pels i senyals qui sóns els privats que s’ han embutxacat la plusvàlua que les diferents transmissions han generat. Finalment aïllament, no tan sols perquè els socis republicans han expressat a corre cuita els seus hipòcrites dubtes, sinò perque els electes imputats s’ han intentat amagar darrera les faldilles de l’ operador comercial, fent aparèixer als seus adversaris, com a  únics responsables que el “Corte Ingles” pugui no  venir a Mataró. Excusa hipòcrita que ofèn l´intel·ligència, doncs el debat no ha estat  mai aquest,  sinò com s’entén el principi de  seguretat jurídica i el  que suposa d’ igualtat de tots  davant la llei. L’ Ajuntament no es pot saltar i modificar “pel morro” les  normes  que aprova. Amagar-ho  i excusar-se amb l´operador  comercial, no solament és fer carantoines al poderós  sinó que és el resultat d’un  tarannà provincià que hauríen d’ haver superat fa temps. “El Corte Ingles”,  vindrà en funció dels seus anàlisis i prospectives del mercat local i comercial i no pels afalacs que el govern del  comú  estúpidament li faci. Tot plegat m´ha fet recordar  la pel·lícula de Berlanga  “Bienvenido Mr. Marshall” i la pàgina períodística “Celtiberia Show”  que Carandell signava a la desapareguda revista “Triumfo”.  Ben trist tot plegat!     

L’anunci de l´alcalde Barcelona, proposant organitzar l’Olímpiada d’hivern de l’ any 2022, ha deixat a mig país  bocabadat i a l’ altre mig estupefacte, pel que suposa de manca absoluta d´imaginació ( Portabella dixit ) i desesperació electoral com han denunciat els convergents. A banda de l’ equivocat model territorial que hi ha darrera de  la proposta, no sembla que li correspongui a l’ Alcalde de la capital de Catalunya, liderar el possible desenvolupament de les comarques del Pirineu, amb un esdeveniment olímpic que s’ ha de fer gairebé tot en un entorn natural i   que organitzat amb ulls capitalins seria molt poc sostenible. Entendria una olimpíada pirinenca encapçalada des del territori – Andorra seria la millor opció per obtenir la col·laboració de les dues vessants pirenaiques-, tot i els  i riscos  que igualment suposaria pel Pirineu, amb qui seria també  exigible el compliment de mesures de protecció mediambientals, en defensa d’ un  espai  que ha estat greument alterat en els darrers anys. Donar suport a la proposta de l’alcalde d’una metròpoli,  allunyada   culturalment i geogràficament  del pirineu, sense reflexionar-hi abans, és una olímpica fugida endavant, que a part de  donar aire a un alcalde políticament perdedor,  legitimitaria un model de país  que  voldria convertir els territoris de muntanya en un gran  parc temàtic.

Diu el Fiscal que  l’ edifici industrial de Can Fabregas i de Caralt a la ciutat de Mataró , que fins fa ben poc era visible al carrer Biada, malgrat el que se’ns havia dit, encara estava protegit pel pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Cultural  amb la seva màxima categoria i que per tant  no podia ser alterat, modificat,   ni molt menys desmuntat a peces. Aquest  conjunt fabril, bé cultural d’interès local, segons el Pla General de Mataró  només podia perdre aquesta condició si així ho decidia l’ Ajuntament de Mataró, amb l´informe previ i favorable del Departament de Cultura de la Generalitat. Diu el Fiscal,  que el tràmit no es  va acabar de fer i que l’ Ajuntament no va poder  justificar que hagués  perdut  els  valors històrics i culturals que  la mateixa Corporació,  fa d’ això  set anys,  li havia reconegut. Tot plegat, no va impedir que es tramitéssim nous instruments urbanístics aprovats  sota la  condició que  es modifiquès el règim de protecció. Diu el Fiscal que res d’això ha  succeït. Que les modificacions urbanístiques tramitades i el Decret d’Alcaldía aprovant definitivament el projecte d´urbanització  que donava empar al desmuntatge i  transport dels trossos suposaren l´infracció de la norma protectora. Diu el Fiscal que dipositar-ho en una parcel·la de sol no urbanitzable (sol agrícola protegit) del municipi, al haver necessitat la construcció de  rampes, talusos i esplanades,  lesiona els valors agrícoles i ambientals  que les normes del Pla General volen protegir. Digui el que digui el  Fiscal, tot el procés ha estat molt mal fet. La llei és igual per a tots,  també el dret a la presumpció d´inocència que  cal respectar, si bé això no impedeix que el comú pugui criticar amb duresa  la gestió política i administrativa dels regidors mataronins,  que  han fet possible aquest desgavell amb el seu vot.

Els mateixos que intentaven fa tres anys  fer-se la foto amb en Jan Laporta ara l’acusen de populisme, per haver manifestat en una entrevista que està estudiant presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya com a candidat  a la Presidència de la Generalitat. La decisió del President del Barça, si bé no ha sorprès a ningú, es la confirmació que el mapa polític s’està movent i que es donen les condicions per a la creació d’un tercer espai clarament independentista, amb voluntat de centralitat política, que proposi un nou model que trenqui les regles del joc  entre Catalunya i l’ Estat Espanyol, nascudes a la transició i que  tingui com a punts principals del seu  programa la independència i la regeneració democràtica. Més enllà del que cadascú pensi sobre el tarannà i personalitat de  Jan Laporta, dels seus encerts i errades com a dirigent esportiu, tot plegat confirma que  l’independentisme està fent forat dins la societat catalana, quan tot un President del Barça – agradi o no l’ entitat esportiva més important del país-, es proposa encapçalar aquest espai. Encara que el personatge sigui polèmic i polièdric,  seria un estúpides que l’independentisme, fins avui més un estat d’ ànim que una organització política forta i disciplinada, no hi veiés una oportunitat d’or  per a  reforçar-se com a projecte creïble, seriós i alternatiu amb  una ferma voluntat d’ esdevenir majoritari. Laporta al front d’aquesta candidatura, de ben segur tindria molts detractors, però permetria incorporar molts votants sobiranistes que practiquen l’ abstenció, potenciar la participació dels electors més joves, reforçar i donar a conèixer una nova marca electoral clarament independentista, atraure electors descontents amb CIU i ERC, forçar el vot útil de bona part del radicalisme independentista  i fins  i tot decidir al seu favor a  votants d’altres partits no sobiranistes. Estic segur que l’ adició donaria millor resultat que la pèrdua  de  vots dels qui no agrada el personatge. La presència de Jan Laporta pot dinanitzar el mapa polític català fins alterar-lo  i això és  el que més preocupa als partits del sistema. Per tant, si finalment es posar al davant del  tercer espai – avui encara  un magma divers, poc organitzat, recelós, plural, amb més cap que barrets -, és una molt bona notícia pel país.  En aquest magma inestable hi ha  qui des de fa  temps ha anat organitzant-se amb una proposta clara i creïble: Configurar una candidatura àmplia i plural amb voluntat de proclamar la Declaració unilateral d’independència. Es tracta de  Reagrupament , que té amb Joan Carretero un  lideratge fort. Els que recelaven del metge de Puigcerdà, han intentat darrerament “negociar” les condicions de la futura candidatura, amb un manifest anomenat “Suma Independència”, aconseguint obtenir un  miler d’ adhesions, que no és que siguin molts, però que ja sumen més que els  promotors del manifest. Tant Reagrupament com Suma independència, han  manifestat la seva voluntat de  acollir a Jan Laporta, com a  candidat a la Presidència de la Generalitat d’ una nova força o coalició independentista. La resposta  donada d’estar disposat a jugar amb amb unes sigles noves, suposa l’acceptació del repte. Es  del tot lògic que Jan Laporta , que és qui més s’ hi pot acaba  jugant, es vulgui protegir  constituint una nova força política amb els seus seguidors, per després  intentar la formació d’ una gran coalició independentista, en la que hi participi tothom. Que hagi consultat a professionals d’estratègia política per veure si és possible fer “a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un estat propi”, ho confirma.  Tot i que no soc partidari de la ciència ficció, crec que Laporta ha fet el primer acte de candidat del nou pol sobiranista. Els seus assesors  són els mateixos que els de Reagrupament, pel que no veig possible que aconsellin a cadascú coses diferents. Per organitzar aquest nou Pol, caldrà que Reagrupament  s’acabi per organitzar territorialment a tots els municipis de més de dos mil habitants del país, esdevenint així la columna vertebral, al confirmar-se com el grup  més fort en afiliats, més ben  estructurat i desplegat  en el conjunt del territori. La gent del manifest, té molta tasca a fer, continuant sumant gent diversa i  dispersa, estenent arreu  la voluntat de configurar aquesta gran coalició. I finalment Jan Laporta , haurà d’agrupar a la gent que  fins ara li ha donat suport en l’ àmbit que més reconeixement social li ha donat, treballant  sobre un programa alternatiu i creïble, que contempli tant  reformes socials com les de regeneració democràtica. Si tot plegat sabem orientar-ho pel bon camí, els resultats de ben segur no es faran esperar.