Extremistes i fanàtics armats
El món es compon d’infinitat de talls de vidre que dibuixen un compendi de lògiques diverses sobre com funcionen les coses. Per anar fent, el consens no és necessari; sí en canvi l’equilibri, i una certa dosi de justícia. Ara, Europa es posa a estudiar mesures perquè l’atemptat de Charlie Hebdo no es repeteixi. A banda dels informes sobre els joves que els serveis d’intel·ligència han detectat que han anat a Síria, posaran interès en fer-los un seguiment i engegar procediments judicials. Anar-los a buscar, i en cas que vagin armats a les seves llars europees, matar-los.
La cosa podria anar per una altra banda, com ara analitzar les causes de per què aquests joves integrats decideixen anar a una guerra, com i quines són les relacions que fixem aquí que ofereixen visions tan diferents… No: anar, matar-los i després explicar-nos que tenien al cap ser la pitjor de les nostres feres ferotges.
El món, tot el món -no pas la nostra recepta televisiva local i reduïda- ha vist com dotze persones mortes i les imatges de Youtube del tret de gràcia d’un policia al mig dels carrers de París encenien una histèria difícil de contenir. Una commoció que es vol universal. Vet aquí la contrarietat dels mitjans francesos en veure un tercera fila del govern dels Estats Units a la desfilada dels caps d’estat pels carrers de París. Ara, ens avisen els líders europeus que els canvis legislatius no afectaran els nostres drets com a ciutadans. Relax, doncs. De moment, per anar fent boca, l’assemblea francesa ha decidit enviar un contingent cap a l’Iraq. Ho han entès tot.
Un amic que ha fet molts tombs i a cada banda hi ha obert maletes m’explica que el seu esforç d’adaptació (començat ja fa molts anys a Tetuan) no ha estat la llengua ni els costums de cadascun dels indrets: Ha estat la comprensió de tots els punts de vista. I aquesta perspectiva precisament és l’esforç titànic que no estem disposats a fer. Mala cosa, doncs.
És clar, uns joves han fet una cosa tan terrible com anar, en la condició de civils, cap a l’ull de l’huracà des de la seva Europa polida. Han anat a un país en guerra per armar-se i combatre per allò que consideren just. Per a ells, la mort és un regal si és honorable i profitosa. Però van a una guerra no oficial, que no està esponsoritzada per cap estat i, sobretot, no duen uniforme. Monopoli de la violència.
La lògica de la mortal persecució d’aquests joves serviria si no fos que cada dia, als territoris palestins, milers de colons es desplacen des d’arreu del món, se situen en unes terres que no els pertanyen i es posen a fer guàrdia armats per vigilar les urbanitzacions dels nous territoris ocupats. Una legislació europea que persegueixi actes de guerra, posats a fer, podria perseguir aquesta opció vital, també.
Acceptem com a normal què pot moure un nord-americà, canadenc o polonès a anar a robar en una terra estranya per a construir-se un somni, encara que sigui pagant amb una guàrdia una nit a la setmana que bé mereixerà una piscina, el jardí i una talaia des d’on de tant en tant resar comfortablement. I resar fort perquè aquella terra un dia -diuen les escriptures de la seva religió escrites de quan el paper es feia en papir- era seva.
Tot el món ha vist com dotze persones mortes a París no valen el mateix que dotze de mortes a Síria. O que la decapitació de dos occidentals serveix per a convocar el Consell de Seguretat de les Nacions Unides que emprengui els bombardejos contra l’Estat Islàmic. Síria, amb una mitjana de 14 persones mortes al dia, ha superat, en silenci, les 200.000 víctimes mortals amb més de tres anys de guerra. L’Iraq pateix una mitjana de set persones mortes per dia per atacs violents. Atacs que eren inexistents abans del 2003. Per una guerra bruta, silenciada i secreta. La commoció d’un dia, multiplicada per 365 en una comunitat que té sentit de l’empatia.
Hauríem d’aclarir si el que ens motiva i volem com a espècie és precisament el sistema paradigma de la piscina, el jardí i el somni de l’adosat de 24.000 morts diàries per fam. El regnat del privilegi, de l’apropiació indeguda i la injustícia medieval. Aquest resultat de la desigualtat en valors, desigualtat en oportunitats. Hauríem de dir si en la nostra lògica acceptem la pau que dicta un país que té al llarg de la frontera de Texas civils reglamentàriament armats perseguint immigrants llatinoamericans amb tot terreny. Hauríem de triar, defensar-ho i tenir nassos d’entendre llavors el què volem realment.