JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

UN TOMB PER FORMENTERA.

2
Publicat el 30 d'abril de 2008

Aprofitarem el llarg pont del primer de maig, per intentar dona la volta en BTT a la pitiüsa petita. Estany Pudent, estany des Peix, ses Illetes, Punta Gavina, cala Saona, cap de Barbaria, Camí d’en Parra, Sant Francesc, camí vell de la Mola , Mitjorn i es Arenals, El Pilar de la Mola, el Far, s´Estufador , Caló des Mort  i retorn al Port  de la Savina.  Calculo  que tot plegat  seran uns cents kilómetres de recorregut.  

AMB ERC, MILLOR NO FER ACUDITS.

0
Publicat el 29 d'abril de 2008

Amb tots els defectes que vulgueu, ERC està vivint un període de debat intern  i democràtic  que ja voldrien la resta de forces polítiques. Qualsevol observador,  ha  pogut  comprovar la  pluralitat  i vitalitat que pot assolir aquest  debat i   les  contradiccions  que tot plegat genera en els actuals  dirigents, que  intenten  penjar-se la llufa de la responsabilitat d’ haver desconnectat de bona part de l’ electorat. Ningú dubta que l’  estratègia de la pluja fina i del patriotisme social se’n ha anat en orris.

El President i el Secretari General  no són ja cap tàndem. S’ han donat carbasses i cadascú va el seu rotllo. Ni “ERC futur” ni “Gent d’ Esquerra” diuen voler acabar amb el tripartit, però  ambdòs candidatures  preparen un funeral de primera. Els renovadors continuen la seva lloable tasca. “Esquerra Independentista”, malgrat els dubtes que a alguns els hi genera, intenten  amb  Jaume Ranyer guanyar credibilitat, picant l’ ullet a l’ altre candidatrura renovadora , la de  “Reagrupament.Cat”, que  continua exhibint muscle polític, amb un programa alternatiu  que es mostra radicalment contrari a la satel·lització d’ ERC a l’òrbita del PSOE.  Pluralitat d’opinions, que  confirmen l’ imatge de partit  republicà, diferent,  heterodox, alternatiu i  llibertari, que intenta recuperar el temps i la credibilitat perduda a les catifes institucionals. L’ aposta per la via federalista com a estació de pas cap a la independència, nascuda al Congrés de Lleida,  ja és història i obliga a  la militància a repensar  les bases d’ una nova política   que    abandoni   la política erràtica dels darrers anys i   superi amb èxit els dos reptes que els republicans tenen davant: La sentència  del Tribunal Constitucional sobre l’ Estatut i el possible avançament  electoral. Malgrat la decepció que ha anat generant, ERC  és encara avui  una realitat plural, que reuneix una gran varietat de sensibilitats, que ha normalitzar l’independentisme en el sistema parlamentari català, dotant-lo d’ una forta presència institucional. L’ experiència frustrant i  negativa de l’Estatut, mutilat per uns i altres,  és la prova empírica que  la política de pactes  i d’acords programàtics en el futur,  no poden mai més   formular-se obviant l’ eix nacional.  Sembla que tots els candidats a president i a secretari general, han assumit sense dir-ho, que la primera  crítica pública feta,  desde la soledat  del corredor de fons,  per Joan Carretero,  era del tot  encertada. El primer  pas doncs ha estat donat, ara tocar guanyar la batalla de la credibilitat. La situació no és fàcil, exigeix responsabilitat, debat públic, joc net, transparència del procés electoral  i acceptació dels resultats que surtin de les urnes. I sobretot autocrítica per part de  l’ actual direcció, que tots ells sense excepcions,  tenen la seva qüota alíquota de responsabilitat col·legiada. Per això,  es millor   no fer fàcils acudits, per moltes ganes que se’n  tinguin.   


 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BTT

1
Publicat el 27 d'abril de 2008

Com que el proper cap de setmana , amb en Xenen i l’ Antonio volem  donar la volta a l’ Illa de Formentera, hem dedicat el cap de setmana a preparar-nos. Dissabte recorregut pel litoral, de Caldes a Premià, després tornada pel camí del Mig i les Cinc Cènies. Diumenge, riera d´Argentona cap amunt  fins a Canyamars, després  direcció Font del Mal Pas i baixada fins a Llavaneres. 

LA LLEI DE MURPHY

0
Publicat el 24 d'abril de 2008

Després dels dolents  resultats electorals,  no sembla que la direcció d’ ERC  aixequi el cap. Les coses li  han anat de mal en pitjor, però es poden agreujar si acaben  afectant  al  govern.  Si no  hi havia prou, la  no explicada renuncia de Carod  a presentar-se a  la presidència del partit, la dimissió de Puigcercós de conseller de Governació i la  permanència de les males pràctiques internes, poden agreujar el desconcert a les files republicanes. La crisis de la sequera i la polèmica sobre el transvasament ha fet que la situació del govern d’entesa i el paper d’ ERC hagi tornat a quedar en entredit.  Només que  els sectors  crítics van anunciar que ells  anirien a la manifestació  contra el transvasament, la direcció  sense pensar-s’hi massa, va   donar suport a la mobilització, perdent així la poca credibilitat que li quedava.  En política  s’ha de triar i no es pot repicar i anar a la processó  si es vol  evitar la Llei de Murphy.  No es pot sortir al carrer a   manifestar-se contra una decisió del govern que dones suport. Si es considera que  aquesta ha estat  una decisió contraria als  compromisos contrets i al programa que defenses , cal explicar-se i anunciar que   vas a l’ oposició. IC hauria de fer el mateix. L’ opinió pública  té la sensació  que no hi ha govern i molt menys entesa. El  President Montilla  ha perdut els papers,  amb  un Govern  dividit i  sense autoritat. L’únic dubte  que a hores d’ara deu tenir  és  quant  de temps tardarà  a dissoldre el Parlament i convocar noves  eleccions. A dins d’ ERC,  només  Carretero  ha parlat clar. Sembla  que la resta  fent mutis,  hagin decidit fer campanya fins el set de juny  parlant dels sexes dels àngels .

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN BON DIA. CAVALL CERDÀ I SANT JORDI

0
Publicat el 23 d'abril de 2008

Ahir en Joan Carretero, nascut a Tremp  pero cerdà d’ adopció,  va visitar la seu  mataronina  d’ ERC , per  presentar el programa de la seva candidatura a la Presidència del partit republicà. Entre setanta i vuitanta persones vingueren a escoltar les seves propostes, la majoria militants d´ ERC del Maresme. 

Joan Carretero en la proximitat guanya moltísim. El to col·loquial que utilitza, l’allunya del discurs que normalment fan masses  polítics professionals. Dir que en un Partit Independentista l’eix nacional és prioritari no hauria de sobtar ningú.  Agefir   que    ERC no pot acceptar  que a Catalunya,   només l’eix dreta esquerra marqui  l’ agenda  política,  obviant   l’ eix nacional, com si  fos una cosa aliena al benestar del país, no suposa  ni acceptar que  la missió històrica d’ERC, sigui  l’ aliança permanent amb CIU com  alguns  pretenen, ni  conformar-se amb la rendició incondicional als postulats del PSOE, amb  l’argument  de presteses coincidències ideològiques que no es donen. Optant  només per l’eix ideològic, sense cap pronunciament programàtic d’ avanç nacional, com bé  va explicar, es  vulnera un principi bàsic en qualsevol força independentista.

 

La trobada ha estat un bon preludi de Sant Jordi.Pocs dies a  l’ any, els catalans  s’ aixequen  encantats d’ haver-se conegut, ben  disposats a agradar-se i a gaudir de la primavera. Som un poble curiós i estrany, quotidianament amb  l’ auto estima baixa. Masses vegades mig emprenyats  amb el món que ens envolta. Formalment independentistes, però  massa pragmàtics i responsables, ens neguem la possibilitat  d’ organitzar  col·lectivament actes de sobirania. Som així de mesells  gairebé sempre, però  per Sant Jordi  – a Mataró  succeeix quelcom semblant per Santes -, passegem pel  carrer  orgullosos de ser el que sóm i ens veiem  un poble culte, civilitzat i lliure. Fins i tot estaríem disposats a  proclamar l’ estat català. No és un miratge , avui és Sant Jordi.    

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL DRAP QUATRIBARRAT

1
Publicat el 22 d'abril de 2008

Som un país amb l’ auto estima baixa, que ens costa alliberar-nos dels    complexes propis  dels països que han estat històricament derrotats. La   trempera nacional ens  surt només en comptades ocasions i massa sovint  hi han compatriotes que diuen que  això de la bandera , els símbols, la llengua  i l’ identitat, són coses menors, de curta  volada   impròpia  dels  pobles civilitzats.

Dissabte a Mataró, les autoritats municipals,  van hissar la bandera nacional  en ple cor de la ciutat. De  seguida  hi ha qui ha  mostrat la seva incomoditat.  A part de les reaccions radicalment  contràries dels nacionalistes espanyols – que ja s’ ho faran si no els hi agrada -,  hi  ha d’altres que sorprenen. Mostren la  seva incomoditat,  pel que suposa de manca d’utilitat, amb l’ argument que hi han coses més importants a fer per afavorir la catalanitat.  No els diré que no, però crec que amb aquest argument es cau en el parany  de considerar els símbols com un fet menor, cosa que només és considera així quan    no tenen un estat darrera. Sembla més modern i cosmopolita, intentar empetitir l’ esdeveniment, afirmant que el cost de l’ instal·lació,  hagués estat més útil invertir-ho en  serveis més beneficiosos a la comunitat.  Es diu  ara de la bandera catalana, però també  de qualsevol acte   que vulgui  enfortir la personalitat nacional d’un territori  que porti segles en conflicte permanent amb  de l’estat, però mai a l’ inrevés. Els “vives” de la Ministre Chacon, semblen d’allò més normal  – amb els símbols de l’estat  poca broma,  que són intocables i es defensen amb el Codi Penal -, els altres poden rebre qualsevol desconsideració  i no han de ser mai  motiu d’ orgull. La planta de la bandera no  és una ocurrència tribal, però tampoc un acte de normalitat. Ho  confirma  que en el mateix municipi,  es prohibeixi la  bandera  que s’ enarbora si porta un estel solitari. Es un acte de reivindicació de drets nacionals i col·lectius. Naturalment  que per defensar Catalunya i la catalanitat, calen més coses  que plantar un pal i  posar-hi un drap  quatribarrat  , però  no sembla que una cosa  impedeixi fer  les altres.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN NOU POL CATALANISTA.

0
Publicat el 18 d'abril de 2008

Fa un mes, el Punt em va publicar  l’ article que reprodueixo. Després de llegir l’ entrevista  que l’ avui va fer ahir a l’ Àngel Colom i veure els comentaris – interessats o no el temps dirà -,  que Joan Puigcercós  va fer, em reafermo amb tot el que deia

Finalitzat  l’ escrutini, no hi ha dubte que el conjunt del catalanisme polític ha obtingut un mal resultat. Si bé  es cert que CIU  aguanta i guanya un diputat, ho fa en condicions d’un  cert replegament ideològic, per molt que l’ embolcall  de ser decisius els permeti treure pit. ERC, és qui més recula, com a conseqüència de  no haver fet cas als qui advertien de la seva equivoca estratègia. Es cert que la bipolarització i  sobre tot la por al PP, ha fet que molts electors   catalanistes , tradicionalment pragmàtics, hagin donat suport al PSC, però això no  explica  que el conjunt del catalanisme estigui avui a la defensiva, quan semblava que hi havia més desafecció cap a Espanya i que  el sobiranisme  anava en  augment.  L’explicació de ben segur està en que el catalanisme  parlamentari , en les seves dues versions,  ha comès  greus errors  en els darrers quatre anys. La de més gruix,   considerar Zapatero com el mal menor   i   continuar  amb  polítiques   de curta volada a Madrid, excessivament vacil·lant i  pactista  en uns i extraordinàriament   ingènua i adolescent en els altres. Les estratègies al voltant de l’ Estatut dels dos catalanismes, es el paradigma de tot allò que no es pot repetir. L’ experiència i professionalitat política  de CIU , es possible que l’ ajudi a sortir-ne  ara més ben parada , senzillament perquè fa allò a que té  acostumat al seu electorat, que no es pot sentir  enganyat  per una praxis que durant més de dos decennis ha estat senya d’identitat. En canvi, els electors d’ ERC esperaven alguna cosa més  del partit independentista i  per això la deserció  ha estat més gran.  A hores d’ ara, no crec que ningú dubti que el  segon  govern tripartit  i l’ elecció del  President Montilla,  ha  acabat  desdibuixant el  perfil polític del  partit republicà,  amb uns dirigents que no van entendre el missatge de segona oportunitat que els electors li atorgaren en les últimes eleccions catalanes. Si amb això no en tenien prou, el sectarisme intern afegit a la  guerra fratricida interna i externa ha  acabat per fer-los més vulnerables.  Els resultats del  9 de març, imposa un obligat canvi  tant a  ERC com a CIU al confirmar-se que competir per obtenir les  engrunes de Zapatero acaba sempre per enfortir al PSC. La  solució no pot ser ni  el  retorn del passat –  l’ara decidirem i el  peix el cove -, ni  el refugi a la puresa ideològica que paralitza, ni la continuïtat blindant el govern d’ entesa.  Cal renovar  la política a Catalunya però també en el front de Madrid. L’ adversari  dels partits d’ obediència catalana, són els partits espanyols constitucionals, mentre el conflicte democràtic per la nostre supervivència nacional no hagi està resolt i el dilema sigui sotmetre’s o desaparèixer. Quatre anys després de les darreres eleccions espanyols  no s’ ha sumat ni un vot més  al projecte independentista, però tampoc ha augmentat el percentatge del bloc catalanista, que  ara està  més debilitat i  desconcertat,  comprovant on els han portat aquells que s’ han   subordinat  als interessos  del PSOE  ja sigui amb el tripartit o amb el pacte de l’ estatut. PP i PSOE, a través de la bipolarització i l’ espanyolització,  mai  han  amagat que  el seu objectiu és  esborrar  l’eix nacional de la política catalana, intentant reduir-ho tot  a una   confrontació entre la “dreta”  i l’ “esquerra”.  El  retrocés, del  nacionalisme català,  pot  ser l’ oportunitat  esperada pels qui malden  per aconseguir dels dos grans partits espanyols  una definitiva lectura constitucional  que acabi  per marginar-nos. Si Convergència no pot amagar el problema del seu estancament amb el discurs de pretendre tornar a ser decisius en la política espanyola,  tampoc  ERC ho pot fer, mantenint un tripartit que  es farà més inestable. No hi ha cap  més altre sortida , que la construcció d’ un  nou pol catalanista , que esmeni les deficiències d’ uns i altres i que torni posar al mig debat polític el vell somni dels catalans. Aquest nou reagrupament nacional i cívic – pel progrés i la sobirania nacional -,  ha de ser  l’expressió d’un gran acord, nascut des de la base del moviment catalanista  que  posi per davant una nova forma de fer política, amb un concret lloc de trobada: el  dret a decidir.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ESPAIS DE SOBIRANIA?………..ni amb l’ aigua

0
Publicat el 17 d'abril de 2008

Les dues versions parlamentaries del catalanisme sense esma ni  capacitat d’esmena , estan fent  possible que ZP jugui amb nosaltres tant com vulgui. Posem-hi exemples: El govern de la Generalitat ha renunciat  en  el debat sobre l’ aigua  exercir el seu petit  espai de sobirania, limitant-se  actuar com una diputació  regional. El suposat  acord Espinosa- Montilla és una decisió imposada per ZP, que ha  deixat als teòrics de la pluja fina amb el cul a l’ aire, després de pagar el peatge d’ esverar  bona part del país. És el resultat de la  incoherència mostrada per tot   el catalanisme parlamentari en el debat d’investidura. Ben poca cosa farem, si a Madrid  continuem dividits i els diputats d’ obediència  catalana, continuen llepant-se les ferides sense mantenir una mateixa  posició de fermesa en la defensa del país i sense aconseguir  deixar de banda les temporals diferències provocades pel lloc que cadascú ocupa en  la governació d’ aquí. Intentar que no es tanquin del tot  les portes  de negociació amb el govern d’allà, és raonable si no serveix d’ excusa per  fer veure el que no és. Fer-se  l’emprenyat,  abandonant  el terreny del joc on es  possible resistir per impedir   anar més enrera i  situar-se en el racó  on  ells pretenen posar-te, no  és  intel·ligent. Debilitats com estem ,  hi ha poques sortides per tenir  èxit. Cal però  intentar-ho: Finançament,  infrastructures i estatut, fa que la presència a Madrid  sigui imprescindible en una legislatura que es preveu  poc favorable a  la perifèria. Ara  caldria  sumar més que restar, però no sembla que ni uns ni altres hagin après la lliçó.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari