JORDI SURINYACH

La mala jugada de Zapatero, “obligant”  al govern català , per la via dels fets consumats, a posar diners al pla d’ajuda de compra de vehicles, ha  deixat altre cop  en entredit   als dos socis menors del tripartit. D’ una banda, els d’ ICV, després de rumiar-s’ho una mica,  s’ han empassat l’ immens gripau  que els hi suposa tenir que beneir les subvencions per l’ adquisició de vehicles poc sostenibles. De l’ altre, ERC, altrament dits independentistes, s’ han auto limitat  en el dret a decidir sobre les  pròpies competències, pel que es fa difícil  atorgar credibilitat a gesticulacions  i  grandiloqüències quan afirmen  ser els defensors del  dret a decidir sense límits,  per qüestions que semblen  més difícils i complexes. Ja és gairebé tradició  en aquest govern, que  com més gran és l’ enrenou que provoca  les paraules de ZP,  més fàcil es pronosticar que s’ acabarà acceptant allò que proposi. Passat amb escreix, l’ equador de la legislatura catalana,  m’apunto a felicitar l’ intel·ligència del  PSC, per  la llarga llista de projectes  aprovats per un govern dit de coalició, que  habitualment ha prescindit de les conviccions dels  socis menors. Sembla lògic que hi hagi qui es pregunti  que carai  hi fan  en un govern on el partit  més gran  sempre acaba fent el  que  vol. La  seva permanència  i continuïtat, només s’ explica pel desig  gens dissimulat d’ aconseguir els beneficis que proporciona la mera ocupació d’ espais de poder,  encara que això suposi renunciar a  la  defensa conseqüent dels  interessos  dels catalans. Ara ,  l’ excusa  de tot plegat ha estat la de donar suport a mesures  que permetin fer  front a  la crisis econòmica. Es  un bon argument,  si no fos perquè  tot el que sembla s’ avança per un cantó, s’ endarrereix per l’ altre, si  la ciutadania té la sospita i alguns la convicció,  que el país  està administrat per un govern que discrepa d’ell mateix, sota l’ atenta mirada  del senyor de la Moncloa.

(Article que em publica avui el Punt).

Amb els gols del Barça, el país ha explotat d’ alegria. Voliem donar-nos un bany d´auto estima col·lectiva i els jugadors del Barça ens hi han posat l’ espuma.  En plena crisis econòmica, just quan el procés de redreçament nacional del país es troba en un atzucac,  els èxits  esportius  d’ aquest equip  s’ han  convertit en  la fórmula màgica  per a sortir de l’ abatiment. Tot és posible i tot està per fer, repeteix  en Pep Guardiola recordant el poeta. Ahir els carrers de  tots els pobles i ciutats de Catalunya es van omplir de color blaugrana i de  banderes  estelades. Tota una advertència a Espanya, que cal convertir en racional premonició. Sorprèn el que tot plegat suposa de  millora a  la moral col·lectiva d’ un país tant punt  i posat com el nostre. El  Barça és la principal marca de Catalunya al món. Allò que ven més i que ens posa en el mapa tal com som, sense  que hi hagi  cap  complexe en mostrar la  catalanitat com a principal senyal d’identitat del club. Al menys en aquest àmbit,  ha estat possible una regeneració  triomfant. Allò que tanta falta  ens  faria  en la política nacional.  Gràcies Pep, per a fer-ho possible.

“A tos els qui estimen la terra,
com una part del nostre cos.”

Pel Parent Rost i la Serra Lligada,
des d’El Borrell a la Creu del Montalt,
com una dona que solemne es bada
i ofrena el cor i la pell esclatant,
fins que es desborden de llum els seus llavis
i vessa en abundor la seva carn,
t’obres per viure, umitejant i clara,
pels còdols i les canyes i els sorrals.
Cap altre vida no pot recollir-te,
ni tu no avidaràs cap més afany
que no sigui el lament profund de l’aigua,
la terra assaonada amb el teu fang.
Viuràs aixís, amb un rebrec salvatge
d’antiga polidesa i goig audaç.
Viuràs només aixís: sola, callada,
per sempre presonera del teu cant.
I si a Rupit es desvetlla l’entranya
fecunda de les pluges i dels llamps,
i arrela a dintre nostre la creixença
que brosta pel frondós Pi de Buac,
vindrem a tu, amb l’ànima a la boca,
despresos de la febre dels cabals,
talment com si estimant-te revisquéssim
i sols pel teu amor siguem salvats.

Molta gent de Reagrupament es pregunta  si a les eleccions europees del proper 7 de Juny cal anar a  votar encara que sigui  en blanc o  bé optar per abstenir-se activament. M´agrada dir  als qui em demanen opinió,  que els reagrupats, no som  de cap manera un “nou” partit, sinò el nucli impulsor d’una nova solidaritat catalana posada al dia i  amb un objectiu tan clar com l’independència. Per tant, per definició som plurals i transversals, amb voluntat d’ agrupar i/o organitzar gent  molt diversa disposats a treballar per assolir l’ estat propi.  Les eleccions del  7 de Juny, no són encara les de Reagrupament. Entenc que per cansanci, desencís, emprenyament o el que sigui, hi hagi qui propugni el vot en blanc o l’ abstenció activa. Jo tinc clar que  aniré a votar. Ho faré amb recança i mandra, però crec que si no ho fés debilitaria   encara a més, als que defensen  els postulats sobiranistes a dins dels partits catalanistes , que es presenten a les  eleccions. Per tant, tot i ser  molt crític amb la seva  estratègia i que els hi reclami  propostes entenedores i no paraules buides de contingut,  penso que  el país no  tirarà endavant,  només amb el  mal humor dels  que estan, per una o altre raó, legítimament  emprenyats. Defenso que  ens  moguem  en positiu , en la línea  del que deia ahir l´Heribert Barrera en el seu article  a l´edició digital de l´AVUI (… oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot…) i no  com a reacció a les agressions rebudes – tant les de dins com les de fora – ,  sinó com a resultat de la reflexió. Abstenir-se o votar en blanc segurament  respon a a la desafecció d’una part molt important  del  catalanisme sobiranista , però serveix de ben poca cosa. El vot en blanc o l’ abstenció activa, no és el que  farà replantejar  l’estratègia d’ uns i altres. El  canvi,  de produir-se,  serà el resultat de  la pressió col·lectiva  i de la capacitat  per a dissenyar una  nova política alternativa a la coneguda fins ara, per a resoldre  d’ arrel el  conflicte nacional de  Catalunya amb l’ Estat. Per això  ha  nascut Reagrupament.  Mentrestant,  agradi o no i  amb totes les recances que es vulgui,  continuaré votant als partits catalanistes, perquè penso que un mal resultat electoral,  ens situaria  a tots en un  escenari molt pitjor,  fent   més difícil l’ exigència de  dignitat, patriotisme  i rigor que defensem.

El suport donat per Heribert Barrera a la proposta de Joan Carretero, suposa un  impuls molt important  per a la gent de Reagrupament.Cat. L’ autoritat moral  del que fou  Secretari general i President d’ ERC. Diputat a Corts, President del Parlament en la primera legislatura i Diputat Europeu, està fora de qualsevol dubte. Que l’opinió d’en Barrera, aniria per aquests verals tampoc  es massa sorprenent,  si s’ ha seguit el seu estat d´ànim i l’ opinió  que ha reiteradament ha anat expressat en els darrers anys sobre  la preocupant situació del país. Barrera predica que en situacions excepcionals , calen sortides i propostes excepcionals. Com que es tracta d´un militant republicà  que s’ atreveix a donar suport a Joan Carretero, sense anunciar la seva baixa a ERC, caldrà veure  quina serà la reacció  de la direcció d’ aquest  Partit,  cosa  que permetrà conèixer,  fins a on estan disposats arribar en la defensa d’ una posició  política que si  no esmenen amb rapidesa, pot portar-los al desastre electoral.

En Pol i les dues Aïnes, han esmerçat el darrer cap de setmana, a acabar el curset de “kite surf”, que començaren l´estiu passat a Sant Pere Pescador. Fa uns tres  anys a  Fuerteventura, vaig quedar bocabadat amb les volteretes que feien els seus practicants. Despres he vist  fer coses semblants a muntanya, lliscant  per la  neu amb l’ ajuda de l’ estel. Però, el Kite surf més conegut,  es practica lliscant per l’ aigua. Es un esport  que utilitza l’ estel  per a  navegar i a l’ hora  fer tombarelles a l’ aire.  Aprendre fer pujar i baixar l’ estel  i deixar-lo anar pel que sembla es  fonamental. 

La copa  ha aixecat passions entre els seguidors de l’ Atlhetic de Bilbao i del Barça. Les dues aficions han donat una llicó del que es  civisme, esportivitat i patriotisme. Per molt que algunes televisions hagin intentat manipular el que passava, com per exemple donant imatges d’ un seguidor basc posant-se la mà al cor  escoltant l’ himne espanyol, la realitat ha estat una altre de ben diferent. Bascos i catalans han mostrat al món, que pertanyen a dues nacions sense estat, era obvi que l’ anunciada xiulada a l´himne i al monarca,  fos l’ expressió generalitzada d’ aquesta voluntat de ser,  que tanta complicitat genera  entre les dues aficions, amb independència del resultat i del guanyador.  Ahir a València no només es va jugar a  futbol. Com a proba us adjunto la postal  repartida a Mestalla  per EGI (PNB), JNC (CDC) i el Bloc Jove(BNV).  

  http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=612124&idseccio_PK=803

Em consta que Els “reagrupats”  del Maresme s’ han començat a reunir  per interrogar-se sobre el que cal fer. La majoria  són antics militants d’ERC, però també hi ha  afiliats republicans que  es resisteixen a donar-se de baixa. La resta són   independentistes sense afiliació coneguda , atrets pels articles de Joan Carretero, que uns  fa temps que no voten i altres trien  principalment les paperetes de CIU , ERC o les CUP.  Les opinions del reagrupats són plurals i diverses, si bé hi ha coincidència general en  els objectius: “Dignitat i Patriotisme”. Es un programa “minimalista”, que pretén superar l’ actual desconcert que impregna al conjunt de la societat catalana. Com a mínim hi ha claredat sobre allò que sembla essencial.  Sobre el que són hi ha pluralitat d’ opinions. Uns proposen constituir-se en Partit. D’ altres, mantenir-se com a corrent o com associació i/o nucli impulsor d’una futura candidatura transversal. Diversitat que s’ expressa amb tranquil·litat, serenor  i sense cap estridència. En aquest inici d’ incipient activisme, els reagrupats són un “estat d´ànim”, que cal  organitzar, si es que realment volen  representar el que pensa un sector cada vegada més important  del país i que  posa l´objectiu de la independència en el centre del debat polític.
 
PD (1): El que això del programa minimalista en política no els hi agradi per poc sustancial , que recordin el ” Salut i Feina” de Jordi Pujol que tan bon resultat li va donar fa vint-i-nou anys.

PD (2) Com sempre us recomano l’ article a l’ Avui  de  Salvador Cardús:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/163305/mereixer/ladmiracio.html

El nom no fa la cosa. N’hi ha  que en diuen Reagrupament, altres pacte transversal, n’hi ha que fins i tot confien en una nova Solidaritat Catalana. Vivim en temps excepcional, tant pel que fa a la crisis econòmica, com  institucional.  Continuem  a l’espera d’un finançament  que no arriba i   sobre tot d’una sentència que pot donat el tret de gràcia a un edifici constitucional que  comença a fer aigües. Tot plegat pot acabar per posar en qüestió el model institucional de l’estat (Monarquia o República);  el  model territorial (estat federal, autonòmic o unitari)  i un sistema de representació política que  ha estat útil per a consolidar el “règim”, però que no s’adapta massa  bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial  d’allò que  hem anomenat  “política,” concepte cada vegada més desprestigiat. La remor de fons, que fa diagnosticar aquesta malaltia incurable, es d’ una banda ,  que en el nucli dur de l’estat  espanyol, comença a existir una corrent d’opinió, cada vegada amb més adeptes,  que pretén  primer deixar sense veu als partits de la perifèria per després intentar uniformitzar definitivament el territori de l´estat.  De l’altre,  que és en  les  nacions històriques  peninsulars sense estat  ( Catalunya i Euskadi principalment) on no s’ ha resolt correctament la  representació del cos electoral. Tot  aquest conjunt de coses diverses, pot posar en crisis el sistema de partits polítics , sobre tot  on el sistema es dobla, sobreposant-se dos de diferents  com és el català i el basc, agreujat per la presència – present i futura -, de governs “autonòmics” , en que  una  part de l’electorat no  veu  ben  representat el seu vot en  governs de coalició legítims però que considera “singulars”. Això explica, que   Catalunya,  hi hagi des de fa temps  nous moviments, que si tenen temps d’ agafar embranzida,  poden intentar alterar l’ actual sistema de partits,  que  aparentment sembla consolidat pels darrers trenta anys de democràcia constitucional.   El temps dirà si l’ aposta de Joan Carretero donarà  fruït o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà  en el temps a allò que tard o d’hora succeirà. Dir que cal situar un nou eix en la política catalana entre independentistes i unionistes sobta, però persegueix  que hi hagi una forta sotragada  al esquema nascut a la transició. Dit d’una altre manera, els perills  que amenaçen la continuïtat de la  personalitat de Catalunya, són avui tant importants, que som molts els electors que poden veure amb simpatia que es pugui  formular un pacte transversal sobiranista, amb forma de candidatura electoral, ja que no ha estat possible plasmar-ho en  el govern  català, mitjançant  un acord de les representacions parlamentaries del catalanisme polític. Digueu-ne com vulgueu, però aquesta nova solidaritat catalana, li fa falta al país.  Catalunya  necessita d’ un  nou Reagrupament catalanista i de progrés que faci possible el dret a decidir. El catalanisme d’un costat i de l’ altre  ha de deixar de mirar-se de reüll, per  obrir-se de bat a bat i unir-se  per a  construir  un nou pol nacional i cívic que asseguri al país i  la seva gent  benestar, llibertat ,sobirania i progrés. I això només té una paraula que ho expressi: Independència!.