RUTA A CAVALL DEL PLA DE CAMPLLONG AL CIRC DELS ENGORGS.

 

cavall engorgs

Era la tercera vegada des del mes de juliol que intentàvem anar al Circ dels Engorgs a cavall. La  primera,  si no ho recordo malament fou a mitjans de juliol. Sortir des de Prats anant per la vall del Duran fins a Meranges i Gírol, ens va  allargar molt la jornada, pel que  l’arribada a la Pleta dels Engorgs fou passat el mig dia. Massa tard per continuar, a més el camí que des de la Cabana del Tarter hi arribac  – en aquell moment  no es fiàvem del sender que sortia de  l’ esquerra -, era massa exposat pels cavalls,  pel que donaren mitja volta, deixant-ho per un altre dia. La segona fou a finals de setembre. Hi anàrem per Talltendre amb ganes de fer  el cim de la Carbassa i  després baixar als Engorgs. També fou excessivament llarga l’aproximació pel que just  a sobre del Pelat de Talltendre ens vàrem desdir i férem marxa enrere. El passat dissabte aprofitant que el dia encara era relativament llarg (un dia abans del canvi d’ horari), vam  portar els cavalls amb remolc fins el  Pla de Campllong, des d’on teníem previst sortir. Teníem clar que no passaríem per la cabana del Tarter. El camí  pujar pel bosc de pi negre de davant, tenint el riu Duran sempre a l’ esquerra: Passem per un salt d’ aigua (el Sallent, nom repetit a diferents contrades del país) per arribar al pla d’Aigües en forta pujada. Ens trobem en un indret, on son visibles les conseqüències dels allaus. Travessem la Pleta d’Engorgs i trobem, el sender marcat  amb el  núm. 101, que creua el riu per l’ esquerra. Deixem per tant les fites que marquen el camí per la dreta  i que mena a la cabana del Tarter. Aquesta vegada no ens hem equivocat i enllacem ràpidament amb el GR-11 En aquest punt  podem seguir fins el refugi i pujar fins la Portella de Meranges, l’‘altre es seguir el GR fins la Portella dels Engorgs. Escollim fer això darrer per comprovar les dificultats de pujar-hi a cavall, fins la carena. Desfem el camí i per sota dels cims, entre mig dels diferents estanys fem una circular fins la portella de Meranges, el que ens permet veure isards.  Després de dinar tornem al Pla de Campllong pel mateix camí de pujada.

PRATS – PUIGMAL – NÚRIA – COLL DE FINESTRELLES – PRATS: RUTA A CAVALL

Dissabte just a dos quarts de vuit del matí, sortím de Prats en direcció a Vilallobent on agafar el GR-11. Ens desviem  del GR just a punt d’ arribar a la  carena deixant la creu de Maians al fons a la dreta. Continuem cap al Cim del Coma Morera, fins a la proximitat del Puig de Dòrria on girem cap el Pas dels Lladres creuant la pista més alta de l’ estació d´esquí del Puigmal. Comencem a pujar cap el cim, en companyia de més d’ un isard . Els cavalls estan cansants pel que en el darrer tram , per no castigar-los més, ho  fem a peu. La gent que hi ha en el cim ens mira encuriosida. Continuem a peu, arrossegant el cavall fins a sota del pluviòmetre on parem per dinar. Aquí tenim el primer ensurt del dia. El cavall d’en Carles ha decidit mullar-lo de valent i el fa caure a l’ aigua.  Continuem per la Coma de l’ Embut  i pe mig del bosc del Santuari arribem a Núria quan són les quatre de la tarda. Estem mitja hora “dutxant a les bèsties” i deixant-les menjar i descansar a l´Hípic de la Vall. Nosaltres anem a l’ Hotel a canviar-nos de roba, rentar-nos i fer una petita becaina. Visitem el santuari i discutim com ho farem a l’ endemà. S’ anuncia pluja i volem tornar pel coll de Finestrelles. Després de debatre llargament,  si  fem el retorn  per Fontalba, ens decidim per allò que ja teníem previst. Diumenge sortim a dos quarts de set del matí. A les sis del matí ja estem preparant les muntures i a l’ hora prevista ens enfilem cap el Coll de Finestrelles amb la companyia  de ramats de vaques i cavalls bretons, alguna marmota que xiula i trenta o quaranta isards que ens esperem en les proximitat del Coll. Baixem a peu fins les Fonts del Segre. Ara  agafem direcció cap el pla de la Creu per baixar cap a Er. A mig camí comença a ploure  i ens posem  les capelines. En Carles ho fa amb tan mala fortuna que es fa un embolic i perd les regnes. El seu cavall surt  al galop desmuntant el genet. Aquesta vegada la caiguda ha estat forta i per un moment ens temem el pitjor. Afortunadament tot i que la caiguda ha resultat molt espectacular no sembla res de greu, pel que continuem fins a Er on agafem el GR , anomenat “Tour de la Cerdagne” fins a Osseja. D’ aquí a Vilallobent, Queixans, Estoll , Mossoll i Prats on arribem a dos quarts de dues del migdia, Extraordinària però molt llarga i cansada sortida a cavall pel Pirineu català més oriental, entre  les comarques del Nord i del  Sud ( o  si  voleu centrals) d’un mateix país.         

“GUANYEM MATARO” i “PODEM”.

Proclius com són alguns mataronins al mimetisme barceloní, no tardarem massa a veure com hi haurà qui començarà a moure’s  per la  creació d’una candidatura de l’ esquerra anomenada alternativa, amb el mateix nom, o similar, que l’ Ada Colau ha presentat Barcelona. La presentació del Cercle local de “Podem” el dissabte passat a Les Esmandies, és el principi d’una possible candidatura municipal.  En el cas que es fés realitat, caldria veure quines seran les reaccions d’ Iniciativa. Estic segur, que la CUP mataronina, s’ho mirarà a distància per la indefinició nacional d’un grup alternatiu que ho és amb tot,  menys amb el que fa referència a la qüestió nacional. De moment a Barcelona, han preferit  no definir-se en relació al “procés”, el que és tant ranci i poc transparent, que els allunya de la nova política que pretenen representar. Caldrà estar atents amb com acaba tot plegat i si uns i altres arrosseguen l’electorat singular, mediàtic i poc organitzat que ha tingut “Podemos” en les europees. Com que tot fa pensar que hi haurà daltabaix a Can PSC, els nous vinguts sobre el paper tenen la seva oportunitat, però veig en l’ esquerra alternativa local tanta pluralitat  i diversitat, que pot fer inviable  el lloable esforç de  consolidar un pol unitari suficient atractiu per engolir els vots abandonats pel PSC. El que sembla una possibilitat raonable és que molts electors socialistes i/o catalanistes facin  el pas  cap la papereta de ERC, sempre que el cap de llista republicà no cometi errors i  que el seu pas pel “tristpartitlocal”, sigui definitivament oblidat fent  propostes que l’ acostin al bloc de la centralitat mataronina  del que  podria  esdevenir un soci insubstituïble. L’ espanyolisme local tendirà també a fragmentar-se, amb  una significativa pèrdua d’ influència del PP i està per veure si la xenòfoba Plataforma  estarà en condicions de mantenir el nombre de regidors o els haurà de compartir amb candidatures com la de Ciutadans, que a Mataró es gairebé un duplicat del PP. A can Convergent el futur es veia fins fa poc amb tranquil·litat, només els calia assegurar-se els  vots tradicionalment més fidels per esdevenir per segona vegada la llista més votada i així mantenir l’ Alcaldia. Però la sobtada retirada del seu actiu principal, l’Alcalde Mora, els hi pot provocar un ensurt. Han de fer els deures amb urgència, trobant un substitut i/o substituta, amb el risc que la seva estratègia quedi en entredit i “al pairo” dels canvis que hi hagin en els propers mesos al voltant de la consulta. Tot aquest aiguabarreig de possibilitats plurals en els resultats electorals, obliga als que tenen vocació de compartir l’ espai de la centralitat política local a espavilar-se  per evitar que la futura governació local  sigui  un repte de molt difícil solució i això segur que ja ho detecta qualsevol estudi de demoscòpia.  

IV TRAVESSA D’ULL DE TER A TOÈS.

Ens ho hem agafat amb calma però amb ritme, tal i com deia la camiseta de la colla d’enguany,  l’objectiu era arribar a Toès d’acord amb l’horari previst d’ aproximadament unes deu hores. Una setmana abans em preocupava omplir l’autobus i que no hi hagués cap entrebanc ni ensurt durant la travessa. Per acontentar els “traileros”,  al arribar al Coll de la Marrana uns hem fet  el camí normal  per Tirapits  io des del Coll de la Geganta entrar a la Vall de Carança  i els altres , tot carenejant han fet els cims de Bastiments, Gorgs, Freser i Pic de l’Infern, baixant als estanys per la Coma del mateix nom. Tots ens hem retrobat al Refugi del Ras de Carança on hem dinat més o menys plegats. El Temps ens ha acompanyat tota la jornada  i la bellesa de l’indret s’ha fet evident per tots els participants , amb els continus canvis de vegetació. La baixada fins a les gorges, han estat espectacular.  Més o menys deu hores després hem entrat a Toès amb cara de satisfacció i amb voluntat de retrobar-nar-nos l’ any proper. Quin país!.   

PRIMÀRIES, PARTITS POLÍTICS I CANVI DE RÈGIM

En una Catalunya independent, serán els partits polítics el principal instrument  de la participació dels catalans i catalanes en les institucions del nou estat?. La resposta de manual és afirmar que no hi ha democràcia sense partits, i que tot i els seus defectes evidents, són necessaris ja que serveixen per articular i organitzar l’opinió col·lectiva, defensar els legítims interessos de grup, classe, gremi, territorials i altres, representar majories i minories, i sobre tot promoure la deliberació pública sobre els problemes de la col.lectivitat nacional. Mentre  anava escrivint la resposta me?n adonava, que la causa de la crisi del actual sistema de partits, ha estat perdre la capacitat per a complir cadascuna d’aquestes funcions i  que això ha fet possible que els espavilats de torn ocupessin moltes de les seves estructures augmentant la pèrdua de credibilitat. Tots els partits, d’esquerra, 
centre i dreta i d’ obediència nacional diferent, pateixen o han patit el descrèdit,  si bé els afectats han estat els partits de “govern”, que ocupant l’ espai central de representació col·lectiva, han deixat orfes els sectors més moderats, que
com se sap són els que donen solidesa a qualsevol sistema polític. Això explica que aquests  partits estiguin anant a la baixa, mentre augmenten les espectatives electorals dels fins ara minoritaris i van apareixent ?noves” maneres d?organitzar-se i noves vies de participació política ( l’ANC, la
PAH i altres organitzacions similars, en serien un bon exemple). Però  tot i que  el sistema actual de partits està obsolet, hem de renunciar a  que hi hagin canvis de fons en les estructures partidàries?. Crec que no,  ja que malgrat tot el que es diu sobre la crisis de la política, el cert és que el grau de compromís de la ciutadania en els afers públics no ha disminuït. Una nació com la catalana que es capaç de generar mobilitzacions com la via catalana, no sembla que sigui una societat sense ganes de participar en el futur del seu país.  Per tant, es possible un esforç de regeneració, que forçosament  obligarà a 
canvis que aniran lligats a la solució  que es trobi a l’actual crisis constitucional. Els ? nous? partits, els que volen canviar-ho tot, són els més actius en l? esforç de regeneració encara que amb pobres resultats. Els més convencionals, tenen una tendència a complicar-se a la vida en qualsevol tímid intent de regeneració que enceten i acaben per sortir- ne  escaldats, pel llastre acumulat de nepotisme, corrupció, clientelisme i prepotència, com ha quedat palès en les
primàries de Barcelona organitzades pel “nou” PSC.  No hi audàcia en la direcció dels partits catalans que han estat  importants en els darrers trenta-cinc anys, però tampoc en les estructures locals, que en haurien de ser més permeables a la necessitat de canvis. Les primàries podien haver estat una bona idea si per fer possible traspassar la barrera de militants, simpatitzants i amics, s?aconseguís fer-hi participar-hi a més gent de forma conscient. Però a partir d’ avui, gràcies a l’estupidesa  i a les practiques mafioses d’alguns cacics de la Federació de Barcelona del nou PSC,  l’experiència haurà deixat escaldat a més d’un, els més honestos hauran marxat cap a casa amb la cua entre cames i ni
uns ni altres tindran ganes de repetir-la. El sistema de partits  de la Catalunya autonòmica està en crisi profunda i estem a punt d’ assistir al naixement d’un altre de nou que haurà detectat el problema, sense tenir-hi la la solució. Com ho resoldrem això en el nou estat català?. Algú hi ha pensat?. Hi haurà qui propugni una democràcia sense partits o que com a mínim que hagin de compartir les funcions de representació amb nous agents d’interlocució social. Altres afirmaren que tot s? arreglarà reformant els mecanismes de participació, amb una nova llei electoral i una nova llei de partits. Ni una cosa ni l’ altre ho acabarà de resoldre. Mentrestant el millor que podem fer és  començar  per a 
reconèixer les errades i les imperfeccions, actuar en conseqüència i començar  per explicar que els partits, o el nom que en diguem als col·lectius de ciutadans que  fan possible el lliure exercici del sufragi universal, són imprescindibles per la democràcia  i que per tant ens cal entre tots assegurar-
ne el seu bon funcionament en una societat civilitzada de llibertat, progrés i benestar.  

UN POT DE MALS PRESAGIS.

El debat de pressupostos en el darrer Ple de l’Ajuntament de Mataró ha fet augmentar la mala maror entre les dues forces polítiques majoritàries -CIU i PSC- que, amb vuit electes cadascun, no han aconseguit en els darrers trenta mesos trobar la manera d’entendre’s. Tot i els suggeriments plurals que aconsellaven diàleg, raonament, mesura, contenció i sobretot, concreció, finalment hi ha qui ha optat per intentar bloquejar la gestió municipal. Lluny de contribuir a la governació, alguns han fet tot el possible per intentar que cada reunió consistorial es converteixi en un acte més de la propera campanya electoral municipal. L’actual cap de l’oposició i anterior Alcalde sap, per experiència personal, que a un governant se li demanen comptes tant pel que fa com pel que sembla que fa. Aquest coneixement i un cert egoisme personal li ha fet promoure un nou conflicte per evitar que Joan Mora aparegués com l’Alcalde que ha solucionat els disbarats financers més importants que va deixar l’anterior govern en el passat mandat. La ingenuïtat ha estat pensar que el diàleg obligava, per prudència, a evitar debatre en públic sobre certs afers. Mentrestant, alguns dels que van ser cridats al diàleg van ordir una malèvola estratègia, fent veure que hi hauria aproximacions. Així van enganyar a certs intermediaris, fent-los creure que l’acord de governabilitat era possible. Tot plegat s’ha anat en orris pels hipòcrites que dialoguen amb cartes amagades i tiren pel dret, encara que sigui apuntant el tret per elevació contra el nou candidat que, això sí, en públic aplaudeixen. En un moment en què calia passar el testimoni, donant credibilitat al nouvingut, han estripat la baralla deixant en entredit a contrincants aliens i propis. No hi ha més remei que tornar a començar i reconstruir els ponts del diàleg amb paciència, però el que se’n va sense acabar de marxar, farà tot el possible per a dificultar-ho. Marxant sense pagar deixant el “pot” de les propines a la seva sort. Tot plegat un mal presagi, quan tot fa pensar que s’està dibuixant un escenari amb més dispersió de vot, més pluralitat política i per tant amb més dificultats per a la governabilitat. En aquest context, intentar vendre renovació, sense desmarcar-se d’una deficient gestió que ha portat a les actuals finances municipals al límit, pot ser un estrafolari i perillós joc, encara més si la partida es juga en presència del principal responsable, que desubicat i enfurismat, ens fa memòria cada dia dels seus actes.

DEL COLL DE LA LLOSA AL COLL DE CREU: ANADA I TORNADA.

Dissabte passat, 22 de febrer, amb l’ Alfons, l’ Aina i l’ Alba, haviem previst fer la travessa d’ esqui de fons del Coll de la Llosa fins el Coll de la Creu a la comarca del Capcir. Sortirem de l’ aparcament del Coll de la Llosa a tres quarts de nou del matí per la pista ample i marcada que surt en direcció Nord.  El primer tram es un bonic trajecte que puja fins el coll del Torn  on hi ha el refugi del mateix nom. El paisatge és magnífic amb vistes de Cambre d’Ase i tota la carena  fins l’imponent Canigó. Passem pel Coll del Comall, el Coll de la Jacinta i el Coll del Dormidor. A partir d’aquí, baixarem per la pista, fins Coll de Torn. Seguirem cap al Coll de la Creu, pràcticament sempre de baixada, menys una petita ondulació amb giravolts pronunciats. La vista s’obre a l’esquerra. Davant hi tenim els Angles i Formigueres i darrera el Carlit. A sota ens queda el poble de Matamala i més a l’esquerra, el Llac de Matamala. Arribem al Coll de la Creu i  després d’un breu descans, fem la tornada el mateix lloc. Un total de vint-i-dos quilòmetres d’ exercici aeròbic en un espai natural poc transitat i molt recomanable.

ELS CIUTADANS ESPANYOLS I EL SEU DRET A DECIDIR.

No cal ser gran especialista en dret constitucional per saber que la consulta a Catalunya,  és  un instrument per conèixer l’opinió dels catalans sobre si ens cal o no constituir-nos com un estat independent. Tot hi que un resultat favorable seria  políticament i moralment vinculant, en cap cas seria l’ eina formal per a canviar la Constitució Espanyola. Per això quan els dos grans partits estatals ens  diuen que  no es pot  autoritzar la consulta per la senzilla raó que la sobirania rau en tots els espanyols,  falsegen la realitat sobre el  que vol dir demanar una opinió a part o a la totalitat del que ells anomenen ciutadans del territori nacional.  Li  podem fer la prova del nou  al que és un argument malintencionat que l´únic que vol es  evitar que es pugui votar. Recomano que algú a Espanya faci la proposta de decidir sobre la forma del seu estat i veuran com la resposta es que cal impedir-ho. Els  espanyols fa segles que tenen un estat  monàrquic, ja que mai han pogut decidir democràticament sobre la forma. La primera i segona República espanyola foren fruït d´una conjuntura política favorable i no d’una consulta ciutadana concreta.  La Constitució de 1978, no tan sols va  prohibir que les nacions  de l’estat poguessin auto determinar-se, sinó que a més va impedir als nacionalment espanyols decidir entre monarquia o república. Caldrà veure si el desmembrament territorial de l’ estat  que ha començat, pot suposar l’ inici de l’ exercici del dret a decidir dels espanyols, que òbviament també el tenen sobre com volen  que sigui  el seu estat, si monàrquic o republicà. Quan tot això succeeixi és molt possible que els catalans ja haguem marxat, però de ben segur que ens mirarem el procés cap una república democràtica espanyola  amb molta alegria i satisfacció. 

SI,SI,SI!.

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si
Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si