En aquesta època de tornada a la feina, em venen al cap algunes reflexions llançades pel bon amic i company de professió, Jordi Sebastià. Encarxofat al sofà, he pogut llegir aquest estiu el seu llibre Un assumpte de perifèria (una novel·leta juvenil però d'un ritme trepidant que enganxa: vaig començar a llegir per la nit i, quan em vaig alçar, la vaig acabar). Us deixe alguns retalls que mostren que, en aquest món dels diaris, televisions i portals d'Internet, no tot és tant bonic com sembla...
"Els estudis de periodisme; una curiosa amalgama de matèries que només tenien en comú la seua vaguetat i la facilitat de ser oblidades en qüestió de dies"
"El periodista és aquell que ompli un espai en blanc amb el tema que li han manat i que, a més ho fa ràpid. La resta és literatura"
"És tracta d'un canibalisme consentit i mutu, una mena de simbiosi entre un paràsit i un hoste poc escrupulós [...] Si A es posa en contacte amb tu per contar-te la vida bruta de B, pots contar-li-ho tot a B, que et dirà la vida bruta de A, i tu després ho publiqués tot. Guanyes un parell d'enemics però l'article quedarà molt més rodó".
"Els periodistes els menyspreem... però fingir és una qualitat necessària en aquesta professió".
"L'anomenat periodisme d'investigació és una de les grans fal·làcies de la professió. És un gènere inexistent. Els periodistes investiguen poc o gens. La majoria dels reportatges classificats com d'investigació han pogut redactar-se únicament perquè una persona que tenia una informació més o menys compromesa ha decidit donar-la a algun mitjà per tal de traure'n algun profit amb la publicació del que fins aquell moment era secret".
PD. Tot i que alguns apunts necessiten matisacions he volgut respectar les reflexions originals. Promet fer les meues pròpies.
"Habrá dos profesores en el aula y se realizará en inglés". Així, en castellà i visiblement enfadat, el conseller d'Educació del Govern valencià, Alejandro Font de Mora, es dirigia a uns atònits periodistes.
A partir de avui, vora 50.000 estudiants de segon de la ESO viuran una estranya situació. Tindran dos mestres a l'aula; l'un xiuxiuejarà a l'altre els continguts d'una nova assignatura, i l'altre, la traduirà en anglès. En el seu afany de fer la contra a l'Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, la Generalitat ha decidit impartir la nova assignatura en anglès en un clar intent de desprestigiar-la i fer-se notar. De res han servit les crítiques dels sindicats ni de les federacions de pares i mares.
A més, la Conselleria ha decidit variar algun dels seus continguts. D'aquesta manera, els alumnes del País Valencià no estudiaran el mateix temari que els escolars d'altres comunitats ja que el Consell ha volgut evitar qualsevol tipus de "contingut moral". Així, no es tocaran temes com la homosexualitat, ai las! El nostre benvolgut govern sempre pendent dels nostres xiquets.
I mentre la esquizofrènia s'imposa, molts dels alumnes que tornen hui a les classes ho faran en barracons (i molts no podran matricular-se en valencià). La Generalitat ha demostrat que és capaç de construir un circuit urbà de Formula 1 en tant sols 8 mesos, això sí, alguns instituts continuen en barracons des de fa vuit anys.
Passen les hores i l'angoixa no escampa. Veiem els resultats una i altra volta i no ens quadren. Aquest no és el nostre país. Aquest no és el país que hem estat recorrent els darrers mesos, aquell sud combatent que es rebel·la contra qui tracta d'aixafar la nostra llengua i la nostra cultura. El país que vam veure a Picanya, però també a Alcoi i Catarroja i que segur tornarem a trobar allà on anem.
Els resultats, però, de les darreres eleccions espanyoles són traumàtics per al País Valencià què cada cop és menys país i menys valencià. El PP manté una hegemonia que li torna a col·locar per damunt del 50% en nombre de vots. Mentre, el PSPV -ara, més que mai, PSOE- manté el número de vots rebuts en 2004, tot i que baixa una miqueta el seu percentatge.
I a l'esquerra què? Un desert. Units, Esquerra Unida i Bloc-Iniciativa-Verds ni tant sols arribarien als 100.000 vots, un escàs 3,80%. Tanmateix, les seues guerres internes han provocat que vagen per separat deixant al País Valencià sense una veu diferent al Congrés dels Diputats, per pimera vegada en la democràcia post franquista. Totes dues formacions pateixen una important sagnia de vots (vora 60.000) i és que els electors estan molt cremats després del lamentable espectacle del Compromís. No ens mereixem aquesta classe dirigent. I si mirem més avall? La cosa tampoc millora i Esquerra perd la meitat dels pocs 13.000 vots que tenia.
El pitjor és que no hi ha temps per autoflagel·lar-nos: cal mirar al futur i ficar-se a treballar quant abans, a no ser que vulguem que les pròximes Corts Valencianes siguen també una cambra bipartidista. Comici rere comici, ens adonem que hi ha poc espai per a propostes diferents a les dels dos grans partits. Tanmateix, creiem que existeix un tercer raconet, un tant inhòspit, que encara es pot forçar. Però, ara per ara, no hi ha més. El poder de PP i PSOE és pràcticament absolut, tenen els diaris i televisions però sobre tot els mitjans econòmics per fer agressives campanyes de publicitat, espectaculars mitins, regalar tot tipus de merchandising i empaperar carrers i ciutats senceres.
Així, ens té igual si Glòria Marcos i Enric Morera no es poden vore, si Mònica Oltra i Marina Albiol no es creuen paraula... ens té absolutament igual. Si és una qüestió de persones, fora les persones; si es una qüestió de sigles, trenquem-les i comencem a construir el futur sense personalismes ni egoismes. El país no pot permetre el luxe de desaparèixer de l'escena política. Cal repensar-ho tot des de la base i començar a treballar de valent. L'any 2011 està ací mateix, al costat, i no val a badar.
"Habrá dos profesores en el aula y se realizará en inglés". Així, en castellà i visiblement enfadat, el conseller d'Educació del Govern valencià, Alejandro Font de Mora, es dirigia a uns atònits periodistes. 
Passen les hores i l'angoixa no escampa. Veiem els resultats una i altra volta i no ens quadren. Aquest no és el nostre país. Aquest no és el país que hem estat recorrent els darrers mesos, aquell sud combatent que es rebel·la contra qui tracta d'aixafar la nostra llengua i la nostra cultura. El país que vam veure a 
