David Ros Serra - XIFRES

Materials per entendre el perquè de l’Estat que volem

Com és que la prima de risc a Espanya ha baixat?

Deixa un comentari

Si tothom diu que Espanya està tant malament, com és que la prima de risc[i] a Espanya ha baixat?

 

A l’agost de 2011  el Banc Central Europeu ( BCE ) va decidir intervenir de manera  important en els mercats, amb la compra de bons d’Espanya i Itàlia, per respondre a la crisi del deute d’aquests països, que suportaven una pressió molt forta, però també com una necessitat d’estabilitat dels mercats a llarg termini, expressada tant pels ministres del G7 [ii] com per la presidenta del FMI (Lagarde).[iii]

La decisió tenia en compte el mal funcionament d’alguns segments del mercat i el seu objectiu era ajudar intervenint activament, per “restaurar una millor transmissió de les decisions de política monetària i assegurar l’estabilitat de preus en la zona euro ” (Trichet).

El detonant de tot plegat va venir dels EUA. Standard and Poor’s acabava de rebaixar la qualificació del deute (de AAA a AA+) i advertia d’una possible rebaixa addicional.

Es cercava una solució consensuada que impedís les fortes tensions en els mercats financers així com l’enfonsament de les borses mundials.

La intervenció del BCE

La intervenció del banc central es va fer  mitjançant la compra de bons a través del mercat secundari. La prima de risc del deute sobirà d’Espanya a deu anys, havia aconseguit cotes superiors als 400 punts bàsics .  Després de les mesures va caure prop d’un 25 per 100  i amb posterioritat s’ha mantingut en una forquilla que va de 270 a 230.

El BCE va aconseguir relaxar les primes de risc d’Espanya i Itàlia després de comprar deute dels dos països.

El G20 va adoptar compromisos en la mateixa línia de “prendre totes les mesures” de manera concertada per recolzar l’estabilitat financera, la liquiditat dels mercats i promoure un major creixement econòmic .

Així la injecció de liquiditat per part del BCE és la causa més important de que realment la prima de risc no reflecteixi realment un preu de mercat lliure, ja que respon a preus d’un mercat intervingut. Recordem que l’objectiu principal del BCE és l’estabilitat de preus. És a dir, té el mandat de mantenir un baix nivell d’inflació (actualment no pot excedir el 2% anual). Per a fer-ho, fixa els tipus d’interès en la reunió del primer dijous de cada mes, i utilitza les operacions de mercat obert per a augmentar o disminuir la liquiditat en el sistema financer europeu.

 

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, lluny d’explicar l’intervenció del BCE en el mercat del Deute sobirà ha atribuït la baixada de la prima d’interès a la confiança dels mercats. El cert és que mercès a la intervenció del BCE l’accés als mercats per part dels estats sobirans i, amb dificultats el sector privat, ha millorat. Però aquesta prima baixa es manté, de moment, per la Intervenció del BCE.
David Ros Serra 

 _______________________ 


[i] La prima de risc, en termes de deute sobirà, reflecteix la rendibilitat addicional neta que un inversor demana per invertir en el deute emès per un país amb més risc creditici respecte al deute d’un altre país que li ofereix més seguretat. En aquest moment el país de referència és Alemanya.

[ii] El G7 (Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó i Regne Unit) va expressar el seu “compromís a realitzar una acció coordinada en cas necessari , per assegurar la liquiditat i donar suport al funcionament dels mercats financers , l’estabilitat financera i el creixement econòmic “.

[iii]  http://ecodiario.eleconomista.es/interstitial/volver/fly/internacional/noticias/3293413/08/11/FMI-Lagarde-alaba-la-coordinacion-de-los-miembros-del-G7-y-afirma-que-ayudara-a-mantener-la-confianza-de-los-mercados.html#Kku8XwqelVHnmX5i

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 31 de desembre de 2013 per davidros

Resposta al governador del Banc d’Espanya

Deixa un comentari

Resposta dels Economistes per la Independència a les declaracions del governador del Banc d’Espanya sobre les conseqüències de la independència de Catalunya

[reproduïm aquí el comunicat de la Sectorial d’Economia de l’ANC de 18 de desembre de 2013]

 

Recentment, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, en un sopar amb economistes, banquers i empresaris, va dir que una Catalunya independent faria fallida i que, alhora, Espanya patiria un greu impacte econòmic.

Tota l’argumentació del senyor Linde es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea  i hauria d’abandonar l’euro com a moneda oficial; els bancs catalans no tindrien accés a la liquiditat del Banc Central Europeu i l’Estat català no podria finançar el seu deute públic.

LA QÜESTIÓ DE L’EURO

El senyor Linde, sense referir-se explícitament a Catalunya, considera que si un territori “petit” d’un estat membre de la UE s’independitzés, quedaria fora de la UE i hauria de crear la seva  pròpia moneda, amb una taxa de canvi que seria molt desfavorable respecte de l’euro, la qual cosa faria que no pogués afrontar els seus deutes referenciats en euros, situant-lo en l’escenari que porta a la fallida, la suspensió de pagaments o a una gravíssima situació financera.

Els arguments (un discurs de la por) del governador del Banc d’Espanya no resulten creïbles en el context econòmic i polític real de Catalunya.

D’entrada, podríem citar els casos de països com Dinamarca, Suècia o Noruega, països amb moneda pròpia i que tenen un volum de població i un grau de desenvolupament amb els quals Catalunya s’hi pot comparar, i dels quals no hi ha cap dubte que se’n surten prou bé. Però és que es fa difícil imaginar que una Unió Europea que ha volgut integrar països amb economies molt febles com Grècia o Portugal i economies inestables com Romania i Bulgària, i que a hores d’ara està en negociacions amb Sèrbia o Montenegro, deixi escapar una economia com la catalana, que pertany a la Unió Europea des de l’1 de gener de 1986 i que va adoptar l’euro des del primer dia en què aquest es va introduir al sistema monetari, que té un PIB per càpita superior a la mitjana de la UE, que és contribuent neta i que, com a Estat independent, no necessitaria cap procés d’adaptació perquè compleix amb els criteris de convergència requerits.

Fins i tot acceptant la possibilitat d’una sortida de la UE, això no hauria d’implicar la renúncia a l’euro. Països com Andorra, Kosovo, Montenegro o Mònaco utilitzen l’euro sense formar part de la UE. A més, en el cas de Mònaco es va signar un “acord monetari” amb la Unió Europea, renegociat el 2011 directament amb la Comissió Europea (en nom de la UE), pel qual aquest país pot utilitzar l’euro i participar en el sistema de pagaments Target2. Per tant, no hi ha dubte que si el nou Estat català vol mantenir l’euro com a moneda oficial així ho farà.

L’ACCÉS DELS BANCS CATALANS AL BCE.

Segons el senyor Linde, si Catalunya s’independitza, la Caixa i el Banc Sabadell, amb seu a Barcelona, no tindrien accés a la liquiditat del BCE, ja que, argumenta, l’organisme europeu només atorga finançament a les entitats que pertanyen a països membres (de la UE).

Això no és així. Caldria recordar-li al governador del Banc d’Espanya que, com hauria de saber, qualsevol banc del món (no cal que sigui de l’eurozona, de la UE o de l’EEE), si té una sucursal a la UE i a través d’aquesta sucursal emet bons, obligacions, cèdules, etc.,  aquests actius són vàlids com a garantia al BCE per a obtenir liquiditat. Així, bancs com Morgan Stanley, Citibank, Banc of Tokyo Mitsubishi, Banc Of China, etc., que no són ni de la UE ni de l’EEE, com que tenen sucursals a França o Alemanya, emeten actius en aquests països i apareixen als llistats de garanties del BCE.

Per tant, Banc de Sabadell o la Caixa, que ja tenen sucursals autoritzades a altres països de la UE, en el cas d’una Catalunya independent que estigués fora de la UE, si emetessin actius a través d’aquestes sucursals, aquest actius servirien de garantia per obtenir liquiditat al BCE.

 

EL DEUTE PUBLIC CATALÀ

Com va dir el senyor Linde: “en el cas que Catalunya s’independitzés, l’economia espanyola patiria un greu impacte en perdre un motor essencial equivalent al 18% del PIB”.

Però la cosa no s’acabaria aquí, ja que tots els que fan el discurs de la por (“Catalunya quedaria eternament fora de la UE pel veto permanent d’Espanya”) obliden que en un escenari de divorci no cooperatiu totes les parts hi perden i que és molt millor per a tots un divorci pactat.

Perquè, és evident que en un escenari de confrontació, el nou Estat català no assumiria la “seva part” del deute de l’Estat espanyol. Catalunya es quedaria amb un endeutament del 30% del seu PIB (només deute de la Generalitat), perfectament assumible sense l’espoli fiscal. Mentre que Espanya tindria un deute de més del 130% del seu nou nivell de PIB (ja veuríem què passaria amb la prima de risc).

Per tant, per interès propi, perquè Catalunya es faci càrrec d’una part del deute espanyol, Espanya serà la primera interessada que Catalunya es mantingui des del primer moment a la UE i  que l’Estat català tingui accés als mecanismes de finançament del BCE.

Catalunya, 18 de desembre de 2013

 

Economistes per la Independència – Sectorial d’Economia de l’ANC

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 21 de desembre de 2013 per davidros

Sr. Rajoy! Catalunya es pot finançar…

Deixa un comentari
Resposta de la Sectorial d’Economia de la ANC al president del govern espanyol Sr. Mariano Rajoy Brey en relació a les seves afirmacions de que Catalunya no es pot finançar.

Les declaracions del president del govern espanyol Mariano Rajoy Brey al diari ‘El País’ i a sis rotatius més, el 8 de desembre de 2013, contenen afirmacions sobre el fet que Catalunya no es pot finançar, que és l’Estat espanyol el que paga els proveïdors, que és Espanya qui ajuda l’economia catalana amb finançament i infraestructures.

‘Els Economistes per la Independència’ expliquem en aquest document que Espanya no ajuda Catalunya ni amb serveis ni amb infraestructures, amb la qual cosa l’acció del govern espanyol dificulta la productivitat i competitivitat de l’economia catalana i de retruc les economies espanyola i europea, que veuen com l’Estat espanyol frena un dels seus principals motors econòmics.

El president del govern espanyol va ser entrevistat recentment per diversos periodistes del grup de premsa Europa[1].

 

Donada la difusió d’aquest rotatius, els economistes i professionals de la Sectorial d’Economia de l’ANC hem analitzat les declaracions del senyor Rajoy i hem cregut necessari fer diferents puntualitzacions mitjançant aquest document.


[1] Entrevista publicada al diari El País el 8 de desembre de 2013. Entrevista realitzada per Javier Moreno, Berna González Harbour, Paul Hamilos, Sandrine Morel, Gian Antonio Orighi i Thomas Urban per al grup de diaris Europa (EL PAÍS, Le Monde, The Guardian, Süddeutsche Zeitung, La Stampa Gazeta Wyborcza).

 

 

Les peculiaritats de l’organització de l’Estat espanyol
Creiem convenient explicar prèviament alguns trets generals de l’ordenament constitucional espanyol. Aquest es basa en un model que descansa sobre dos blocs normatius: d’una part la Constitució espanyola de 1978 i de l’altra els estatuts d’autonomia de cada comunitat autònoma. Catalunya és una d’aquestes 17 comunitats autònomes.

El fet que el dret constitucional que regula Espanya es basi en aquests dos blocs normatius té implicacions importants en l’organització institucional ja que juntament amb l’Estat existeixen els governs i parlaments autonòmics. A Catalunya aquestes institucions autonòmiques s’anomenen Generalitat de Catalunya que té l’origen l’any 1359. La Generalitat de Catalunya, després de la mort del Dictador va ser restaurada el 1977, abans que s’aprovés la Constitució espanyola el 1978.

El desplegament de la Constitució i dels estatuts d’autonomia s’ha fet amb una multiplicitat de Lleis que han conformat un estat central amb competències sobre les grans polítiques d’estat, i en unes autonomies que han assumit competències sobre els serveis que afecten més directament les persones (salut, ensenyament, benestar…). No totes les comunitats han assumit el mateix nivell de competències en els serveis, Catalunya és una de les comunitats que n’ha assumit més (a part de les anteriors també seguretat -mossos d’esquadra-, institucions penitenciàries, ocupació…).

De la mateixa manera, la confecció dels pressupostos a Espanya respon a aquesta dualitat: els pressupostos de l’Estat per una banda i els pressupostos de les comunitats autònomes per l’altra. L’Estat recapta els principals impostos directes i indirectes (persones físiques -IRPF-, societats, IVA…) i els distribueix segons els criteris que han anat conformant al llarg dels anys les majories parlamentàries (les Cortes Españolas han tingut, llevat de pocs anys en què hi ha hagut un pacte parlamentari amb representants de Catalunya, aclaparadores majories del Partit Popular -PP- i del Partit Socialista Obrer Español -PSOE-). Mentre que els ingressos els recapta l’Estat, la gestió de la despesa recau, pel que fa a les competències transferides, en les comunitats autònomes.

La dinàmica de repartiment fiscal que s’ha concretat entre els pressupostos de l’Estat i de Catalunya ha donat un sistema de finançament on Catalunya aporta un escreix de recursos impositius a l’Estat espanyol (diferència entre el que Catalunya aporta amb impostos i el que rep en forma de serveis i infraestructures) d’un 8 per 100 del Producte Interior Brut de Catalunya segons la metodologia de càlcul del flux monetari  (5 per 100 segons el criteri del flux del benefici).

Aquest escreix, que Catalunya envia a Espanya cada any i que no retorna ni en forma de serveis ni d’infraestructures, és d’una gran magnitud ja que equival aproximadament al 50% del pressupost de la Generalitat, i és un import equivalent al que destina a salut, ensenyament, benestar social, habitatge, cultura i seguretat (vegeu pressupost de la Generalitat a la taula 2).

El finançament de les comunitats autònomes es va acordar mitjançant un sistema pel qual totes elles, excepte el País Basc i Navarra per motius històrics, es regeixen per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Aquest  sistema reparteix fons de les comunitats amb més renda per càpita a les que inicialment en tenen menys. Aquest sistema ha estat acceptat en successives ocasions per Catalunya com a mecanisme de solidaritat intern, però també n’ha demanat canvis com a conseqüència del fet que la magnitud d’aquestes aportacions netes de fons té efectes negatius tant per a la població com per al desenvolupament de l’economia catalana.  La publicació per part de l’Estat espanyol de les balances fiscals el 2008 relatives a l’any 2005, i les publicades per la Generalitat de Catalunya relatives al període 2005-2010 donen un resultat d’una aportació neta de fons de Catalunya d’uns 16.000 M €.  Aquesta quantitat se situa, segons el sistema de càlcul que s’empri, entre el 5% i el 8% del PIB català anualment, i  altera la posició dins de la classificació de renda per càpita de les comunitats autònomes ja que un cop feta la redistribució dels recursos, Catalunya passa de la tercera posició a nivell espanyol (inclòs País Basc i Navarra) a la desena, molt al darrere d’algunes comunitats les quals Catalunya ajuda a finançar.

Si l’Estat espanyol hagués aplicat aquest escreix de finançament a finalitats que haguessin afavorit les empreses i els treballadors i ciutadans de tot l’Estat (infraestructures productives, recerca i desenvolupament, serveis administrats amb austeritat lligats a la cohesió social…), en lloc d’afavorir les inversions i el malbaratament d’unes elits extractives (lligades al poder financer, l’especulació immobiliària, la malversació de recursos públics al voltant de les inversions improductives i no sostenibles, la corrupció, i el frau fiscal…)  probablement avui Espanya no tindria un 26% de treballadors a l’atur i a Catalunya no hauria emergit amb tanta força el moviment independentista (que sorgeix de baix a dalt i que proposa per a Catalunya, de forma cívica i democràtica, un nou estat independent).

PP i PSOE s’han basat en una política de populisme electoralista d’inversions improductives i no sostenibles destinades a les zones geogràfiques on tenen més base electoral (Espanya és el país amb més trens d’alta velocitat del món després de la Xina, uns trens d’alta velocitat que mai seran rendibles perquè no estan projectats en funció de necessitats econòmiques reals, sinó per pura ideologia que es basa en un model radial de les comunicacions a Espanya; s’han fet autopistes que han fet fallida, pavellons de congressos que no són sostenibles; Espanya té 44 aeroports amb 47 milions d’habitants, mentre Alemanya en té 17 amb 85 milions d’habitants; s’han construït submarins de guerra que no suren; la despesa militar que s’executa en aquests moments té un valor de 33.000 milions d’euros..).

 

Els pressupostos de l’Estat espanyol

Avui, de forma sintètica podem dir que gairebé prop de la meitat del pressupost (un 42 per 100) de l’Estat espanyol es dedica a pagar els pensionistes i els aturats que es troben dins de la cobertura del sistema. Una quarta part (un 25 per 100) es destina al pagament del deute, i poc més d’una quarta part es destina a les polítiques econòmiques i a l’educació, la sanitat, la cultura… Pel que fa concretament a aquestes darreres polítiques, l’Estat hi dedica menys del 2% del pressupost (7.505,85 M €) ja que aquestes competències han estat traspassades a les comunitats autònomes.

 

Taula 1 . Pressupostos Generals de l’Estat  2014. Consolidats

Pressupost Estat 2014

Total consolidat

%

Pensions, Atur, Ocupació, Serveis Socials

179.075,92

42,31

Deute i Interessos del deute

105.195,25

24,86

Administració General, Defensa, Seguretat, Exterior

57.165,90

13,51

Transferències a altres administracions públiques

45.988,29

10,87

Polítiques econòmiques (Agricultura, Industria, Infraestructures…)

28.296,14

6,69

Sanitat, Ensenyament, Habitatge, Cultura

7.505,85

1,77

Total consolidat

423.227,35

100,00

Gràfica 1 . Pressupostos Generals de l’Estat  2014. Consolidats
 Veure arxiu adjunt Pressupostos Estat 2014

Font: Elaborat per la Sectorial d’Economia de l’ANC a partir dels  PGE. MINHAP. 2013. 

 

El pressupost de la Generalitat de Catalunya

L’estructura dels pressupostos de la Generalitat és molt diferent. El 50% aproximadament del pressupost consolidat es destina a salut, ensenyament i benestar social.

Taula 2. Pressupost Generalitat de Catalunya  2014. Consolidat.          Dades en milions d’euros

Pressupost Generalitat de Catalunya  2014

Total consolidat

Percentatge

Salut, Educació, Habitatge, Cultura…

13.780,5

41,9

Polítiques econòmiques

5.619,1

17,1

Administració General, Seguretat…

3.222,5

9,8

Protecció i promoció social

2.373,2

7,2

Deute públic (sense interessos)

7.876,4

24,0

Total (deduïts ingressos finalistes Adm. Local)

32.871,7

100,0

 

Gràfica 2. Pressupost Generalitat de Catalunya  2014. Consolidat
 Veure arxiu adjunt Pressupostos Generalitat 2014

Font: Elaborat per la Sectorial d’Economia de l’ANC a partir dels  Pressuposts de la Generalitat. 2013.

 

El repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat

Com podem observar de l’anàlisi de les taules i gràfics 1 i 2, el repartiment de competències entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya s’ha fet de tal manera que l’Estat té fonamentalment competències en Administració General, Defensa, Seguretat, Política Exterior i Polítiques Econòmiques.

La mala gestió de la crisi econòmica i de les inversions de l’Administració central ha fulminat la pròpia capacitat del seu pressupost que cada vegada es troba més minvat en haver de destinar a pensionistes, aturats i deute quasi les tres quartes parts del recursos públics.

Per la seva part, la Generalitat destina tres quartes parts a polítiques de serveis destinats a les persones i avui, en plena crisi econòmica, la Generalitat té dificultats financeres per a atendre aquests serveis. En canvi ha vist que mentre l’escreix d’impostos que s’envia a Espanya ha estat fortament malbaratat, el Govern de Catalunya no pot dedicar recursos suficients a fomentar ni la pròpia economia (que sempre ha tingut empreses competitives i innovadores que estan aconseguint augmentar de forma sostinguda les exportacions) ni els serveis a la seva població[1].

Les declaracions de Mariano Rajoy

És en aquest context que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha donat una entrevista a sis grans rotatius de gran tirada internacional.

Creiem que les explicacions del senyor Rajoy són esbiaixades ja que explica insuficientment i malament la situació de les finances de Catalunya i les seves causes.

·        Diu el senyor Rajoy que la Generalitat no es pot finançar

El Gobierno está intentando ayudar a la Generalitat, que no puede financiarse.  Es el Gobierno el que atiende la deuda de la Generalitat, el Gobierno está haciendo un gran esfuerzo para pagar a proveedores de la Administración de Cataluña y otras autonomías.

Entre refinanciaciones de deuda, déficit y pago de proveedores estamos hablando ya de 29.000 millones de euros en el tiempo que llevamos en el Gobierno en Cataluña.

Aquestes afirmacions del senyor Rajoy dificulten entendre el que realment passa en aquest moment, ja que poden confondre les persones que desconeixen com funciona el finançament al qual fa referència el president del govern espanyol.

Ho expliquem:

L’Estat espanyol detreu via impostos, de forma coactiva, cada any a la població de Catalunya 16.000 M € (l’anomenat dèficit fiscal).

Donada l’actual situació de crisi i de dèficit dels pressupostos públics, la normativa aprovada per l’Estat espanyol impedeix a les comunitats autònomes accedir a l’endeutament sense autorització de l’Estat central. El monopoli de l’emissió del deute públic està en mans de l’Estat.

Atès que les comunitats autònomes (entre elles la Generalitat de Catalunya) no poden accedir directament al crèdit, l’Estat espanyol ha creat un mecanisme per a finançar-les: és l’anomenat “Fondo de Liquidez  Autonómico” o FLA. Com ja hem assenyalat en un altre estudi, fet per la Sectorial d’Economia de l’ANC sobre aquest mateix tema, els diners que el govern espanyol presta a la Generalitat a través del FLA procedeixen:

o   d’impostos recaptats (si tenim en compte l’existència del dèficit fiscal, podem dir que impostos generats a Catalunya).

o   de deute públic espanyol que s’acabarà pagant en bona part amb impostos recaptats a Catalunya

Amb el FLA el govern espanyol no fa més que deixar en préstec a Catalunya diners dels catalans, cobrant un interès.

Si Catalunya administrés l’escreix d’impostos que Espanya detreu de Catalunya tindria superàvit.

 


[1] Segons un estudi de la Diputació de Barcelona hi ha més de 2.000.000 de persones en perill de pobresa i/o d’exclusió social (estudi d’octubre de 2012). 

 

·        Diu el senyor Rajoy que Espanya ajuda Catalunya perquè sigui una Regió capdavantera.

“Nosotros estamos trabajando para que Cataluña, que es capital —son casi siete millones de españoles— se mantenga como una región puntera en España, una región con iniciativa, con un nivel de exportaciones muy grande.

Estamos ayudando en materia de infraestructuras, hemos cerrado ya el AVE. Ahora estamos haciendo una gran obra que es el corredor del Mediterráneo.”

o   L’ajuda en infraestructures

La pretesa ajuda a la qual fa esment el senyor Rajoy no es correspon amb la dotació que es fa als pressupostos de l’Estat amb destí a Catalunya. L’any 2013 l’Estat ha pressupostat a Catalunya un 12% [1] del conjunt de les inversions quan Catalunya genera al voltant del 20% del PIB d’Espanya. Però la realitat encara és més greu, de fet l’Estat solament executa, depenent de l’any, una mitjana del 78,9% [2] d’allò que ha pressupostat.

o   L’ajuda al tren de l’eix mediterrani, El Corredor Mediterrani

En relació al corredor mediterrani podem afirmar que les quantitats pressupostades pel govern espanyol no permeten fer la inversió necessària.

De moment la solució que donen és instal·lar un “tercer fil o rail” dins el traçat actual, que no reuneix condicions d’alta velocitat, i que aquest “tercer fil” es per adequar les actuals vies a l’ample europeu.

Per sort, la Unió Europea no ha fet cas a les pretensions del govern que presideix el senyor Rajoy, que s’ha oposat obertament al corredor mediterrani, amb una alternativa d’un nou traçat que uneix directament Madrid amb França (pel Pirineu d’Osca). Aquesta proposta ha estat desestimada per la UE, que pondera criteris econòmics i d’eficiència. 

o   L’AVE. El tren d’alta velocitat

L’AVE ha arribat amb 20 anys de retard. L’AVE Madrid – Barcelona – França és una infraestructura essencial per a l’economia espanyola que es localitza a la vessant mediterrània, on viu el 40% de la població espanyola, on es concentra la producció del 45% del PIB espanyol, el 50% de la producció agrícola, el 55% de la producció industrial, on hi ha l’origen del 60% de les exportacions i on arriba el 70% del turisme.

En canvi, en aquest anys s’han fet línies d’alta velocitat en zones de baixa demanda de transport de tal manera que de vegades hi ha trens que van pràcticament buits i per aquest motiu són insostenibles. Per posar un exemple proper, el TGV Lió-París va transportar 25 milions de passatgers el 2010. Tots els AVE espanyols no transporten més de 14 milions de passatgers. En aquestes condicions, no seran mai rendibles i ni tan sols es podrà amortitzar la inversió.

Quan el senyor Rajoy va fer les seves declaracions, l’AVE encara no connectava Barcelona amb França i per tant amb la resta d’Europa (fet que es va produir el 15 de desembre de 2013).

o   L’AVE i el port de Barcelona

L’AVE Madrid – Barcelona – França no uneix aquestes ciutats amb el port (on el capital privat ha fet una de les més modernes terminals de contenidors que hi ha al món) que es prefigura com una de les principals portes marines del sud d’Europa. L’Estat ha anunciat repetides vegades (que ha incomplert sempre) que farà la connexió de l’AVE amb el port. Recentment la promesa s’ha repetit, tanmateix amb una inversió un 75 % inferior a la inicialment projectada.

La manca de connexions adequades s’estima que és una de les principals causes que en els darrers 10 anys el percentatge de transport de mercaderies per tren a Espanya hagi caigut del 7% al 4%.

o   L’AVE, l’aeroport del Prat i AENA

De l’aeroport podem dir que no hi arriba ni el metro, ni molt menys l’AVE. Malgrat l’obra feta a Barcelona, l’empresa estatal espanyola que administra els aeroports (AENA) sistemàticament beneficia Barajas-Madrid en detriment de Barcelona. Destaquem la manca de connexions de llarga distància (política AENA) que resta molta competitivitat a l’aeroport de Barcelona i els més de 50 convenis internacionals que estableixen obligatòriament Barajas com a aeroport de referència en les relacions entre Espanya i aquests països.

——————————————–

Les declaracions del senyor Rajoy no ajuden a entendre el que passa a Espanya i menys la voluntat d’independència del poble català.

Espanya, malgrat el seu escreix fiscal amb Catalunya, no ajuda Catalunya ni amb serveis ni amb infraestructures, amb la qual cosa l’acció del govern espanyol dificulta la productivitat i competitivitat de l’economia catalana i de retruc l’economia espanyola i l’europea, que veuen com un dels seus principals motors econòmics és frenat per l’Estat espanyol.

Les declaracions del senyor Rajoy, de fet, continuen la política de vaguetats sobre Catalunya que habitualment s’utilitza des de Madrid com a estratègia per a esquivar la realitat del maltractament de l’economia catalana (a banda dels maltractaments culturals i lingüístics que com a economistes no ens correspon posar de manifest).

 

El futur econòmic de Catalunya

Malgrat que Catalunya no rep els serveis ni les inversions en funció dels recursos que aporta a l’Estat, Catalunya, en ple procés secessionista, va ser al 2012 la segona regió continental en atracció d’inversió estrangera i la primera el 2013 segons “fDi Intelligence” de Financial Times Ltd. 2013. 

Catalunya disposa d’una base empresarial sòlida cada cop més internacionalitzada i amb opcions per a aprofitar les oportunitats que s’obriran amb el nou estat independent.

Catalunya es configura com un entorn favorable a la implantació d’empreses. Existeixen universitats, centres i parcs de recerca importants en els camps de la ciència, la tecnologia, el sector agroalimentari, la biomedicina…, així com fires i congressos de repercussió mundial.

Catalunya, malgrat les dificultats que suposa la greu crisi per la qual travessa l’economia mundial, manté inversions, atreu i exporta talent, mercès a la xarxa de suport que donen les institucions, la formació dels professionals, la localització geoestratègica del país i les seves condicions de vida. Aquests factors i la marca Barcelona són fets importants de localització de les empreses a Catalunya.

En ple procés secessionista la inversió estrangera augmenta a Catalunya; no hi ha cap dubte que quan el nou Estat pugui decidir la seva política d’inversions en infraestructures i disposi d’una legislació pròpia, les inversions es veuran més afavorides i l’ocupació millorarà.

Catalunya serà el dinamitzador de l’economia espanyola i europea

Catalunya, com a nou Estat d’Europa, dinamitzarà Espanya amb qui mantindrà les relacions mercantils i institucionals com s’està fent ara.

Catalunya també, una vegada pugui decidir les inversions i la pròpia política econòmica, serà un gran dinamitzador de l’economia del sud d’Europa.

 

Catalunya, 16 de desembre de 2013

Economistes per la Independència

Sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana – ANC

http://www20.gencat.cat/docs/economia/financament/arxius/financament/bibliografia/inversio-publica-Estat-a-Catalunya.pdf 

Aquesta entrada s'ha publicat en LES NOSTRES RAONS el 20 de desembre de 2013 per davidros

Catalunya i la necessitat econòmica del nou Estat

Deixa un comentari

Des d’un punt de vista estrictament econòmic el nou Estat Independent és viablenecessari i urgent.


Aquestes son les conclusions a les que varem arribar un equip d’economistes i professionals de l’economia a l’estudiar, durant el darrer trimestre de 2012, si un Estat independent català era viable.

El treball el varem redactar els membres de la Sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana – ANC, David Ros Serra, Josep Pedrol Martí i Tomàs Casanovas Martínez, economistes.

Aquest treball es presentà a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona el 13 de febrer de 2013. 

Mentrestant es feia aquest estudi altres col·lectius com el Wilson, així com catedràtics, professors universitaris d’economia, catedràtics de Dret Constitucional… en la Jornada “Escenaris econòmics a Catalunya en el marc d’un Estat propi”, que va tenir lloc al Col·legi d’Economistes de Barcelona el 25 d’octubre de 2012 van arribar a la conclusió que la viabilitat de l’Estat propi era “inqüestionable”.

 

 

Per veure el treball clicar a continuació

Catalunya i la necessitat econòmica del nou estat Format presentació tipus ppt en pdf (recomanada per una lectura ràpida i sintètica).

Aquesta entrada s'ha publicat en LES NOSTRES RAONS el 17 de desembre de 2013 per davidros

Catalunya – Europa (1 de 2) Catalunya romandrà a l’EEE

Deixa un comentari

La Sectorial d’Economia de la ANC va presentar el dia 10 d’octubre de 2013 a l’Aula de l’oficina de la Comissió Europea de Barcelona, el treball sobre les fortaleses econòmiques de Catalunya i la seva relació amb Europa.


La presentació va ser a càrrec dels economistes LLuís Bonet, Miquel Puig, David Ros i Oriol Martínez.

 

 

El mateix joc d’interessos que porta els estats i la mateixa UE a no donar suport a priori al procés sobiranista de Catalunya, els durà a acceptar-ne el reconeixement 


La política internacional a la pràctica no està regida per lleis ni tractats, sinó per interessos. La legislació internacional s’acaba adaptant sempre als interessos dels qui tenen prou força per a imposar-los.

En aquest context, els actors visibles de la política internacional són els estats, que com qualsevol poder, tenen tendència a preservar l’statu quo actual llevat que tinguin un interès clar a canviar-lo. Com que Catalunya ni disposa de recursos naturals (Golf Pèrsic), ni d’una posició geoestratègica interessant en el joc de poder entre potències mundials (Balcans), ni formem part d’un estat poderós que d’altres estiguin interessats a debilitar (Repúbliques Bàltiques), no hi ha cap estat tercer que tingui especial interès en la nostra independència. Per tant, hem d’assumir que no rebrem cap suport explícit a priori.

Tot i això, si el procés cap a la independència és pulcrament democràtic, cap democràcia occidental podrà oposar-s’hi frontalment, i un cop declarada la independència el mateix joc d’interessos que porta els estats i la mateixa UE a no donar suport a priori al procés sobiranista de Catalunya, els durà a acceptar-ne el reconeixement. A continuació expliquem per què.

Els arguments de la por

Constantment estem sentint que si Catalunya esdevé independent, quedarà fora d’Europa i de molts altres lloc. El primer que cal entendre és que això de “sortir d’Europa” en realitat no vol dir res, ja que Europa la formen una multitud de tractats, grups i institucions. Per tant, exactament d’on ens faran fora? Del Consell d’Europa? De la Unió Europea? De l’Eurozona? De l’Espai Econòmic Europeu (EEE)? De l’Acord de Lliure Comerç Europeu (EFTA)? De l’espai Schengen?

Cal recordar que no tots els països d’Europa estan en tots els grups esmentats. De fet no podrien fer fora Suïssa i Noruega de la Unió Europa… perquè no hi són.  Tot i que sí estan a l’EEE i a l’àrea Schengen (cosa que els permet lliure circulació de mercaderies, serveis, persones i capitals amb la Unió Europea). Tampoc podrien fer fora el Regne Unit de l’Eurozona, perquè no hi és, tot i que en aquest cas sí pertany a la UE. Així doncs, les combinacions de pertinença a unes i altres organitzacions europees són múltiples, i per tant convé analitzar per separat les principals.                

Catalunya i l’Espai Econòmic Europeu (EEE)

El que necessiten les empreses per a desenvolupar-se és la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones, i els pronòstics catastrofistes sobre el futur de la Catalunya independent es basen en el supòsit que Catalunya deixaria de tenir-la. Però per això no cal estar a la UE, també s’aconsegueix essent membre de l’Espai Econòmic Europeu (EEE). L’EEE és un mercat comú format pels països membres de la UE + Noruega, Islàndia i Liechtenstein. Per tant, des d’un punt de vista estrictament econòmic, el que realment importa no és tant estar a la UE, com estar dins de l’Espai Econòmic Europeu (EEE).

I mentre que per a formar part de la UE cal la unanimitat de tots els països membres, per a formar part de l’EEE només cal la majoria qualificada (n’hi hauria prou amb el vot favorable de 19 dels 28 països membres). Per tant Espanya no podria bloquejar unilateralment l’adhesió de Catalunya amb l’objectiu d’aïllar-la econòmicament, tal com s’insinua freqüentment.

En aquest cas, Catalunya no seria membre de la UE, però sí de l’EEE: podria gaudir de lliure circulació de persones, mercaderies , serveis i capitals. I fins i tot amb l’euro com a moneda (vegeu detalls més endavant). A efectes econòmics, la situació seria la mateixa que ara, i cap dels pronòstics catastrofistes es faria realitat.

Motius econòmics pels quals als membres de l’Espai Econòmic Europeu (EEE) (Espanya inclosa) els interessa que Catalunya en formi part

        1-      És la principal via de sortida d’Espanya cap Europa.  Si Catalunya no formés part de l’EEE les mercaderies espanyoles que volguessin sortir cap al nord passant per Catalunya (per La Jonquera i Portbou) haurien de pagar aranzels. El mateix passaria amb les mercaderies que altres països de l’EEE volguessin exportar cap a Espanya. Això suposaria un greu perjudici per a tots ells (Espanya inclosa).

L’alternativa més fàcil a La Jonquera i Portbou seria Irún, però no té la capacitat per a absorbir tot el tràfic i representaria un sobrecost enorme en el transport per als productes provinents de la major part d’Espanya.

Pel que fa al pretès Corredor Central (un túnel al Pirineu aragonès), ni és viable econòmicament (només el túnel costaria més de 6.000 M€, implicaria un sobrecost pel desnivell i desembocaria lluny dels principals eixos francesos) ni estaria acabat abans del 2030.

2-
      És el principal mercat de les empreses espanyoles. Catalunya és un mercat importantíssim per a les empreses espanyoles, ja que és un país geogràficament proper i amb forts lligams culturals, idiomàtics i econòmics, que faciliten la penetració dels productes espanyols en el mercat català molt més que a cap altre país del món.

 3-   Moltes empreses espanyoles tenen plantes a Catalunya: si hi hagués aranzels no podrien moure lliurement les produccions entre elles.

      4-     Les multinacionals instal·lades a Catalunya tindrien dificultats per a exportar a la resta de països de l’EEE. A Catalunya hi ha instal·lades més de 5.300 empreses multinacionals. Aquestes multinacionals no estan aquí per a abastir el mercat català, sinó per a subministrar el seus productes a tot l’ EEE (Espanya inclosa). La imposició d’aranzels a les exportacions catalanes toparia amb els interessos de totes aquestes multinacionals.

I aquests interessos són enormes: Volkswagen-Seat (Alemanya), Renault-Nissan (França),  BASF (Alemanya),  Solvay (Bèlgica),  Carrefour (França) i milers d’empreses més.

 

        5-    Les plantes ubicades a Catalunya formen part de la xarxa tecnoindustrial europea que connecta les diferents fàbriques de cada multinacional als diferents països europeus. Si Catalunya sortís de l’Espai Econòmic Europeu i els productes interindustrials haguessin de pagar aranzels per a entrar o sortir de Catalunya, es trencaria aquesta xarxa, amb gravíssims perjudicis per a les multinacionals europees.

 

        6-     És un mercat important per als països del EEE: el 2011 Catalunya va importar béns de l’exterior per import de 70.849 milions d’euros (gairebé 12 bilions de les antigues pessetes!). Òbviament la major part procedent de l’Espai Econòmic Europeu.

Com quedaria Catalunya si no formés part de la Unió Europea (UE), però sí de l’Espai Econòmic Europeu (EEE)

•    Les relacions comercials entre Catalunya i els països membres del EEE seguirien exactament igual que ara. Hi hauria lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones (d’això tracta l’Espai Econòmic Europeu).

•    Moneda: es podria mantenir l’euro exactament igual que ara.

•   Banc Central Europeu: el BCE no té l’obligació de donar suport a la banca europea, si ho està fent és per a evitar el col·lapse del sistema euro. El BCE seguiria donant suport a les necessitats de la Caixa i Banc Sabadell, ja que per la seva dimensió són bancs “sistèmics”, i això significa que si esdevinguessin insolvents desestabilitzarien tot el sistema europeu.

•   Parlament Europeu: pel fet de no estar a la UE, Catalunya no hi tindria representació. Però com que Catalunya és un donant net a la UE (aporta més del que rep) podria destinar els fons que van cap a la UE a subvencionar directament el que cregués convenient (per exemple, la pagesia que deixaria de rebre la PAC).

        No estem inventant res, simplement quedaríem exactament en la mateixa situació que actualment estan Noruega , Suïssa, Islàndia i Liechtenstein.

Motius econòmics pels quals als membres de la UE (Espanya inclosa) els interessa que Catalunya en formi part

1- És un dels motors econòmics d’Europa. Catalunya, juntament amb altres regions europees com ara Roine-Alps (França), Llombardia (Itàlia) i Baden-Württemberg (Alemanya), forma part del nucli productiu de la Unió Europea. La UE està abocant fons a Grècia, Portugal i Irlanda des de fa anys, evitant que surtin de la zona euro…. i permetrà que un dels motors (que no ho són cap dels tres anteriors) l’abandoni ? La UE no voldrà perdre aquest motor.

2- Seria un membre aportador net de recursos.  La UE no deixarà que un membre aportador abandoni la UE i en canvi seguir incorporant països de l’Europa de l’Est clarament receptors de subvencions europees.

3- Fins ara, els catalans han mostrar majoritàriament una voluntat clara de romandre a la UE. Un dels principals problemes de la UE és el creixent euroescepticisme que hi ha en els seus principals estat membres. Per tant, pel propi interès de l’establishment comunitari, la darrera cosa que faran serà expulsar un territori on la majoria de ciutadans sí que volen ser membres de la UE, i menys encara quan aquest territori seria contribuïdor net a les arques comunitàries, ja que això podria alimentar l’euroescepticisme en altres països membres.

4- Espanya no podria suportar tot el deute sola. Sense un acord entre Catalunya i Espanya, el deute d’Espanya passaria a representar més del 120% del PIB, un dels més grans del món, que superaria els límits que acceptarien els mercats per a finançar-lo: Espanya esdevindria insolvent. Per tant, pel propi interès d’Espanya, la independència requeriria un pacte en el qual Catalunya hauria d’acceptar fer-se càrrec d’una part del deute a canvi que Espanya facilités l’accés de Catalunya a la Unió Europea. Tot i així, els poders fàctics financers (la banca alemanya principalment) serien els primers a obligar al Govern espanyol a trobar una sortida pactada que permeti un repartiment del deute….que a ells els asseguri poder cobrar.

 

FETS (no simples arguments teòrics) que demostren que Catalunya no sortirà de l’ Espai Econòmic Europeu (EEE) ni de la Unió Europea

1-      El món econòmic i les empreses assumeixen que Catalunya no sortirà de l’EEE: prova d’això és que des de la manifestació de l’11/09/2012 les multinacionals (europees i de la resta del món) no han cessat de fer inversions al nostre país.Disposem d’un inventari de més de 50 inversions internacionals a Catalunya.

2-      El món polític sap que Catalunya no sortirà de la UE, però com que volen conservar l’statu quo intenten negar-ho. Si ens hi fixem, veurem que tots els dirigents polítics europeus que han parlat, en les primeres declaracions espontànies han reconegut que Catalunya romandria a la UE… però al cap d’uns dies, fruit de les pressions polítiques, han desmentit les seves pròpies declaracions. No és que sigui sospitós, és que és una evidència que tots saben que Catalunya romandrà a la UE, però no volen dir-ho per a no accelerar encara més el procés.                                                                                                                                                                                                 

3-   El món financer sap que Catalunya no sortirà de la UE:  El 09/01/2013 i el 12/03/2013 CAIXABANK va col·locar  2.000 milions d’euros en bons a tres anys:  1.590 M€ a inversors internacionals  i 410 M€ a inversors espanyols. La demanda fou de 7.700 M€ ! El 15/01/2013 BANC SABADELL va col·locar  1.200 milions  d’euros en cèdules hipotecàries a tres anys: 504 M€ a inversors internacionals  i 696 M€ a espanyols. Mai haurien invertit  3.200 M€  (més de mig bilió de les antigues pessetes!) si creguessin que hi hauria algun perill que la seva inversió sortís de la UE,  de la zona euro, o de l’EEE.


David Ros Serra

Catalunya – Europa és un treball col·lectiu de la sectorial d’Economia de la ANC

  

Aquesta entrada s'ha publicat en EUROPA el 27 de novembre de 2013 per davidros

Catalunya – Europa (2 de 2) Catalunya i l’Euro i Conclusions

Deixa un comentari
Catalunya i l’Euro. II part del treball sobre les fortaleses econòmiques de Catalunya i la seva relació amb Europa presentat el 10 d’octubre pels economistes LLuís Bonet, Miquel Puig, David Ros i Oriol Martínez. 

 

Catalunya i l’euro

L’argument de la por que Catalunya no podrà tenir l’euro com a moneda pròpia és absurd. 

En primer lloc cal dir que es pot utilitzar l’euro com a moneda sense pertànyer a l’eurozona (com ho fan Montenegro, Andorra, …). 

En segon lloc, els membres de la UE necessiten que Catalunya estigui a l’eurozona per diversos motius:

• La banca espanyola, molt present a Catalunya, no pot permetre’s el cost que els seus clients

hagin de canviar de moneda cada vegada que vinguin a fer turisme a Salou, a fer negocis a Barcelona o simplement creuin Catalunya transportant mercaderies.

• La indústria multinacional no vol tenir “risc canviari” (risc que una devaluació alteri el valor dels seus actius a Catalunya), ni la incertesa dels costos de les diferents factories (que es produiria també si hi haguessin devaluacions). Les multinacionals necessiten una mateixa moneda a les seves factories de la zona euro. Hi han invertit molts diners i recursos que una moneda diferent de l’euro podria malmetre seriosament.

• Els dos bancs catalans (Caixabank i Banc Sabadell) són “sistèmics” a escala europea: això significa que si tinguessin problemes podrien desestabilitzar tota l’Eurozona (són “massa grans per a caure”). Això obligaria (igual que ara) que els controli el BCE. Per tant, el BCE serà el primer interessat a tenir sota el seu control i paraigua la banca de Catalunya.

 Conclusions

Fins ara el debat s’ha centrat en la pertinença o no d’una Catalunya Estat a la Unió Europea, associant a una eventual no pertinença tota una sèrie de perjudicis econòmics gravíssims per a Catalunya.

La base mateixa d’aquest debat és falsa: per una banda, la lliure circulació de mercaderies i capitals amb altres països europeus no està condicionada a la pertinença a la Unió Europea, sinó a la pertinença a l’Espai Econòmic Europeu; i per una altra, la moneda amb què opera un país és una decisió interna que fa que ja hi hagi països que operen en euros sense formar part de la Unió Monetària.

Tenint en compte que l’entrada a l’EEE no pot ser bloquejada unilateralment perquè n’hi ha prou amb el suport d’una majoria qualificada dels membres, i que pel seu propi interès (Espanya inclosa!), a aquests membres els convé que Catalunya i la seva economia en segueixin formant part, les amenaces sobre les terribles conseqüències per a l’economia catalana d’una “exclusió d’Europa” no tenen cap mena de base sòlida.

Pel que fa a la Unió Europea, aquesta no disposa de cap mena de legislació que prevegi un cas com el català. Això fa que una lectura legalista de la qüestió quedi fora de lloc i s’hagi de pensar més en una sortida política. Al mirar els interessos polítics, queda clar que els països membres poden no tenir cap interès a priori que el procés sobiranista tiri endavant per les reticències habituals de tot poder al fet que hi hagi canvis en l’statu quo existent.

Però també queda clar que si acaba havent-hi una Catalunya Estat, els interessa més que formi part de la UE que no pas que en quedi fora.

Per tant, arribat el cas no es tractaria tant de discutir si Catalunya estaria dintre o fora de la UE, sinó com articular la seva presència. Això podria anar des de la integració directa al·legant una ampliació interna (tal com es va fer amb la unificació alemanya), a una sortida amb reentrada en un curt termini, durant el qual la Catalunya Estat estaria fora de les institucions europees però els seus habitants i empreses podrien mantenir els beneficis d’una ciutadania europea que ja tenen (tal com proposa el Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit).

David Ros Serra
Catalunya – Europa és un treball col·lectiu de la Sectorial d’Economia de l’ANC.

Aquesta entrada s'ha publicat en EUROPA el 26 de novembre de 2013 per davidros

Benvingut/da

Deixa un comentari

En aquest bloc edito periòdicament treballs que reflecteixen la opinió sobre temes, fonamentalment econòmics, que ens convé conèixer en el procés cap a l’Estat propi independent.

Al costat d’opinions pròpies hi trobem també treballs fets per la Sectorial d’Economia de la Assemblea Nacional Catalana – ANC.

Així mateix hi trobarem links a documents i treballs d’institucions i altres autors que ens ajuden a entendre el camí així com l’Estat que volem.

David Ros Serra

 

Aquesta entrada s'ha publicat en BENVINGUDA el 22 de novembre de 2013 per davidros