JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

EL COL·LAPSE.

1

El debat sobre l’ acceptació  de la proposta de finançament, al menys  ha servit per  que algú hagi parlat  del perill de pèrdua de centralitat  dels qui s’ hi han manifestat contraris.  No ho comparteixo. El  procés negociador i la previsible sentència constitucional que ens caurà ben aviat  a sobre  consolidarà un nou tipus d’elector, el “votant frustrat“, que  evidenciarà la  pèrdua  de confiança amb els partits del sistema d’ un gruix relativament important de l’electorat catalanista,  expressant la  frustració  d’ un sector  de catalans que amb  només trenta anys de democràcia   hauran comprovat  que les  expectatives  nacionals s’ han esvaït i  que no han estat  satisfetes, pels  partits “naturals” ( CIU i  ERC) que fins ara els representaven, sense encara trobar alternatives raonables a qui donar suport  en  properes conteses.  Que hi ha pèrdua de confiança amb els partits, és  fàcilment comprovable en gairebé totes les democràcies occidentals. La singularitat a  Catalunya és que  on es pot produir més forat abstencionista és en  la bossa  dels vots catalanistes. Hi ha una espiral de “deslegitimació”  de l’ autogovern que preveu l’ estatut i ens concedeix benèvolament la Constitució  i per tant   un procés  de pèrdua  de confiança en els partits i  els seus líders que pot col·lapsar tot el sistema de partits català. Això explica que la proposta de Joan Carretero generi preocupació en l’ “establishment”. És una proposta nova i arriscada, que es dirigeix a l’ elector “frustrat”  i  que pretén alterar  el repartiment del vot catalanista, fent   entrar en crisis l’ actual  sistema de representació. Seria una ingenuïtat no veure les dificultats perquè tingui èxit. Un nou Pol Independentista amb garanties, necessita que  la gent de Reagrupament hi aporti  organització i estructura territorial, però que hi hagi qui aporti influència social i prestigi intel·lectual, per arrossegar  a molts del que ara s’ho miren amb desconfiança.

(Article que avui publica El Punt).

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

PESSONS O GARGANTILLAR (2.865).

0

Com entrenament pels “Carros de Foc”,  tenia previst  anar al Peric  el dia de  Sant Jaume. Al final ho deixo per un altre ocasió i decideixo  fer un cim andorrà, cosa que em permetrà dedicar la tarda per a comprar la “digital”, que l’ Aina vol. Deixo el cotxe a l’ aparcament de Grau Roig i m’enfilo cap el  primer llac de Pessons. El camí comença just al costat d’un dels telecadires  del Cubill.  En un quart d’hora  arribo al llac. No faré   el cim  seguint el  GR que surt del cantó esquerra de l’estany mirant Pic de Gargantillar o dels Pessons.  Opto per des de darrera del  restaurant,  seguir  un corriol que va enfilant-se per sota del Pic de Cubill, cosa que em permet caminar en solitari una bona estona i  trobar-me   un grup  de marmotes. Vaig passant llacs i quan arribo al quart o cinquè  dels estanys de la Solana, trobo les marques del GR-7,  que tot fent “ziga zagues” s’enfila de manera costeruda cap a la collada de Pessons .  A la carena,  després de consultar el mapa i parlar-ne amb un muntanyenc andorrà, sobre quin és el veritable Cim de Pessons,  decideixo mantenir el trajecte previst  dirgint-me al de l’ esquerra. Pic de  Gargantillar o Pessons (2864 m),  que és cim  més alt de la zona , deixant a la meva dreta el Pic d’Ensagents (2857 m) igualment anomenat dels Pessons, si bé una mica més baix. Com que fa un  dia és esplèndid,  puc gaudir d’una vista que comença al Canigó fins  la Pica  d’Estats i l’ Aneto,  quina  gelera permet identificar-lo clarament. De tornada aniré seguint les marques de tot el GR fins a Grau Roig.

TV MATARÓ I PANTALLA OBERTA: ÉS L’ HORA DELS ADEUS.

0

Mataró i per extensió una bona part del Maresme, compte des de fa més de 25 anys  amb una televisió de caràcter local, feta per un col·lectiu de professionals independents, amb voluntat de servei a la ciutat. No és tracta ni d’una televisió institucional, de les mal anomenades públiques,  ni tampoc d’ una televisió privada amb ànim de lucre. TELEVISIÓ DE MATARÓ, pel compromís ben explícit  de la gent que la fa,  ha estat  un mitjà d’informació comunitari  que  ha aconseguit mantenir-se en un marc d’independència, llibertat i pluralitat. El model  encara avui té   mancances, que són  fruït d´ uns mitjans tècnics limitats i d´ un dèficit estructural , que arranca del mateix inici, que  fins ara han estat en part esmenats amb dosis elevades de voluntarisme i sacrifici per la gent que hi treballa, el que es  digne d’ elogi i admiració. He col·laborat amb aquesta televisió com advocat, però també  com opinador  des de fa molts anys. Els darrers deu,  amb la participació al Pantalla Oberta. Crec que ha arribar l’hora de dir-vos adéu i aprofitar per a demanar disculpes pel meu  posat a vegades prepotent, murri, extravagant i poca-solta. M’ excuso. Només diré en defensa pròpia que es aquest un tarannà  propi de gent que tenim arrels familiars a muntanya i mantenim un sentit de l’humor que a vegades  es  poc comprensible per a la gent de la plana. Permeteu-me que m’ acomiadi , demanant a l’ audiència  que continuï ajudant a la gent que fa TV Mataró, per assolir entre tots la seva modernització i mantenir la  fidelitat de  l’ audiència. Demanaré més: Un  esforç inversor que només es pot obtenir des de la publicitat dels emprenedors privats  i l´ ajuda  institucional dels gestors públics. La gent del col·lectiu que fa TVM, però també les entitats ciutadanes a les que fins ara ha donat servei i  per extensió tots els mataronins  han de fer  el possible per evitar que  aquest procés de modernització,   no malmeti ni la independència  ni  la frescor d´ una mitjà que ha tingut la vocació permanent  de  ser el portaveu de tots. TVM no “és un canal privat”, encara que hi hagi gent influent que ho hagi dit sense pensar-hi massa. Una afirmació , tan imprudent com superficial,   mostra   una nul·la  sensibilitat  cap als qui durant anys l’ han fet possible, que espero no es repeteixi. Allò  que  van inventar els  fundadors de TVM, encapçalats per en Bis Lligonya, en Julio Simon, en Jordi Casals , en Nico del Rio  i  l’ Annà Palà,  però també pel nostre company  de tertúlia en Santi Ortega  ,  ha estat   fer una televisió local,  produïda  per a   ciutadans lliures,  diferent i  alternativa,   que ha tingut i  té  una gran transcendència en la vida local. Les televisions que coneixem amb l’ adjectiu de  privades, que alguns il·lusos van voler-hi veure la més fidedigna expressió del  pluralisme, són per desgràcia tota una altre cosa. Les que s’ anomenen públiques, han estat  utilitzades com un mecanisme més d’ influència pels governs de torn, pel que tampoc són un exemple a seguir. Experiències de televisió comunitària,  com la de Mataró,  responen  a una altre concepció  del que és la comunicació. Són locals, perquè no pretenen  per  principi imposar-se  a gran escala. Volen  recollir    el pols de la  col·lectivitat  a la que volen  servir i  ser reflex  de  la vida quotidiana  dels  veïns. A diferència de “les altres”,  fomenten la participació , enriqueixen   la vida democràtica i  asseguraren l’ expressió lliure de tots,  obrint  espais de presència i debat  ciutadà estimulant el debat col·lectiu. Els programes de TV de Mataró i entre ells Pantalla Oberta, crec que presten  un bon servei a la ciutat. Estic segur  que  entre tots trobarem  la manera que aquest model  continuï. Gràcies a l’Audiència i a  tots els companys, els presents i els que no hi son,  per aguantar-me. Que sigui per molts anys. Bones vacances i Bones Santes!. 

(Paraules de Comiat al Pantalla Oberta).

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

MÉS FUM!.

0

Amb tot això del finançament, tinc la sensació que assistim al final d’una manera d’entendre el catalanisme polític. Les dues forces parlamentàries que fins avui el representen han quedat enradats en la teranyina constitucional espanyola. Després de llargs anys de pensar que s’ avançava amb el “peix al cove”, ara coneixen els límits d’un tacticisme  que els ha embolicat en un parany del que tenen feina per sortir-se’n. Mentrestant,  l’ electorat més conseqüent  i sobiranista, s’estan adonant  que aquest   camí  no porta enlloc i que cal buscar-ne d’altres.  Que es tingui èxit, depèn  que les decisions s’ adoptin en el moment que calen. L’ administració del “temps” en política és   fonamental, però també ho és l’ existència  d’un gruix social que hi doni suport. A banda del que s’ expressa en els mitjans i del comportament majoritari dels opinadors oficials i de certs dirigents de l’ anomenada “societat civil”, que és amplificada  pels  defensors de l’ ordre, cada vegada  hi ha un grup més important dins  la societat catalana, que valora molt negativament el nou  acord del finançament. L’economista Xavier Sala Martin,  ha gosat posar-hi un exemple ” Si, desprès d’una gran negociació, el Sheriff de Nottingham, arriba a un acord de que només et robarà 50 quan tradicionalment et robava 100, i si, arribat el dia de complir, et diu que ha canviat d’opinió i només et robarà 80, tu, que has de fer? Celebrar que et roben 20 menys que abans o emprenyar-te perquè el Sheriff es un lladre compulsiu que no compleix el que promet? Es pot marxar del bosc de Sherwood?.  Sortir de la ratera, en paraules de Salvador Cardus, es on rau  la solució a bona part dels nostres actuals problemes. Es tracta de teixir la nostre pròpia teranyina de forma perseverant,  intel·ligent i  pacient sense renunciar ni als principis ni a la coherència.  Això suposa ara,  no deixar-se portar  per l’ estúpid entusiasme  amb que alguns han rebut el nou  acord de finançament.  Digui el que es digui, no se’ns ha ofert un   nou model, ja que es consolida la dependència financera de la Generalitat i de propina s’ incompleix  el vigent Estatut. Els diners  que reberem  continuaran  depenen en  exclusiva de la quantitat total que Espanya vulgui destinar a les comunitats de règim comú, entre elles Catalunya. Les xifres donades per Saura, Puigcercós i Castells són una suposició,  sense masses  garanties de compliment  que no han estat confirmades per la ministra. No es garanteix el principi d’ordinalitat ni el sistema  és transparent.  El dèficit fiscal de Catalunya continuarà ,  doncs el model  aprovat no conté cap garantia  que el redueixi. El camí  que cal encetar per sortir de l’ atzucac constitucional, en que el catalanisme parlamentari  ens ha posat – uns abans  i altres després -és  ben diferent.  Sense deixar-nos entabanar, ens cal primer reagrupar-nos, passar revista a les nostres forces, sumar nous aliats, agafar empenta i  finalment decidir-nos a saltar la paret… Sembla que se’ns ha girat feina!.

http://www.youtube.com/watch?v=il2i1yn0OfI&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=97fr1nztoAo&feature=related

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

FUM! FUM! FUM!.

0

Dissabte començava un cap de setmana farcit de gesticulacions per part de la direcció republicana, que em va fer témer el pitjor. Finalment  el pronòstic, ahir diumenge, va quedar confirmat. Hi haurà finançament pel 15 de Juliol i ZP s’ haurà sortit amb la seva ( a la cinquena va la vençuda!) . El govern de Catalunya, però especialment ERC,  ha acceptat una proposta de finançament fent uns càlculs aproximatoris del model proposat que no han estat  confirmats per la titular del Ministeri. Tot plegat  tan  sospitós, com que tot això succeeixi durant el cap de setmana i que es tingui el rètol preparat a Calàbria. Amb tot , cal reconèixer que  si l’ objectiu  del tripartit, era vendre una determinada imatge de coherència interna i centralitat, inicialment ho han aconseguit. La posició en que ha quedat CIU no serà en les properes setmanes còmoda. Durant un temps, es podrà dir  que el missatge  convergent s’ ha radicalitzat i que  ha actuat per  càlculs electorals, el que no sembla   de cap manera suficient per a tornar al govern. Just el problema  contrari que ara té ERC.  Escollir la centralitat, amb un intent per donar més credibilitat al seu nou cartell electoral, pot fer pagar la factura de perdre   bona part del seu electorat tradicional i a sobre no guanyar-hi res. És aquest, el resultat de cinc anys de lluites fratricides entre els dos partits   parlamentaris del catalanisme polític. Si no es van posar d’acord amb dissenyar una estratègia  conjunta de país en el procés d’ aprovació de l’estatut i així ens va anar, ara repeteixen la jugada amb un resultat que a mig termini serà escàs per a  les dues forces polítiques, oblidant la lliçó  que quan la història es repeteix és converteix en tragicomèdia. En els propers dies ens caurà a sobre  una important  operació publicitària, amb l’ argument que estem davant el millor finançament per a  Catalunya. El temps ens ho dirà. De moment no coneixem, ni l’ exactitud de les dades ni el contingut real de l’acord, ni com s’ han fet les simulacions per  a fixar l’ import de 3.855 milions en el quart any ( us adjunto sota d’ aquest apunt com ho veu la gent d’ Esquerra Independentista a qui no els hi surten els números). Em temo que si al final es confirma que el nou pacte es un miratge,  hi haurà més  descrèdit cap a l’ actual classe política catalana, que pot haver jugat  amb  el país. En un bloc he llegit  que equivocar-se és de savis, però que repetir l’ errada és d’estúpids. Ens cal, com més aviat millor construir un projecte nou si realment volem sortir del cercle viciós i esvair el fum que tenim al davant. 

Des d’Esquerra Independentista constatem que fins a un 35% de l’Executiva Nacional d’ERC (14 dels seus membres) no han donat suport al model de finançament proposat pel PSOE . Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s’hi han oposat i no han volgut participar d’una escenificació preparada a consciència des de feia dies.

En la mesura que més d’un terç de la militància d’ERC no està representada a l’Executiva Nacional, és clar que el rebuig al model de finançament pot ser majoritari entre la militància. Així, i per tal de donar compliment als Estatuts del partit, és obligatori que es convoqui el referèndum que 1114 militants van demanar perquè es pugui rebutjar un model de finançament pèssim per al nostre país.

Les raons, tal i com economistes de són nombroses:

ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d’euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d’aplicació del model només representen una reducció del 10% de l’espoli fiscal de 21.000 milions d’euros previst per a l’any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L’any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l’any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l’espoli fiscal que sofreix Catalunya.

ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l’any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102% o al 105% com s’està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s’estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l’any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d’euros per al quart any d’aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d’ingressos per impostos i l’Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d’euros en cap cas representen una reducció d’un terç del dèficit fiscal com s’ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s’assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l’any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d’aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d’Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infraestructures perquè l’Estat sempre executa un nivell d’inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Cominitat Autònoma.

INCOMPLEIX L’ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l’Estatut i que havien de corregir a l’alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d’exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d’allò que els Pressupostos Generals de l’Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L’Estatut preveu tres anys perquè el model s’apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

Països Catalans, dotze de juliol de dos mil nou.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

QUINZE DE JULIOL

1

Hi ha determinats polítics catalans, que tenen la costum de gesticular  cada vegada que preveuen que s’ han d’empassar un nou gripau de  ZP. Ens diuen,  amb cara de pocs amics, que aquesta vegada plantaran cara, per després   mirar cap un altre banda,  quan  es fa  evident  que hi haurà nou  engany.  Es per això que em fa cada vegada més basarda escoltar els seus laments. Davant la data del 15 de Juliol es repeteix la gesticulació , pel que  es possible que hi hagi nou incompliment. Ara se’ns diu que serà abans del 9 d’agost. S’ acceptarà  l’ endarreriment , amb l’ excusa d’aconseguir,  com diu el President  Montilla,  “el millor finançament de la història de Catalunya”. Seran doncs sis els terminis vençuts durant un any , fent-se palès que quan es tracta de Catalunya, a l’estat li es  ben igual que s’ incompleixi la llei. Deixant de banda els venciments i tot el que diu l’ estatut,  no es complirà el criteri d’ ordinalitat i per tant els catalans  continuarem pagant  més del que rebem. Les xifres addicionals no seran res de l’ altre món, pel que l’ espoli fiscal continuarà, fent perdre competitivitat a l’ economia catalana. Si al final, com per art d’ encanteri  s’ aconsegueix l’ acord,  tots els corifeus ens  diran  que és  millor que  el previst en el “Pacte del Majestic” – faltaria mes! –, oblidant i  amagant que  en els darrers anys la població de Catalunya ha crescut  per sobre del que era previsible  i que  l’Estat ha transferit noves competències. Ningú farà esment  a que el darrer acord de finançament, fou l’ adoptat en la norma estatutària,  que es preveia molt superior al que ara es pretén fixar. El que ens  oferirà  de ZP, serà un nova engalipada, per molt  condiment que tingui. El 15 de juliol, pot quedar com una altre  de les dates  del farsant ZP , tal vegada com  el 9 d’agost, el 17 de novembre i  el 31 de desembre de l’ any passat  o l’1 de març i el 21 de maig d’enguany. Dies en que l’ estat espanyol – com té per costum –  se’n fot de tots nosaltres.

(Article que avui publica EL PUNT)

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

“KLEENEX”.

0

Mantinc  des de fa temps que  el sistema de partits polítics català  està a punt del col·lapse, encara que no ho aparenti. Hi han símptomes però,  que la catarsi pot produir-se a mig termini. Els partits polítics a Catalunya, s’han consolidat com a mers organismes pel repartiment de càrrecs dels seus dirigents i no com els instruments útils que el país necessitava en democràcia, òrgans vius i útils per a la ciutadania  per a fer possible la  participació. El sistema de partits ha adquirit els mateixos defectes de qualsevol comunitat humana tancada en si mateixa, egoista, opaca i poc preparada per a rebre crítiques. Però el trencament de relacions entre electes i electors  comença a fer-se tant abismal , que ja s’ han començat a generar els anticossos.  Fallen els mecanismes d’intermediació entre electors i  institucions, per raó del procés de deslegitimació dels Partits del sistema (gairebé tots). Són inexistents els  òrgans de debat i de participació, el que està afectant la pròpia credibilitat de les administracions nascudes  en democràcia, principalment les més properes. Els partits han esdevingut, col·lectius tancats, on internament només  és protegeix allò que  els dirigents pensen que es correcte dir. No hi ha  espai  intern  pel lliurepensament, la crítica, la participació, la transparència, les corrents i les heterodòxies.  El concepte de democràcia interna  ha esdevingut un fet  formal  i no hi ha diferències entre els mètodes de treball dels partits del sistema, sigui quin sigui  l’ ideologia o pensament que diuen  defensar. Instal·lats en aquest estat de coses,  és lògic que predomini  la  política d’usar i llençar, que a hores d’ ara és clarament hegemònica. Els partits nascuts  durant la transició, versió espanyola o catalana, necessita de canvis radicals si es que realment es vol una regeneració democràtica que  necessitarà d’ honestedat i transparència per fer  tornar  la credibilitat. El model de representació que tenim es  del tot insostenible,  necessitant  d’un canvi radical en el comportament  dels electes i en la relació entre aquests i els electors. Caldrà per tant  noves lleis que regulin la representació de la ciutadania en les institucions i especialment d’una nova llei electoral. Qualsevol proposta de canvi ha de ser  “trencadora” en aquest  terreny. Els que pretenguin organitzar en una nova força, l’ independentisme democràtic  present en la societat catalana, per intentar convertir-la  en  majoritària,  hauran  de tenir clar que només renovant el  concepte i el model de  partit  polític i   posant en un primer ordre de prioritats, tant  la regeneració democràtica com  l’ independència nacional,  començaran a guanyar la batalla de la credibilitat,  amb el  ferm  compromís d’ abandonar per sempre el concepte “Kleenex” de la política i de la nostre vida quotidiana.
 
 

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

IL.LUSIÓ, PATRIOTISME I DIGNITAT.

0

A les sis de la tarda d´ahir 30 de Juny , Joan Carretero era entrevistat al Canal Català de TV amb seu a Premià de Mar. Una hora més tard , és  TV  de Mataró  el mitjà que l’ acull per una nova altre entrevista. El programa de reagrupament és tan elemental com a contundent: Dignitat i Patriotisme. Per dir-ho d´una altre manera, independència i regeneració democràtica  van estretament relacionats.  A les vuit en punt, la Sala del Casal l’ Aliança de Mataró,  unes dues-centes persones   l´esperen.  La majoria volen escoltar sense embuts ni intermediaris que és allò  que defensa Reagrupament. La majoria no tenen afiliació partidària, però n’ hi ha que han donat suport a CIU, ERC  i a la CUP. Gent plural, que vol  respostes  concretes sobre on cal anar. Entre els assitents em trobo l’ Eva a qui li demano  en faci la ressenya de l´acte i que ara acompanyo amb aquest apunt.

IL·LUSIÓ, PATRIOTISME I DIGNITAT

Una de les paraules que més s’escoltaren entre el públic que ahir al vespre omplia el Casal de l’Aliança fou “il·lusió”. El doctor Joan Carretero, líder de Reagrupament, va convocar els maresmencs a escoltar les bases del projecte polític que recentment ha començat a caminar, de forma decidida, vers l’horitzó electoral del 2010.  I ho va fer, com és habitual en ell, de forma desacomplexada, clara i sense embuts, tornant a posar sobre la taula conceptes tan importants, i tan denigrats, com patriotisme i dignitat, eixos que Reagrupament ha volgut que esdevinguessin claus en l’ideari d’aquesta associació que aspira a ser transversal, i a aglutinar tothom que consideri prioritari aconseguir la independència de Catalunya, per damunt d’ideologies i puritanismes estèrils. Ahir al Casal vam poder escoltar arguments d’una senzillesa contundent. Vam escoltar que per aconseguir la independència fem falta tots, i ens cal, per tant, un denominador comú que ens ajudi a unir esforços, que el reconeixement de les nostres seleccions esportives, de la nostra llengua i de la nostra cultura ens serà automàticament atorgat quan aconseguim el reconeixement nacional, i ni un minut abans, que el món no ens està esperant, ni ens concedirà res pel qual nosaltres, els primers interessats, no estiguem disposats a lluitar, i que com a país som en una cruïlla en la qual cal triar entre resignar-nos alegrement a ser una comunitat autònoma de règim comú, o treballar sense complexos per la independència. Fa més de cent anys que Catalunya intenta trobar el seu encaix a Espanya, per la via de la pedagogia, de la modernització del país veí o de la submissió del propi. I està clar que ens hem equivocat de trencaclosques. Com a catalans no hi encaixarem mai. Fa massa anys que a Catalunya ens entretenim jugant a dretes i esquerres mentre de mica en mica, o no tant de mica en mica, ens estem quedant sense recursos, sense país i sense llengua, i el que pot arribar a ser irreversible, sense il·lusió. A Catalunya, com va dir Alfred Bosch, en un encertadíssim article, som especialistes en  tibetejar, que vol dir “reclamar amb insistència els drets d’altri per no recordar gaire els propis”. I Carretero ahir ens va recordar la paraula màgica: PROU. Això és el que vam poder sentir  ahir les aproximadament 200 persones que vam anar a escoltar a Joan Carretero, que ja fa temps que està recorrent el país, comarca a comarca, explicant un projecte engrescador de regeneració política que ha de dur Catalunya a poder decidir el seu futur. I mentre l’escoltàvem, un alè d’il·lusió i esperança semblava recórrer la sala. Potser aquesta vegada sí. Encara hi som a temps.

Eva Rumí i Guimó.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari