No hagas piquetes; practica el vandalismo.
No protestes; desfigura.
Cuando la fealdad, el pobre diseño y el derroche estúpido te son forzados,
vuélvete ludita, mete el zapato en la rueda, contraataca.
Destroza los símbolos del Imprerio en nombre de nada
sino el anhelo de gracia del corazón.

Hakim Bey, 1984 

AIXÒ NOMÉS ACABA DE COMENÇAR...

Ens encanta la idea de vaga general, i el nostre cos demana fer-la. Però també coneixem els seus límits. Sabem que la gent treballadora -al llarg de la història- hem conquerit drets socials i hem millorat les nostres condicions de vida gràcies, també, a les vagues generals que van fer els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies.

Sabem que amb algunes vagues generals s’han aturat plans econòmiques capitalistes que haguessin empitjorat, encara més, la nostra vida. Però també sabem que, avui, no totes i tots podem participar d’una vaga.

 Avui, a l’Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A tots nosaltres ens encanta la idea de la vaga general. Però no sabem com fer-la. Quines són les formes de lluita que s’han de convertir en “la vaga dels que no podem fer vaga”? La vaga general la inventaren els i les treballadores fa cent cinquanta anys amb la idea que, aturant la producció, els patrons s’avindrien a millorar les brutals condicions de treball del naixent capitalisme industrial. O amb la idea, els més agosarats, que el propi capitalisme cauria quan els i les treballadores abandonessin junts i organitzadament el lloc de treball. Avui els sindicats majoritaris ens han convocat, per al 29 de setembre del 2010, a un vaga general per tal d’aturar una reforma laboral que ens agredeix a totes i tots. Nosaltres, els que no podem fer vaga, hi participarem: ja veurem com.

 Però sobretot, els que no podem fer vaga hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l’economia dels poderosos, i que albergui formes d’ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament. 

 Per mi una nova vaga és crear una cooperativa de treball o de consum. Per mi una nova vaga és un nou sindicat social que aturi els desnonaments. Per mi una nova vaga és una organització de treballadores domèstiques. Per mi una nova vaga és deixar de consumir mercaderies supèrflues. Per mi una nova vaga és una assemblea local on responguem als abusos empresarials del nostre barri. Per mi una nova vaga és deixar de mirar la televisió. Per mi una nova vaga és una organització que ens defensi als sense papers. Per mi una nova vaga és deixar de pagar junts els lloguers i les hipoteques. Per mi una nova vaga és lluitar pel transport públic gratuït. Per mi una nova vaga és…

 Quina és la teva vaga?


Ens veiem demà a les 17h? 

M'agrada la coherència dels que pregunten abans de comprometre's,
M'agrada el compromís dels que escoltaven, anònimament, 
sota l'escenari de Pl. Universitat, alguns eren prou coneguts per tots,
No m'agrada l'ego dels que pensen que són alguna cosa més que els altres,
No m'agrada la signatura dels que no aprofundeixen,
No m'agrada la signatura dels que netegen la cara dels culpables,
M'agrada la convicció dels que realitzaran piquets la nit abans 
del 29 de setembre, m'agrada la cançó dels que formaran piquets
durant el dia de la vaga general, m'agrada la poesia dels que recitaran
durant tot el dia a Barcelona i ompliran els carrers de paraules rodones,
No m'agrada l'òxid de les melodies dels que no se les creuen,
No m'agrada el pit dels que proclamen consignes mortes,
M'agraden els cartells i els actes que et posicionen, que et delaten,
No m'agrada el disgust que a vegades t'enduus,

Però això, només, és una qüestió de gustos. 

Res no és tan negre com per no distingir l'inici. El túnel és capicua i tu et capbussaves la mar de bé a la nostra Rovellada. Dubtes de les afirmacions i de la poesia, de la prosa i d'aquell carrer on vas dormir ara farà molts anys. No trobes l'origen ni et reconforta el camí magmàtic per on t'esmunys sense pedra a la sabata...

                                                                                     ... La confusió de l'aritmètica


L'horror? 

Arriba divendres
i no sé si torno a casa o me'n vaig.
Frisaré per quedar-me i per marxar.  
Com sempre.  


Divendres 10 de setembre 

Barcelona. Parc de la ciutadella. 22h.

Recital amb en Cesk Freixas dins la setmana del llibre en català


Divendres 10 de setembre

Olot. l'Hospici. 1h.

Recital amb el Cesk Freixas dins les Festes del Tura (festa major) 

Ploren els dies per aquells dies
que compartíem sota la pluja d'agost
com mesos hermètics de patiment i naufragis,
amb escopinyes arran de mar
i melodies impossibles
de vaixells impossibles...

Llavors m'ha vingut al cap que m'havia de tallar les ungles.

ESTO ES AMÉRICA

Esto es América y yo me divierto aquí dentro
con una abundancia de música y lunáticos
con una boca que no puede cantar
y amo a una mujer
y odio al resto y lo haré
con cualquier cosa con faldas
de diez a cincuenta años
y si tienen cincuenta, mejor

Esto es América y hay mucha más
diversión aquí dentro
y lunáticos
muchos que no cantan un pimiento
pero a quien le importa
a mí

En California yo canté
mi cultura del Este en el oído de un mexicano moribundo
que no podía oír
y murió con una sonrisa en su cara

El hijoputa tenía tres dientes de oro
una onza de chocolate
un bolsillo lleno de peyote
y una mujer de catorce años.

Gregory Corso a Gasolina



 

Em diu l'Estel que últimament els meus post són massa llargs (eufemisme de que són un bon rotllo, o més que això... encara més...)

Si m'abandono com no abandonar el bloc. Si m'abandones caldrà pensar en retrobar-nos, no?

    

           

- Però si tu no ets crític d'art!!!
- Bé, però també puc opinar, no?...també tinc opinió pròpia, jo.

 Així dialoguen els pares de Lluís Miñarro al veure el retrat que els ha fet el pintor Francesc Herrero al final de FamilyStrip. Una conversa espontània, senzilla, que amaga una reflexió interessant i profunda al voltant de la funció de l'art. Per què creem? I aquí entraríem en una llarga disquisició sobre les formes d'expressió, de comunicació, el cànon, les avantguardes, les emocions, l'ego, el mercantilisme, la sinceritat, la impostura o els formats nous. Però jo tampoc no sóc un crític de cinema, així que només puc oferir-vos la meva modesta opinió. O recomanació. Que en aquest cas són dues pel·lícules que s'estrenaran durant aquest mes de Juny: FamilyStrip de Lluís Miñarro i Mi vida con Carlos de Germán Berger-Hertz.

Totalment nus. Després de visionar les propostes de Germán Berger-Hertz i Lluís Miñarro te n'adones que el que tenen en comú és la nuesa inevitable que t'ofereixen. Ambdós directors han decidit obrir les finestres del que els artistes solen guardar més gelosament, la seva intimitat familiar. En el cas de Lluís Miñarro gràcies al regal-tribut que vol oferir als seus pares i a les generacions futures; i en el de Berger-Hertz a causa de la necessària voluntat d'exorcitar un passat punxant i impossible d'esborrar - i del que encara no s'ha fet tota la justícia necessària -. Històries personals que prenen una volada col·lectiva. La quotidianitat de la història amb les seves conseqüències i anècdotes...

 
La família. No deixa de ser curiosa la reivindicació d'aquests dos films en un temps de relacions virtuals, d'intercanvis fugaços, de mobilitat líquida i d'hiperrealitat accelerada. Però ells ens parlen de família, concepte del que últimament s'ha apropiat la facció més reaccionària de la societat postmoderna. De l'amor a la família. De la tendresa de les relacions familiars i el dolor per les pèrdues. Famílies. Famílies siguin com siguin i prenguin el nom que prenguin.

 

FamilyStrip. La pel·lícula del fins ara productor Lluís Miñarro ens ofereix un retrat dels seus progenitors. Un retrat complet gràcies a la plasmació plàstica del pintor Francesc Herrero – i excusa del film – i la gravació de les càmeres que complementen l'obra pictòrica i salven els esculls pròpis d'aquesta disciplina. Els matisos de la imatge. Un recorregut per la fisonomia i les interioritats de la família Miñarro. Aixi, i gràcies als dos mesos que dura el retrat, podem conèixer la casa de Maria Luz Albero i Francesc Miñarro, la seva arribada a Barcelona, el seu casament, la relació durant la guerra civil, el pas pels camps de concentració, el naixement dels fills, la pobresa i la gana en la infància, les vivències sota el sol del Garraf, els viatges, el descobriments del propi cos i el sexe, les aficions compartides, l'alegria de les seves paraules... i Lluís Miñarro els acompanya i els acarona amb imatges amb blanc i negre carregades de llum. Un recorregut vital que no té res de particular i que per això traspua sinceritat i tendresa. Algú s'ha preguntat per què Lluís Miñarro ha decidit debutar al cine amb una obra com aquesta, i la resposta possiblement sigui per amor. O per respecte. O per gratitud i reconeixement. Però FamilyStrip també amaga la mirada particular de qui ha acompanyat a directors com Marc Recha, Albert Serra, José Luís Guerín o Manoel de Oliveira. I és cert que jo tampoc no hauria pensat mai que el seu previsible debut cinematogràfic es mogués en aquests termes, però potser ell tampoc, i ho demostra quan assegura que en principi l'objectiu d'aquestes gravacions era estrictament familiar.

Així doncs, per què ha decidit portar-ho al cinema? I la resposta és fàcil i evident. Perquè de sobte les imatges prenen força, i les converses empatitzen amb altres vivències i s'universalitzen... i tot pren un interès nou com la metàfora de l'aigua i la terra que inicia i clou el film mentre la banda sonora ens transporta...

 

Mi vida con Carlos. Germán Berger-Hertz no és un director novell i aquesta no és la seva primera pel·lícula. Per tant, no estem descobrint a ningú. I aquest fet, és significatiu si tenim en compte la seva biografia personal i el tipus de pel·lícula que ens presenta. És a dir, tot indicaria que per algú que va patir la dolorosa pèrdua del seu pare a mans dels assassins d'una dictadura militar sanguinària, per algú que va veure com el seu tiet fugia als EEUU i l'altre germà petit del seu pare patia l'hermetisme de la pèrdua i la depressió, per algú que cresqué a l'empara de la tendresa d'una mare implicada molt activament en la defensa dels drets humans i en la recuperació de la memòria històrica d'un país orfe de justícia... aquest hauria de ser l'obligatori film de debut. Però Germán sabia que aquesta pel·lícula només podia arribar en el moment just i necessari. I ell s'encarrega de fer-nos-ho conèixer a l'inici del film. “El meu pare va morir als trenta anys, just quan jo en tenia un. Ara que tinc trenta anys...” Berger Hertz necessitava madurar fins a la juventut del seu pare plena d'anhels i esperances per poder retrobar-se amb els fantasmes del seu passat. I aquesta és la finalitat de Mi mida con Carlos, un viatge cap al seu Xile natal acompanyat per la tornada dels absents i la seva mare. Un dolorós recorregut per la vida del seu pare gràcies als records de qui el van veure crèixer i estimar. Però aquest documental també és una excusa per tornar a reunir la seva família paterna a Santiago de Chile. I resseguir el territori fins arribar a la terra que es tenyí amb la sang dels valents defensors de la l'única justicia possible. I és un enfrontament amb les pors interiors i un cant a la vida - que es plasma en les llàgrimes de l'emotiva carta que Germán li llegeix al seu pare Carlos al final del fim -. I és un retrobament i un exorcisme. És una declaració d'amor i una arma carregada de futur que diria el poeta. I és una mostra particular de com la violència d'un cop d'estat no només assassina als innocents sinó que també destrueix a generacions senceres. És una oportunitat i un recomençament. És un acte de valentia i un xiuxiueig tremolós i sincer. I també és el clam universal d'un país en imatges personals, quotidianes, plenes d'intimitat. Una petita joia sense pretencions que encara la fa més valuosa.

 

La bella tendresa. Per acabar, i com ja ha quedat força clar en les paraules anteriors, el fet destacable i essencial d'aquestes dues propostes no és la novetat del format ni el discurs o contingut. Tots hem escoltat les anecdòtes dels nostres avis i hem vist els reportatges de la guerra civil i la postguerra. Tots hem escoltat Víctor Jara i hem conegut les horribles barbaritats de Pinochet i la Caravana de la mort. Tots hem llegit Quilo Martínez i ens hem emocionat amb les últimes paraules d'Allende, tots ens hem sentit identificats en els records que algú bonament ens ha explicat. I aquí rau el fet destacable, per senzill, per sincer, per veritable i per valent. Ho dèiem a l'inici, no hi ha cap necessitat de portar les vivències més intimes a la gran pantalla amb aquesta nuesa, amb aquesta transparència, si no és per enaltir una declaració d'intencions. Per establir un diàleg sincer amb l'espectador. Per oferir la plàcida complicitat de les confidències... Esteu davant la victòria de la tendresa. De l'amor. Espero que sapigueu gaudir-ne.


(Article publicat al núm. 46 de Benzina) 

L'1 de Maig va ser l'Hotel Mandarin
El 8 de Juny la Diagonal, La seu de viatges Marsans (Propietat de Díaz Ferrán)

L'esponteneïtat anònima apareixerà en qualsevol altre lloc demà o d'aquí dues setmanes. Sense rostre, sense re, només la seva por que ens reconforta

Heu tingut mai la necessitat o el desig de perseguir un rumor? De seguir-lo des de l'inici fins a les seves darreres conseqüències? Aquesta és la intenció de De nens de Joaquim Jordà. Resseguir el rumor que s'expandeix i col·lisiona violentament amb les nostres vivències i conviccions fins alterar-ne l'ordre i fer-les trontollar... Joaquim Jordà en el seu retorn a Barcelona va decidir instal·lar-se al nou Raval, al difunt Xino, allà on els carrers formen un laberint vital i imprevisible, impossible de controlar, i on descansen els clarobscurs més apassionants de la història de la nostra ciutat. Jordà va passejar per aquests carrers i no tardà gaire en flairar l'aire de la por i la floritura. En la densitat dels carrers planejava l'ona de la conflictivitat humana, i en aquest cas concret, de l'especulació urbanística.

Un fet providencial que va determinar l'elaboració de la pel·lícula, però, fou la presentació del llibre d'Arcadi Espada “Raval. De l'amor als nens” on els malaurats protagonistes exposaren amb tot el dolor indissimulable els fets ocorreguts i les seves opinions. Jordà quedà impressionat i, juntament amb la guionista Laia Manresa, es proposà arribar a l'origen del seu patiment per iniciar una comprensió crítica i estructural que és l'element fonamental del film. Així doncs, per un costat teníem el barri del pecat i la marginació per excel·lència, amb els seus antres meravellosos i el tarannà dels més humils i castigats pel sistema de l'opulència i l'acumulació que ens ha tocat patir; i per altra el cas de pederàstia que havia esclatat un estiu de 1997 i que els mitjans (d'informació?) s'havien encarregat d'inflar fins a assegurar que era el desmantellament de la xarxa més important de tota Europa. I entremig els mil matisos i amagatalls que embolcallen la ficció que fou aquell judici on tots els acusats ja estaven condemnats per la societat moderna i racionalista. És a dir, i en paraules de Joaquim Jordà: “Sí, el clic lo puso esa maestra del barrio, borracha, aburrida, solitaria, triste, que no sabía nada de nada. Es su mujer de limpieza que le dice en Babia: "¿No sabe usted lo que está pasando en este barrio? ¡Están pasando cosas terribles!". Y le habla de un niño, un alumno suyo, al cual la maestra le compra besos a cambio de 20 duros. Le cuenta que este niño se sube de vez en cuando a un coche rojo de un señor y quién sabe lo que pasa en este coche... Esta señora que simplemente ha oído rumores es la que pone en marcha toda esta historia y llama a la policía.” I la policia es posà a “investigar” com queda clar en el llibre d'Arcadi Espada, i els mitjans ja no els calia treballar i es van creure les versions policials, i l'assemblea de veïns i els dirigents i arquitectes municipals trobaren l'oportunitat d'or per acabar amb la Taula del Raval (escisió de l'Assemblea de veïns oficial) que s'havia mostrat enormement crítica amb el pla de remodalació i higienització del barri, i que fins i tot havia interposat una denúncia contra l'ajuntament i els seus plans urbanístics... De tot això parla De Nens de Joaquím Jordà, però també de moltes altres coses.

I és que Jordà sovint concep els documentals – amb aquella magnífica i tant actual barreja de realitat i ficció – com un assaig que ens aporta argumentacions confrontades i que ens obliga a reflexionar – si no a posicionar-nos –, i De nens no n'és una excepció. Amb la valentia i l'honestedat que el caracteritzava es plantà al bell mig de la sala número 2 de l'Audiència Provincial de Barcelona i filmà la ficció real que fou el judici als més pobres, als més pàries, a aquells que no pogueren escapolir-se de la condemna púbica i que sentiren tot el pes de ser l'ase dels cops al clatell.

I també es posiciona. I parla mitjançant la veu de l'Albert Pla i una obra de teatre, perquè no vol obviar que l'essència de tot plegat són els nens i ell també en té una opinió al respecte. Una opinió reflexionada, a contracorrent, i que no té perquè ser compartida per la majoria dels espectadors però que no vol amagar. En un moment del film diu que si a ell, i després d'unes hores a soles amb un dels capellans de la seva infància, li haguessin vingut una brigada de policies, mestres i psicòlegs aquella experiència que no va ser horrorosa potser s'hauria convertit en un trauma brutal. I és que ell defensava la sensualitat dels nens: “La violación es algo traumático, ahora bien, entre una violación y un juego amoroso compartido, hay muchos matices, y los niños tienen juegos amorosos, los tienen entre sí, los tienen niños con niños y niños con adultos, y adultos con niños, un juego amoroso no es una violación, aunque pueda haber elementos de sexo directo, si un juego es consentido, es aceptado, es otra cuestión, ya sé que suena horrible esto, no se puede decir, pero yo sigo pensando que un niño tiene una sensualidad.”i evidentment aquest fet xoca frontalment amb la imatge de la infància i la família burgesa que tenim en l'actualitat. I aquí és on l'argument, i com també molt bé exposa Aurelio Sainz Pezonaga, s'abraça amb Foucault: “En la familia nuclear se establece un imperativo de un nuevo tipo de relación entre padres e hijos que tiende a convertir al niño en el objeto primero e incesante de los deberes de los padres, deberes que vienen impuestos por prescripciones morales y médicas y que atañen a toda su descendencia. El pedófilo aparece en este marco de relaciones como el máximo subvertidor del principio familiar moderno porque osa atravesar la línea que separa “el objeto del deber” del “objeto del deseo”” i amb Bataille: “Uno de los valores más significativos de la organización sexual radica en el afán por integrar los desórdenes de la unión carnal en un orden que abarque la totalidada de la vida humana. Este orden se basa en la tierna amistat entre un hombre y una mujer, y en los vínculos que los unen a ambos con sus hijos. Nada es más importante para nosotros que situar el acto sexual en la base del edificio social. No se trata de fundar el orden civilizado en la sexualidad profunda, es decir, en un desorden, sino de limitar este desorden vinculándolo al sentido del orden, confundiendo su sentido con el del orden al que intenamos subordinarlo.”

Però la pel·lícula no és una defensa de la cara amable de la seducció, de la sensualitat, sinó dels errors o maquiavelisme d'un sistema que no tremola a l'hora d'imposar el seu ordre, la seva voluntat. Per això, i aquesta és una constant en el cine de Jordà, els interessos foscos i els seus portaveus prenen el paper protagonista, apareixen al centre de la imatge, exposen lliurement i majoritàriament els seus plantejaments, copsen els primers plans... mentre que la resta de protagonistes conversen amable i lliurement en entorns distesos com el bar Pastís o la seu dels membres de la Taula del Raval... D'aquesta manera la imatge també es posiciona, captant la globalitat del conflicte i presentant-nos els acusats, Xavier Tamarit com l'erotisme i Jaume Lli com la pornografia. La resta d'inculpats seran absolts sense compensació - ni tan sols econòmica - pel patiment que han hagut de suportar. En un moment del judici Arcadi Espada defensa el títol del seu llibre al·legant que tot aquest fet ha ocorregut perquè tots els allí presents s'estimen els nens i volen protegir-los o fer-los feliços a la seva manera... Per la seva banda, Joaquím Jordà volia titular la película com Joc de nens duent l'epicentre de la qüestió al costat oposat i oferint un paper actiu als qui tothom anomena però ningú no pregunta...

Per entendre el primer cas de judici penal contra els qui lluiten contra la violència immobiliària, per capbussar-se entre els despropòsits policials i la seva relació amb la premsa, per indignar-se amb la farsa dels judicis i els seus representants, i sobretot per gaudir del cinema compromès d'un dels més grans realitzadors d'aquest nostre país no us podeu perdre aquesta pel·lícula. Pel que fa a nosaltres, res no ens hauria fet més feliços que poder llegir les reflexions – a les pàgines anteriors – de l'admirat i enyorat Joaquim Jordà.

[Article publicat al núm 45 de la revista Benzina]



Vols veure algunes referències en forma de recomanació? 

Quan els ramblers (o rambleros) feien de la Rambla un goig permanent jo encara no havia nascut. De fet, jo no he compartit amb els bons poetes les seves tertúlies etílico-artístiques al London ni he trepitjat mai el Saló Diana. Tampoc no he subvertit la nit a la Cúpula ni m'he emmusicat al Zeleste del carrer Plateria – a la del carrer Almogàvers segurament, sí. No he gaudit d'un concert rumbero del Gato Pérez, no vaig assistir als mítics mítings de Montjuïc ni a les jornades llibertàries, ni he tingut mai a les mans un Ajoblanco calentet, o un Star, un Papus o un El Rrollo enmascarado. Per mi, la llibertat mai no ha residit a Canet, ni a París o Califòrnia i menys a l'Orient... ni m'he menjat una pizza a la Rivolta. No m'he refugiat a cap comuna, ni tan sols a la del carrer Gènova on habitaven Joan Brossa, Pau Malvido, Víctor Jou, Anna Briongos i Vicky Combalía, però m'hauria encantat. I més aviat he conegut a Mariscal per ser un pijo que encobria i es beneficiava de la salvatjada olímpica que no per ser un dibuixant contracultural. La Krista i l'Ocaña els reconec gràcies a les pel·lícules de la Filmoteca, la paraula Drugstore no em remet a cap bon record i vaig créixer amb el rock català i el punk i no amb la música laietana. La gent de la meva generació – si és que ens hem de posar etiquetes i classificar-nos –  ens hem fet grans  amb les pastilles i la farlopa adulterada - per sort l'heroïna ja era un reducte molt minoritari tot i que algun company encara hi va caure - i no amb el Lisèrgic i la Mescalina.  I poca gent s'ha flipat amb la voluntat experimental de la Beat Generation o amb qui era Timothy Leary. Cap professor de filosofia no ens va oferir mai substàncies psicotròpiques que ens eixamplessin les portes de la percepció perquè algú ja s'havia encarregat de fer negoci gràcies a la populartització de la mala grifa que diuen els Atversaris. Nosaltres vam trepitjar el Màgic quan ja no era el Màgic i ens va ser prohibida l'entrada per raons estètiques, també vam arribar massa tard al Princesa però vam defensar amb totes les nostres forces la rauxa creativa de La Hamsa de Sants. Fills de la democràcia vàrem avorrir la burocràcia de la política dels mediocres professionals per sumar-nos al subjectivisme radical de la revolució des de la base. Vam creure – i creiem - que calia combatre la frustració i l'avorriment d'aquest món liberal amb la creació d'una vida apassionant i plena; i vam defensar la supervivència de l'art gràcies a l'art de la vida quotidiana... Nosaltres també hem corregut rambles avall i hem brindat en pisos clandestins de la Plaça Reial tot tornant-hi l'endemà per poder resituar-nos, hem demanat un pastís al Pastís - asseguts a la taula 18, la del Huertas Clavería - i ens hem mobilitzat quan fa dos anys l'Ajuntament volia finiquitar-lo. Ara vol fer el mateix amb l'Horiginal... Ens han multat per beure al carrer, per reivindicar l'art urbà, per actuar en bars petits o a la via pública - també a l'andana del metro – i hem hagut de patir les polítiques d'higienització i control social en nom de la tolerància zero dels castradors en seu a Plaça Sant Jaume. Hem vist enderrocar barris sencers i com hi entraven els corsaris de la defensa de les conductes prefabricades – altrament dits urbanistes i arquitectes –, hem vist arribar turistes desbocats cercant postals a low cost i hotels insultants com mofes a la memòria dels herois de Barcelona – que són els anònims - i hem après que la frontera - maleïdes fronteres - entre la renúncia i la convicció sovint és massa prima. 

Ramblers engabiats.  Enric Casasses en l'imprescindible Barcelona, fragments de la Contracultura diu: “Aleshores encara no sabíem res del que es feia a Sant Francisco de Califòrnia ni del que es preparava a París, però vivíem una aventura espiritual i vital que certament surava o flotava en l'aire, com en la famosa cançoneta. La història començava el dia d'avui i començava amb nosaltres. Que alguns autors del passat com Wilde, Jarry, Saroyan o qui fos ens hi fossin favorables i que la nostra guerra ja hi hagués sigut des de sempre no volia dir res, perquè sentíem que ara sí, que aquest any sí. Nosaltres sí que coneixíem l'existència del rotllo dels anys 60-70 a Barcelona, de Jerry Rubin i els yippies, de la IS, de les primaveres que finalment mai no van florir... i el que és pitjor, hem conegut la trajectòria dels seus màxims exponents. Les paraules de l'Enric – coherent i com sempre a la contra -  no deixen cap mena de dubte, nosaltres també hem pretès començar a escriure la nova història des del nostre present inevitable... tot i que els temps ens han estat menys propensos i favorables. Amb tot, vull dir que aquest Rambleros patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona esdevé una retrospectiva nostàlgica i funerària des del moment en què no es vincula al present i les seves alternatives actuals tot desaprofitant l'oportunitat de crear noves estructures eficients, per útils. I no penseu que ha estat un malaurat oblit dels benintencionats organitzadors sinó que sens dubte ha estat fruit del consens. I ja sabeu què van dir els seus coetanis enragés de Montgeron sobre el diàleg entre els que colpegen i els colpejats: “ En la apestosa seducción del “diálogo” se reconoce el último disfraz de la represión-recuperación. El aliento fétido bajo la sonrisa babeante es un truco policial reciclado: la mano extendida prolonga la matraque mientras la congelada cultura espectacular de ayer y hoy asfixia con mayor fuerza, sin duda, que el gas lacrimógeno. ¡ ESCUPID A LA OFERTA! Què hauria estat més profitós per les joves generacions a les que es dirigia l'omnipresent, televisiva i pregonera Montserrat Carulla sinó la vinculació de les experiències passades amb les estructures presents? Però això faria perillar l'statu quo en què viu segrestada la Barcelona Forumera i les paraules de Martín Villa - per la televisió i en hora punta - encara ressonen massa a prop: Más que los GRAPO o cualquier otro grupo terrorista, la organización que de verdad inquieta de cara al futuro es la CNT y el movimiento libertario”. Com molt bé han explicat alguns dels membres que van viure intensament els anys als que ens referim, cal aclarir que aquell fou un moviment ampli i divers. I ara resulta grotesc que alguns vulguin erigir-se com a portaveus del moviment dels sense nom, dels sense veu i dels sense interlocutors. Caldria referir-se a aquella amalgama com la generació dels qui van tenir la convicció que la vida podia ser més intesa i experimental, més creativa. No van ser uns ideòlegs conspirant una nova estratègia de lluita antifranquista, al voltant d'una taula poc il·luminada, els qui van iniciar l'aventura; sinó que va ser l'esponteneÏtat d'una joventut castrada per la grisor de la jerarquia, del control i de la moral de la nova religió capitalista que es besllumava col·lisionant amb les teories alliberadores dels moviments que ja hem citat. I aquí hem d'entrendre el terme“juventut” segons la concepció d'Isidore Isou: “Llamaremos joven a cualquier individuo, sin importar su edad, que aún no coincida con su función, que actúe y luche por obtener el ámbito de actividad que realmente desee, que luche por obtener una carrera en términos de una situación y una forma de trabajo distintas de las que han sido planeadas para él”. I segurament també va ser una moda. I potser no tothom havia meditat tant les seves conviccions i senzillament frisaven per entregar-se a l'alegria del viure lliurement i sense límits. I com molt bé diu algú potser s'ha inflat massa el globus de les mitificacions i no va ser tant com diuen. Però el més interessant resulta les formes d'expressió proposades i el contingut de les seves obres vivificades. Per menys espectaculars i numèriques que fossin van omplir de colors la ciutat, i de fanzines i revistes, i de comunes i pràctiques revolucionàries. I van assaltar els teatres i gravaren pel·lícules marginals i meravelloses i van demostrar que unes altres formes de relacionar-nos eren possibles... i per tot això resulta llastimós que es clausuri en una gàbia de color marró aquests defensors de la Rambla insurgent i canalla. Calia prendre el carrer i ara passen vídeos de color gris on surten les pintures, els balls i les passejades de l'Ocaña. Quina metàfora del model Barcelona que ens han imposat podria ser més lúcida i poètica?  Quin enterrament podria ser més pompós i explícit?  

Sobre l'art, la memòria, els mercaders i els funerals. “75 espectacles -  ara ja només 18 són gratuïts -  durant 28 dies. La Rambla de Barcelona es convertirà durant el mes de març mitjançant el programa d'activitats 'Rambleros' en el centre d'ebullició cultural que va ser des de finals dels anys 60' i fins a mitjans dels 80'; gràcies a la instal·lació d'una carpa prop de l'estació de Drassanes amb capacitat per a 400 persones - de l'1 al 28 de març - i al Palau de la Virreina des del 25 de març i fins al 24 de maig.”. Un bon planter per aixecar acta de defunció. A aquestes alçades no cal aprofundir massa en l'esforç de la societat de consum per absorbir i integrar qualsevol expressió o avantguarda socio-cultural outsider tot convertint-la en reclam que generi beneficis als mercenaris. Així doncs, primer de tot calia etiquetar el producte perquè entrés dins  la lògica del màrqueting professional, d'aquí el nom de Rambleros. En segon lloc, s'havia de buscar a alguns revisionistes prou egocèntrics perquè es prestessin al joc de l'avorriment com a espectacle i a la nostàlgia liquidacionista. I en tercer, i darrer lloc anunciar ufanosament la llarga marxa fúnebre tot negant i desmentint les dues passes anteriors. El malaurat Genís Cano, parlant de com les administracions oficials havien tractat les relíquies contracontraculturals en clau de turisme cultural i exotisme pseudohistòric, deia: “La posada en escena espectacular de les restes, amb un eclecticisme museogràfic a la vora del tot s'hi val i tant se val, acaba rematant les opcions de reveure i reviure el més positiu.”. Doncs en aquesta programació clausurada, l'estocada ha estat finíssima malgrat la posada en escena ni tan sols hagi estat espectacular. Taules rodones amb els panxacontents de torn correctament diversificats per temes: feminisme, llibertat d'expressió,  drogues i rock'n'roll, antinuclears, el cinema, les lluites per l'alliberament sexual... I el convenciment que l'irreverència inofensiva i institucionalitzada dels bufons de la cort per fi ha gaudit del  reconeixement que es mereix.  O amb quin nom poden ser qualificats aquells que en nom de l'expansió de l'esperit d'una època accepten fer taules rodones en la foscor de la comissaria de Nou de la Rambla o dins la seu dels usurers de l'SGAE? No hi ha res més allunyat de l'actitud rebel dels setanta que aquesta carpa inòcua i trista. També, i malauradament, la mercantilització de l'art ja és un fet global i majoritari. Qualsevol producte té cabuda en aquest macrosupermercat industrial, ja sigui la cara del Che Guevara, la RAF, la contracultura o qualsevol procés revolucionari. Samarretes, pel·lícules i musicals tot com un divertimento o una revisió postmodernitzada...  

Alguna conclusió, alguna proposta. David Castillo en el text La Contracultura o la crisàlide llibertària parla de l'esforç de Genís Cano, en els seus últims deu anys de vida, de recuperar i reunir materials inèdits d'alguns valents que van cavalcar amb ell sota les banderes negres, seguint els arcs de sant martí hippies i les doctrines més heterodoxes de l'acràcia, el situacionisme i l'avantguarda. En aquest text el company poeta ens explica com el Genís Cano, el Julià Guillamon i ell van compartir el petit somni de realitzar una gran exposició sobre la contracultura al Palau de la Virreina però que de sobte van topar amb impediments i més impediments per part de l'administració... Per altra banda, La Vanguardia – en edició del dia 1 de març – comentava que la idea de Rambleros va sorgir a partir d'una exposició que pretenia honorar i recordar el pintor José Pérez Ocaña i que el primer tinent d'alcalde Carles Martí s'hi va avenir.  No sé quin va ser l'encenall que va posar en funcionament la maquinària dels tecnòcrates però no cal ser massa intel·ligent per veure que en un moment de crisi galopant del sistema en general, i d'emprenyament i malestar dels barcelonis en particular, un acte com aquest sempre resulta simpàtic. Alhora que neteja la imatge de collons. I si bé és cert, i com els ingenus del got sempre mig ple no s'han cansat de repetir, aquesta retrospectiva pot ajudar a conèixer uns fets amagats dins aquesta memòria desmemoriada penso que la plasmació pràctica invalida tot bon discurs. També hem de ser sincers i he de confessar que un servidor ha disfrutat al tornar a veure pel·lícules com Noches de Vino Tinto de J.M Nunes, Manderley de J.Garay o 3X4 de Manel Iborra en la pantalla gran. I que en alguns moments, i davant algunes declaracions ingenioses i afortunades del judici a Rebels amb causa, vaig deixar anar unes quantes riallades de gust. La intervenció de Jango Edwards després de la presentació del llibre Barcelona, fragments de la contracultura, amb el Carles Martí assegut a la taula dels ponents i en Pasqual Maragall a primera fila, em va semblar extraordinària – llàstima que no deixés la tomba i sortís a la realitat del sol i la guàrdia urbana – i que la Trapera del Rio, malgrat ser una caricatura grotesca del que van ser, em segueix semblant vigent i actual: “Ciutat podrida, ens portes la nit i la por, ara que ets adormida, els carrers són plens de foc...” La mostra cinematogràfica l'engruixia Swedenborg de l'underground i cineasta pobre Antoni Padrós, Oscura historia de la prima Montse de Jordi Cadena, amb l'enyorat Ovidi Montllor fent de protagonista i la negra De mica en mica s'omple la pica de Carles Benpar. Algunes decepcions que encara no he citat són el poc debat en les projeccions del cicle de cinema - el Jesús Garay i en Jordi Cadena ni tan sols es van quedar al visionat de la seva pròpia pel·lícula -, la selecció curta i indefinida dels seus programadors i el silenciament de propostes tant interessants com les de FVI i el Col·lectiu Vídeo Nou. S'hauria pogut aprofitar l'ocasió per projectar En la ciudad (1976) o el documental sobre les jornades llibertàries del 77. O també haurien pogut dedicar una taula rodona sobre els manifestos (Sitgista, cine pobre, projecte Cineprajna) de l'època i les propostes formatives que van aparèixer.  L'acte més autèntic al que vaig assistir va ser el dia de l'obra Rebels amb causa: Un home forjat pels anys i les patacades es passejava per davant l'entrada amb un cartell on denunciava que l'administració l'hi havia prohibit el seu art de carrer alhora que l'havia deixat sense feina. L'autenticitat de la denúncia contrastava amb la tristesa que transpuaven els dinosaures de rigor mentre es contorsionaven davant les mòmies de la nostàlgia (i no només durant l'obra de teatre...) 

Sobre la poca assistència a la carpa, a les projeccions, a les taules rodones i als espectacles en general no en parlaré com una decepció sinó més aviat com una alegria venjativa. Mikel Dufrenne deia que la millor obra d'art col·lectiva és una vaga general revolucionària i Guy Debord definia la poesia com el dia de la revolució. Així doncs, l'homenatge que es mereix aquella generació d'anònims i malaguanyats que van optar pel costat més salvatge, que diria aquell, no són aquests quatre galàctics il·luminats, aquests tres ploricons amb guitarreta, ni aquells dos aprofitats ventretips que ni tan sols ho van viure. El millor reconeixement serà fotre'ns la inacabable farra de la vida, sense manifestos ni comitès centrals. Només la picaresca dels lluentons i la passió de les revetlles. Que caigui la carpa, els records i els gemecs dels homenatges, prenguem el carrer tot okupant la Plaça  del Sant (allà on els barruts es fotografiaven) i que es faci l'orgia de les il·lusions i el goig per la fi de les utopies.  

Ens escalfarem les mans i ballarem al voltant de les polítiques municipals - i els que les van idear i aplicar -  els darrers trenta o dos cents anys. 

La Rambla ja no serà nostra.

(és el que té l'abolició de la propietat privada) 





[Article publicat a la revista Benzina núm. 44]


Vols veure algunes referències en forma de recomanació?

- Ahir, dia de passejades inacabables, vaig veure més cartells de En Venta que senyeres...

- A quin barri vius, tu?!

- A més, sembla que haurem de continuar pagant el lloguer...

- N'estic tip de parlar del constitucional!!! No saps parlar de res més?

- Bé, sí...d'abolir la propietat privada?