Us recomano la lectura de la sentència sobre la consulta basca i en especial de la part que més avall reprodueixo, que al meu entendre, frusta definitivament la possibilitat de qualsevol interpretació oberta o federal del text constitucional, doncs deixar clar que l´únic subjecte de sobirania és el poble espanyol. Tanta rotunditat es d´agrair i obliga als que mantenim que el poble català també és subjecte de sobirania, a refer la nostra estratègia. El Tribunal ens diu: “La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado” [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente. En realidad el contenido de la consulta no es sino la apertura de un procedimiento de reconsideración del orden constituido que habría de concluir, eventualmente, en “un nueva relación” entre el Estado y la Comunidad Autónoma del País Vasco; es decir, entre quien, de acuerdo con la Constitución, es hoy la expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible (art. 2 CE), y un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos en virtud del ejercicio de un derecho a la autonomía reconocido por la Norma fundamental. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado. Y es que, como recordamos en la STC 247/2007, de 12 de diciembre, FJ 4 a), con cita de la STC 4/1981, de 2 de febrero, FJ 3, “la Constitución parte de la unidad de la Nación española, que se constituye en Estado social y democrático de Derecho, cuyos poderes emanan del pueblo español en el que reside la soberanía nacional”.
http://www.tribunalconstitucional.es/jurisprudencia/Stc2008/STC2008-05707.html
La jurisprudència que es crea amb l’ esmentada resolució, confirma que el text fonamental espanyol, considera que no té cap eficàcia jurídica la menció que genèricament assenyala l’article segon a les anomenades nacionalitats. Només el “poble espanyol” – el tot -, és l’únic dipositari de la sobirania. Com que una part – les nacions perifèriques – , no poden decidir pel tot, és manifestament inconstitucional qualsevol pretensió que vagi en aquest sentit. Es tracta doncs d’un pronunciament diferent del que fa anys va adoptar la Cort Suprema del Canadà en la que a Quebec – una part–, se li reconeixia el dret a que de forma unilateral pogués modificar la seva relació amb Canadà. La resolució, es pot entendre’s com un avanç del pronunciament sobre la constitucionalitat o no de l’ estatut català, que sospito consolidarà la negativa constitucional a qualsevol reconeixement dels drets col·lectius – el dret a decidir – als territoris definits com a nacionalitats. La conclusió del tribunal es clara: Constitucionalment el poble català ( i el basc o el gallec per exemple) no existeix i per tant no és de cap manera subjecte de drets col·lectius. La pregunta doncs que ben aviat ens haurem de respondre els sobiranistes catalans, és sobre el que serà necessari fer. La resposta per complexa i difícil no la trobarem d’avui per demà, però de moment ens serveix per “entendre” la política del peix al cove que el President Pujol practicava, segurament per tenir plena consciència que la correlació de forces a l’ estat no permetia anar més en enllà. Si nosaltres pretenem doncs fer el pas endavant, que Pujol no es va atrevir a fer ni proposar, primer caldrà adquirir consciència que el camí del conflicte amb l’ estat ha quedat del tot obert, sense subterfugis ni res que ho amagui. Després començar a reagrupar forces – comptar quants realment som i quants podem ser a mig termini -, (http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/suportindependencia-ES.pdf ), partint d’ aquí, revisar o dissenyar de nou l’ estratègia que ens pot portar a la sobirania. Naturalment l’ objectiu, ja no pot ser cap més altre que obrir la via per la proclamació unilateral de l’ Estat Català quan sigui possible, pel que cal treballar per crear-ne les condicions internes i externes que ho facin possible. La internacionalització del problema català es un dels mitjans – l’ extern-, l’altre serà convèncer a més compatriotes de la necessitat de tenir un estat propi per assegurar la pròpia identitat i assolir el benestar i prosperitat que el país necessita. Un cop vist que l’ Espanya Plural no existeix com a projecte polític i que l’ Estat Espanyol ha esdevingut constitucionalment intransformable. Qualsevol estratègia per a la sobirania, ha de fixar una política d’aliances, si preten esdevenir majoritària, el que suposa buscar complicitats en tot el àmbit del catalanisme polític. Mantenir els ponts i evitar conflictes entre les forces catalanistes és clau, doncs només així es possible consolidar i ampliar una base social amb voluntat majoritària, clarament identificada amb el projecte i articulada per una pluralitat de forces polítiques, amb el compromís de forçar la legalitat vigent amb legítims actes de sobirania. Però amb això tampoc n’hi ha prou. Caldrà tenir un govern català amb aquests suports parlamentaris, que si bé haurà de gestionar els migrats recursos del país, ho haurà de fer més i millor, que cap altre govern anterior. Això suposa una administració que doni valor moral a l’ esforç i al sacrifici individual i col·lectiu i que ho sàpiga trametre al conjunt de la societat catalana. “MÉS I MILLOR”, al govern, però també al despatx, a l’obra, a l’escola, –mestre o alumne -, a l’Ajuntament, al carrer, a l’hospital, a l’associació, a la junta, a l’APMA, etc. … El conjunt del país ha de conjurar-se en aquest compromís amb l´objectiu de provocar dos efectes: un d’exemplificador i un altre revaloritzador. ( Veure proposta original a: http://joanmora.blogspot.com/2008/09/inici-de-curs-escolar-ms-i-millor.html ). Davant de la ofensiva espanyolista, tots els que ens sentim identificats amb les idees de la democràcia, el progrés i la defensa de la catalanitat i del dret a decidir del nostre poble, hem d’ estar al mateix costat, per poder-nos oposar a l’ agressió amb voluntat de victòria, intel·ligència i un impuls renovat de racionalitat organitzada, que es transformi en moviment majoritari al sí de la societat catalana. Un nou reagrupament catalanista o front sobiranista, pot superar les virtuts i els errors del passat, per articular una proposta nacional, integradora, jove i socialment avançada, per afirmar el nostre dret a ser el que som i que com a poble lliurement decidim. Tot plegat fa imprescindible el naixement d’ una nova majoria i d’ un nou govern, que proposi sense cap recança la reforma i/o ruptura constitucional, com instrument per reforçar el conflicte amb l’estat i per posar en crisis les seves institucions – pas previ a l’ assoliment de la sobirania tal i com explica Héctor López Bofill en el seu darrer assaig “Escac al Rei”. Un ampli acord nacional per a la sobirania ens pot permetre avançar decididament en el reconeixement del nostre dret a decidir. Un acord que agrupi a grups, col·lectius, entitats i persones de prestigi en els àmbits acadèmics, professionals, culturals,socials, econòmics, esportius i polítics, gremis, sindicats i tot tipus d’agrupacions que desitgin participar-hi per a fer possible l’ objectiu d’ avançar conjuntament en la consecució d´un estat propi.