El president d'Orange Market, Álvaro Pérez, sempre impecable amb el seu vestit de Milano i el seu pentinat d'una perruqueria de la zona pija de València, arriba d'hora a la cita. Aparca la seua Cam Am Spider de 20.000 euros, una mescla de motocicleta i cotxe esportiu, en la porta de l'hotel de luxe edificat vora mar amb més altures de les permeses i, abans d'entrar-hi, encén el seu havà per assaborir el fum de l'èxit. Dins, el polític de torn espera assegut a la cafeteria, amb una copa de bon whisky i un glaçó, tot fent anar la PDA de forma frenètica, enviant correus, consultant agendes, planejant noves formes de fer diners.
Pérez, àlies El Bigotes pel seu particular tocat capilar sota el nas, té instruccions precises de Francisco Correa, el seu cap de Madrid, un ex dirigent del PP reconvertit a empresari i "fontaner" polític. Sap què ha de dir, què ha de fer i què n'obtindrà a canvi. El sistema, sí senyor, funciona. I molt bé.
Allò del lliure mercat i el capitalisme com a sistema econòmic per sostindre la democràcia és una mentida, una fal·làcia, un conte per a xiquets, una cortina de fum perfecta per omplir pàgines de gruixuts llibres sobre economia moderna. Les teories de l'Escola Austríaca, l'anarcocapitalisme, Friedman i tutti quanti són l'embolcall perfecte per amagar una realitat molt més trista, cutre i casposa encara: la corrupció és el veritable sistema polític dels nostres dies.
Estic rellegint La ben plantada, una novel·la cabdal del Noucentisme català amb la qual Eugeni d'Ors, quan encara era Xènius i no havia fugit a Madrid i renunciat a la llengua del país, aportà el seu gra de sorra per renovar la novel·lística catalana ancorada en els vells patrons del realisme i el naturalisme. A les pàgines que descriuen la Teresa, el dubtós ideal de dona orsiana, hi trobem una pausa on l'autor parla d'altres noies. Aquests mots, que ara faig meus, descriuen el que D'Ors qualifica com "una noia frívola".
"Aquesta és una criatura innocent i infernal. [...] guarda entre les seves ombres blaves el mal i el pecat, inèdits.
Jo l'estimo, per la seva repugnància al dolor i a la mort. Jo l'estimo, per la seva poca caritat i per aquell gran tomb que dóna a fi de no passar per davant del cementiri".
No sé a qui em recorda... Bé, ho sé, però no ho puc dir, i menys, en públic.
Bona nit a tothom.
(El dibuix de la model asseguda, per si algú no ho sap i l'interessa, és del gran pintor austríac Egon Schiele, que vaig descobrir ja fa temps en una excepcional exposició a la Neue Gallerie, al Cafe Sabarsky de Nova York, en aquells dies on tot fou felicitat. O quasi tot...)
El rellotge marca un poc més de les deu de la nit i la fressa insistent del tren m'enfonsa en un estat profund de somnolència. Viatge en l'Alaris que cobreix el trajecte entre Madrid i València, fent parada a Albacete i Xàtiva, després d'un llarguíssim dia a la ciutat castellana per assistir a una reunió. No tracta d'això però, qui haja sigut delegat sindical, sap com de dur pot ser participar en un vis a vis amb els caps de l'empresa, quan hi ha un possible expedient de regulació d'ocupació i 300 acomiadaments de treballadors entremig.
De camí cap a casa, observe els meus companys de viatge. Alguns, suporten el tedi ferroviari armats amb un llibre, normalment best-sellers de l'estil de Gomorra o l'omnipresent L'ombra del vent, però la majoria opta per desaparéixer del vagó a base de tecnologia. Al meu voltant, hi ha tres o quatre portàtils oberts: a la pantalla, hi ha des d'una pel·lícula als lisèrgics colorets que hi apareixen quan hom posa música, passant per alguns documents de Word o Excel que es revisen amb una certa apatia.
També es veuen uns quants ipods, que ofereixen un exercici de masturbació musical a passatgers amb les orelles taponades per auriculars de grandàries diverses. Un senyor encorbatat maneja hàbilment el palet d'una PDA i uns altres dos passatgers -un, d'uns quinze anys i l'altre, de trenta llargs- s'endinsen al món del videojoc mitjançant la PSP.
Gairebé ningú creua paraula amb el veí. Tots trien passar l'estona amb les seues joguines tecnològiques i el vagó pren un to d'autisme generalitzat. Botonets, tecles, cables, pantalles, colors... i ni una sola conversa interessant que tafanejar, la qual cosa disgusta la meua ànima de portera. Ho reconec: cada dia que passa, sóc més neoludita.
Fart, m'alce i creue tot el tren camí a la cafeteria. Travesse quatre o cinc vagons i el panorama és paregut a tots ells. Ni tan sols veig una parella aprofitant la intimitat del viatge per menjar-se la boca a petons, ni a xiquets animant el personal amb cridòries i jocs infantils. El més humà que se m'apareix és, com a molt, algun badall producte de la son i el desfici.
Arribe a la cafeteria i, allà sí, hi ha un poc de xivarri. Quatre o cinc converses sobre temes banals i privats es creuen en l'aire artificial del vagó, salpebrades del dringar sec de glaçons en els gots de plàstic i el soroll característic de les bosses de papes quan s'obrin. Vaig a la barra i demane un refresc; em costarà un ull de la cara però, almenys, respiraré un poc d'humanitat.
Crec que li ho vaig llegir a Martí i Pol: "el progrés, diuen, és irreversible".
Va ser el mateix Joan Vinyoli -un altre dels grans; dels nostres grans- qui va dir allò que, "com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món". Cerque ara, en moments de naufragi, algun sentit en els poemes, en els escrits d'aquells que ja han recorregut les sendes que em toca caminar a les fosques i trobe poemes tan bells com L'ocell negre. I els darrers versos em corprenen i no puc estar-m'hi de reproduir-los.
"...la vida val només per moments inesperats d'intensa felicitat que no podem fer nostra del tot ni retenir-la gaire estona".
No hi puc estar més d'acord...
(Feu click, si voleu llegir el poema sencer de Vinyoli, inclós al volum Ara que és tard)
Miserables. No se m'ocorreix cap altre mot. I ho dic, cenyint-me a la seua estricta definició: "digne de compassió per la seua desgràcia, per la seua extrema pobresa"; encara més: "mesquí", "que mereix el menyspreu per la seua abjecció, per la seua vilesa". Tot això diu el diccionari i es queda curt.
En aquell moment, Talavera, número dos dels populars a Burjassot, va fer unes declaracions en favor del poeta i censurà que la seua figura havia estat "políticament maltractada pels sectors més conservadors del PP". Ara, com era d'esperar en un partit que no admet la disidència ni la discrepància, la cap de llista popular, Cristina Subiela, la mateixa llumenera que va dir que Estellés insultava a València "amb paraules molt dures", expulsa Talavera per fer, diu, un mal ús del seu càrrec de regidor.
Supose que la senyora Subiela no haurà tingut massa temps per llegir poemes del poeta més gran que ha donat el poble on ella aspira a ser alcaldessa. Imagine la seua cara d'estranyesa si llegira les lloances que fa de tots i cadascun dels pobles valencians al Mural del País Valencià o la sensibilitat i la profunditat que suren els versos de L'Hotel París, del qual hem donat un tast recentment per ací. És d'esperar que Subiela i tota la seua colla siguen incapaços d'entendre què volia dir el poeta quan proclamava que pretenia ser "un entre tants" i estic segur que només senten por quan algú diu que vol "assumir la veu d'un poble".
Pel que sembla, fer una tèbia defensa d'Estellés com a poeta i com a figura cívica cabdal del País Valencià és un pecat més que suficient per deixar de banda al que, fins fa quatre dies, era un company d'ideologia i de projecte polític. Supose que, al rerefons, hi haurà més coses, més problemes interns, però tot això revela el tarannà d'aquests personatges que s'autoproclamen demòcrates cada dos per tres sense que ningú els pregunte -excusatio non petita accusatio manifesta- i són incapaços de suportar la més mínima escletxa al seu discurs únic. De nou, així són: petits, grisos, miserables.
Quan no sé expressar-me com voldria, tinc el vici de cercar en les paraules d'altri i Estellés no acostuma a fallar-me mai...
En veure't escampada per sobre el llit, Françoise, amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim, m'entra el desig, Françoise, d'ésser bo totalment, i m'entren unes ganes terribles de plorar, plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells, i de dir-te germana, car el pecat, Françoise, hi ha certs moments que ajunta com no ajunta la sang. El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.
El primer dia que vaig arribar al CEU San Pablo jo era un jovenet de 18 anys que, il·lusionat i excitat, començava la carrera de Periodisme. Aquests estudis no estaven implantats encara a la Universitat de València i, tot i tindre la possibilitat d'anar-me'n a estudiar a Barcelona, la insistència de ma mare i de la nòvia va fer que em quedara i acceptara això de matricular-me a una universitat privada que, en principi, no em feia massa gràcia.
Ara, amb el pas del temps, després de més d'onze anys conreant la professió periodística i com a actual alumne de la Universitat de València, tinc elements de juí per valorar aquella etapa de la meua vida i, sincerament, només tinc paraules d'agraïment per aquella institució que, ara fa uns dies, homenatjà l'ex president José María Aznar, àlies "estamos trabajando en ello". Supose que els mèrits contrets a les Açores, a Iraq i a Georgetown en seran la causa principal.
Gràcies al CEU perquè, amb el seu exemple, vaig entendre com l'església catòlica pot utilitzar les institucions que controla per manipular la ment de la gent jove que aspira a obrir-se un camí en la vida. Gràcies, també, perquè em van fer veure que, en aquesta vida, no arriba més lluny qui està més capacitat, sinó qui millor es mou en els resorts de poder. Això, m'ho ensenyaren a força d'observar amb estupefacció com se n'anaven professors de gran vàlua, mentre els més mediocres, inútils i adotzenats romanen donant classe perquè, simplement, són "de la corda". D'una corda hipòcrita, nociva i fastigosa que, d'una banda, va a missa i es colpeja el pit i, d'altra, amenaça amb expulsar els alumnes que protestaren contra la guerra d'Iraq en un acte amb militars al si de la universitat... Església i exèrcit... Ens sona, no?
Gràcies al CEU per esperonar la meua consciència lingüística negant-se a obrir un grup de Periodisme en valencià, malgrat haver-hi quasi 60 peticions, o per posar-me infinitat de problemes perquè el meu nom, Antoni, així, en català, hi figurara al meu carnet d'estudiant i, fins al darrer moment, intentaren castellanitzar-me'l. O per buscar-li les pessigolles als professors de valencià per organitzar un modest acte d'homenatge a Fuster i Estellés i posar una senyera en la taula d'oradors.
I, finalment, gràcies al CEU San Pablo per ensenyar-me que hom val tant com els diners que té, i per obligar-me a pagar cada any més d'un milió de les antigues pessetes per una educació antiquada, mediocre i absurda que no m'ha servit per a res i que, com un malson, trigaré molt de temps en oblidar. Ah, i gràcies per organitzar actes com el d'Aznar, perquè eviten que el pas dels anys endolcisquen els records i em facen enyorar, ni que siga un segon, aquell centre... de cultura?
PD. Fa un temps, per la meua feina, em va tocar anar a cobrir un congrés de Coalició Valenciana, el partit ultrablaver liderat per l'ex falangista Juan García Sentandreu. Allà, vaig coincidir amb un professor del CEU que n'era militant i, com li sonava la meua cara, va vindre a saludar-me. El més graciós és que em va confondre amb un altre membre del partit i, en el clima de confiança entre companyons, m'explicà que s'havia anat del CEU per fitxar per la Universitat Catòlica -tajo parejo, que diria una amiga meua- i m'informà que aquell centre era "un nido de rojos". Aquest "defensor" de la llengua valenciana, famós per agredir a un càmera de TV3, em va dir, en un perfecte castellà, "ahora nos tocará hacer limpieza, como ya hicimos en el CEU". Així són... Gràcies, de nou, per ensenyar-me com no he de comportar-me mai en aquesta vida.
(Us demane perdó per la imatge, que pot provocar malsons, però calia posar a Aznar, sent investit doctor honoris causa pel mateix CEU San Pablo. Déu els cria...)
Un amic em va dir l'altre dia que la por és un sentiment universal. Uns, tenen por a no acabar vius el dia, a no tindre res que dur-se a la boca o a no poder dormir a redós d'un bon sostre; altres, a perdre la feina, a no poder pagar la hipoteca o, simplement, a no arribar d'hora a qualsevol lloc.
La por ens atrapa, ens envolta, se'ns escola fins el moll dels ossos i, finalment, ens paralitza. Els adéus ens donen por. Quan una història s'acaba, especialment si ha sigut llarga, només queda una mena de polsim recobrint l'ànima; és la por. Por de qui tria anar-se'n, per tot el que deixa enrere, pel pànic a equivocar-se, per les promeses que mai complirà i per les lleialtats truncades amb o sense raó; por de qui es queda mirant com l'altre se'n va, per la soledat, pel desconcert, pel desconhort.
Dos cossos que mai havien de separar-se romanen ara distants per la força dels fets, de les raons, dels errors, de la incomprensió mútua. Dues ànimes que s'estimaven es mouen ara entre la rancúnia, la melangia, el desencís i, indefugiblement, el xoc. El que abans eren petons, ara són retrets; el que abans eren confidències a cau d'orella, ara són paraules fredes, grisses; el que abans eren abraços, ara és un paper que cal signar amb el beneplàcit dels advocats, diners, mobles, llibres, fotos, records... repartiment de la pròpia misèria, al cap i a la fi.
Ara veiem que "per a sempre" és només "fins que puguem". La vida són colps i el secret està, només, en saber encaixar-los.
Allà on vages i en allò que faces, molta, molta sort. I que et vaja millor que no t'ha anat amb mi.
T'estimaré sempre... D'alguna o altra manera, amb por o sense, t'estimaré sempre.
València, 10 d'octubre. No hi ha pont "oficial", però la ciutat respira calma i silenci. Pels carrers, només unes poques persones que van i venen trenquen el paisatge immòbil d'un matí de ressaca. Els quioscs romanen oberts, tot i que la majoria de diaris encara esperen comprador, amuntegats en altes piles de paperassa. A les portades, una imatge insòlita: una immensa estelada onejant a la plaça de l'Ajuntament de la capital valenciana.
Com era d'esperar, la major part dels mitjans de comunicació parlen del fet amb els mateixos mots: provocació, radicals, catalanistes, boicot... Sembla que el seu vocabulari és tan curt com la seua intel·ligència. Fins i tot, un conegut diari de València ciutat titula que "una enorme bandera independentista catalana obliga a detener la procesión cívica" del 9 d'Octubre. Evidentment, ometen el detall que la bandera estava penjada en un balcó i que qui va deturar la processó cívica foren els blavers i ultradretans de Coalició Valenciana, Alianza Nacional i España 2000, demòcrates i valencianistes de tota la vida, pel que sembla...
Ara pareix que, en una democràcia, hom no pot penjar la bandera que crega oportú al balcó de sa casa i que, plantejar d'una manera democràtica les teues idees, és provocar. En canvi, ningú no es pregunta què passaria si, en lloc de penjar l'estelada al balcó de la plaça de l'Ajuntament, els militants independentistes que van prendre part en l'acció s'hagueren ficat dins de la processó cívica amb els seus símbols. Clar que, això, possiblement, també haguera sigut "provocar"; de fet, només per existir i tindre clar quina és la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, ja som uns provocadors i uns radicals.
Malgrat tot, he de ser sincer: ahir, jo sí que vaig veure una aberració en forma de bandera a València. En concret, a la processó històrica que recorregué els carrers de la ciutat per la vesprada, imitant aquella festa que el rei Alfons el Magnànim organitzà en 1428 en homenatge a Jaume I. Es tracta de la presència en aquesta desfilada de la senyera de les quatre barres, amb l'afegitó blau. Fins i tot, els responsables del rigor històric de la processó han hagut d'admetre que plantar la senyera amb el blau ha sigut un "anacronisme". L'excusa: la "concòrdia" amb els actuals símbols institucionals del País Valencià.
Clar... Si no hi haguera tolerància amb aquesta aberració històrica, seria difícil d'explicar perquè posem el blau en la senyera, quan la bandera històrica del País Valencià, l'antic Regne de València, sempre ha sigut la de les quatre barres pures i dures. Seria difícil d'explicar que no compartim res amb Catalunya -ni llengua, ni cultura, ni país, ni història, ni institucions, ni símbols- però, en canvi, en una processó històrica, només es veuen quatre barres per tot arreu. Total, es posa una franja blava i tots contents sense necessitat d'obrir un llibre.
Així fou el 9 d'Octubre a València. Un dia de banderes i aberracions. Un dia on allò més important ha sigut, però, que avui som un poquet més visibles que ahir.
(Per cert, la foto que il·lustra aquesta entrada no necessita cap explicació. Com diuen, una imatge val més que mil paraules)
PD. Aprofite aquest post per recordar que el company Hèctor i jo mateix serem demà a Artesa de Segre, per presentar Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas en la Comarkalada. A més, hi ha una sorpresa d'ÚLTIMA HORA: els companys d'Obrint Pas ens acompanyaran en l'acte que començarà a les 19:30 hores. Ens veiem a la Noguera!
Ho reconec: enguany no tinc un clau. Això d'escriure llibres no et fa milionari i, entre crisis, desacceleracions i hipoteques, allò de viatjar, una de les meues grans passions, s'ha hagut d'ajornar. La conseqüència directa d'aquest fet ha estat doble: d'una banda, m'he passat tot l'estiu rememorant els nou dies que vaig estar a Nova York farà ara poc més d'un any; d'altra banda, he concentrat totes les meues forces en la meua altra activitat predilecta: la lectura.
Sona a tòpic, ja ho sé, però tot un estiu a València com una fera engabiada dóna per a molts llibres i, ja que dispose d'aquesta petita tribuna, m'agradaria fer un xicotet comentari de les lectures que m'han acompanyat durant els mesos de juliol, agost i setembre. Seran comentaris breus, és clar, perquè ni vull avorrir, ni tampoc vaig a desvetllar res que no s'haja dit abans. És, senzillament, la meua aportació a allò de llegir...
(Clicka per veure uns breus comentaris dels llibres)
A dos o tres dies de tornar a la feina després de vacances, ja no em queden ànims pràcticament per a res. Passe els dies passejant per Benimaclet i pel centre de València o bé encarxofat al sofà, fumant i llegint com un descosit; ocasionalment, estire la mà cap al comandament a distància i pose la televisió. Fa un parell de dies, abans de dinar, vaig cometre aquest greu error.
Passant els canals de forma compulsiva, he distingit una figura entre una taula plena de sabuts tertulians i m'he parat en l'acte. I no, no m'he equivocat: en el programa d'Ana Rosa Quintana (aquella periodista que escriu llibres que no escriu amb paràgrafs plagiats d'altres volums), estava José Luis Roberto, un dels personatges més sinistres de l'extrema dreta valenciana. La curiositat m'ha vençut i m'he quedat a veure la tertúlia: de fet, volia saber si Roberto estava convidat com a advocat d'Anela, la principal associació de puticlubs de l'estat espanyol, com a cap de la Levantina (mare, quina por!) o com a líder d'España 2000, el partit ultradretà que presideix.
Un cartell sobreimprés en la pantalla m'ha donat la clau: Roberto, disfressat amb traje i corbata que li donaven un aire de Jörg Haider serrà, participava al programa com a líder polític, parlant sobre la Llei de la Memòria Històrica. Evidentment, el líder d'España 2000 ha utilitzat aquesta plataforma immillorable per donar una imatge de polític populista, proper al carrer i allunyat del feixisme, com si en les manifestacions que organitza el seu partit no es cridaren lemes com "Moros no, España no es un zoo", s'alçaren els braços per fer la salutació feixista o es lluïren amb impunitat tota classe de símbols neonazis i franquistes.
Ja d'entrada, m'ha semblat repulsiu que Ana Rosa, com es coneguda la periodista en el món de la faràndula, li done aquesta oportunitat a Roberto per captar el recolzament -i el vot- d'ignorants, despistats i altres illetrats que puguen estar seguint el seu programa.
Però el meu nivell d'indignació ha pujat al màxim quan, després d'un vídeo d'una manifestació neonazi de Democracia Nacional, Roberto s'ha queixat de què el tractaren a ell com representant d'eixe món sinistre, al·legant que DN no és el seu partit. Ana Rosa, en una actitud covard i servilista, li ha replicat que de cap manera, que ella no el vinculava amb aquella manifestació i que "nunca traería a mi programa a dirigentes de un partido como Democracia Nacional". Amb aquestes paraules, la periodista ha legitimat a España 2000 davant de la seua milionària audiència i, de pas, totes les seues tesis anti-immigració, antiesquerranes i nacionalistes espanyoles.
Desconec si Ana Rosa ha fet això per simpatia amb E-2000 o, simplement, per ignorància pura i dura; en tot cas, li ha fet un regal a Roberto i ha alimentat un poc més al monstre que, en altres països europeus, ha fet tornar a la ultradreta als parlaments. I, mentrestant, el president del PP, Mariano Rajoy, en comptes de liderar una dreta moderna i democràtica -si és que això pot existir- es despenja amb unes declaracions on diu que hi ha molts estrangers cobrant l'atur mentre els espanyols han de buscar feina fora.
A vegades, dubte si a l'estat espanyol s'està fent camí perquè l'extrema dreta torne als parlaments o, simplement, ja hi està instal·lada des de fa anys...
(A la imatge, la periodista Ana Rosa, menjant dolços i pastisets. Que mona i que fashion, la xica!)
(Si voleu més informació sobre el perill de l'extrema dreta als Països Catalans i a l'estat espanyol, entreu a www.antifeixistes.org)
La mort de Ronnie Drew, un dels fundadors del mític grup de folk irlandés The Dubliners, m'ha remogut quelcom a l'interior. No m'acostuma a passar que la desaparició d'algú a qui no conec personalment m'afecte tant però, quan vaig assabentar-me de la notícia, he d'admetre que vaig patir un puntet de tristesa que gairebé prengué forma de llàgrima als meus ulls.
Drew, una llegenda del Irish Folk juntament amb altres grans com Lyam O'Flynn, Finbar Furey o Paddy Reilly, va abandonar la formació de The Dubliners en 1995, tot i que tornà puntualment en 2002 pel quaranta aniversari de la banda. De fet, ja no estava al grup quan vaig tindre l'ocasió de veure'ls en directe el 6 d'agost de 2006, en l'actuació que feren al Cork Opera House on, per un dia, les pintes de Guinness i el so dels banjos i els whistles van substituir a tenors i soprans.
La veritat és que, malgrat l'absència d'una llegenda com en Ronnie Drew, va ser un dels millors dies de la meua vida. Perdut a la capital del sud d'Irlanda, recorrent indrets de fantasia com l'anell de Kerry o les fantàstiques Illes Skellig, rematar una d'aquelles jornades amb el concert d'uns autèntics ídols va ser massa per a la carabassa.
(Clicka per continuar llegint la crònica i per veure un petit àlbum fotogràfic personal d'Irlanda) (La imatge és una foto de l'illa Skellig Michael, en la costa oest d'Irlanda, que vaig fer des de la Great Skellig)
Amb motiu del proper 11 de setembre, els companys del Casal Independentista de Les Corts organitzaran un acte polític per parlar de la realitat del català, la llengua pròpia de tots els territoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, la llengua pròpia dels Països Catalans. Es tracta d'un acte molt especial per dues qüestions: d'una banda, perquè s'aprofita una diada "regional" i es transforma en un aplec per debatre qüestions que afecten a tot l'àmbit nacional, és a dir, a partir d'una Diada que molts intentaran tornar a reduir a la "costra regionalista", la gent de les Corts torna a pensar en clau de tot el país i trenca les fronteres artificials que ens imposen.
D'altra banda, l'acte se centra en la llengua pròpia, un dels nostres principals valors com a societat i la nostra principal eina d'expressió i comunicació. El català és, a hores d'ara, la nostra tarja de presentació davant el món i una mena d'eix vertebrador que recorre el nostre territori de nord a sud. Per això, molts dels atacs dirigits contra la idea dels Països Catalans se centren en la llengua: siga per negar la seua unitat (els blavers, grupuscles com No Hablamos Catalán, els gonellistes...), siga per llevar-li categoria i reduir el català a una llengua "de segona" (Ciudadanos, Manifiestos i companyia...).
Per això, més que mai, des de València, recolzem aquesta iniciativa dels companys de Les Corts i animem a tot el món a aplegar-se al Casal Popular del barri (carrer Entença, 237) el proper dilluns, 8 de setembre, a les 20 hores. A més a més del soparet en bona companyia, es parlarà de la situació de la llengua catalana arreu del territori, amb la presència de representants de tots els Països Catalans, com ara Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas), Josep Miquel Gràcia (AC Matarranya), Toni Trobat (Joves de Mallorca per la Llengua) i Joana Serra (Maulets del Rosselló).
Havia estat un dia molt dur. Després de tot un matí carregant mobles a casa dels meus pares, em sentia com de nyigui-nyogui, amb tot de fiblades travessant els meus músculs poc acostumats a l'esforç físic. Per la nit, hi havia concert, però el cansament acumulat quasi em fa desistir i quedar-me a casa; a més a més, els meus companys habituals de saraus i festes m'havien deixat tirat: l'Hèctor estava a Dénia gaudint unes merescudes vacances; Guillermo, de parranda pels carrers de Bilbo; Pau, gitat ben d'hora per haver de matinar a l'endemà per anar a treballar... i, així, una llarga llista de desercions.
Malgrat tot, en arribar l'hora, no vaig poder evitar agafar el cotxe i fer els vora vuitanta quilòmetres que separen València i Ontinyent per anar al concert. Amb Obrint Pas i la Gossa Sorda com a caps de cartell, només em faltà una fugaç conversa telefònica amb l'amic Miquel Ramos per decidir-me: "vine-te'n, que avui la farem grossa!". Pensat i fet: Ontinyent, carretera i manta.
Sobre les onze de la nit, vaig arribar al camp de futbol de La Puríssima, tot envoltat de jovent apurant l'entrepà, amb els cotxes oberts de bat a bat i les ràdios a tota potència: "Avui és el dia... Som un poble en moviment!". Definitivament, m'agrada l'ambient dels concerts. És posar el peu a terra i ja et donen ganes de començar a botar... encara que l'edat ja no acompanye i tingues el cos menjat per les "agulletes" (un professor meu, Vicent Alonso, diu amb el seu to sorneguer que no hi ha una paraula valenciana popular per al mot castellà agujetas perquè això és un mal "dels senyorets que venien de jugar al tennis"; la gent del poble, en canvi, anava a treballar el camp i el que li passava és que acabaven "baldats"). Serà això, si més no...
(Continua llegint la crònica del Festiu 2008, una gran festa on la música en valencià fou la protagonista)
Fa un parell de setmanes, vaig anar a Vic. La meua tia treballa des de fa mesos a la capital de l'Osona i, com encara no coneixia la seua nova ciutat, vaig decidir autoconvidar-me i anar a passar el dia. La veritat és que per a un catalanoparlant de València ciutat, com és el meu cas, sobta passejar per una ciutat on la major part dels cartells estan en la nostra llengua, hi ha una avinguda dels Països Catalans, moltíssims joves proten samarretes al·lusives a la llengua i el país i un gran percentatge de la població, fins i tot molts immigrants, utilitzen el català con a llengua habitual per viure. Per un moment, gairebé vaig sentir la ficció de viure en un país normal. Però només fou un moment.
En aquest viatge cap a la Catalunya vella, m'acompanyava la meua àvia que, com ja s'ha dit per ací alguna vegada, és andalusa de naixement i catalana d'adopció. Fa ja quasi mig segle que va deixar el seu benvolgut poble de Guadix, a Granada, per emigrar a Barcelona i, des de fa uns anys, viu a Rubí. La meua àvia i, en general, la meua família han sigut un exemple d'integració: mai han oblidat les seues arrels, però sempre han sabut on estaven i s'han mostrat agraïts a la terra que els va acollir en la dura posguerra. De fet, des d'un primer moment, la meua àvia va mostrar un interés per aprendre la llengua del país i, amb el seu inconfusible accent andalús, parla un català més que acceptable.
El cas és que estàvem a Vic i a la meua àvia se li ocorreix que pot comprar alguna especialitat local d'embotit per als meus pares i, evidentment, jo m'encarregaria de fer de "correu del tsar" i dur-lo fins a València. Amb aquesta idea, entrem en una de les cinc mil carnisseries de Vic i, amb tota normalitat, ella comença a fer la seua comanda en català.
La meua sorpresa és que la dona de la botiga, en sentir el seu accent andalús, s'entestà a contestar-li tota l'estona en castellà. Així, la meua àvia va fer tota la compra en català i la carnissera, que gairebé no sabia parlar en castellà, li contestava en la llengua de Cervantes, supose que per educació o alguna bajanada d'aquestes amb què ens justifiquem l'autoodi.
Aquesta situació va esfumar l'encís que, per un moment, m'havia fet imaginar un país normal. El més graciós de tot -per no dir el més patètic- és que allà mateix, a l'aparador de la carnisseria, hi havia un bon feix de targes amb la imatge de tres xicones d'Amèrica Llatina, amb un globus tipus còmic amb la llegenda "si us plau, parla'm en català". A la part posterior, la tarja publicita la web www.parlacatala.cat i demana que s'ajude als immigrants a integrar-se en el país emprant amb ells la nostra llengua.
Quan vam recollir la bossa amb els embotits, els flams de mató i els formatges de la terra, i després d'haver pagat religiosament, no vaig poder evitar adreçar-me a la senyora carnissera i preguntar-li per què no havia atés la meua àvia en català. No em va saber contestar i només li vaig fer una advertència: a València, ens vam creure que calia canviar de llengua per ser educats o per fer-nos entendre i quasi ens costa desaparèixer com a poble. De fet, encara estem patint les conseqüències, tot i que cada vegada son més els que treballem per dignificar el català al País Valencià.
He sentit a prou gent caure en la temptació de culpar els immigrants de la situació de la llengua o d'una futura davallada de l'ús social del català. Doncs no... Si els mateixos catalanoparlants abandonem la llengua a les primeres de canvi, la culpa és nostra; exclusivament nostra. Una persona que ve al nostre país a guanyar-se les garrofes, només assumirà la llengua pròpia si troba que és necessari. És un comportament ben humà. Per això, hem de fer que la nostra llengua siga el principal vehicle d'expressió als Països Catalans i no un element decoratiu i subsidiari de la "universal, imperial, fenomenal y todo lo que ustedes quieran" llengua castellana.
Són gairebé les tres de la matinada i no fa ni una hora que l'Hèctor i jo hem eixit del diari, després d'una d'eixes llargues nits electorals on tot són presses, anàlisis polítiques d'urgència i llargues llistes de noms, municipis, escons, partits, vots, percentatges... Hauria d'haver arribat a casa, comprovar que la meua companya ja fa hores que dorm i posar-me a clapar perquè demà em toca matinar però, en canvi, sóc a un racó perdut de la casa, sota una minsa llumeneta, fumant un cigarro rere un altre, tot i que hi ha un acord conjugal per evitar el tabac en certes habitacions que, irremeiablement, m'estic botant.
Tinc una sensació rara a l'estómac. Potser l'entrepà fastigós que m'he fotut en cinc minuts mentre escrivia una crònica m'ha caigut com una pedra. O, tal volta, han sigut els nombrosos cigarros que he anat empalmant durant tota la vesprada, malgrat que el paquet m'adverteix clarament que "fumar puede matar". Tanmateix, entre unes coses i altres, no em puc dormir.
Quan venia cap a casa pels carrers deserts de València, ha posat la ràdio del cotxe i ja ningú no hi parlava de política. A Ràdio 9, per variar, estaven entrevistant a algú en castellà sobre no sé què, mentre a Catalunya Ràdio sonava música clàssica, en un deliciós escapisme noucentista. Una estona abans, però, a la redacció, les televisions i els aparells radiofònics que estaven engegats només vomitaven una i altra volta informacions relacionades amb la jornada electoral.
Sense fer massa cas, he pogut sentir l'eufòria de Zapatero i els socialistes, la desolació de les esquerres, a CiU amb la mitja rialla de qui ha salvat els mobles i a un PP que ara se n'adona que ha estat quatre anys dinamitant per a res la convivència de l'estat que diuen que volen mantindre unit. També he sentit el president valencià, Francesc Camps, absolutament entusiasmat, com si el seu partit haguera guanyat, pel fet que els populars han tornat a trencar el sostre electoral al País Valencià i, per què no dir-ho, ell s'ha quedat ara com el nou "baró regional" del PP, disposat a tocar la pera a Zaplana, fins i tot, en la capital del reino.
Un gràfic electoral, d'aquests que tenen forma de semicercle, em mostra un parlament espanyol més bipartidista i més nacionalista espanyol que mai. Per estar, fins i tot l'ex socialista Rosa Díez tindrà el seu propi espai. Veig amb inquietud com les dues forces polítiques que pactaren l'estatutet valencià de la vergonya ocupen pràcticament el 90% de l'hemicicle i com el PSOE, malgrat haver convertit l'estatut català en una ombra del text inicial, ha rebentat la banca a les urnes del Principat.
També veig com la societat es queda sense matisos. ERC, IU, CHA, BNG... la gran majoria de partits caminen cap a la seua desaparició davant la força dels partits que tenen els diners i els mitjans al seu abast a canvi de qui sap què. Als Països Catalans, observe amb desencís com les esquerres valencianes s'afonen, la gran coalició de les Illes no entra al Parlament i el vot del Principat s'espanyolitza sense remei.
Abans de conèixer els resultats, però, el dia tampoc ha sigut molt millor. Una falla del barri de la Malva-rosa que havia volgut representar l'entrada de Jaume I a València amb el Penó de la Conquesta s'ha vist obligada a afegir una franja blava a la senyera per les nombroses amenaces patides; supose que la Històra els importarà un rave a aquells que reclamen l'afegitó que mai no va a exisitir. I, no sé per què, tot plegat em recorda al candidat del PP per València quan, fa uns dies, es passà pel forro a tots els filòlegs del planeta i va dir que, si ells governaven, el català no entraria "a la Comunitat Valenciana". Arriben quasi vuit segles tard, però.
No, no he tingut un bon dia. I em tem que tampoc passaré una bona nit. Veig com molts dels meus s'equivoquen encomanant-se a un suposat "vot útil" que, més lluny d'ajudar-nos, ens ha esborrat del mapa. Dos colors a l'Ajuntament de València, gairebé dos colors a les Corts valencianes i, ara, també dos colors al Congrés que diuen que és el nostre, però on no podem parlar la nostra llengua.
Crec, sincerament, que ha arribat l'hora de reflexionar seriosament. Algú em criticarà per recórrer a Fuster però, en aquests moments, m'enrecorde d'allò de "o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". No obstant això, ara tinc massa sang al cap com per fer una reflexió mínimament vàlida i crec que el millor serà ficar-me al llit i intentar dormir.
I mentre els ulls se m'omplen completament de son, intentaré pensar per què som capaços d'aplegar a milers de persones en cada trobada d'Escola Valenciana; per què cada volta hi ha més gent disposada a utilitzar la seua llengua per fer música, literatura o, simplement, per comunicar-se en la seua vida quotidiana; per què tenim un jovent conscient de la seua cultura i la seua històra; i per què no sabem, no podem o no volem convertir això en una opció política de futur.
Pense, però, que la nostra participació democràtica no es redueix a la qüestió del paperet i l'urna cada quatre anys. I estic convençut que el mal de panxa que em tenalla l'estómac és perquè m'han tornat a donar molles quan volia el pa sencer. Passen uns minuts de les quatre de la matinada i ja no sé ni el que em dic; demà, companys, caldrà continuar. Només el dia que parem, callem i ens resignem, estarem vençuts de veritat. Que no se'ns oblide.
Ens veurem en aquesta o en qualsevol altra trinxera. Segur. Una abraçada ben forta. Salut!
(Aquest text està escrit en primera persona del singular perquè es producte d'una nit d'insomni d'Antoni Rubio. Supose que l'Hèctor sabrà perdonar-me que, després de més de quaranta entrades a aquest bloc, en publique una sense haver-la consensuat abans amb ell. Simplement, ho necessitava. Bona nit)
Quan no sé expressar-me com voldria, tinc el vici de cercar en les paraules d'altri i Estellés no acostuma a fallar-me mai...
Ho reconec: enguany no tinc un clau. Això d'escriure llibres no et fa milionari i, entre crisis, desacceleracions i hipoteques, allò de viatjar, una de les meues grans passions, s'ha hagut d'ajornar. La conseqüència directa d'aquest fet ha estat doble: d'una banda, m'he passat tot l'estiu rememorant els nou dies que vaig estar a Nova York farà ara poc més d'un any; d'altra banda, he concentrat totes les meues forces en la meua altra activitat predilecta: la lectura.
Fa un parell de setmanes, vaig anar a Vic. La meua tia treballa des de fa mesos a la capital de l'Osona i, com encara no coneixia la seua nova ciutat, vaig decidir autoconvidar-me i anar a passar el dia. La veritat és que per a un catalanoparlant de València ciutat, com és el meu cas, sobta passejar per una ciutat on la major part dels cartells estan en la nostra llengua, hi ha una avinguda dels Països Catalans, moltíssims joves proten samarretes al·lusives a la llengua i el país i un gran percentatge de la població, fins i tot molts immigrants, utilitzen el català con a llengua habitual per viure. Per un moment, gairebé vaig sentir la ficció de viure en un país normal. Però només fou un moment.
Són gairebé les tres de la matinada i no fa ni una hora que l'Hèctor i jo hem eixit del diari, després d'una d'eixes llargues nits electorals on tot són presses, anàlisis polítiques d'urgència i llargues llistes de noms, municipis, escons, partits, vots, percentatges... Hauria d'haver arribat a casa, comprovar que la meua companya ja fa hores que dorm i posar-me a clapar perquè demà em toca matinar però, en canvi, sóc a un racó perdut de la casa, sota una minsa llumeneta, fumant un cigarro rere un altre, tot i que hi ha un acord conjugal per evitar el tabac en certes habitacions que, irremeiablement, m'estic botant.
