decalpeixet |
divendres, 10 de desembre de 2010 | 11:56h
Lluís Llach parla des del Senegal on coordina un projecte de construcció de barques pesqueres. L'entrevistaven aquest diumenge els de Time Out Cultura. Diu que -encara que poc entusiasmat- va votar ERC a les passades eleccions. Sense entusiasme però els va votar. El de Verges, que verema a Porrera i mira de fer un món millor a l'Àfrica havia considerat la possibilitat de quedar-se com un abstencionista més, però en aquesta ocasió es va mullar. Collonut Lluís! Això sí que és anar a contracorrent. Per a ell, Solidaritat Catalana o Reagrupament Independentista són opcions que només caminen amb la vocació de condicionar els convergents. Vaja, que no són valents,...
Que torni Convergència. Que torni la pau, assossec de mars tempestuoses, lizipaina d'aspiracions nacionals. A la fi, una mica de bondat que el ball ja és avançat, ja no tenim edat. 25 anys de passar gana, 25 anys del mateix president del Barça, 25 anys sense una lliga, 25 anys de consellers a La Caixa, 25 anys d'anar fent figa, 25 anys de Pujol, 25 anys d'anar fent riure.
Unitat productiva bàsica. Ara, en franca decadència. Sí, una furgona de caveros amunt i avall de l'AP7, seguint de matí a vespre la història de la darrera obra encarregada. "Socis" capitanejats per qui va posar els diners de la furgona és tota l'empresa constructora. Exemple d'austeritat i ànsia de pencar. De bon matí, de casa a dalt la furgona, de la furgona a l'obra. Quan caigui el sol, de l'obra a la furgona de nou. D'aquí a casa, o al bar. I fins a l'endemà.
Arresserats al voltant del televisor. Mai hi fan res de bo, però sembla element indispensable per omplir els pocs moments de silenci que posen punt i seguit a la conversa. Allà on els prèssecs encara fan gust de prèssec, on els tomàquets guarden l'aroma d'antic, els menjadors són encara els menjadors. 
A la part administrativa de la ciutat apareix una pintada contundent: "Això és Sérbia". Algú contesta hores després al dessota: "No idiota. Això és una oficina de correus". És Sarajevo. La ciutat i la gent que durant 1430 dies va viure 
Això avui va de filosofia. Fonaments pràctics escrits després de sucar-los en un got de prudència i menjats amb suficient tranquil·litat.
El Sant Jordi de 2008, el de "l'exili" de les entitats que passaven -per ordre governativa i unilateral- a donar color a la novíssima zona comercial del Pallol va ser especial. Entitats i associacions reusenques (algunes, iniciadores i promotores de la festa) van dir que ni parlar-ne de decisions a cop de decret i s'oposaren plantant parada a Plaça. 
Una nota de premsa de l'àrea de Comunicació de Mossos comunicava a finals de març la detenció d'un treballador de la presó de Tarragona, "presumpte autor d'un delicte contra la salut pública". La mateixa nota de premsa incloïa un aclariment inusual, poc comú en les informacions que Mossos d'Esquadra i els organismes de diligència policial fan públics. La nota apuntava que, de 51 anys "l’home es treballador de la cuina del Centre Penitenciari de Tarragona". Vaja, que el cuiner pulia al forat.
Que segurament no en saps res. Tampoc de Alain Berastegi. Ni Lander Fernandez. O Juan Mari Mujika. Ja, però em diràs que també tu vas escandalitzar-te amb l'assassinat de Puig Antich i vas sortir aquella tarda al carrer mirant amb ulls plorosos els teus veins buscant aquell dol col·lectiu de les persones a qui la notícia els havia glaçat la sang. I quan aquella presó model, el seu garrot vil i el botxí d'ànima gelada em queden tant lluny, desperta inquietud que el temps dels drets i la justícia s'ha aturat amb les teves històries de psucaires i leninistes que s'estrenaven en la disbauxa electoral post-franquista. Llegendes de vents de la llibertat preuada, el consorci de la democràcia amb l'obrerisme, les masses i les banderes. Les jaquetes de pana, els cabells llargs i estarrufats. Tota una fotografia en to sípia.
Les històries tendeixen a repetir-se. I tant sols es tracta de temps per tornar-les a viure. Cent vegades queda la pedra allà, cent vegades que hi ensopegarem. Aquí es troba el sentit del nostre comportament. Històries repetitivament injustes, que acaben sent llei. Llei sagrada. I de llei sagrada, en tant sols un suspir, cristalitzen en justícia. I al cap de poc, JUSTICIA, en majúscules, que es vegi. Collons!
Ben encertada la perla que Agustí Ribes -a qui no tinc el plaer de conèixer més que d'anomenada- ha publicat a la revista 
De Siscot i de l'Illa
Vol dir "que visquem molts anys". On s'acaba la lògica, comença Bòsnia. "Aquest és un pais alegrement boig. Als bars ningú no sap qui veu i qui
paga" ens diuen. La ressaca d'una guerra,
ha deixat aquest resultat aritmètic. Entre l'amargor de postguerra i
les crosses caritatives internacionals, ha quedat el dibuix d'un país
nouvingut al desordre internacional amb massa interrogants. 
Ensinistrats a les frases buides i els missatges neutríssims, ens bebem de cop el marc discurssiu dels que manen. Dues idees que resumeixin un context i l'opinió del sol·licitat és tota reflexió que la majoria de la classe política està disposada a oferir en tot moment. Amb poca lletra posem molta música. 
La copa de conyac cau sobre el parquet. Una cigarreta maldestra ha fuat la tapisseria del nou cotxe. El fang del carrer omple tota la casa de terra. Per acabar-ho d'adobar, la connexió inalàmbrica del veí, els deixa sense la sessió diària de youtube. Un desastre. 
Argument senzill. Càmera ben situada. Personatge als prolegòmens d'una escena estudiada. Res defraudarà. Objectiu fix, dobles planos que donin força. Vigilem i seguim "l'snuff movie" més pornogràfica: la recreació de la impunitat. L'autodefensa de l'estat ve ara disfressada de milícia ciutadana. Les patrulles veïnals en versió constitucional són tant repugnants com les més barates.
Si et diuen Bolívia. Les associacions d'idees emergeixen i gairebé de manera autòmata recordes a vere què en saps: "el pais més pobre d'Amèrica llatina". Si et diuen Argentina, respons: "corralito", "dictadura militar", "Malvinas" o "Diego Armando Maradona". I no necessàriament en aquest ordre. Xile, "Allende", "Sulfat" o "Pinochet". Colòmbia, "guerrilla", "narcos i segrestos"; Cuba? "Fidel!" i Venezuela... "Chávez".
Les referències informatives -en comptagotes- van fent forat i entrant
dins la lògica interpretativa del món. Un món bastant particular, per
cert.
Perquè voleu pau! "Però quina pau?" em pregunto, perquè la situació passa d'incomoditat i un cert desànim per l'estultícia de la condició humana, a cabreig. Molt emprenyat perquè la talla i capacitat de la classe política de casa nostra ja passa de castany fosc. Algú va dir que millor que anar a votar, el què haurien de fer els ciutadans és plantar-se als consells d'administració de les empreses que sí que belluguen les cireres. Cireres que a la Ribera d'Ebre han quedat badades per les pluges, precisament. Llavors, és ben comprensible que l'amor i devoció per la "cosa pública" que diuen tenir els catapulti a molts d'ells als consells de direcció de les empreses una vegada han sembrat de favors la catifa vermella i els despatxos. Algú en diu "fer-se un coixí" quan s'acaba la patotxada aquesta de la política oficial. 
Salvador Cardús explica a "política de paper", -un llibre finíssim sobre la realitat de la classe dirigent de casa nostra (bé, la caseta)- com la societat catalana està més que atordida per l'allau de manifestos que arriben a signar les persones amb mínima consciència nacional. I podria dir que social també. Segurament -diu- que a Catalunya podríem establir un ordre jurídic a les persones i afegir al dret de nascut i al d'habitant o vividor (ius gentium i ius naturale) el de ius manifestandi. I poder dir amb la veu tant ufanosa possible: I és català aquells que viuen a Catalunya, o hi són nascuts,... i han signat algun manifest per la defensa d'alguna qüestió nacional. No sé si ha signat aquest però es mulla, i serveix per flotar una mica entre llenguatges atemperats. Com Vilaweb que va seguint fent feina i no s'arronsa en 
A cinc dies de la conclusió de la campanya propagandística de les eleccions espanyoles, les presidencials, els elements objectius de valoració són ja suficients. No cal dir res més, companys! Ja ho tenim clar! 
