Aquesta carta oberta potser no interessa als qui no sou de Terrassa, però no m'he pogut reprimir quan el meu llibreter d'ençà fa més de trenta anys ens adreça una carta de comiat perquè el grup editorial més important de l'Estat que ha adquirit fa poc la llibreria “El Cau Ple de Lletres” ha decidit bandejar-lo, tal i com ell mateix diu.

Per algú que estima la lectura i el llibres, per algú que tot just fa quinze dies que ha presentat la primera novel·la, que ha perdut més hores en aquella llibreria que a cap altre espai de la ciutat, llegir la carta de comiat de'n Narcís Serrat m'impulsa a escriure-li una carta d'agraïment i em plau fer-la pública perquè els nous propietaris tinguin molt clar que amb la seva decisió d'acomiadar en Narcís i un bon grapat de persones més, la ciutat ha perdut l'últim dels llibreters i de ben segur que una colla de clients.
(Segueix...) 

 

 

    Avui no parlaré d'aquest país nostre que no sap que vol, ni us tornaré a donar  la  tabarra amb la meva dèria pels sostenibles ni molt menys de les properes eleccions. Tampoc us parlaré de trens ni de la Toscana, malgrat el títol que encapçala aquest article. Avui faré un exercici d'auto-promoció perquè quan es persegueix un somni llargament i es fa realitat, cal cridar-ho als quatre vents.

(Segueix...)

 

(segueix...) 

(Segueix...) 

(segueix...) 

     El divendres, aprofitant que el sol es va deixar veure a la fi de la setmana blanca (tràgica n'han dit alguns), vam fer una escapada a la capital amb la meva filla. Ella es va comprar l'últim llibre del John Boyne, i jo, casualment, l´últim del Haruki Murakami. Caminàvem pel carrer xerrant davant la possibilitat que ens toqués el sorteig que els de l'editorial Empúries han posat en marxa per fer un viatge a Tòquio i parlant dels japonesos, sense imaginar que el poble japonès acabaria sent protagonista de les noticies poques hores després. Si en vam parlar, a més del fet d'explicar-li qui era en Murakami i perquè m'agrada la seva literatura, va ser perquè ens vam creuar amb unes noies japoneses, i una portava una màscara a la cara. Li vaig explicar a la meva filla que aquella noia no portava la màscara per por a contaminar-se de res, sinó perquè probablement estava refredada i era ella la que no volia encomanar a ningú.
(segueix...)

      Ho escoltava fa uns dies a la nostra, el 85% dels currículums de majors de 45 anys van directament a la brossa, ja sigui a l'objecte en forma de got que els de recursos humans tenen sota la taula del despatx, com la que tenen a l'escriptori de l'ordinador. Malgrat què, aquesta és una d'aquelles noticies que una televisió pública ha de donar, vist que té una certa funció de crit d'alerta en estar basada en un estudi que pretent qüestionar el fet, si en tens més de quaranta-cinc, i fa poc que formes part de l'estadística del 20%, podeu creure que et deixa ben fotut.
(segueix...) 

      

Aquesta setmana, no hi ha dia que no ens llevem o anem a dormir emprenyats... i jo, en començo a estar cansat..., molt cansat.  Avui han estat la fi de les emissions de TV3 al País Valencià,  obligats els amics d’Acció Cultural per l’amenaça de sancions desmesurades cada setmana, més els  600.000 euros en multes pendents. L’acció del Sr. Francisco Camps, mostra una intolerància i un atac a la llibertat i a la nostra llengua impropi en un país membre de la Unió Europea, com ja ens té acostumats aquest personatge de nul·la cultura democràtica i d’estil Berlusconià. Els delegats del mateix partit del Camps al principat, li fan costat i han justificat la mesura perquè  TV3 és una emissora pirata...

      L’altre dia l’entrenador del Girona va viure la intolerància de la premsa aragonesa.  El que li van arribar a dir al Gerard Piqué a Gijón no cal reproduir-ho. La ministra d’economia del país que ens mana ens diu que si ens calen diners que augmentem els impostos. El govern espanyol  posa un recurs contra la llei de consultes. El president d’Extremadura afirma que va sentir vergonya per l’ús de les diferents llengües de l’estat al senat.  El ministre espanyol  de foment ja ens ha fet saber que la generalitat només tindrà un paper minoritari en la gestió del aeroport del prat. El President de Catalunya se’n va a veure l’amo per reclamar-li els diners que ens deu, els espanyols entren en colera i l’amo diu que no paga el deute.

      Cansa..., tot plegat cansa..., molt. Hem de viure així pels anys dels anys?. Us imagineu una vida sense necessitat d’escoltar com ens insulten a diari des del país veí?. On, alguns tertulians de casa no tinguessin de telefonar al “Conde” per saber si ho han fet bé..., no sigui que s’enfadin a Madrid?. Un país on aquests mateixos tertulians no parlessin cada dia del mateix?. Un país que es llevés i se n’anés a dormir amb els problemes d’un país normal i on els ciutadans s’emprenyessin per culpa dels problemes a la ciutat, a  la feina, amb la parella o amb els fills?. Un país on no s’hagueren de generar debats pel fet que una pel·lícula catalana guanya un munt de premis?.  Un país on els esportistes no haguessin de demanar perdó per ser catalans?. Un país on tota aquesta colla de nacionalistes intolerants que tenim a  casa i signen manifestos per la defensa del castellà fossin ignorats pel que són, una colla de frikis que fan llàstima pel seu odi patològic vers la cultura de la terra que els ha vist néixer o els ha acollit?.

      Un país que fes i desfés, l’encertés i l’errés, sense haver de demanar permís als veïns, ni els del costat ni els de dalt?.

      No sé vosaltres..., però jo començo a estar cansat d’escoltar cada dia el mateix i de viure emprenyat sempre pel mateix.  

      Ahir vaig assistir a la presentació de la segona novel·la de la Sílvia Alcantara, “La casa cantonera” (edicions del 1984) al cau ple de lletres de Terrassa. L’Autora de l’aclamada “Olor de colònia”, ens va explicar, entre d’altres coses, com fins que no va saber escriure en la seva llengua, no va descobrir que gaudia amb l’escriptura. La seva parla, el seus pensaments, els seus somnis, el seu món era en català, però la circumstàncies de l’època en que va néixer van impedir-li el domini en l’escriptura. Ja als anys vuitanta i amb els quaranta superats, decideix aprendre a escriure la seva llengua i és llavors quan comença a descobrir el goig d’escriure i abocar en el full tot el seu món interior i el seu desig d’expressar-se mitjançant la literatura. I a fe que ho ha sabut fer amb una força extraordinària.

      Vaig sortir del “cau ple de lletres” pensant en les paraules de l’escriptora, i no vaig poder evitar posar-les en confront amb  les paraules de la Nuria (sense accent) Amat en guanyar el premi Ramon Llull. La primera ens parla de com la llengua literària ha de sorgir de dins, la segons diu que va decidir escriure per primera vegada en català ( i guanyar un premi a la primera, curiós...) perquè els personatges parlaven entre ells en català. Caram, per aquest mateix motiu el Shakespeare hauria hagut d’escriure en danès, italià i un munt de llengües més.

       La literatura ha de ser reivindicada com a fruit de la intel·ligència humana que ens permet la prolongació de la memòria i  ens pot portar als llindars de la bellesa, com és el cas de la poesia.  La llengua emprada per l’autor surt de dins d’aquest i el personatge només és un vehicle amb el que expressar-se , de la mateixa manera que la tria de la llengua és una opció personal que acostuma a anar lligat a la llengua en la que pensem i sentim, i els personatges doncs, només són això, personatges amb els que pots fer el que vols i fer-los parlar com vols.

     No és el primer cas que un autor fa un canvi de llengua perquè els personatges sembla que prenen vida i li demanen a l’autor, hem tingut casos a la inversa on ens han explicat que els personatges demanaven ser escrits en castellà. El que no deixa  de ser curiós és que aquest fet sempre es dona quan hi ha premis literaris pel mig. No ho sé, potser estic equivocat, potser si demà em truca el Sr. Lara i em diu que el premi Planeta serà per mi si escric sobre això o allò, els personatges de sobte se’m posaran a parlar en espanyol i em serà del tot impossible, malgrat el corrector, fer-los parlar en català. 

      Deuria ser a principis dels anys vuitanta, que en un dinar familiar on vaig compartir taula amb un jove militant de les JNC, ens vam quedar sols defensant amb entusiasme la via de la independència pel nostre país. No era fàcil declarar-se independentista quan no ho feien ni els d’ERC de llavors, i nosaltres ho fèiem de manera descarada en una taula farcida de convergents i algun sociata despistat (encara ho estan) que si podien sucar el pa amb tomàquet en llibertat ja en tenien prou. El més elegant que ens van dir i que vaig escoltar molts anys, era que érem immadurs i radicals. Aquell dia però, el jove convergent em va dir una cosa a cau d’orella que em va fer albirar que la nostre immaduresa algun dia podria ser compartida per tot el país. Ho recordo com si fos ara: “Et penses que el Pujol no pensa com tu?, hauries d’escoltar-lo parlar en privat”.

      Van passar els anys i jo seguia esperant que el president Pujol ens expliques allò que aquell jove entusiasta m’havia explicat que deia en privat. Si ho diu en Pujol deixaran de dir-me radical immadur pensava jo. En Pujol però, no deia res, i preferia pactar amb el jacobí d’en González i amb el nacionalista de l’Aznar. Es va cansar de repetir que la via autonomista era la que convenia a Catalunya i jo seguia desconcertat, per gran que m’anava fent, com algú que s’auto-defineix com a nacionalista català no volia un estat propi. Malgrat tot, jo vaig seguir sent un immadur que parlava d’independència i el jove convergent va encaminar les seves passes a la política professional. Em consta que ell va seguir tan immadur com jo, encara que ho callava esperant que el pare polític deixes de parlar del peix al cove, del avui no toca i autoritzés fer ús de la paraula independència als seus cadells.

      Ara, aquell jove amb qui compartia la idea que la independència era l’única via per la nostra nació, seu a la mesa del parlament, i aquesta setmana hi he pensat. I és que aquesta setmana el president Pujol ens ha dit allò que he esperat mitja vida, que potser la independència serà l’únic camí.

      Sap que li dic president Pujol?, que allò del millor tard que mai, a mi no em val. No poso en dubte que no ha de ser senzill negociar amb un estat poc tolerant i amb baixa cultura democràtica com l’espanyol, però que vol que li digui, que ha valgut la pena tot aquest lent camí per arribar on som ara?. No, no li perdono la seva responsable maduresa, no obstant, sí li dono la benvinguda al club dels immadurs radicals.

En la recent visita de Hu Jintao als Estat Units, van ser presents en boca del dirigent xinès les paraules drets humans. No negaré que és un pas fins ara mai vist, però també és cert que va ser massa evident que eren paraules buides i pactades amb el seu homòleg, Barak Obama, per més que pensem que son una reacció al fet que aquest insinués a Jintao que el gegant asiàtic hauria de posar més atenció en la qüestió dels drets humans.

      La sensibilitat ciutadana vers la manca de respecte dels drets humans acostuma a estar mediatitzada, la qual cosa provoca que el raser per mesurar l’actitud dels governs respecte a la causa sigui diferent en funció del règim que impera en cada país. No negaré que l’Obama ha aconseguit un gest simbòlic per part del seu homòleg, però també és cert que és el mínim que podem esperar d’un líder mundial guardonat amb el premi Nobel de la pau pel que podia arribar a fer, i no pel que ja havia fet. Lluny de l’antiimperialisme estúpid i arcaic de l’esquerra dogmàtica o d’un seguidisme no menys estúpid per part de la dreta, hem de ser capaços d’exigir als nord-americans que no estan en posició de fer-nos creure que han estat ells els qui han tret els colors al dirigent Xinès. Una cosa és ser conscients que és la “real polític” i l’altre fer-nos partícips de la farsa.

      Els Estats Units, malgrat que al capdavant hi té un president del qual no cal que en faci glossa, doncs és evident que és molt lluny d’aquell ésser anomenat George Bush, segueixen sense encarar els greus problemes en el seu historial de drets humans. Pena de mort, condicions carceràries impròpies, tortura, Guantanamo, assetjament i abús sexual a les dones en centres de detenció d’immigrants, la no ratificació de drets essencials com la convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, la convenció sobre l’eliminació de discriminació contra la dona o la convenció sobre els drets dels nens. De ben segur que sorprèn, però el país de la llibertat té pendent ratificar tots aquests drets essencials.

      La defensa dels drets humans és responsabilitat de tots, i de la mateixa manera que exigim als règims autoritaris que caminin cap a la llibertat i el respecte de la carta dels drets humans, ho hem d’exigir amb la mateixa fermesa als qui s’omplen la boca amb les paraules llibertat i democràcia, però malauradament el comportament en molts dels ressorts de l’estat que representen, és molt proper al comportament de règims no democràtics com el Xinès, el Birmà o el de Qatar.
 

      La Montserrat Tura diu que vol servir Catalunya des de la seva capital i, ha decidit presentar batalla a l’alcalde Hereu. Llàstima que en unes primàries de partit no podem gaudir de debats televisats. De ben segur que ho passaríem d’allò més bé amb el to de veu de l’un i de l’altre. 

       El que a mi m’ha cridat l’atenció de l’assumpte, han estat els comentaris llegits i escoltats al voltant de la decisió de l’exconsellera. Resumint una mica, venen a dir que la seva és una ambició legítima, que ha estat una dona que ha demostrat una autèntica vocació al servei d’això que en diuen la cosa pública, i per tant, la decisió és encertada i fins i tot saludable per la política del nostre país. I per rematar-ho, ja hi ha qui fa valer el factor gènere per exculpar l’ambició i lloar l’eficiència.

      A veure si ens entenem, totes aquestes floretes al respecte de la seva ambició política son per què és eficient o per què és dona?. Perquè si és això últim, ja cansa el tema que totes les dones que fan política són perfectes i divines. Qualsevol polític del gènere masculí que mostri la seva passió per la cosa pública com la Tura, (per més eficient que hagi demostrat ser) és titllat d’ambiciós que no vol deixar la cadira. Ara bé, si parlem d’una dona, llavors és una ambició legítima i saludable?.

      En el món de la política, com en el món real, hi ha dones extraordinàries que ens passen la mà per la cara a molts homes, no només no ho poso en dubte, ho sé de primera mà. Però compte, també n’he conegut una bona colla d’ineptes i pèssimes gestores, que ocupen càrrecs per la mateixa ambició que molts homes, i no pel fet de ser dones la seva ha de ser una ambició més legítima.

      No imagino que passaria si qualsevol polític del nostre país que hagi estat un excel•lent alcalde de la seva ciutat, uns anys més tard es presentés a l’alcaldia de Barcelona sense ni tan sols viure-hi. Podem imaginar el què s’hauria de sentir dir?. És un aprofitat, no vol deixar la cadira, és una vergonya que un foraster vulgui manar a la capital per voler aferrar-se a la cadira, només vol viure de la moma, i un munt de comentaris més que els grans tertulians polítics d’aquest país, els de sempre, els únics que tenim i van d’una emissora a l’altre, i de la televisió als diaris, arribarien a dir.

      Que es presenti a les primàries, i a les eleccions si guanya aquestes, però que no ens venguin ambicions “saludables”. És ambiciosa com tot polític ho ha de ser, i punt, no cal posar més adjectius per definir-la.