El dia 7 de Juliol Nagore Laffage, estudiant de segon curs d’infermeria a la Universitat de Navarra, s’arreglà i sortí al carrer -acompanyada d’unes amigues– disposada a donar la benvinguda a l’esperat San Fermín. Amb el mocador vermell al coll, Pamplona era una riuada de festa, desinhibició i alegria. Convereses amagades o cridades, corredisses i carícies, encontres i desencontres, sang accelerada i distorsió. Per què no convidar les amigues i el germà tenint un pis d’estudiant com aquest? Per què declinar la possibilitat d’una coneixença mútua si la nit és tan agradable? I unes quantes hores després la van trobar morta en una zona boscosa prop d’Orondritz, a la vall d’Erro, a 35 Km de Pamplona.
davidcc |
Poemes |
dimecres, 3 de novembre de 2010 | 17:47h
Què podries recriminar-me, tu que em vas crear sota el meu consentiment. Si sóc la viva imatge teva, tan fill com les vísceres ensangonades que cauen a terra i embruten la pulcritud d'aquest mercat abocat al turisme; sóc la perfecció de la teva creació completa, igual que John de Leyden, Johann Hartmann o José Ramadán “el boig de la ballesta”; sóc desig incontrolable i voluntat permesa, la castració que els teus traïdors no ens han pogut imposar. Perquè a la fi puc demostrar-te que sóc tan Déu com tu, que la invenció del pecat correspon a la teva debilitat divina, que tot està permès... perquè tot és possible. En nom de quina falsa luxúria pretens controlar el plaer que ens has llegat i ens crema? Si tu ets el més libidinós de tots, sadomasoquista exhaust en la retòrica violenta dels qui diuen representar-te, ets l'orgasme i la marca a la pell, l'incest i el fratricida, la dilatació del cony de l'última dona que he convertit en verge, i plora. Els nostres esperits volaven lliures dins un lavabo de bar que també podria ser una cova, arcàngels de llum ens humitejaven el cos, gemecs com antigues pregàries ens retornaven a l'origen, a la fal·làcia d'una expulsió com una condemna eterna... I jo repetia la bella sentència, la vella sentència com la tornada d'una cançó d'estiu:
“ Tot el que l'ull veu i desitja deixa que la teva mà ho agafi”.
[Dins el poemari inèdit De penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) de David Caño i Ricard Mirabete]
“No
cal fer pel·lícules polítiques sinó pel·lícules políticament”
Aquesta cèlebre frase del Jean-Luc Godard immers en la seva etapa
militant podria ser la màxima, o l'inici, del debut cinematogràfic
de Lluís Galter. El jove figuerenc s'inspira amb qui és considerat
el darrer maqui català, Ramón Vila Capdevila (conegut amb el
sobrenom de Caracremada), i reconeix que la decisió va ser presa en
una conversa de cafè al quedar fascinat per aquesta figura
històrica. Però qui era Caracremada?
Una
vida de pel·lícula
Ramón Vila “caracremada” neix a Peguera el 1908 en un context
familiar molt humil. Dels quatre germans que són, dos moren de
petits i la seva germana – onze anys més petita que ell – també
morirà, anys més tard, durant l'incendi de la casa familiar que li
deixarà el sobrenom de Caracremada. De ben jove s'afilia a la CNT i
coneix per primer cop la presó a l'any 1932, acusat d'haver
participat en la sublevació obrera que tingué lloc a la Conca del
Llobregat, zona emminentment industrial. En el 1935, es troba pres a
València però aviat és posat en llibertat i s'incorpora a la
famosa Columna de Ferro, posteriorment també passarà per la 153
Brigada Mixta i patirà el tristement conegut Camp d'Argelés.
Caracremada es fuga del camp i passa a la clandestinitat de la
Resistència Francesa on se'l coneix amb els noms de Ramón Laugí
Pons o Raymond. A partir de 1945 i fins el 1963 formarà part dels
guerrillers antifranquistes catalans, els maquis. Expert en explosius
i bon coneixedor de la realitat geogràfica col·labora fent de guia
permanent i acompanya nombroses vegades els grups d'en Quico Sabaté,
en Faceríes... Però a banda de les seves tasques de guia, en
Caracremada és conegut per fer volar torres elèctriques i vies del
ferrocarril. Sempre va acompanyat d'un altre company, poques vegades
actua sol, i malgrat la bona amistat amb en Marcel·lí Massana (un
altre dels maquis més coneguts) actuaran poques vegades junts.
Fruit de la clandestinitat també es veurà obligat a disparar
diverses vegades acumulant el feixuc pes d'un petit nombre de
cadàvers a l'esquena. El més conegut de tots és el que tingué
lloc a la collada de Toses: En Caracremada i un company aturen un
cotxe per fer-se amb una mica de diners, els roben la càmera de
fotos, i llavors s'inicia l'intent de fugida de Bernard Joseph Peck,
el metge anglès que condueix, així que inicien una ràfega de
trets que finirà amb la mort de l'esposa del metge i el deixarà a
ell malferit. Tot i així, i arribat a la comissaria, Bernard Joseph
Peck reconeixerà la fisonomia de Caracremada i el condemnarà a ser
un proscrit tan a Catalunya com a França. Fruit d'aquest fet també
perd els minsos suports del Moviment Llibertari que li proposa
exiliar-lo a Amèrica (potser per treure-se'l de sobre) però ell si
nega. Continuarà a les muntanyes fent de guia i volant torres
elèctriques fins que és abatut a trets en una operació especial de
la Guardia Civil. El més curiós del cas és que en aquesta darrera
acció viatja sol, opta pel camí més llarg i repeteix el “modus
operandi” de les darreres actuacions com si hagués decidit
desobeir fins i tot les normes de seguretat que la il·legalitat li
havia obligat a adoptar durant tants anys.
Perseguint
el rastre de l'anècdota
He iniciat la ressenya amb aquesta frase d'en Godard perquè penso
que la intencionalitat de Lluís Galter és parlar d'un fet polític,
d'un episodi apassionant i evidentment molt cinematogràfic, però
defugint la espectacularitat imperant que ens estupiditza. El
director no vol convertir el maqui català en un superheroi de
Hollywood. No vol repetir les estructures narratives habituals:
infantesa humil, tirotejos, amor, passió i desenllaç tràgic amb
llagrimetes. No vol contribuir a la mitificació mediatitzada del
personatge en una societat que el protagonista hauria detestat. Cal
trobar llenguatges nous. Cal experimentar amb les imatges, amb els
sons.. cal retornar a l'essència quotidiana de la clandestinitat
dels cinquanta, cal embriagar-nos de l'aroma del bosc i de les seves
formes feréstegues de vida... no cal conèixer en Ramón Vila... cal
convertir-nos amb en Caracremada.
I per això tant silenci...viure en la il·legalitat ho exigeix. A
més, en Ramón Vila era un home d'acció, un idealista pràctic
(com, sinó, es pot anar forjant una teoria?) i en això la
pel·lícula és enormement coherent. Potser l'únic aspecte
recriminable és el d'haver-se quedat amb l'anècdota del darrer
viatge. Com ja he dit, en Ramón Vila “Caracremada” mai no
actuava sol, sempre es feia acompanyar. A més, un dels aspectes que
el van fer més conegut era el de guia impecable – guia d'altres
grups de resistents -, per tant la solitud que reflexa el film em
sembla estèticament molt interessant però excesiva. Per altra
banda, també és conegut que el maqui català serrava els peus de
les torres elèctriques per després col·locar-hi només una càrrega
explosiva i fer-les caure... però el film sembla que només es
centri amb el fet de serrar els peus (un acte més inofensiu,
aparentment menys violent) obviant el compromís i la defensa de
l'acció armada que havien adoptat els maquis – ja sigui a través
de l'agitació en forma de sabotatges amb explosius o en la
l'autodefensa i la fuga. En aquest sentit, sembla que la pel·lícula
està mancada de compromís en el rigor històric prioritzant només
l'esteticisme i la posada en escena.
Conclusió
Caracremada
em sembla un excel·lent debut per un jove director com Lluís Galter
(Figueres, 1983). El punt de partida, la justificació i la concreció
em semblen sinceres, arriscades i coherents amb la necessària
revolució que el cinema català està patint i que tant necessitava.
Hi ajuda el fet que el productor sigui en Paco Poch ( Cravan
Vs Cravan,
La llegenda del temps
o Innisfree)
i que el rodatge hagi comptat amb un bon estol de joves cineastes.
Així doncs, aquesta no és una pel·lícula èpica del darrer maqui
català sinó que és una declaració d'intencions, un avís, perquè
Lluís Galter està cridat a ser un nou rostre important dins el
cinema del nostre país. No us perdeu el seu inici.
Després de (re)mirallar-te en els meus ulls, t'apropes. I si és tan aviat del matí, ressaltarem els grisos lents (entre Garrel i Resnais). Em dones una nota pulcra, de tovalló de paper arrugat (entre Brossa i Antonioni) i jo prolongo el meu somriure glaçat fins a l'infinit. Perquè de sobte ja no hi ets, ni la teva ombra, ni la voluptuositat del teu gest - com qui veu cafè sol a les vuit del matí i s'encén un altre cigarro per revifar el foc ambient (entre Marker i Guerín). Quina bogeria! La teva presència reduïda a nou xifres, penso mentre pujo al cotxe i tot es torna poesia (entre Comelade i Casasses) però m'agafa l'atac de tos, el maleït refredat perpetu, i ploro, i em regiro, i rebusco en les butxaques per tallar el filament dens que es repenja de mi i m'escanya... Llavors, tota tu t'estripes, et desfàs, desapareixes!
Agustí
Villaronga ha tornat a Donostia vuit anys després de la seva darrera
proposta cinematogràfica Aro
Tolbukhin i en el vint-i-cinquè
aniversari de l’entrada triomfal amb Tras
el Cristal. Entremig trobem, i no
podem deixar de citar, la magnífica El
Mar adaptació de la punyent
novel·la del també personalíssim escriptor català Blai Bonet. És
a dir, de Blai Bonet a Emili teixidor passant per aquell fake
que ens alliberava dels prejudicis i ens conduia a dins la ment d'un
assassí. I és aquí on es connecten les tres pel·lícules citades.
En definitiva, Pa negre no
és res més que el trànsit de l'infància a l'adolescencia del
protagonista en un temps de misèria i desolació. I aquest fet,
evidentment li condicionarà el caràcter i li farà adoptar un
posicionament vital que pot ser qüestionable però mai condemnable.
Durant les 400 pàgines de la novel·la d'Emili Teixidor coneixem,
amb l'estil descriptiu i costumista que el caracteritza, aquest pas
de la infància a l'adolescència dins la quotidianitat d'una
familia de vençuts en plena postguerra d'un poblet rural de la
Catalunya interior.
Unitat
en la fusió
Com no
s'ha cansat de repetir el director, Pa
negre és el producte resultant de la
fusió de dues novel·les d'Emili Teixidor: Pa
negre i Retrat
d'un assassí d'ocells. És important
prendre en consideració aquestes paraules ja que la proposta
cinematogràfica que se'ns ofereix té una unitat argumental pròpia,
una història nova que s'assembla i defuig les dues anteriors.
L'esquema principal, el cos del film, el recull de Pa negre –
d'aquí el nom de la pel·lícula – però hi introdueix elements
com el brutal inici que ens durà la trama del pare i el seu millor
amic mort, la metàfora dels ocells comparant-los explícitament amb
els ideals o la història d'en Piturriua.
El
dilema
Com ja
he comentat, la novel·la Pa negre de l'Emili Teixidor ens presenta
el modus vivendi
d'una família de vençuts que fan de masovers d'un mas proper a Vic
i propietat dels senyors Manubens. Aquesta casa enmig del bosc i
propera al Convent de Sant Camil de Lelis, on els frares tenen cura
d'una colla de tísics que sovint prenen el sol ben nus, esdevindrà
el punt de referència on passarà tota l'acció de la novel·la. La
prunera i els jocs infantils dels tres cosins, l'encontre d'Andreu –
el nen protagonista - amb la bellesa gairebé mitificada del cos
esplèndid d'un jove malalt, l'encontre carnal amb la seva cosina
Núria – la ploramiques -, l'estima i les primeres desavinences amb
el seu cosí – en Quirze jove - que es va fent gran, la detenció
i la mort del pare, l'escola i les històries de l'àvia, les
confessions de la mare i les seves germanes... Una novel·la
descriptiva d'unes formes de vida que ens va preparant pel final
punyent i tallant.
En el
moment d'adaptar la novel·la, Agustí Villaronga segurament s'haurà
trobat amb un dilema ben interessant: Basar-se, únicament, amb la
història de l'Emili Teixidor i utilitzar unes tècniques
cinematogràfiques més naturalistes, més arriscades i
experimentals... o - i tenint en compte que aquesta és una
superproducció d'encàrrec - aportar nous elements que dotin la
pel·lícula de més agilitat, misteri i la facin més atractiva per
l'espectador estàndard. I és així com, inspirant-se amb els contes
de Sic transit Gloria Swanson i
de Retrat d'un assassí d'ocells,
introdueix aquests elements més
propers al Thriller per donar més intensitat al film i accentuar
aquest final melodramàtic. És una llàstima que tot i incorporar
aquestes trames d'altres textos - que converteixen l'argument en nou
- no hagi aprofitat aspectes cinematogràficament tan interessants
com la relació entre els cosins, les converses, confessions i la
vista des de la prunera, l'aspror de la vida quotidiana dins un mas
de postguerra, la relació de la família amb la ciutat i amb el cap
dels Camils, les històries de follets de l'àvia...
La
complexitat d'una insinuació
A Pa
negre d'Agustí Villaronga, i per tal
de facilitar la comprensió de l'espectador, la història que se'ns
ofereix és lineal, molt clara. Els vencedors amb tot el seu benestar
i privilegis i la misèria dels vençuts, alguns dels quals es
convertiran en mercenaris per poder tirar endavant, per sobreviure.
Com pot forjar-se el caràcter d'un nen tan sensible en un ambient
com aquest? Com li condicionarà el futur el fet de saber les maleses
fetes per la família pròpia i de retruc la d'acollida? Què en
queda de la dignitat i dels ideals quan acaba la guerra? Qui recull
les conseqüències funestes de tots els morts d'una guerra civil?
Qui pot fer front a la devastació moral?
I és així
com el director va teixint una història d'inici intrigant i final
dramàtic. Línies rectes i gruixudes. Però en la novel·la d'Emili
Teixidor aquestes línies són molt més primes, menys espectaculars,
més imprecises. Amb això vull dir que el pare no traeix els seus
ideals ni es converteix en mercenari sinó que és un simple
conductor d'autobusos que duu les dones al torn de nit de la fàbrica.
I la mare no sap res d'assassinats sinó que només estima bojament
el seu marit, un pèl esbojarrat i idealista. I l'Andreu mai no
rebutjarà la seva cosina Núria sinó que descobriran els
amagatalls del cos camuflats entre el bosc frondós. La bellesa,
però, seguirà essent aquell jove estirat al sol amb qui no parlarà
mai. I el Quirze jove s'anirà fent gran i es tornarà sorrut com
tots els homes de la zona, com el seu pare que també viu al mas...
És a dir, que en la novel·la de l'Emili Teixidor la decisió de
l'Andreu de marxar a viure amb els senyors Manubens, després de la
mort del pare, i el posterior avergonyiment durant la visita de la
mare és més tallant, més cru, és una qüestió de classe. Perquè
l'Andreu s'adona que per aconseguir els seus somnis ha de renunciar a
la seva condició social, i això no l'incomoda gens, al contrari.
l'Andreu avorreix els hàbits, la vestimenta, les converses de tots
els qui l'han vist néixer i l'han acollit. S'ha fet gran i sap que
la vida és un cúmul d'eleccions i cal mirar d’encertar-les. Pur
possibilisme.
I aquí
rau, potser, l'elecció més profunda del film, i la menys
aconseguida. Villaronga aposta per l'espectacularitat de la trama,
amb assassinats, traïcions, contrasentits
i clarobscurs... però converteix el final en obvi: l'Andreu
descobreix que el seu pare és un assassí i la mare la seva
còmplice. D'aquesta manera li és senzill acceptar viure amb els
instigadors dels assassinats - aquí es trenca tota la seva escala de
valors, els ideals dels que li parlava el pare - i renunciar a la
proposta de fugida de la seva cosina. Aquesta opció hauria pogut
ser interessant si la Ploramiques de la pel·lícula hagués estat la
innocent, dolça i sensible nena amb qui tan connectava l'Andreu de
la novel·la però aquesta no és la Núria que ens presenta el film
( més propera a la Roviretes de l'Emili Teixidor). Així doncs, la
pel·lícula guanya intensitat, girs inesperats i relativisme moral
però perd profunditat i convicció. El rerefons de la novel·la de
l'Emili Teixidor és que els vençuts s'han d'humiliar davant els
vencedors i tenen el seu destí a les seves mans – el pare restarà
fidel a les seves conviccions fins a la mort – en canvi la
pel·lícula parla del relativisme moral i de la renúncia dels
vençuts per sobreviure, enaltint així aquell imaginari popular que
explica com tots els anarquistes després de la guerra civil es van
convertir en pistolers i assassins a sou.
Una
bona pel·lícula
Tot i
no ser la millor pel·lícula d'Agustí
Villaronga – pensem que hauria pogut ser més radical en la forma i
el contingut - cal destacar aquesta aposta del director per penetrar
dins la quotidianitat sentimental de la postguerra catalana.
L’elecció d’espais és impecable i juntament amb el director de
fotografia Antonio Riestra s’aconsegueix crear una atmosfera del
tot creïble, i estèticament molt atractiva. Un altre encert, aquest
més previsible, és el repertori d'actors amb noms tan coneguts com
Eduard Fernández, Sergi López, Laia Marull, Roger Casamajor i Nora
Navas. Menció especial - pel que fa al seu esplèndid treball – es
mereix el jove debutant Francesc Colomer. Va ser elegit després d'un
exhaustiu càsting i realment brilla al centre de qualsevol escena.
També cal lloar l'aposta del director pel que fa als registres
parlats, aquest element dóna veracitat al film i l'allunya d'aquell
horrorós Serrallonga que vam haver de suportar.
En
definitiva, Pa negre és una pel·lícula molt recomanable. Perquè
admirem el cine d'Agustí Villaronga, perquè admirem l'escriptura
d'Emili Teixidor, perquè és angoixant, emotiva, penetrant,
misteriosa i a més plasma amb realisme un capítol important de la
nostra història més recent.
No obstante la legítima esperanza que gana espacio en Euskalherria en procura de un futuro que haga posible la paz devolviendo a la ciudadanía sus más elementales derechos, sigue la kale borroka poniendo en peligro la convivencia social.
En las últimas semanas ha aumentado el número de consumidores heridos por alzas de precios y son miles los afectados por los llamados reajustes económicos.
Continúa registrándose en despachos oficiales el porte y tenencia de promesas ilegales, la quema de compromisos públicos y de acuerdos alcanzados, a la vez que persiste el secuestro de salarios, los decomisos de confianzas, las violaciones al código laboral, así como las falsificaciones de ánimos y expectativas, y los sabotajes a cualquier utopía que se empeñe en sobrevivir a la barbarie.
Es incontable el número de trabajadores extorsionados que están recibiendo cartas exigiendo el impuesto empresarial que primero conduce al despido y, finalmente, remite al desempleo.
Innumerables rentas y pensiones han sufrido violentas agresiones, al tiempo que, desde el gobierno, se asegura va a seguir suplantándose la voluntad popular y, en consecuencia, incentivándose el fraude electoral y adulterando la democrática representatividad.
Miles de personas se han visto afectadas por públicas exhibiciones de impunidades varias, y otras tantas han sido objeto de atropellos legales, vejámenes, prohibiciones, amenazas, detenciones y torturas, mientras grupos de encapuchados armados de porras y escudos, perfectamente organizados, han vuelto a pegar fuego a universales derechos humanos.
“La
memòria creu abans que el coneixement recordi. Creu molt més temps
que recorda, molt més temps del que triga el coneixement a
preguntar-se. Coneix, recorda, creu un passadís en un llarg edifici
fred, arruïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajoles d'un
roig ombrívol” Amb
aquest fragment ampliat de William Faulkner a Llum
d'agost Lolita
Bosch inicia el relat que en Jordi Cadena i la Judith Colell han dut
a la gran pantalla. Un conte breu, cru i deliciós. Ple de metàfores
subtils i escrit amb un llenguatge ric i planer. No serem nosaltres,
ara, qui lloarem la trajectòria literària de Lolita Bosch, això és
una evidència. Com tampoc no cal tornar a parlar de les notables
pel·lícules de la Judith Colell ni de la trajectòria
cinematogràfica d'en Jordi Cadena – qui fa poc ens va regalar (sí,
sí, és un regal) la meravellosa Els
passos perduts.
El que sí que és una novetat, però, és que la parella per fi
s'hagi decidit a signar un film conjunt. Seguint l'esquema
estructural del conte original, la pel·lícula comença amb un
pròleg (abans del títol) i es divideix en dues parts, una per cada
director. Fusionant així el capítol segon i tercer i suprimint
l'epíleg. Així doncs, Jordi Cadena dirigeix la primera part del
film – l'Elisa d'onze anys fins a la universitat – i la Judith
Colell, la segona – l'Elisa universitària que xoca contra un
record i ha d'expulsar-lo -. Perquè aquesta és sens dubte una
pel·lícula que parla de la memòria, dels records, dels traumes, de
les vivències infantils que els adults ignoren... i de com tot això
ens condiciona o sobresurt en la joventut o en la maduresa. Malgrat,
i cal recordar-ho, que el tema de la violació i la pederestia
planegi explícitament sobre el film. La pel·lícula parla de la
memòria i els records, però aquests són indubtablement amargs,
aterradors. I aquí rau un dels encerts de la novel·la, i
evidentment del film, tractar l'element determinant com si fos un
simple detall, un element més que defuig la morbositat de la
societat de l'espectacle. “El
pare s'ha estirat en un sofà com si volgués fer la migdiada. L'amic
del pare i l'Elisa Kiseljak són a l'altre sofà, d'esquena a la
terrassa. Ella es posa bé un dels llaços de l'espatlla dreta mentre
escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa
Kiseljak no recordarà mai. D'aquí uns minuts serà violada, perdrà
la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir
importància” Així
exposa el fet la Lolita Bosch i la càmera es situa fora de camp,
observant com el germà es gronxa fins a desmuntar el gronxador, es
fixa amb la petita peça que de sobte es trenca – com la ingenuïtat
de la infantesa - , amb la visió de l'Elisa que clava els ulls en un
quadre que li recorda una tieta llunyana, amb els peus del germà que
fan acte de presència en la vidriera que dóna a la terrassa, fora
de camp, fora de camp pulcre, ni un detall escabrós, ni un gemec...
“ Si deixes de plorar, et
regalaré un braçalet de plata”.
Ens volen obedients, submisos, sotmesos... volen controlar la nostra vida quotidiana imposant-nos la càrrega d'una feina que ens deixa atordits diariament. Volen controlar el nostre temps lliure oferint-nos la rutina d'un oci enverinat, pautat, avorridíssim... Ens volen entretinguts en la defensa d'unes condicions de vida miserables, provant de desfer la darrera volta que ens sega el coll i ens encega... volen controlar, fins i tot, quan ens hem de manifestar, com ens hem de manifestar, quan ha d'esclatar aquesta impotència que ens puja per l'estómac i ens obliga a rebel·lar-nos... però aquest dimecres ens vam reconèixer pel carrer i vam decidir acompanyar-nos. Trencat l'aïllament, al que també ens condemnen, vam somriure per començar a caminar junts i tot era molt fàcil. Perquè sempre havíem sabut que teníem raó, però ara notàvem la insegurat en els ulls dels defensors dels interessos que ens oprimeixen. Havíem perdut la por perquè la notàvem en els seus gestos tremolosos, i això ens reconfortava. Era com un esclat de Sant Joan en ple mes de setembre, primavera d'octubre que veu florir una situació inevitable. Perquè hem teixit les afinitats sinceres dels qui han malviscut, molts anys, abandonats pels maltractadors d'aquest sistema, i ara ens sentim agermanats. Sentim l'estima de la solidaritat mútua i les nostres individulitats conflueixen en la construcció d'una realitat nova que no existeix, ni ha existit mai. La nostra potencialitat és multiplica, lluny de la grisor d'aquesta massa amorfa que se'ns oferia. Confluïm en la nostra diferència que ens fa precisament imprevisibles. Som el TOT que no és ben bé res, malgrat que del no res hagi sortit tot. I això només és un inici. L'inici de tots els inicis que esdevindrà la seva fi...
Està clar que durant els 4 dies es van fer coses força interessants i gràcies a això, es va anar apropant gent de tota mena a l'espai. La major part, no estava d'acord amb la "vaga dels sindicats", i el banc, es va convertir en un punt de trobada dels que no se sentien representats pels polítics ni pels sindicats. Així de senzill. Ens vam ajuntar un munt de gent crítica amb el què hi ha. Aquest ha estat –crec- el denominador comú-.
Durant aquests dies, ens hem ajuntat persones que crèiem que, per fer front a la situació actual, cal buscar estratègies comunes, col•lectivitzar els problemes, i creure fermament que aquesta és la lluita de tothom. Que el teu problema (de precarietat, vivenda,etc) és també el meu, el nostre! El de tothom!
Per exemple, durant aquest dies, s'ha apropat molta gent a dir-nos: "si faig vaga, l'empresa hem despatxarà". Cents de demandes d’ajut de gent que l'únic delicte que ha comés és haver d'estar sota el peu d'un empresari que no respecta els seus drets i d'un sistema que el criminalitza per queixar-se i voler canviar les coses. No podem ignorar tot això, nosaltres no. Els que manen porten temps ignorant-ho i promovent-ho, però la gent ha de reaccionar. I durant aquests 4 dies ha reaccionat!
Sorprenent també la quantitat de vegades que hem parlat amb avis i àvies, que estaven contents de veure que la gent s ‘ajuntava per lluitar contra les condicions de vida precàries. Gent gran que venia a les assemblees i als piquets de barri, que te la trobaves pel carrer alertant-te de l’arribada de la policia per darrera teu, o que et deia "estic sortint per vosaltres perquè a mi ja hem queda poc". Gent impressionant de la que hem d’aprende moltes coses. Tant de bo continuïn venint a les assemblees... Ells i elles, malgrat tots els cops que han rebut, continuen pensant que val la pena ajuntar-se i seguir endavant. Són un exemple!
Per tot barcelona hi havia gent organitzant-se: asseguda a les assemblees, presentant-se voluntària per participar en grups de logística i preparar menjar, en organitzar activitats i informar a tothom del seu dret a fer vaga, en formar part del grup de sanitaris i tenir cura de la gent ferida per la policia, etc... Per tot arreu gent! Persones que volien ajudar a canviar aquesta situació d’injustícia social i d'abús dels rics i dels poderosos.
Tothom ha vist que les assemblees eren realment obertes i que, en tot moment es va respectar la seva veu: organitzar passis d'audiovisuals, grups de treball i auto organització (vivenda, precarietat laboral, gènere, transport i mobilitat, etc. S'ha vist molta il.lusió i moltes ganes de ajuntar-se per resoldre problemes comuns. NO HO DESAPROFITEM!!
A la vora de la porta del banc, quan els mossos ens van matxacar nomes hi havia gent!! Persones de tota mena que encara creuen que juntes ho poden tot i que estaven exercint el seu dret a manifestació. Quan van carregar, estàvem, la major part, asseguts al terra...
Potser van matxacar-nos perquè també hi havia menjar i aigua per tothom i un punt sanitari. Ves a saber si això els va semblar perillós!
O potser els va semblar subversiva la noia que estava allà amb el seu nen de cinc anys. Asseguda al meu costat.
No sé què és el que els hi va molestar tant, però la veritat és que van carregar com bèsties! Intentaven atropellar a la gent amb les furgones policials -per això es van haver de tombar contenedors! Per protegir-nos!- La policia ens volia atropellar! a tots i a totes. A la plaça catalunya,a la plaça de la catedral i a qualsevol carrer del centre. Estaven desquiciats i es van mostrar extremament agressius i perillosos. Molts d'ells no portaven el Número d'Identificació Policial visible, i això és absolutament il•legal. Ens podien haver matat i ningú no hagués pogut fer res per denunciar l'assassí. Sense número d'identificació, s'arxiven totes les denuncies -ho sé per experiència-.
Van colpejar a persones que es van passar tot el dia ajudant a la gent, repartint agua i vigilant les ferides i els cops de porra. El grup de sanitàries... quina bona feina ties!!
Què voleu que us digui... jo crec que el que es va fer, cal continuï. I crec que hi ha molta gent que té ganes de seguir.
I l'única cosa de la que estic ben segura, -perquè ho vaig veure-, és que la policia ens va fotre calents a tota la gent: la que estava a catalunya, la de la plaça de la catedral, la de via laietana, etc. I l'únic que estàvem fent era el que calia: estar al carrer exercint el nostre dret a vaga. Això sí que és violència! No respectar el dret a manifestació!
No se m'oblidarà mai la noia argentina que tenia al meu costat quan van carregar per primer cop. Anava amb un nen de cinc anys. Després de rebre es va apropar a l’antidisturbis amb el nen a coll i li va dir cridant: qué!! al niño también le vais a pegar?. Pocs minuts desprès, tornaven a carregar. I l'únic que estàvem fent era quedar-nos de peu i aplaudir mirant al banc. Espero que la noia i el nen no els passés res...
Que ningú no perdi de vista que el que és realment "violent": violent/a és la situació d'injustícia i precarietat que estem vivint totes i tots:
• Violent és haver de treballar mil hores per una merda de salari mentre els empresaris i els bancs acumulen milions de beneficis.
• Violent és que s'amenaci a la gent amb l'acomiadament per voler fer vaga. Una vaga que intenta tombar la reforma laboral més danyina de les últimes dècades. Injusta i que enfonsa cada cop més a la gent en un forat de miséria.
• Violent és que no puguis pagar els llibres de l'escola dels teus fills després de treballar 13h diàries... i és més violent encara, que t'obliguin a pagar-ho quan l'educació hauria de ser pública i gratuïta.
És veritat! Quina pena que hi hagi tanta violencia:
Violenta és la policia que va colpejar de manera salvatge a la gent, volent-la atropellar, com si fossin cucs. És molt violent sentir que per un policia, la teva vida no val res. Segur que a molts d'ells no els hagués importat atropellar-nos i matar-nos a tots. Això sí que VIOLÈNCIA! A ells se'ls enfot. Tant és un home, una dona, una persona gran o un nen. Si poguessin ens farien desaparèixer...perquè mai no els ha agradat la gent, i molt menys quan s'organitza per canviar les coses.
Cal seguir! I tant que cal. Convocar una assemblea oberta per tota la gent i què tothom digui el què pensa. Fins ara és el que s'ha fet i, malgrat que tots hem rebut i fort, jo continuo pensant que juntes ho podem tot! Salut i força. Ànims a tota la gent que el 29 va sortir al carrer! Ànims a la gent detinguda!
Ens retrobem segur. I parlem de tot el que calgui per cada dia anar millorant.
L’assemblea és qui ha de representar-nos, i l’assemblea es la suma de totes les veus! La veu de la gent
