davidcc |
Opinió |
dijous, 26 de març de 2009 | 00:49h
Universitats novament okupades, treballadors tancats a l'edifici històric de l'UB, vaga a la japonesa a la Pompeu, més de mil acomiadats cada dia, en Tomàs hospitalitzat i avui una manifestació que encapçalarà la nova història.
La maquinària mediàtica funciona: Cal instaurar la por, amagar els crits afònics de les idees lúcides i rebels, convertir la mobilització en minoritària, marginar la dignitat, difamar a consciència, col·laborar en el manteniment de l'estabilitat i l'ordre, instaurar la por, instaurar la por. “Sobretot, senyor de bé no s'acosti a la zona conflictiva si no vol prendre mal, faci'ns cas senyor, la Fera ferotge s'ha escapat, amagui bé les criatures, són agitadors professionals (té gràcia aquesta professionalització no remunerada), hormones afamades de violència i acció, són joves... i vostè ja sap què significa tot això.”
Avui els carrers s'han de desbordar de raons i de passes caminant cap a la única direcció possible. Cadascú amb les sabates que vulgui o que li pertoquin, desplaçant-se de cara o del revés, milers de cames intercalades i crosses pregonant el dubte, exigint el dret a poder viure. Perquè és d'això que tracta la manifestació d'avui. Del dret a poder pensar i a dir-ho en veu alta, del dret a decidir què volem ser, i ser-ho; Del dret a trencar les cadenes del treball i de l'oci que ens imposen, del dret a no haver d'acotar sempre. Juntes hem d'exigir el nostre dret a somiar i a poder fer-ho possible, hem de demostrar que no creiem en la utopia, hem d'exercir aquelles pràctiques en les que no ens han educat.
Res de diàlegs antinaturals i ingenus. Només dues opcions possibles: la resignació de l'avorriment alienat (i alienant) al que ens condemnen o el plaer de conèixer-nos, de descobrir-nos... de ser nosaltres mateixos i ser-ne conscients.
Avui tot comença, la seva fi ja és més a prop.
26 de març,20h a la Plaça Universitat de Barcelona 28 de març, 17'30h a la Plaça Universitat de Barcelona
davidcc |
Opinió |
dimarts, 24 de març de 2009 | 13:49h
Aquests dies llegint els diaris no he pogut evitar pensar en els mesos en què els meus amics van haver de suportar el pes de la tortura i la incertesa d'un delirant judici a l'Audiència Nacional que havia d'acabar amb una llarga condemna assegurada. Era el temps de la detenció dels joves de Torà, de les Contracimeres i de la Vaga General. Llavors, m'ha vingut a la ment el 04977 d'una placa feta loteria que va haver de declarar a l'Audiència Provincial, Jordi, cap de la brigada d'informació, llistes negres, tribunal d'excepció, ignomínia.
Doncs el Jordi, la placa, el pseudònim i tota la pesca amb tics inclosos ha resultat ser José Javier Martín Puyal (també ex cap del grup d'estrangeria de Barcelona) detingut pel cas de suborns i extorsió a locals infames i degradants com el Saratoga o el Riviera. Quina època aquella amb personatges com la Valdecasas(no descansaràs mai en pau) i el Martín Puyal al capdavant del control social i el manteniment de l'ordre...
Un altre tema que em té descol•locat és el d'en Tomàs Sayes. Aquest jove que es troba en vaga de fam des del 23 de febrer, i que des de fa uns dies ha radicalitzat la seva protesta negant-se a ingerir sucres ni begudes isotòniques. Des d'aquí el suport més incondicional cap a qui ha decidit fer de la teoria i la denúncia una pràctica desobedient per tal de deixar fora de joc les autoritats universitàries. Una mostra més de la implicació apassionada i real dels i les estudiants cap els temes relacionats amb la vida universitària i per extensió la seva quotidianitat i el sistema que ens imposen. Una manera activa de desmentir els improperis i la demagògia dels vells arguments que parlen d'aburgesats fent de revolucionaris. Una demostració de compromís i convicció per la defensa del diàleg (i diàleg també vol dir possibilitat de canvi, i per tant igualtat en el poder decisió). No oblidem que el que demana en Tomàs és que s'escolti les inquietuds i les propostes dels i les estudiants contràries al Pla Bolonya.
El que no tinc tan clar, però, és el paper que estem jugant la resta d'estudiants i treballadors en aquesta lluita- que no oblidem també és compartida. Vull dir que no entenc com a hores d'ara no s'ha estès un moviment desobedient en vaga de fam que faci més pressió que la que pot exercir un sol individu. Tomàs Sayés pot representar l'esperit i la voluntat d'una col•lectivitat però la seva pràctica és individual i al poder dominant li és molt senzill controlar-la i manipular-la ( ja sigui a l'hora de fer-ne difusió com de tolerar-ne els límits. (Què passarà quan passin els dies i tot això s'acabi?)). No puc entendre com més enllà dels suports en forma de comunicat, infraestructura, companyia, carícia o petó, la solidaritat no ha pres una forma radical i mimètica. Ens cal un moviment incontrolable i imprevisible no el lideratge d'una avantguarda ni una mitificació. He sentit veus que ja proposen incloure en Tomàs Sayes com a cap de llista d'una eventual candidatura que s'ha de presentar a les properes eleccions autonòmiques i desemmascarar la hipocresia de tots els partits polítics...
I jo només penso que aquest noi valent i lúcid no es mereix tot això. Sabrem estar a l'altura?
davidcc |
Opinió |
dissabte, 21 de març de 2009 | 19:58h
La LEC és la darrera oportunitat perduda d'elaborar una llei d'educació ambiciosa i valenta, és l'entrada de gestors i buròcrates als centres educatius i l'eliminació de la democràcia interna, és la perpetuació de la doble xarxa en l'ensenyament i la submissió i emmirallament respecte l'escola privada. És la subordinació de la pedagogia a les lleis del mercat i els seus interessos econòmics, és la remuneració de la competència salvatge en forma d'Avaluació i Plans d'Autonomia de Centre, és la demostració del caràcter impositiu del PSC i dels seus socis de govern, és l'estupidesa a la que ens condueixen.
"Esta aventura poética nació en la mayor soledad, ha vivido todo su proceso en la mayor soledad y termina en la mayor soledad" així comença la introducció de Lizania, l'aventura poètica del somiador creatiu Jesús Lizano.
Escrita entre la indiferència i el menyspreu de la major part dels cercles literaris, artístics i polítics d'aquest país, Lizania és una crida a que el fet llibertari deixi de fusionar-se amb el món polític i es fusioni amb el món poètic - entenent que el món poètic ha de deixar de ser un mer producte estètic- per donar lloc al vertader humanisme, l'espècie humana en tota la seva plenitud.
Lizania és l'encontre del poeta amb la tragèdia - deformada per la raó - que després d'un llarg procés vital i creatiu el durà a la bellesa del món real poètic, a la innocència. A través de les seves dues mil pàgines, Lizano ens presenta el món real salvatge - on encara segueixen la resta d'espècies -, el món real polític - que té en el comunisme la seva màxima aspiració i és on es desenvolupa la lluita pel poder entre els dominants i dominats - i el món real poètic o comunisme poètic que ens duu a l'adquisició de la innocència i a la comprensió que només essent únics podrem ser companys i superar allò que ens separa, ens enfronta i ens destrueix.
Jesús Lizano transformat en Lizania ( l'essència ens uneix, l'existència ens separa) és la rebel·lia en estat pur, el camí que ens guia cap a la conquesta de la innocència, la denúncia de la manca de llibertat - de pensar, de sentir - que el domini ens imposa, la demostració que sense dolor no hi ha veritat, que cal gaudir de tot procés i dels descobriments.
Lizania és un missatger llibertari que té per missió poetitzar aquest món polititzat, l'aventura de l'ésser humà cap a la seva plenitud, la insurrecció contra la subordinació i el desamor que el domini provoca, el misticisme i el lirisme, el sarcasme i la ironia, un esclat creatiu que s'introdueix fins a les entranyes més profundes del ser humà, un huracà de paraules enlluernadores, la veu ronca que un cop sentida ja no pots oblidar, la consciència que descobreix que hi ha possibilitats més enllà de la utopia, l'univers d'un dels més grans poetes populars del segle XX.
Lizania és la poesia imprescindible que s'ha de treure al carrer i fer-ne pancartes, els versos que hauríem de gravar a totes les parets de casa o als murs de l'encotillament, les ensenyances que han d'omplir totes les escoles i hospitals, és la doctrina que hem d'abolir i amb la que haurem de profanar tots els temples, és el conte que hem d'explicar als nostres fills i germans abans d'anar a dormir.
"LIZANIA resulta ser el encuentro de mi mente, de mi alma y de mi razón entre la rebeldía y lo contemplativo, la resistencia y la comprensión"Jesús Lizano
Lizania és:
Lizania (aventura poética 1945-1990) de Jesús Lizano. Editorial Lumen
Lizania (Apéndice) de Jesús Lizano. El Ciervo
Lizania (Lizanote de la acracia) de Jesus Lizano. El ciervo (2006)
Lizania (El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia (Casi un adiós...) de Jesús Lizano (2007)
davidcc |
Opinió |
dimecres, 18 de març de 2009 | 12:17h
Eren joves quan van aprendre el significat del compromís, la implicació no sempre donava els fruits desitjables però la coherència els reconfortava fent-los creure atemporals i rebels. Qualsevol proposta de canvi passava, indubtablement, per la formació; la construcció sobre la ruïna de les velles estructures destruïdes, per això es van fer companys i reivindicaren els bons mestres, aquells que no s'amagaven dins les quatre parets fosques de l'autoritarisme i l'adoctrinament. Es sabien lliures i pretenien trencar les cadenes jeràrquiques dels vicis antics, dels interessos antics, renegaven dels mites salvadors organitzats en avantguardes clandestines i prepotents, de l'entrada triomfal a les pàgines de la història que desconstruïen. Només creien en la lucidesa del dubte, en la crítica permanent, per això defensaven l'acció quotidiana, l'argumentació compartida, la potencialitat del procés com a canvi; era la pandèmia alliberadora i s'infiltraren a l'escola, al taller, a la fàbrica o a l'hospital, es sentien companys en la lluita per l'abolició del domini, en la denúncia de la repressió dels desitjos i els seus somnis, en la condemna a la mutilació de l'esperança. Res no tornaria a ser igual, era el judici públic a l'opressió -amb totes les seves màscares i eufemismes-, la fi de la plusvàlua de l'acotament, es volien imprescindibles en la justa mesura dels seus actes, lluny de l'egocentrisme i la por.
La por és una radiografia penjada a les sales blanques de les causes perdudes, un mirall on aturar-te i observar el teu voltant, quin és l'esperit de la derrota si estem condemnats a no trobar-nos? Fugen les promeses d'aquella tarda inevitable en aquest present sense possibilitats, és l'orgull dels mediocres i la seva burocràcia, la promoció dels miserables, el triomf de la imposició de la rutina, la privatització de la ingenuïtat. Avui, totes les converses parlen de guanys econòmics i les aules empeltades s'han marcit amb la pedagogia dels gestors, la cultura de la subordinació, la irracionalitat de la segregació per múltiples raons, l'èmfasi de les potencialitats per l'adaptació i l'obediència. Què entenem per educació quan l'avaluació només parla de xifres?
Classificarem l'inclassificable en el rànquing de les competències dels competitius incompetents i en farem estudis extensos que també classificarem.
Avui us voldria comentar un parell d'experiències que m'han semblat interessants per la seva qualitat i també pel que tenen de visionàries i innovadores.
1.Enguany ja fa set anys que el poeta Lluís Calvo ens obsequia amb el seu xiringuito líric, un virtual que combina la seva obra amb una deliciosa i imprescindible antologia d'inèdits de diferents poetes. Així és com hi podem trobar obres d'Enric Casasses, Sebastià Alzamora, Dolors Miquel, Màrius Sampere, Hèctor Bofill, Joan Margarit, Biel Mesquida, Jordi Valls, David Castillo, Maria Josep Escrivà, Francesc Parcerisas, Josep Piera, Miquel de Palol, Josep Pedrals, Anna Montero, Joan Elies Adell, Montserrat Abelló, Ponç Pons, Marta Pessarrodona, Jordi Julà, Gemma Gorga, Laia Noguera, Vicenç Llorca, Miquel Desclot, Josefa Contijonch, Jordi Cervera, Jaume Subirana o Mireia Vidal-Conte entre molts d'altres.
2.Va ser durant el juny de l'any passat que un altre poeta, Jordi Cervera, va tenir la brillant idea de coordinar una ciberantologia de poemes d'amor. Ell la presentava així:
"Avui m'agradaria encetar una nova via al blog. Es tracta del que, amb el pas del temps, m'agradaria que fos una antologia de poemes d'amor. He demanat a un grup important de poetes de casa nostra un poema inèdit sobre l'amor, un tema prou obert i intens com per permetre tota mena d'aproximacions i, per tant, no condicionar gens ni mica la creativitat dels autors. La idea és tenir una veritable antologia de poemes inèdits que posi de manifest la vitalitat i la qualitat del país".
Doncs bé, durant aquest temps hem pogut llegir poemes de Carles Duarte, Jordi Valls, Anna Aguilar-Amat, Martí Sales, Manuel Forcano, Ponç Pons, Pau Vadell, Albert Roig, Joan Margarit, David Castillo, Jordi Vintró, Lluís Calvo, Gemma Gorga i un llarg etcètera.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 8 de març de 2009 | 22:21h
Crisi, precarietat, pobresa, segregació, por, injustícia, violència o depressió. Paraules de gènere femení, riuades de veus omplen La Rambla, clamen per la teva llibertat i es mostren rebels. Jo torço pel carrer Avinyó i em refugio al Harlem. Cervesa, fum i poemes que em porten a tu, a les tardes que robàvem a la feina, els racons amagats des d'on deixàvem conspirar el nostre inconformisme i ens estimàvem. L'eco ja es troba molt lluny d'aquesta entrada boirosa i la darrera ampolla l'he buidada en un bis fugaç que ens ha dut la llum, els miralls, la nit.
Ja ho veus, després de tant temps, han canviat ben poques coses.
davidcc |
Dietari |
dissabte, 7 de març de 2009 | 22:35h
Avanço per la Ronda Litoral camí de la Zona Franca. Lentitud absent entre roba estesa. De la Catalana a Diagonal Mar com de la victòria a l'error. De l'honestedat a la manca d'escrúpols. Anuncien el nou disc de la Jane Birkin i el flash se'm creua pel retrovisor. Blow Up de Michelangelo Antonioni, el nu com un reclam, encara recordo les contradiccions durant els crèdits rigorosos, el cadàver abandonat en la resignació d'una festa bohèmia, vergonya seductora. La Jane Birkin era la metàfora de la pel·lícula i Gainsbourg l'exhibia acompanyat del seu gran amor: els Gitanes. Passat el far antic, tot vorejant el cementiri, penso en Nico, en The Velvet Underground, Andy Warhol i la Factory, Lou Reed amb els reconeixements tardans i sobretot, sobretot penso en un parell de títols d'un Garrel desesperat d'amor coquetejant amb el suïcidi, o l'heroïna. Garrel segueix justificant el vici de la bella Christa en nom de la persecució d'un do, d'un somni estètic, però mai no apareix a les seves biografies. Lluny d'aquell Je t'aime... moi non plus sembla que Enfants d'hiver s'allunya del mite, de l'amant, del pare de la veu dolça amb nom sensual que compartien. Aparco el cotxe pensant en l'Strip-tease de Jacques Poitrenaud, i somric al recordar que Serge Gainsbourg va produir el tema musical que la protagonista Nico gravà pel film. En el muntatge final no el canta ella, sinó Juliette Gréco, però em serveix per tancar el cercle. Giro la clau i premo el botó.
L'art sempre ha perseguit la bellesa. Ja sigui per lluir-la o aprofitar-se'n, tant se val.
davidcc |
Opinió |
divendres, 6 de març de 2009 | 16:02h
L'esquema es repeteix. No parlen d'injustícia sinó de majories. Tornen els dies del front nacional, les regles del joc no han canviat massa però ara intervé la probabilística, l'estadística, l'afany de poder, el conservadorisme. Cap referència a la repressió, als projectes polítics, la tàctica i l'estratègia, el lèxic gastat de la unitat popular i les seves estructures, com sobreviure en aquest temps de persecucions i aniquilació?
Parlen de majories i de tot el que podria haver estat, obvien el silenci còmplice, l'acceptació dels pactes vergonyosos, l'eufòria bastarda amb què arrabassaven les alcaldies. Quan la democràcia s'ha convertit en domini salvatge fugen les idees a refugiar-se en la volubilitat del dubte.
Damunt del cadàver profanat, tots els voltors afamats.
davidcc |
Poemes |
dimecres, 4 de març de 2009 | 23:32h
Cauen gotes punxegudes i brillants, el fanal les il·lumina, tot es mou a una velocitat constant, desfilada lenta de cotxes amb acabats de luxe, ulls que t'enfoquen com fars enfangats al veure't assegut en aquesta entrada decadent de barri perifèric, ciutat sense llum, majestuosos monuments als vençuts que ens han forjat el caràcter, bar tancat, quatre de la matinada i derrota, dubtes de si el malestar és físic o el provoca la percepció esbiaixada d'aquest teu caràcter malaltís, empelt bord caigut, asfalt, res no arrelarà, ni que ho regui aquest gos petaner que ara pretén ajudar-te, líquid pudent entre les cames, barreja càlida mentre dorms, orina,
Fi de la primera dècada d'un segle que agonitza.
El tall del nou dia em travessa el cervell. Absent entre ombres mortes.
Vaig rebre la invitació
directament a casa. Era una bacanal de poetes en Santa Litúrgia.
S’havia de lloar el Déu Totpoderós, el Pare de tots els mites, de
tots els versos, el Creador de la redemptora cantarella, el Gran Home
omnipresent, la Vergeta dels gitanos. I que bé que s’ho passaven
tots plegats, rimadors de rimes falses, lloros embadalits en
permanent contemplació, peregrins de nits confuses, l’aurèola
decrèpita fent-los de guia... i més enllà, passat el lloc on el
dia només agonitza, l’última finestra de l’última casa del
darrer carrer: la poesia.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 1 de març de 2009 | 22:50h
De l'ètica passem a l'estètica, i d'aquí a les trompes d'elefant i els pets estampats en una tela només hi va un pas. Què determina la voluntat, sinó un mateix. Des del sofà algú exclama: "Ha mort en Rubianes!" Protegits per la foscor del capvespre gracienc hem topat amb una cagarada amb pancarta: "Recolliu-me", deia. T'he preguntat si això també era art de denúncia, "caldrà que busquis l'autor", llavors t'has recol·locat la bufanda.
Ens han donat les entrades pel concert de Manel.
A la televisió tothom parlava de vots i majories. Quin dia tan trist, Euskal Herria.
