No n'hi ha millor manera d'homenatjar els nostres que mantenint el seu record sempre ben present i fent que el seu nom siga encara viu a la memòria de tots nosaltres. Per això, sempré cal felicitar-se quan sorgeixen iniciatives com la dels companys de l'Ateneu Popular de les Corts que, el proper divendres, 22 de gener, han organitzat una jornada per recordar Guillem Agulló, el jove maulet assassinat per un neonazi el 1993.

Fins el Casal Jove de les Corts, ubicat al carrer Dolors Masferrer 33-35 de Barcelona, s'hi aplegaran els nostres companys Octavi Ruiz i Natxo Calatayud que, per un dia, aparcaran la seua tasca al Terra de Benimaclet per recordar al company Guillem. La jornada, amb el títol de Guillem Agulló: crim d'estat, s'iniciarà amb la xerrada de l'Octavi i el Natxo, continuarà amb un sopar popular i, finalment, es tancarà amb un concert d'uns altres valencians: els amics d'Orxata Sound System.

I és que, per més anys que passen, no estem disposats a oblidar aquell assassinat covard d'un jove que va cometre el gran delicte de pensar diferent i que, ja mort, va patir la manipulació d'uns mitjans de comunicació que pretenien convertir la víctima en botxí i una sentència vergonyosa que obviava els evidents motius polítics de l'agressió. Per això, sempre cridarem ben fort: Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

(A la imatge, el cartell de l'acte de les Corts, a la ciutat de Barcelona)

Després de no sé quants dies de festes, àpats, saraus, menjars impossibles, torrons, famílies, jet lag per anar a dormir de matí i alçar-se de vesprada, beguda en excés, raïm a corre-cuita, llumenetes pel carrer, targetes de crèdit fumejants, viatges, regals, gentada pel carrer, desfici per la manca d'obligacions, absències, presències i, per què no dir-ho, un problemeta en la xarxa que m'ha tingut sense Internet gairebé un mes, Del Sud i, en especial, jo mateix amb les meues circumstàncies, tornem a la trinxera d'aquest bloc. Potser que no s'haja notat massa que no hi érem però, per si de cas, ací tornem per dir la nostra.

Au, que demà passen els reis i, per fi, s'acaba tot...

El proper dijous 17 de desembre farem una presentació coral del llibre Ara País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve al campus de Tarongers de la Universitat de València.

Així, farem una taula rodona amb un bon grapat dels autors d'aquest tercer volum de la trilogia publicada pel servei de Publicacions de la Universitat i Valencians pel Canvi que tracta de repensar el nostre futur com a poble. Serà a les 18.00 hores al saló d'actes de la Facultat de Ciències Socials i estará presentat pel sociòleg Rafa Xambó. Us esperem a tots!

En els darrers dies ha començat a visualitzar-se i a parlar-se'n de la plataforma En Moviment. S´ha obert el debat, i això és molt positiu, entorn a un projecte que vol ser punt de trobada de tota la gent que vol un canvi en l'actual situació del País Valencià. Una situació on la majoria dels polítics no miren de resoldre els problemes que tenim com a valencians i valencianes del present i sobretot del futur. Des d'aquest punt de partida, la plataforma vol fer reviscolar la participació ciutadana per fer propostes constructives de renovació més enllà dels partits polítics actuals.

Hi ha un sector de valencians i valencianes, que com diu la cançó, volen trencar el silenci i fer-se respectar. Volen fer-se visibles i començar a dibuixar el futur, a modificar conductes i fer pedagogia de forma oberta, diversa i inclusiva, descobrint nous valors. A la fi construir i reviscolar la nostra identitat, posant-se en moviment d'acord als reptes de l'actual segle. Cal una revolta que aporte innovació en l'acció política i més cares plurals i diverses, que incorpore gent jove amb ganes de treballar i que encara no ha tingut l'oportunitat de fer-se sentir. En Moviment vol comptar amb les persones, amb els ciutadans i ciutadanes de totes les comarques. El País Valencià està per descobrir, està per vertebrar. Cal trencar les barreres territorials i construir un país modern i dinàmic amb identitat. En Moviment vol comptar amb la diversitat i trencar amb les imposicions i les falsedats actuals. Hem de pensar de forma radicalment democràtica. Hem de comptar amb la gent, compartir experiències i vivències, perquè política, ara més que mai, és la gent. Hem de trencar el silenci.

Cal, sense dubtes, regenerar la política des d'una base ciutadana i col·locar al centre de la societat valenciana paraules tan oblidades com: participació, diàleg, il·lusió, integració, oportunitats, igualtat, regeneració, honestedat, llengua, comarques, ciutadania, democràcia...

(Continua llegint)

És la mitjanit, fa estona que els músics, les veus i el goig de l'ambient preveu l'èxit de dissabte. El David Pastor agafa la trompeta per seguir el cant de Miquel Gil, es queda sol, varia l'estil cap al jaz, torna al so popular, els músics de la Unió s'ho miren embadalits, alguns amb la boca oberta. La veu de Miquel torna a envair l'escenari, els càmeres de TV3 continuent enregistrant i tot sembla que va encaixant, amb els consells de Tòbal i l'aplaudiment final, entre músics, per tanta emoció. Solament que és un assaig, però ja ataüllem com esdevindrà la festa. Sonen bandes, a Llíria, preparant el concert contra l'expulsió. (www.campdeturia.cat)

Aquesta nit Llíria viurà una nit única amb un concert per commemorar els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscs de les terres valencianes i, en concret, de la comarca. Serà avui a les 22.00, amb la participació de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno 'el Botifarra' i el cantant Miquel Gil.

El proper 20 de novembre, a les 19:30 hores, presentarem l'obra coral Ara, País Valencià a l'EspaiBLOC de Sagunt (carrer Cronista Chabret, 24 - baix). L'acte, organitzat per Fòrum morvedre.info, comptarà amb la presència de la saguntina Maria Josep Picó i del valencià Antoni Rubio, autors de dos dels articles del volum. Aquesta serà la tercera presentació del llibre coordinat per Jordi Muñoz i editat per la Universitat de València on participem, després de les que vam fer a Catalunya del Nord i a les Illes.

(Clickeu si voleu veure la nota de premsa que han fet els companys de Morvedre.info sobre l'acte)

Avui, 16 de novembre de 2009, fa dos anys que Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas va arribar a les llibreries dels Països Catalans. Ni en les nostres previsions més optimistes, pensàvem que, 24 mesos després, continuaríem fent presentacions i actes amb aquest treball com a centre o excusa per recórrer el país i passar bones estones amb amics i companys del sud i del nord.

Han estat molts actes on hem rebut l'ajuda i el recolzament de molts companys que han participat en aquesta aventura i que, per tant, han passat a formar-ne part. Elx, Bao, València, Barcelona, Sallent, Vilanova i la Geltrú, Alcoi, Alcàsser... Si d'alguna cosa estem orgullosos és que, mirant un mapa, si posàrem una marca a tots els indrets on ens han convidat a parlar d'aquest treball que narra la història dels darrers quinze anys del País Valencià mitjançant la trajectòria d'Obrint Pas, es dibuixa clarament la imatge del nostre país, dels Països Catalans. Que l'humil treball de dos periodistes de València ciutat, escrit en la nostra llengua, interesse de nord a sud de la nostra terra, és la millor recompensa a una tasca que tornaríem a repetir sense dubtar-ne.

En total, hem fet 25 presentacions, amb un còmput general d'assistents d'unes dos mil persones, incloent-hi els grans actes multitudinaris de Picanya i Vilanova i la Geltrú, o la magnífica jornada amb estudiants de Secundària a l'institut Martí l'Humà de Montblanc. Per això, no podem deixar d'agrair tot el recolzament dels assistents -alguns, fins i tot, repetidors- i de les persones que han participat directament als actes, com Xavi Sarrià, Miquel Ramos, Miquel Gironès, Robert Fernández, Jaume Guerra, Jordi Muñoz, Vicent Partal, Albert Dasí, Miquel Gil, Feliu Ventura, Sandra Obiol, Enric Sivianes, Francesc Ribera Titot, Guillem Cabra, Ramon López, Josep M. Domènech, Toni Albà, Sergi López, Pep Gimeno Botifarra, Pau Puig, Simó Altadill, Jordi Sebastià, la família Estellés, Josep Guia, Irene Esteban, Juanan (Odi), Bernat Giribert, Violeta Tena, Guillem Fuster i molts altres que, per oblit o omissió inconscient, no citem en aquesta llista.

A tots ells, a tots vosaltres... moltíssimes gràcies!

(Clicka per veure la llista de presentacions, amb enllaços a les cròniques que vam fer en el seu moment)
(A la imatge, Titot, Hèctor Sanjuan, Antoni Rubio i Xavi Sarrià, durant la presentació a la plaça de la Revolució del barri de Gràcia, a la ciutat de Barcelona)

Demà, divendres, 13 de novembre, a les 20 hores, presentem el llibre Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve a l'espai de cultura Can Alcover, al carrer de Sant Alonso, 24, de Palma de Mallorca. A la presentació, hi seran dos dels autors: Marc Peris, professor de Secundària a les Illes, i Antoni Rubio, periodista i coautor de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

Divendres, 13 de novembre. 20 hores. Presentació del llibre Ara, País Valencià. Espai de cultura Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). Palma de Mallorca.

"Si el futbol fóra negoci, fa temps que ho tindrien els bancs". Aquesta històrica frase va ser pronunciada pel gran futbolista i pèsim economista i futuròleg Josep Samitier, ex jugador de la Primera Divisió, ara dita Lliga BBVA... La vida pot ser molt irònica.

L'Ajuntament de València ha trobat una bona solució per acabar amb el "problema" dels sense sostre. I no, no es tracta de una millora de les polítiques socials, amb fortes inversions pressupostàries i una xarxa potent de treballadors socials; això fóra massa complicat i poc rendible de cara a l'electorat, única obsessió dels partits polítics professionals com ara el PP o el PSOE. Més aviat, passa per omplir el nostre paisatge quotidià de reixes, com les que han posat a les Drassanes de València per evitar que els indigents -els pobres- tinguen un lloc on guarir-se del fred i la humitat durant les llargues nits de l'hivern valencià.

Les imatges de les reixes a les Drassanes, colpidores, brutals, contrasten amb les alegries amb dues dècades d'antiguitat que ens fiquen a cop d'imatge televisiva per la boca i els narius, tot recordant la caiguda del mur de Berlín ara fa vint anys. Tirat al meu sofà, veig milers d'alemanys de l'est i de l'oest saltant sobre les velles pedres de la part més visible del teló d'acer amb l'inconfusible estètica dels anys vuitanta.

Quina alegria, quina joia! Llàstima que, vint anys després, quan els apòstols del neoliberalisme ens expliquen que aquell dia va triomfar la llibertat i això i allò, encara no siga possible veure imatges similars al mur de la vergonya que aïlla els palestins de Cisjordània, ciutadans de segona, tercera o quarta categoria, del primer món israelià, de tirabuixons intolerants i sectarisme religiós; tampoc veig caure les vergonyoses tanques que protegeixen el primer món d'Estats Units o Espanya de la immigració a la recerca d'un tros de pa per endur-se a la boca procedent de Mèxic o l'Àfrica. Ni tampoc veig caure el mur amb què el Marroc, patidor de la tanca de Ceuta i Melilla, empresona els sahrauis en meitat d'un desert més assedegat de justícia que no d'aigua.

I això és el nostre planeta, les societats que tots i totes hem conformat. Un paisatge quotidià de reixes i murs que sempre deixen en la part bona de la història als mateixos i reclouen a la part roïna els sense sostre, els sense papers, els sense rostre, els sense nom... Un món que s'afalaga, tot cofoi, pensant en els murs que va enderrocar fa vint anys mentre pateix una miopia exasperant amb els murs, les tanques i les reixes que continuent alçant-se dia a dia a tot arreu.

Definitivament, ens ho hem de fer mirar...

(A la imatge, les Drassanes de València, amb les noves reixes per evitar l'entrada dels sense sostre. La imatge és de Manuel Molines i l'ha publicada el diari Levante-EMV)

El proper divendres, 13 de novembre, a les 20 hores, presentem el llibre Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve a l'espai de cultura Can Alcover, al carrer de Sant Alonso, 24, de Palma de Mallorca. La presentació anirà a càrrec de dos autors: Marc Peris, professor de Secundària a les Illes, i Antoni Rubio, periodista i coautor de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Aquest acte s'uneix a altres similars fets a Gandia o a Bao (Catalunya del Nord) per difondre el llibre i als que vindran en les properes setmanes i que ja anirem anunciant per ací.

Divendres, 13 de novembre. 20 hores. Presentació del llibre Ara, País Valencià. Espai de cultura Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). Ciutat de Mallorca.

I ja hi tornem a ser... Fa algunes setmanes que no m'enganxava a Benedetti però, de nou, el geni uruguaià ha tornat a les meues mans. Aquest poema es diu Utopías i li ho dedique a una persona molt especial que no em cal esmentar perquè sàpiga qui es i també a l'amiga Bel Zaballa, que a voltes es passa per aquesta trinxera, i sé que li agrada...

Gaudiu-ne!

UTOPÍAS

Cómo voy a creer / dijo el fulano
que el mundo se quedó sin utopías

cómo voy a creer
que la esperanza es un olvido
o que el placer una tristeza

cómo voy a creer / dijo el fulano
que el universo es una ruina
aunque lo sea
o que la muerte es un silencio
aunque lo sea

cómo voy a creer
que el horizonte es la frontera
que el mar es nadie
que la noche es nada

cómo voy a creer / dijo el fulano
que tu cuerpo / mengana
no es algo más de lo que palpo
o que tu amor

ese remoto amor que me destinas
no es el desnudo de tus ojos
la parsimonia de tus manos

cómo voy a creer / mengana austral
que sos tan sólo lo que miro
acaricio o penetro

cómo voy a creer / dijo el fulano
que la utopía ya no existe
si vos / mengana dulce
osada / eterna
si vos / sos mi utopía

València s'ha despertat aquests dies farcida de cartells i tanques publicitàries sobre no sé quin torneig de tennis, és a dir, l'enèsim gran -o, tal volta, no tan gran- esdeveniment que el govern popular ha dut a la ciutat. El que més em crida l'atenció de la publicitat de la cosa, mitjançant una campanya d'una coneguda marca de cervesa, és que compara la competició de València amb altres similars que es podrien fer a grans ciutats com Londres o Nova York i ho remata dient que el torneig valencià és millor perquè "lo tuyo siempre mola más".

Aquesta frase, a banda d'una manca evident d'autocrítica i d'estar exclusivament escrita en castellà, podria ser signada per qualsevol nacionalista furibund que és incapaç de veure que, més enllà de les seues fronteres, hi ha persones que fan coses a voltes millor i a voltes pitjor que al seu propi país, nació, estat, terra, territori o llogaret. Però, és clar, els nacionalistes som nosaltres; ells no, ells són els no nacionalistes. Au, acabe ací, que he d'anar a descollonar-me una estoneta...

(A la imatge, un cartell satíric que imita l'anunci esmentat, comparant els yorkshires amb el gos rater valencià).

La Federació Espanyola de Futbol, un element més de cohesió de la nació "una, grande y libre" que un ample sector de la intelligentsia espanyola s'entesta en mantindre trone o neve, ja ha anunciat la seua intenció d'evitar el partit entre les seleccions d'Argentina i Catalunya que les federacions d'ambdós països estaven negociant per al proper 18 de novembre. L'excusa, diuen els capitosts de la cosa futbolística a l'estat espanyol, és que en eixa data no es poden celebrar partits entre seleccions nacionals i combinats "autonòmics".

Els espanyols saben molt bé que un Argentina-Catalunya atrauria totes les mirades a nivell mundial perquè els respectius seleccionadors, Diego Armando Maradona i Johan Cruyff, són dos autèntiques llegendes vivents del futbol. Per això, i no per cap altre motiu, no volen que es jugue aquest partit: això donaria ressò mundial a un esdeveniment on Catalunya i, per extensió, els Països Catalans reclamaran el seu dret a existir, a ser "un país del món", i no estan disposats a acceptar-ho de cap de les maneres.

La invisibilitat catalana continua essent una estratègia espanyola de primer ordre. Sé que no he descobert res de nou però, simplement, pense que cal remarcar una prova més que, amb els nostres veïns, poc o gens tenim a fer de forma conjunta.

Cada volta que veig aquestes coses, només hi ha una paraula que em repica al cervell d'una manera insistent: independència.

Avui, un conegut a qui no considerava especialment amic, però tampoc desafecte a la meua persona, ha malparlat greument de mi. Ho ha fet per darrere i a una de les persones la reacció de la qual més mal podia fer-me. Quan me n'he assabentat, he pensat que, tal volta, ho feia inspirat per aquell aforisme del mestre Joan Fuster que diu que "malparlar dels altres no és un vici tan vergonyós com diuen" perquè "mentre l'exercites, no caus en la temptació de malparlar de tu mateix, que fóra un vici pitjor". Després, me n'he adonat: aquesta persona no pot conéixer l'aforisme fusterià perquè a l'assagista suecà no el citen mai en cap dels abeuradors pseudoculturals on s'informa. Simplement, ho ha fet perquè és un bocamoll; i un covard, afegisc. Bona nit.

Com havíem promés, ací teniu un enllaç per llegir Llosar, el text guanyador del IX premi Sempreviva de narrativa breu, convocat per l'Ajuntament de Vilafranca. Escrit per Antoni Rubio, un dels coautors d'aquest blog i del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, explica una història d'amor impossible entre dos apassionats de la literatura: un "etern adolescent" de trenta anys de Benimaclet i una jove vilafranquina amb ganes de menjar-se la vida a mossegades. No calen més explicacions; qui tinga ganes de llegir-la, n'està convidat. I, com sempre, s'agrairan de debó les crítiques constructives i, fins i tot, destructives. Salut!

(A la imatge, la pedra en sec, un dels trets més particulars de Vilafranca, la presència del qual s'esmenta a Llosar)

Davant la inanició informativa de Canal 9, on no existeix més notícia que els grans esdeveniments, el temps, el futbol i algun succés més o menys morbós, els valencians ja busquem la notícia, fins i tot, a la nevera. Si no, no s'explica la imatge que corre aquests dies per Internet i que, des de la safata d'un frigorífic anònim, recorda sense remei a un conegut polític valencià. Us convide a endevinar-ne qui...

El coautor de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, Antoni Rubio, ha guanyat el IX premi Sempreviva de narrativa breu, organitzat per l'Ajuntament de Vilafranca, amb el relat Llosar. Es tracta d'una narració que retracta el terratrèmol interior de Jordi Fernández, un "etern adolescent" de trenta anys de Benimaclet, apassionat de la literatura, que viu una història d'amor clandestina amb Llosar, una joveneta vilafranquina que estudia a la ciutat de València. La idea de presentar el text al concurs va sorgir, precisament, durant la presentació de Del Sud al municipi del Maestrat, en abril de 2009.

Llosar és el tercer relat de Rubio premiat enguany. En febrer, el coautor de Del Sud va guanyar el Catarroja enamorada, un concurs de cartes d'amor, amb el text Mentre la rentadora s'acaba... Tres mesos més tard, en maig, el relat Grossa, un monòleg interior que mira de reflectir el pensament d'una jove amb problemes d'anorèxia, va obtindre el VI premi Sambori.

En breu, intentarem penjar en aquest blog el relat Llosar, per si algú té ganes de llegir-lo i fer-ne la crítica.

(A la imatge, una panoràmica de l'ermita del Llosar, un dels indrets més destacats de Vilafranca, d'on prenen el nom moltes dones d'aquest bonic poble del nord del País Valencià)

"Hi havia una vegada un emperador la major afició del qual eren els vestits. Tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se'ls i mirant-se en el mirall. Tot i ser tan vanitós, no era mal governant [això és qüestionable], i els seus súbdits l'estimaven. Un dia es van presentar davant de l'emperador un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertirien l'admiració del món sencer.

Els murris van demanar gran quantitat d'or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.

Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res. Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres. L'emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.

Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: - L'emperador està despullat!Llavors la gent del poble, que al principi no s'havien atrevit a dir res, van començar a riure's per sota el nas i a dir-se els uns als altres: - L'emperador no porta cap vestit! L'emperador va en roba interior!

L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós".

Avui quan tornava a casa de les Corts després de la sessió de control del nostre particular emperador, un diputat del PP m'ha assaltat pel camí i m'ha preguntat: "No se n'adona el president que no podem continuar així i que ha de marxar? Fins a quan va aguantar aquesta angúnia?".

"El president no se n'adona que està nu", li he contestat amb un mig somriure.

Ja fa alguns dies, arran de la defenestració de Ricardo Costa, un dels imputats i dels principals protagonistes del sainet del cas Gürtel, que he sentit comentaris de gent gens afecta a la causa pepera sobre el fet que el ja ex secretari general del PP els està causant, fins i tot, pena. És evident que Costa, l'home que sua Armani, el diputat de les camises i els vestits a mida i el cabell amb clenxa perfecta a la dreta, és la diana cap a on el mateix PP apunta per mirar que les corruptel·les gürtelianes no afecten massa a l'estructura, la imatge i la credibilitat del propi partit i d'altres dirigents de més volada, com Francisco (ex Francesc) Camps o, fins i tot, Mariano Rajoy.

Amb tot, el sentiment de pena envers Costa per haver perdut els seus càrrecs no em sura per cap racó. En primer lloc, perquè Costa està entrampat en el cas Gürtel como qui més i, ni que siga per una volta, qui l'ha feta, que la pague; en segon lloc, perquè el cinisme d'una persona capaç d'assegurar que tot el seu patrimoni es redueix a un deute de 1.450 euros quan es passeja amb un cotxe de luxe i té una empresa que factura milers i milers d'euros a l'any, no em provoca cap empatia. I, en tercer lloc, perquè, per molt que les coses isquen malament per al diputat pijo del PP, no crec que acabe a la porta de la seu de València demanant almoïna...

Si Costa està ara al punt de mira de tothom, si fins i tot els seus li disparen amb bala, si no té recolzaments, és perquè s'ho ha buscat. No es pot anar per la vida com si et menjares el món i la resta del planeta estiguera un pam per baix de tu i pensar que, quan les coses es posen lletges, trobaràs una mà amiga. Ai, Ricardito, que sempre et quedarà la teua elegància innata i els teus cotxes, mòbils i rellotges de luxe per consolar-te... encara que ningú ja no et diga allò de "amiguito del alma, te quiero un huevo".

(A la imatge, Ricardo Costa i Francisco (ex Francesc) Camps, quan tot eren somriues i felicitat al PP)