Després de l'excel·lent article publicat per Vilaweb, el bookcrossing de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas anirà a la Cadena SER. El proper dissabte pel matí, dins de l'espai dedicat als blogs valencians del programa A vivir que son dos días, parlarem d'aquesta iniciativa d'alliberar un exemplar del llibre cada setmana. De la mateixa manera, també publicarem tota la informació sobre els llocs i els motius dels alliberaments mitjançant aquest blog i pels twitters @Del_sud, @antonirubio i @HectrSanjuan.
Abans d'anar a la ràdio, però, cal recordar que tenim una altra cita, ja que demà DIVENDRES, 7 D'OCTUBRE, per la vesprada, fem el primer bookcrossing: alliberem un exemplar del llibre a la PLAÇA DE LA MARE DE DÉU de VALÈNCIA. I ho fem per molts motius.
Avui, us deixe una entrevista a Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, que he publicat al diari Escuela. La trobareu en l'arxiu adjunt. Moreno parla del futur Pla del Plurilingüisme, les relacions amb la "nova" Conselleria d'Educació i denuncia, sense pels a la llengua, un pla estatal contra la immersión lingüística. Al meu parer, és una opinió imprescindible. Espere que us agrade!
(A la imatge, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, al pati de l'escola Jaume I de Catarroja. Si la imatge no és massa bona, la culpa és del fotògraf -jo mateix-, un simple aficionat en això de retratar al personal).
Sense deixar de banda la docència, acabe d'encetar dues noves aventures periodístiques, com a corresponsal de dos mitjans de comunicació al País Valencià. D'una banda, sóc el corresponsal d'Escuela, un diari estatal dedicat a la informació educativa, des d'on es defensa l'escola pública i la dignitat de la professió docent; d'altra, també col·labore amb la webEconomia Digital, una forma diferent i agosarada d'entendre allò que passa a les nostres butxaques i que, en temps de crisi, tant ens afecta.
En ambdós casos, aniré fent recompte de les informacions que publique via Twitter (@antonirubio). De la mateixa manera, també us convide a seguir la col·laboració setmanal, tots els divendres, en forma de columna d'opinió a L'Informatiui, evidentment, aquest mateix blog a Vilaweb, un dels mitjans de comunicació amb més pes dels Països Catalans.
Ací us deixe, com a tast, un pdf amb la pàgina de la passada setmana a Escuela. La qüestió és no parar quiet...
Companys, demà, si no passa res, comence el tercer curs com a columnista de L'Informatiu. Com sempre, esteu tots convidats a llegir el que modestament escric, a opinar-ne, a criticar-lo o, simplement, a aportar la vostra. Ens hi veiem. Salut!
Ens ha dit adéu l'Heribert Barrera. Com deia l'Ovidi, se n'ha anat de vacances i, a més, ho ha fet, com tants i tants altres, sense poder veure el seu gran somni fet realitat: la independència dels Països Catalans. Mirant la trajectòria de Barrera, veiem un gran lluitador republicà i catalanista, que no va dubtar a enrolar-se en el bàndol que defensava la legalitat i la raó front a la barbàrie i el feixisme en 1936 i que, és clar, en va patir les conseqüències: persecució, exili i una vida consagrada a una causa.
La mort de Barrera ha de servir com un alicient més per a seguir lluitant, per a aconseguir fer realitat el somni de tanta gent que va dedicar la seua vida a treballar per la llibertat del poble català. Per ell, i per tants altres, no podem defallir per molt dura que siga la batalla o per difícil, utòpica o, directament, impossible que semble la tasca.
Això sí, tampoc podem defugir dels errors que tota una vida de lluita, a voltes, provoca. Cap al final de la seua vida, Barrera va enterbolir una trajectòria immaculada amb opinions i visions de la situació que, al meu parer, són errònies i perilloses. La culpa de la situació dels Països Catalans és, sobretot, nostra i dels qui ens neguen sistemàticament el dret a exisitir. Culpar els immigrants o enarborar la bandera d'una puresa racial catalana és atacar el més dèbil i no entendre que caminen des de fa segles cap a un món mestís, global, mesclat... millor.
Per tot això, cal tindre a Heribert Barrera en el record: com a exemple de lluita constant i sense defallir al llarg de gairebé un segle de vida i com a mostra de la fermesa ideològica que necessitem per a no oblidar que, a banda del país, estan les persones. La nostra tasca no és només aconseguir la indepedència, sinó una societat justa per a tots: catalans de dins i de fora, gent de la terra i nouvinguts. Una societat sense diferències, ni pedrigrís, on poder gaudir de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra llibertat i la nostra gent, vinguen d'on vinguen i tinguen el color de pell que tinguen.
La cartellera del cinema Octubre de Moscou, farcida d'estrenes nord-americanes; un McDonald's o un Starbucks en cada cantonada; la botiga de souvenirs més cara de Sant Petesburg, dita Red October, et dóna la mercaderia en una bossa de plàstic farcida de martells i corbelles; imatges de Lenin i Marx; l'antic edifici del KGB, ara seu de la policia secreta russa, amb una estrela de cinc puntes al cim; ancians i pidolaires sense pensió pul·lulant pels subterranis de les grans ciutats russes; una guia que fa conyes sobre Lenin i una altra que recorda que, amb Stalin, Rússia va passar de ser un país agrari a superpotència; les estacions de metro, els "palaus del poble", intactes, romanen com si fora 1980 i el mur encara estiguera alçat; la mòmia de Lenin, impassible en el seu mausoleu de la Plaça Roja; joves amb samarretes de la CCCP mirant el seu I-Phone; aversió total a l'anglés sota els anuncis de Coca-Cola; Ferraris avançant els vells Lada per les grans avingudes estalinistes; Sant Petersburg, capital de la regió de Leningrad per votació popular; matrioshkas amb la imatge d'Stalin al costat de nines pintades amb el rostre de Putin; el tsar Nicolau, descansant a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau per ordre de Ieltsin, el mateix que va "perdre" les seues restes en l'època soviètica; la Guerra Pàtria i 1917, en el record; el Palau d'Hivern, pres pels turistes; ferralla comunista en venda al mercat d'Izmailovo; menú de carn a l'Strogonov, amb Pepsi; vells soviètics; nous russos... i un país que encara no sap d'on prové, què ha perdut, què ha guanyat i, sobretot, cap a on camina.
Rússia, apassionant, esquerpa i melangiosa, pintada del mateix color gris dels somnis fracassats...
(A la imatge, un McDonald's de Moscou, amb el cartell en ciríl·lic)
Atesa la nova situació d'Internet, amb les xarxes socials tirant fum, us convide a tots els qui tingue interés a fer-vos seguidors del meu twitter o, si voleu, a connectar-nos via facebook. No obstant això, aquest blog seguirà actiu perquè no podem -ni volem- renunciar a cap trinxera. I perquè, a més a més, a Can Vilaweb s'hi està molt bé!
València es cau a bocins. Passejant per l'avinguda Balears, on abans estava la seu del diari El Mundo, veig que l'antiga redacció continua buida i sense ocupar des de fa mesos; tot just al costat, l'antic restaurant basc Eguzki també roman tancat, com un immens esquelet d'animal juràsic que ningú no vol. Fins i tot, la sucursal de Bancaixa ha tancat. Per allà, només queda la taverna Comer, beber, amar, que es manté viva mentre la resta del barri sembla extingir-se poc a poc.
A Primat Reig, conte fins a sis locals tancats gairebé consecutius, amb el cartell d'Es ven, es lloga o es traspassa coronant la porta metàl·lica barrada. La cafeteria d'El jardí del fenici -el nom no estava massa aconseguit, la veritat- fa setmanes que no obre i, en mig de tot el desastre, només aguanta una fruiteria. Per Benimaclet, els baixos sense ocupar es multipliquen i els cartells de pisos en venda o en lloguer es multipliquen cada dia.
Al centre, van obrir fa poc diverses botigues interessants que ja han tancat i, per la zona de Tendetes i Campanar, la clausura dels cinemes UGC Cinecité i de les botigues del centre comercial era qüestió de temps, es veia vindre... El Corte Inglés de l'avinguda de França sembla un centre fantasma, on no hi ha ningú i, si no tanca, és per la potència econòmica d'aquesta empresa i per les promeses fetes a l'alcaldessa de València.
El model econòmic actual és un autèntic desastre. Les enquestes del CIS donen majoria absolutíssima al PP, malgrat el seu govern desastrós i les corruptel·les. Les notícies no són bones, però no hem d'aturar-nos. Cal anar a votar per fer fora a aquesta gent abans no ens porten a la ruïna.
Si no, d'ací no res, tot el país sencer tindrà un immens, angoixant i terrible cartell damunt del cap. Es ven, es lloga, es traspassa...
Avui és un dia especial. Primera classe a l'institut, en 2n de Batxillerat, al voltant de la figura d'Estellés. Com a introducció de la lliçó, he triat La Flama, la coneguda cançó d'Obrint Pas que s'inicia amb uns versos del poeta de Burjassot. Estic nerviós. A veure què passa...
OBRINT PAS - LA FLAMA
"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu" Vicent Andrés Estellés
Amb l’espurna de la història i avançant a pas valent, hem encés dins la memòria la flama d’un sentiment.
Viure sempre corrent, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments. Viure mantenint viva la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment.
Amb columnes de paraules i travessant la llarga nit, hem fet de valls, mars i muntanyes, vells escenaris d’un nou crit.
Viure sempre corrent, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments. Viure mantenint viva la flama a través dels temps, la flama de tot un poble en moviment.
Ja feia uns quants anys que m'ho oferien a totes hores. Eixia de festa i un amic o un desconegut se m'adreçava i em deia: "prova-ho, home, veuràs com t'agrada". Jo vaig dir que no moltes voltes, però la veu de la temptació era forta i persistent. Tasta-ho, tasta-ho. Sempre deia que no perquè sé que això és dolent per al cervell: et distreu, no et deixa pensar i, finalment, quedes atrapat en la xarxa com un peix que boqueja cercant l'oxigen quan el treuen de l'aigua. Un dia, no sé com, vaig decidir-me i vaig caure-hi. Només va ser una vegada. Ho jure. Però ja no m'ho vaig poder treure del cap. Des d'aquell moment, de tant en tant, el pensament de tornar-ho a fer era inevitable. Finalment, vaig caure-hi de nou i ja no va ser només una volta, sinó moltes. Ara, estic enganxat. Necessite la meua dosi diària i he perdut el control de les regnes. Per molt que ho intente, tard o d'hora, torne a caure. Ja no té solució. És impossible. Tots els dies acabe entrant al Facebook.
Romans, immòbil, a la taula del despatx, perduda en les teues lliçons de francés. Sense que te n'adones, et mire de cua d'ull i em capbusse en el teu cabell de princesa, que se t'esmuny per damunt d'un muscle. Escrius sense parar. Qu'est-ce que tu écris? Je ne le sais pas. Supose que aniràs perduda entre subjuntius impossibles i imperatius amb flaire a París, amb regust d'habitació perduda i llançols desfets al bell mig de Montmartre. Malgrat tot, a voltes, he de confessar que retorne la mirada cap a altres mots. La llengua amb sabor a mar, farcida d'articles salats i verbs sense vocal de suport, de Carme Riera, o la melangia barcelonina de Montserrat Roig, tot esperant el temps de les cireres. Però, al final, sempre torne a tu. Et fite i espere amb impaciència que tu també em mires quan jo no me n'adone. I que, per un moment, deixes els verbs que conjuguen vora el Sena, cerques un raconet en blanc al paper d'estudi i que escrigues, sense pensar-hi, l'esperat Je t'aime.
Avui, sincerament, he tingut problemes per a triar el tema de la columna. Hi ha tantes misèries, falòrnies i dròpols de tota mena que, qualsevol personal amb un mínim de sentit crític, passa la setmana d'indignació en indignació. En definitiva, si Dant tornara a alçar el cap, no inventaria un únic infern; ans al contrari, n'ompliria tres o quatre amb els personatges que ens ha tocat patir en aquesta època. I és que cal reconéixer que els pecats capitals que va instaurar el magne Gregori I continuen en l'ordre del dia.
(Si vols continuar llegint l'article i opinar al voltant dels pecats de luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia de la nostra societat, entra demà, 21 de gener de 2011, al diari digital L'Informatiu).
He mallevat aquesta foto impúdicament del blog de Jordi Martí, on fa una excel·lent entrada al voltant de George Orwell i com, a més de grandíssim escriptor, se'l pot titllar de visionari. Impagable.
No sé si ho he comentat per ací alguna volta però no sóc massa nadalenc. Aquestes dates em fan més nosa que una altra cosa per allò del consumisme massiu i la hipocresia general però, amb tot, sempre hi ha quelcom d'aquella il·lusió infantil que tots sentíem quan érem menuts. D'aquells temps, em queda sobretot el record dels que ja no estan i les històries que ens hi explicaven.
Me'n recorde especialment del meu avi, a qui la distància només em permetia veure en les vacances d'estiu i en Nadal, com qui diu. I me'n recorde que sempre explicava la història de quan va aparéixer per primer colp un joguet ara ja passat de moda però que, en el seu moment, va ser tota una revolució: l'Scalextric.
Mon pare deuria tindre al voltant dels divuit o els dinou anys i, per tant, ja era molt major com per a creure en els Reis Mags; la meua tia, en canvi, era massa xiqueta encara com per interessar-se per aquella cosa nova que, a més a més, en plena dècada dels 60, semblava més adreçada als xiquets que no pas a les xiquetes. Així doncs, en la nit de Reis, mon iaio i mon pare romanien al sofà, veient la televisió, quan de sobte van fer un anunci de l'esmentada novetat. El meu iaio, tímidament, va dir: "això ha d'estar divertit"; mon pare, com qui no vol la cosa, va contestar: "sí... Llàstima no ser un xiquet per demanar-s'ho als Reis".
Ambdós es van mirar i, sense dir-li res a la meua àvia, que estava fent el sopar, se'n van anar i es van comprar un Scalextric. Fa uns quants anys, quan passàvem les vacances a Santa Coloma de Queralt, el joguet encara bambava per allà. Era una relíquia, amb quatre pistes i uns cotxes antics, d'aquells que conduïen els Fangio, Lauda i companyia. Un dia, quan jo tenia deu o dotze anys, se'm va passar pel cap fer-lo funcionar i, oh sorpresa!, vaig aconseguir fer-lo anar.
L'anècdota m'ha vingut avui al cap. No té gaire més importància. Però m'ajuda a estar eternament agraït als qui van fer que la meua infantesa fóra un esdeveniment feliç.
El Nadal al País Valencià esdevé com una moneda amb dues cares. D'una banda, el rostre dur, pedrenc, de formigó, del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra; d'altra, el rostre fred, blanc, inexpressiu, d'Stanislav.
El primer passa per la vida com si fóra l'amo de tot; enguany, no li ha tocat -almenys, per ara- la Grossa de Nadal, però la inoperància o la mala fe d'uns jutges i uns fiscals l'han permés bandejar uns pressumptes delictes sense haver de donar comptes. De nou, Fabra soparà amb la seua família com si res no passara i es farà un fart de gambes, marisc i xampany que pagarà amb uns diners que ja mai no sabrem d'on venen. El segon, en canvi, un indigent d'origen txec que malvivia entre cartrons en una vella barraca junt al Bioparc, va ser trobat mort ahir, als 43 anys, oblidat de tothom, a pocs metres d'un gran centre comercial farcit de llumenetes de colors i de productes per a comprar en aquestes dates de balafiament i pressumptes bons sentiments.
Són dos cares d'un mateix món, d'una societat que premia als llestos que saben dissimular les seues activitats "mercantils" i castiga de forma furibunda els qui no entenen les regles del capitalisme global. Fabra romandrà a hores d'ara a casa, amb calefacció i bons àpats, envoltat de la seua família; Stanislav, en canvi, jeu en un tros de metall fred al dipòsit de cadàvers, amb una etiqueta penjant del seu dit gros del peu. El Nadal continua viu al carrer; les nadales -a poder ser, en anglés o en castellà- continuen sonant pels altaveus, com aquells megàfons orwel·lians que ens recorden que "el Gran Germà ens estima". Jingle Bells, Jingle Bells, Jingle all the way, oh what fun... Ací no passa res. Tot està bé com està. Comprem, mengem, afartem-nos i continuem com qui no vol la cosa. El temps dirà si som fabres o stanislavs.
Sí, ho confesse, el passat 2 de desembre vaig anar a la conferència d’Abelard Saragossà a Lo Rat Penat. Sóc així, i no ho puc evitar. Hi haurà qui pensarà que és un problema de morbositat però, més que això, jo diria que es tracta d’un cert cansament dels debats absurds. I estèrils. Fins i tot, un company de la premsa escrita que va anar a cobrir l’acte em va veure i es va estranyar moltíssim, i em va preguntar què dimonis feia allà, a Lo Rat Penat, un defensor dels Països Catalans, de les quatre barres, del fusterianisme, i de tot això i allò. Mira per on, com diu la cançó, la vida et dóna sorpreses. I per què vaig anar-hi? Doncs, parafrasejant el títol del conegut llibre, és molt senzill: digueu-li diàleg. I prou. A hores d’ara, no crec que ningú em vinga amb allò de ser un neoblaver, o un traïdor a no sé quins purismes ideològics. No caldria ni dir que la unitat de la llengua no serà mai posada en dubte per aquest humil opinador, ni que la visita a aquella casa –en altres temps, precisament, ferma defensora de la llengua compartida per valencians, catalans i balears- haja canviat uns pensaments bastits amb anys de lectures, estudis i curiositat científica. Però, a banda d’aquestes qüestions, hom creu també en la política i el principal valor d’aquesta activitat és o, almenys, hauria de ser el diàleg amb qui vol parlar.
Feia gairebé un any i mig, des que em vaig deixar el diari, que no publicava res a El Mundo. La setmana passada, però, em van trucar per demanar-me un article en qualitat de filòleg sobre Enric Valor, amb motiu de l'exposició que l'Octubre dedica al mestre de Castalla. A continuació, us deixe el resultat d'aquesta col·laboració sobtada que, a més a més, va ser en valencià. Val a dir que no és la primera volta que publique en català al diari de Pedro J. Ramírez però, si més no, sí que és la primera ocasió en què ho faig amb un article sobre un dels nostres grans referents culturals. Espere que us agrade.
"El 14 de gener de 2000, el cementeri general de València era tot silenci i respecte. Només un dia després del seu traspàs, una gran multitud s'hi va aplegar per a acomiadar Enric Valor, un gran home de les lletres valencianes, que quedaven definitivament òrfenes després de la pèrdua de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. La casualitat va fer que aquell dia em trobara al cementeri per a fer costat un company de feina que havia perdut sa mare i, així, vaig ser testimoni de l'adéu d'un dels homes que, amb el seu treball, va permetre mantindre l'interés, la dignitat, el nivell i l'esperit de la nostra llengua, fins i tot, durant la travessia pel desert franquista.
Perquè el valencià, convertit en una llengua marginal des dels anys 40, entaforat en el reducte folklòric i sense cap reconeixement oficial, va sobreviure gràcies a persones que, com Valor, van fer una tasca soterrada i feixuga perquè la llengua dels valencians, de l'any 1238 ençà, no desapareguera. Una tasca valenta, sincera i de proporcions gegantines per a salvar, com va dir Espriu, els mots de la nostra llengua, tot el seu color, tota la seua vàlua.
Ja sabeu que no acostume a escriure de futbol en aquesta trinxera perquè, sincerament, es tracta d'una qüestió a la qual no done massa importància. Amb tot, no puc evitar fer referència al partit de passat dilluns, quan Messi, Xavi, Piqué i companyia em van fer tornar a l'adolescència, a aquells moments del Dream Team que m'exaltaven les hormones juvenils, amb moments gloriosos com el gol de Koeman a Wembley, al minut 112, o el 5-0 de 1994, amb el hat trick de Romario, la falta de Koeman i la rúbrica final d'Iván Iglesias.
Si alguna volta tinc fills, segur que els explicaré que vaig veure jugar el Barça de les sis copes, els parlaré de l'esperit esportiu i lluitador de Guardiola, els diré que vaig tindre el privilegi de veure en viu i en directe a un geni com Leo Messi i espere poder afegir que vaig alegrar-me quan Xavi va ser el primer Baló d'Or català de la història.
Com va dir Valdano, el futbol és el més important de les coses que no són importants. Mai no em quedaré sense sopar per una derrota però, renoi, quina alegria amb la maneta al Madrid i les caretes que se'ls van quedar a Cristiano Ronaldo i a Mou cinco estrellas.
És l'opi del poble, sí, però una caladeta de tant en tant no ha matat ningú!
Salut i enhorabona a tots els culers!
(A la imatge, el gran Xavi Hernández, el noi de Tarrassa, celebrant el primer gol d'una nit històrica, almenys, en l'aspecte esportiu)
Ja ho sabíem però, si més no, ara ja hem confirmat a què va anar España 2000 a Benimaclet el passat divendres. Com que no van tindre cap mena de ressò al barri i el seu pas provocatiu i macarra per davant del Terra no va provocar cap aldarull, José Luis Roberto i el seu petit exèrcit particular s'hi van personar al centre social ahir amb un evident interés per provocar als qui hi treballen i a tota la gent que, simplement, volia passar una estona xarrant amb els amics, sopant o fent-se'n una abans d'anar a dormir.
El pitjor de tot és la impotència que hom sent quan veu la impunitat amb què es mou aquesta gentola. España 2000 -un partit que s'ha quedat endarrerit, fins i tot, en el nom- es presenta com una formació política normal, però els seus mètodes són els de la ultradreta de tota la vida. I, a més a més, amb la connivència de la policia que, a banda de trigar més de mitja hora en arribar al Terra, cridats pels responsables del centre social, no es van dignar ni tan sols a identificar els assaltants. En canvi, sí van identificar alguns veïns que s'hi adreçaren després de rebre amb preocupació de gent que estava patint la intimidació de Roberto i companyia a l'interior del local.
Aquesta policia, la mateixa policia que el delegat del Govern, l'inefable Peralta, ex polític d'esquerres, va enviar a apallissar els veïns del Cabanyal, va acomiadar Roberto entre salutacions i encaixades de mans. A l'interior del Terra, mentrestant, la ràbia continguda vessava a borbollons, després d'una tensa estona on hom va haver de suportar, fins i tot, amenaces de mort. "Como me aguantes la mirada dos segundos más, te clavo un cuchillo en el pecho", va ser la frase d'un dels assaltants, dirigida a cap a un jove que sopava tranquil·lament al local.
La reacció de la gent, però, va ser exemplar. No paga la pena rebaixar-se al mateix nivell que aquests personatges i, de pas, exposar-se a una agressió amb resultats incalculables. Per desgràcia, ja sabem què es tindre morts i no en volem més. Només volem viure a una ciutat on no es puga intimidar ningú per la seua forma de ser, de pensar o viure. Una ciutat on tothom puga anar a sopar tranquil on li vinga de gust sense haver de patir per ser independentista, immigrant, antifeixista o obrer. Només volem això. Només.
Des d'ací, la nostra solidaritat amb els companys del Terra i un alé de suport per a deixar clar que no estem sols. Que seguirem tots junts sense deixar-nos intimidar, afermant les arrels que ens fan poble. A Benimaclet, a Gràcia o a qualsevol altre indret dels Països Catalans. La nostra veu és la nostra arma. Que no ens la lleven mai.
(A la imatge, Jose Luis Roberto, líder d'España 2000, durant una manifestació dels ultradretans contra els treballadors immigrants a Russafa)
Després de l'excel·lent article publicat per Vilaweb, el bookcrossing de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas anirà a la Cadena SER. El proper dissabte pel matí, dins de l'espai dedicat als blogs valencians del programa A vivir que son dos días, parlarem d'aquesta iniciativa d'alliberar un exemplar del llibre cada setmana. De la mateixa manera, també publicarem tota la informació sobre els llocs i els motius dels alliberaments mitjançant aquest blog i pels twitters @Del_sud, @antonirubio i @HectrSanjuan.
Avui, us deixe una entrevista a Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, que he publicat al diari Escuela. La trobareu en l'arxiu adjunt. Moreno parla del futur Pla del Plurilingüisme, les relacions amb la "nova" Conselleria d'Educació i denuncia, sense pels a la llengua, un pla estatal contra la immersión lingüística. Al meu parer, és una opinió imprescindible. Espere que us agrade!
Companys, demà, si no passa res, comence el tercer curs com a columnista de 
Atesa la nova situació d'Internet, amb les xarxes socials tirant fum, us convide a tots els qui tingue interés a fer-vos seguidors del meu twitter o, si voleu, a connectar-nos via facebook. No obstant això, aquest blog seguirà actiu perquè no podem -ni volem- renunciar a cap trinxera. I perquè, a més a més, a Can Vilaweb s'hi està molt bé!
València es cau a bocins. Passejant per l'avinguda Balears, on abans estava la seu del diari El Mundo, veig que l'antiga redacció continua buida i sense ocupar des de fa mesos; tot just al costat, l'antic restaurant basc Eguzki també roman tancat, com un immens esquelet d'animal juràsic que ningú no vol. Fins i tot, la sucursal de Bancaixa ha tancat. Per allà, només queda la taverna Comer, beber, amar, que es manté viva mentre la resta del barri sembla extingir-se poc a poc.
Avui, sincerament, he tingut problemes per a triar el tema de la columna. Hi ha tantes misèries, falòrnies i dròpols de tota mena que, qualsevol personal amb un mínim de sentit crític, passa la setmana d'indignació en indignació. En definitiva, si Dant tornara a alçar el cap, no inventaria un únic infern; ans al contrari, n'ompliria tres o quatre amb els personatges que ens ha tocat patir en aquesta època. I és que cal reconéixer que els pecats capitals que va instaurar el magne Gregori I continuen en l'ordre del dia.
He mallevat aquesta foto impúdicament del blog de 
No sé si ho he comentat per ací alguna volta però no sóc massa nadalenc. Aquestes dates em fan més nosa que una altra cosa per allò del consumisme massiu i la hipocresia general però, amb tot, sempre hi ha quelcom d'aquella il·lusió infantil que tots sentíem quan érem menuts. D'aquells temps, em queda sobretot el record dels que ja no estan i les històries que ens hi explicaven.
Sí, ho confesse, el passat 2 de desembre vaig anar a la conferència d’Abelard Saragossà a Lo Rat Penat. Sóc així, i no ho puc evitar. Hi haurà qui pensarà que és un problema de morbositat però, més que això, jo diria que es tracta d’un cert cansament dels debats absurds. I estèrils. Fins i tot, un company de la premsa escrita que va anar a cobrir l’acte em va veure i es va estranyar moltíssim, i em va preguntar què dimonis feia allà, a Lo Rat Penat, un defensor dels Països Catalans, de les quatre barres, del fusterianisme, i de tot això i allò. Mira per on, com diu la cançó, la vida et dóna sorpreses.
Ja sabeu que no acostume a escriure de futbol en aquesta trinxera perquè, sincerament, es tracta d'una qüestió a la qual no done massa importància. Amb tot, no puc evitar fer referència al partit de passat dilluns, quan Messi, Xavi, Piqué i companyia em van fer tornar a l'adolescència, a aquells moments del Dream Team que m'exaltaven les hormones juvenils, amb moments gloriosos com el gol de Koeman a Wembley, al minut 112, o el 5-0 de 1994, amb el hat trick de Romario, la falta de Koeman i la rúbrica final d'Iván Iglesias.
