I com no podia ser d’altra manera, acabem les classes de català al carrer amb poesia. Amb la participació d’Enric Casasses, David Caño, Núria Martínez Vernis, Josep Ramon Roig i Carles Rebassa.

Amb trempera, amb ironia, amb crítica, amb amics. Amb alegria. Junts dient ben clar i ben dit tot el que pensem d’aquest món i les seves injustícies. Les llunyanes i les properes. Les abstractes i les concretes. Espolsem-nos la por i les musaranyes de l’esperit. Perquè… qui ha dit que la poesia està renyida amb l’èpica?

Vinga va! Us esperem a l’última lliçó al carrer i recordeu que a la nit hi haurà una Festa de fi de curs inoblidable.

5a lliçó: Llengua i poesia
11:00 Inauguració de la 5a lliçó i obertura del darrer bufet de coques
11:15 Organització dels grups per nivells i interessos temàtics
11:30 Classe
12:30 Descans i esmorzar
12:45 Lliurament del certificat d’aprofitament de les classes al carrer i aplaudiment general als nostres alumnes
13:00 Poesia dita al carrer per Enric Casasses, David Caño, Núria Martínez Vernis, Josep Ramon Roig i Carles Rebassa + micro obert per als poetes o lectors que s’hi apuntin

Lloc: Pl. de la Mercè L3 Drassanes L4 Jaume

Text de presentació del cicle


Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona us fem saber que per segona any consecutiu ens plau invitar-vos a un cicle de xerrades i recitals que es durà a terme entre març i abril. Amb els nostres recursos i l’inestimable col·laboració desinteressada de ponents i deïdors, la nostra intenció és la de donar a conèixer i fer arribar tan als alumnes de les diferents filologies, especialment als de Filologia Catalana, com al conjunt d’estudiants i de societat una sèrie de quatre autors catalans contemporanis compromesos artísticament i políticament amb l’alliberament nacional, social i de gènere dels Països Catalans.

Programa detallat

(Pere-Màrtir)



ESCENA AL TALLER DE FOTOGRAFIA PUBLICITÀRIA

Guest és una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge.

D’ON SORGEIX GUEST?

L’any 2007 es va presentar al Festival de Cinema de Venècia En la ciudad de Sylvia. Una pel·lícula conceptual, de clara vocació estètica, que ens mostrava tot allò que el cinema no pot recollir, el que no hem vist i potser no cal reproduir. Les oportunitats, possibilitats i dubtes de la vida quotidiana que potser mai no esdevindran ni tornaran. I ho feia amb actors professionals i una ciutat tranquil·la: Estrasburg. Un protagonista desconegut cercava el rostre d’algú amb qui s’havia creuat feia uns quants anys, el perseguia en les mirades de les altres dones, en el moviment de les seves mans, en l’esbós del seu somriure… la ciutat es convertia en una mena de laberint confús com la seva recerca, l’escenari d’un amor on fins i tot les parets cridaven la consigna de la seva confusió i l’oposició final dels tramvies reflectien la tristesa.

El film va arribar acompanyat d’una sort d’instal·lació i d’una pel·lícula feta amb el material gràfic que li havia servit al director per confeccionar el guió de En la ciudad de Sylvia. Esdevenint així un luxe de trilogia. José Luís Guerín no es cansa de repetir que l’ordre és important, i sempre que pot deixa ben clar que s’hauria de veure primer En la ciudad de Sylvia i després Unas fotos en la ciudad de Sylvia, tot i que el procés de gestació original fos a la inversa. Aquesta Unas fotos en la ciudad de Sylvia malgrat ser un pel·lícula muda muntada a partir de la gran quantitat de fotografies tirades pel propi director –seguint la refèrencia clara de la Jetée de Cris Marker– és molt més narrativa, amb un guió molt precís i complex que li dóna tot el pes a la imatge i al text –imprès de blanc sobre negre dins la pantalla– i que ens va acaronant amb la bellesa d’un gest, d’una referència, d’un enquadrament, d’un temps de fuga.

I és precisament en Unas fotos en la ciudad de Sylvia que Guerín se’ns apareix com el viatger que munta el seu diari fo togràfic i ens el regala en forma de relat creatiu on es barreja realitat i ficció, poesia i assaig, cinema i pintura, bellesa i amargor. I aquest fet entronca i ens guia fins a Guest, sense contradiccions, concessions ni enga nys.

Tot i això, cal dir també que l’origen no només es troba a Unas fotos… sinó que a questa aposta meravellosa i absolutament arriscada que ens ofereix Guerín amb Guest és el fruit d’una llarga i reflexionada carrera cinematogràfica. Des de la seva primera pel·lícula, Motivos de Berta (1983) el director es mostrava interessat en fusionar la ficció amb el documental i també amb la seva pròpia experiència vital. Recordem que amb aquest debut el director s’inspirava i duia els seus diaris d’adolescent a Segovia, mostrant així un altre dels trets característics del seu cinema: la importància del lloc. El mateix director ho explica molt bé quan assegura: “Gairebé totes les meves pel·lícules han nascut per un interès etnogràfic per un espai”. I ho corrobora amb Innisfree on viatja a Cong, el poble irlandès on John Ford va gravar The quiet man (1953), per endinsar-se en les seves localitzacions i el record que en tenen els seus habitants. Aquí hi trobem una visió una mica més antropològica, de més intervenció per part dels residents i de la seva mitologia popular. Acabarà essent veritat això que ens fa saber un amic d’en Guerín: “Les seves pel·lícules imparells són més contingudes, més pausades, amb més silencis (Motivos para Berta, Tren de sombras i En la ciudad de Sylvia) i en les parells hi brollen les paraules com un xàfec”. Un xàfec que sorprèn directament la nuesa de la càmera (Innisfree, En construcción, Guest).

CONSTRASTOS I CONTRADICCIONS

La blancor de la lluna que ressalta el negre d’un cel llunyà, un quadern buit, una finestra oberta… Així comença Guest perquè se sap contrast i trencament, origen i punt de partida, aquella inesperada glopada d’aire fresc que ha de venir a remoure la consciència i les cortines, la incertesa inevitable davant qualsevol postura que no saps si finirà amb un sol radiant o un diluvi universal.

José Luís Guerín, com a bon amant del cinema, és ben conscient de les contradiccions i possibilitats que ens ha ofert l’arribada del segle XXI. Com sinó algú, amb els mitjans convencionals, podria presentar una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge? Això només ho possibilita l’arribada del vídeo, i el director s’hi arrapa com un infant que no s’autolimita ni s’imposa cap tipus de restricció. És l’arribada de la llibertat total: ja sigui per l’absència de grans equips de rodatge, per l’alliberament de les temporitzacions estrictes, pel jou de pressupostos castratius, per les facilitats de manipulació i accés que ofereix la petita videocàmera, per  seva discreció i brutisme que ens apropa més a la vida quotidiana, per les seves possibilitats d’exhibició en diferents formats i mitjans… En una primera anàlisi podríem dir que Guerín s’apropa a Jonas Mékas influït per la correspondència mútua que s’han intercanviat en format de vídeo i que properament es podrà veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però la filmació en sí, l’estilització de les imatges i sobretot el muntatge que defuig cert automatisme de Mékas fan que la seva referència no hi sigui més present que la de Bresson, Chaplin, els Lumière, Akerman o Ozu.

Guest ve a ser el principi de la fi de l’especialista; la plasmació que el trencament amb els imperis de producció cinematogràfica pot ser possible, que l’homo ludens és una evidència, que la superació de l’art al convertir la pròpia existència en una obra creativa no és una utopia. És la tornada de l’Atellier, de l’artesà que viu en la solitud per compartir-la amb la majoria i així trencar la frustració de l’aïllament de l’individu. L’exhaltació de qui no diferencia formació, procés i culminació, quotidianitat i ofici,  passió i dubte. La concreció del que cerca en les possibilitats de l’esponteneïtat –la persegueix amb un goig de mirada seductora– perquè la sap sumament més atractiva. La petja sinuosa del neguit davant l’incert  present que ens torna esclaus o radicals.

Aquest equilibri entre el que va ser i el que serà no és nou dins l’imaginari i la filmografia del director, però ara ho radicalitza i s’hi mostra coherent –més enllà de la coherència cinematogràfica. Guerín aposta per la bellesa dins la precarietat del cine pobre –terme adoptat per l’underground barceloní dels 70–, per les múltiples relacions que es donen al carrer i que contrasten amb el luxe dels grans festivals i de les habitacions buides i fredes. Ell és el convidat que descobreix les ciutats i frisa per relacionar-se amb l’espai i els conflictes dels personatges que l’habiten. És la recerca de l’estranger que se’ns mostra amb tots els seus jocs de contrastos: el luxe i la pobresa. La imposició i la denúncia. L’espectacle i el seu revers en forma de descans després d’una desfilada militar o la preparació prèvia d’unes actrius que deixen la seva emprenta en el desordre d’una habitació que el servei haurà de netejar. El conflicte social que es dóna al carrer convertint l’espai públic en una mena d’àgora popular on el debat, la discussió i el conflice ressonen com poesies antigues i enyorades. L’agermanament amb els artistes de carrer (pintors, poetes, músics i fotògrafs) tot defugint els companys del sector –amb l’excepció de Jonas Mékas i Chantal Akerman. Les runes del conflicte judeo-palestí. Aquesta fugida cap a l’encant de l’Amèrica llatina en detriment de l’uniformitat del globalitzat primer món i els seus acordionistes i venedors de roses.

LA GRANDESA DEL DETALL

Però el fet que Guest vingui a ser un dietari de viatges filmat i sigui presentat pel mateix director com un diari de registres no vol dir que el resultat sigui matusser o poc reflexionat. És evident que convertir les 150 hores de filmació a la deriva amb una pel·lícula de 108 minuts requereix un esforç considerable alhora que el muntatge pren una importància cabdal. I és en aquest sentit que el film no enganya a ningú ni pretén ressaltar una certa objectivitat que tothom sap impossible. Com ja va fer amb Unas fotos en la ciudad de Sylvia el director grava i recopila tot el material possible i és llavors, a la sala de muntatge, on el film va prenent forma i esdevé el resultat final de tot un procés que ha estat enormement més plaent i creatiu.

També és important destacar que un altre dels encerts que es besllumen en el film és aquesta actitud que pren el director davant allò que està filmant. Per ell és un joc, un recurs, un divertimento, una estratègia, una mostra, una provatura pel nou film que ha d’arribar. I és en aquesta llibertat creativa, lluny de pressions i condicionants, que les imatges se’ns mostren nues, arriscades, amb tota la tensió que pot donar-se entre la virginitat de l’objecte desconegut i l’objectiu que l’està mirant. La bellesa d’una distància que ens uneix, la poesia de la vida quotidiana. Perquè aquest no només és un film de testimonis sinó que la metàfora hi és ben present com ja hem esmentat al començament de l’article: la televisió de les habitacions d’hotel sempre a un costat i una finestra oberta al món exterior (ficció i realitat), les imatges gravades des dels diferents mitjans de transport, la melodia de les diferents ciutats, dels rostres, la grandesa dels petits detalls que fan que desviïs la mirada, les estatues d’un passat borrós que ja no tornarà, el trànsit urbà i les referències centenàries fins a l’arribada del diluvi que clou el film com si d’una premonició es tractés, o un desig.

LA CONFIANÇA DE SER NOSALTRES

Amb la seva darrera pel·lícula José Luís Guerín sembla voler lloar aquella màxima de Serge Daney que diu: “El cine té molt a veure amb això que anomenem la domesticació del públic”. Daney es mostra disposat a invertir aquesta sentència i Guerín ha vingut a sumar-se al seu equip. El director defuig certa autoadulació d’esteta benpensant conscient que hem entrat al temps irrevocable de la Multitud –en oposició al concepte de  poble o nació.  Cadascú de nosaltres té la responsabilitat de decidir si el que vol és desaparèixer en una agonia de ser passiu que el durà a l’homogenització i al deliri, o si pel contrari vol precipitar aquest efecte multiplicador imparable i imprevisible que ens ha d’alliberar del tedi, l’ordre i el control.

José Luís Guerín ho demostra interrelacionant persones, ciutats i idiomes; conflictes i rialles; mirades i gestos; luxe i desolació. I ho fa amb uns mitjans assequibles, interpelant directament a les nostres possibilitats creatives, retant-nos al diàleg artístic i vital, oferint-nos la riquesa dels carrers, el bullici ingovernable de les ciutats i les persones que les habiten, generant debats grandiloqüents en la subtilesa de les imatges precises. Algú li ha retret aquesta fixació per la misèria, per l’excentricitat que defuig la norma, per la mitificació dels derrotats amb les seves esperances redemptores… i potser cal cercar aquí el darrer joc de contrastos: el món que se’ns ofereix i el món que se’ns amaga; el món viscut pel burgès i el món que descobreix el convidat i que l’obliga a posicionar-se tot eixamplant mires, renovant discursos i sobretot arriscant-se com només ho exigeix el moment actual.


[Publicat a la revista Benzina núm.52] 

Una notícia escandalosa, la voluntat de fer una pel·lícula sobre l’adolescència amb adolescents reals, un càsting llarguíssim, un taller de personatges que aglutina, un guió en construcció permanent, la normalitat quotidiana en l’ús de les noves tecnologies, una reflexió sobre el valor de l’amistat i la sexualitat que es desperta, el sentiment de pertinença, les distàncies generacionals, la incomunicació familiar, l’amor i un gran pacte que combati l’avorriment… tot això és Blog.

LA NOTÍCIA

 

Al juny de 2008 va esclatar la notícia.  En un poble de gran tradició catòlica de Massachussetts (Glouces ter) disset noies de setze anys havien quedat embarassades. Totes les alarmes van saltar quan les dades van confirmar que en menys d’un any més d’un centenar de noies s’havien realitzat el test d’embaràs, i que en alguns casos ploraven si el color evidenciava respostes negatives. El cim mediàtic, però, es va assolir quan algunes de les embarassades van afirmar que això podia respondre a un pacte. A partir d’aquí totes les informacions es van anar superposant: que si alguns pares podien ser majors de vint anys i això era una acció penada a l’estat americà. Que si existia un pare múltiple que podia ser un sense sostre major de 24 anys. Que si els motius que havien induït el pacte eren les ànsies de maternitat, d’esdevenir adultes, i d’assegurar-se algú que les estimés tota la vida. Que si aquesta decisió, clarament subversiva, era producte de la precarietat laboral i econòmica en què malvivien les famílies del poble pescador. Que si la castració moral que sobrevolava Gloucester n’era la responsable. Que si el metge i la infermera del centre educatiu havien dimitit al ser-los prohibida la possibilitat de subministrament de mètodes anticonceptius als i les alumnes. O que en les ja previstes festes de naixement i batejos hi havia una clara voluntat de projecte de criança fraternal i comunitari.

EL PACTO

Coneguda la notícia, Fernando Colomo i Telecinco s’hi van inspirar per estrenar la telemovie El Pacto el gener passat. Un telefilm que duia a la gran pantalla el cas de Massachusetts de la mà de set adolescents-actrius ben conegudes pel públic en general.  I que fou estrenada, amb polèmica inclosa, als EEUU. Amb tot, El Pacto no té res a veure amb Blog, malgrat que coincideixin en la referència evident. Igual que tampoc no és cert, malgrat que Blog arribi molt més tard a les sales de cinema, que una sigui precursora de l’altra. En aquest sentit, cal explicar que en un primer moment Telecinco es va interessar per Blog però a l’estar en desacord amb el tractament formal i de contingut del film van desistir, preferint impulsar el que després va ser la seva telemovie.

BLOG

He volgut començar l’article amb els antecedents perquè penso que condicionen –es vulgui o no– a l’hora de rebre una proposta com aquesta. L’impacte de la pel·lícula sense l’avançadeta del totpoderós imperi comunicatiu de Telecinco i El Pacto hauria estat diferent. És per això queBlog esdevé un veritable MacGuffin –perquè la intriga ha desaparegut al saber-se la notícia i el desenllaç des de bon començament– tot centrant-se en els valors de l’amistat i el sentiment de pertinença a un grup. Però tampoc no podem negar que l’impacte mediàtic i comercial no és el mateix que si la història es desenvolupés en una ciutat qualsevol o entre les amigues d’un equip de bàsquet. Amb això vull dir que, malgrat que l’inici i el desenllaç no siguin el nucli central que motiva la pel·lícula, és evident que la curiositat de la notícia fa més atractiva la proposta. Malgrat que aquest efecte, repeteixo, s’ha vist disminuït pel ressò que ja va tenir l’aposta de Telecinco.

EL PROCÉS

L’element més destacable de l’òpera prima d’Elena Trapé és el procés d’elaboració del film. La convicció plena que per fer una pel·lícula sobre l’adolescència havia d’incorporar adolescents de veritat, així, ras i curt. Totes les setmanes de càstings amb la voluntat que les protagonistes fossin actrius no professionals. El taller de personatges que li va permetre conèixer les seleccionades i incorporar elements de la seva vida quotidiana al film. La possibilitat d’entrar a la vida real de les protagonistes gràcies a unes webcams instal·lades a les seves habitacions durant mesos. La participació dels progenitors veritables en algunes seqüències del film… En definitiva, aquesta fusió de ficció i realitat duta fins a la sala de muntatge.

Un cop finalitzat el càsting, i a l’inici d’aquest taller d’interpretació, les noies no es coneixien entre elles. Fóu a partir de les hores compartides que s’anaren establint vincles, experiències i lligams que superaren el projecte cinematogràfic per traslladar-se a la seva realitat diària. I és gràcies a aquesta forma de treball, com ja va demostrar Laurent Cantet a Entre les murs, que l’Elena Trapé ha pogut aprofundir en certs aspectes del caràcter i de les experiències personals de cada una de les actrius debutants per dotar el film de més vericitat i autenticitat. El fet que les noies s’il·lusionessin amb la proposta i l’enriquissin a partir de les seves emocions i conviccons, que es pogués filmar les habitacions autèntiques de cada una d’elles i que els seus pares veritables participessin al film reforça aquesta idea de fusió, frescor i sinceritat que traspua durant tota la pel·lícula.

Un altre element a destacar és la incorporació de les noves tecnologies com un element habitual en les relacions socials de les protagonistes. L’Elena Trapé ho té claríssim: “No és pot realitzar una pel·lícula sobre adolescents obviant que aquests elements esdevenen un element comunicatiu clau en la seva realitat immediata”. El gruix del film està construït a partir de les declaracions de les noies a la webcam que es troba instal·lada a la seva habitació (com si d’un diari postmodern es tractés), del text del xat que se’ns mostra sobreimprès a la pantalla i de les imatges que les protagonistes van gravant amb una càmera domèstica –i que ens mostra el seu dia a dia, dins i fora de l’institut.

Però les noves tecnologies no només han servit per dotar el film d’una estètica concreta i plasmar de manera clara les noves formes de relacionar-se dels adolescents actuals sinó que la directora també les ha utilitzades per anar descobrint altres elements de la personalitat i/o de la quotidianitat de les joves actrius que pels motius que fos no havien aparegut en els tallers –un exemple seria el text/poema de Marta que incorpora el film o la cançó final que compon una de les protagonistes. Novament, realitat i ficció es barregen.

El que no s’acaba d’entendre és el títol de la pel·lícula. Per què Blog si no n’hi apareix cap? Tampoc cap de les protagonistes escriu ni parla de blogs. En cap moment de la pel·lícula no es fa esment a aquestes pàgines personals. I ni tan sols hi ha hagut un blog que parli de Blog. A què es deu aquesta opció? Per què es va seleccionar aquest títol davant els possibles: Webcam, Xat o HD… ?

LA FEMINITAT, L’AMISTAT

Un altre dels triomfs d’Elena Trapé és haver aconseguit dur el film dins la mirada i el cor de les joves protagonistes. Molt sovint les pel·lícules d’adolescents i/o joves delaten els prejudicis, desitjos o intencions comercials dels guionistes adults, els quals demostren certa llunyania respecte les situacions i/o vivències reals on volen contextualitzar les seves obres. En aquest sentit, Blog estableix un precedent qualitatiu que interpel·la directament als adolescents i joves amb el convenciment que s’hi veuran reflectits.

El fet de dur fora de camp els nois i els pares, denota la intencionalitat de la directora de centrar-se bàsicament en les noies d’aquesta etapa evolutiva que és l’adolescència, i sobretot en les relacions d’amistat que se’n deriven. S’agraeix que –a diferència de El Pacto– es despulli la pel·lícula de relacions familiars estereotipades i de relacions amoroses més tòpiques que la pròpia definició d’amor que podria realitzar una persona de quinze anys. En aquest sentit, interessa poc –i així ho evidencia la càmera tot allunyant-se’n– com els pares reben la notícia final o com reaccionen els protagonistes masculins l’endemà de la materialització del pacte i al conèixer la sorprenent notícia de la seva futura paternitat. És dins aquestes coordenades que la pel·lícula esdevé coherent i clara.

Blog és, sens dubte, un retrat –evidentment subjectiu i generalitzat– d’un grup de noies de classe mitjana-alta en plena adolescència. Les seves motivacions i preocupacions estètiques, amoroses, familiars, creatives; la seva quotidianitat a l’institut, a les sortides escolars, a la pista de bàsquet; i els seus espais familiars i privats que ens acondueixen a un despertar sexual i al gran pacte que planejarà durant tot el film com un fantasma.

També cal deixar constància que Elena Trapé ha afirmat repetides vegades que volia fer una pel·lícula molt blanca, molt innocent. I és en aquest desig on potser s’evidencia la primera mancança. Penso que més que una pel·lícula blanca li ha sortit una pel·lícula del tot transparent. Lluny dels referents més irreverents, provocadors i polèmics (Larry Clark, Todd Solondz, Gus Van Sant) la directora arrisca poc a l’hora de configurar les relacions i rols que s’estableixen en el grup. Si bé és cert que hi ha personalitats i fisonomies ben distintes al final aquesta ingenuïtat, aquesta innocència acaba esdevenint una impostura. Massa fixació per l’acceptació del propi cos que divergeix dels cànons que se’ns imposen, massa avorriment generalitzat de les protagonistes i enaltiment de grup com a forma superficial i repetida. Massa ignorància, desconeixement i rebuig pel que fa a les relacions i pràctiques sexuals (recordem que no tenen dotze sinó setze anys). Massa diari personal davant la webcam que se superposa i fa decaure la pel·lícula… En definitiva, massa acomodament i sobreprotecció de casa bona.

PROBLEMÀTIQUES REALS

I l’espectador ens podria interpel·lar dient que aquestes són problemàtiques reals de les noies catalanes de setze anys. Però remetent-me a l’opinió d’un dels periodistes que també va assistir al passi de premsa: “No pot ser que el pati estigui tan malament”. És evident que el retrat és fresc i sincer, elaborat conjuntament amb les noies, i que aquestes qüestions plantejades segurament les han preocupat o preocupen; però no és menys cert que hi ha moltes més qüestions a tractar, moltes més tipologies de noies amb els seus interessos i neguits; i en aquest sentit, la pel·lícula segurament ha quedat limitada a la idea i l’experiència d’adolescència de l’Elena Trapé i el reduït grup de noies participants. Sense anar més lluny, a la roda de premsa, la Candela Antón (Marta a la pel·lícula) afirmava que li apassionava la història i que per això s’havien introduït els referents de les societats secretes, els Illuminati… només una mostra que hi havia molt més camp per córrer enllà de les assignatures difícils i l’avorriment generalitzat (cap lectura apassionada, cap música que les transportés, cap interès exagerat… Ni tan sols un msn múltiple amb els seus intents de seducció virtual evidents)

L’altre element que volia destacar, i que ja hem comentat, és la plasmació del valor de l’amistat i les ànsies de pertànyer a un grup. En el film només es necessita una idea –per més rocambolesca que sigui– per despertar aquesta bèstia inherent a l’adolescència i la joventut que és l’amistat. És en aquest punt que la relació entre el guió i la notícia en què s’inspira trontolla. Caldria saber si el pacte de Massachusetts fou motivat per aquesta necessitat de col·lectiu o més aviat per les ànsies de maternitat (entre altres factors).  El que evidencia la pel·lícula, però, és que la maternitat no esdevé ni una concreció real inspirada en la notícia ni una metàfora encertada. És només l’excusa que permet parlar d’aquest sentiment de pertinença al grup que les ha de diferenciar de la resta de noies de la seva edat. Segurament aquest fort sentiment d’amistat, a l’adolescència i la joventut, rau en el fet de créixer junts, d’experimentar plegats, de compartir vivències noves i apassionants en un espai de temps curt… i no en anhels de societats secretes que desitgen obtenir “el poder”. És més, tampoc s’aprofundeix en cap pràctica d’aquest estil més enllà del jurament iniciàtic. Aquest fet denota que la introducció de la societat secreta no és res més que un recurs per dur-nos a la notícia de l’embaràs, però que no hi ha cap voluntat d’aprofundir-hi… Les noies no seran més amigues del que ja eren, ni aniran més enllà de la decisió que ja han pres col·lectivament (formin o no formin part d’un grup tancat que es va obrint a passos de gegant). I és aquí on decau el discurs general del film; perquè les noies no necessiten cap pràctica concreta (i menys un embaràs) per anar forjant i enfortint les seves relacions d’amistat. Malgrat que sigui evident que una acció d’aquesta importància uneix moltíssim,  no hem d’oblidar que en el cas real foren múltiples les circumstàncies que desembocaren el fet.

I per cloure aquest apartat, tampoc estaria de més comentar que, des del meu punt de vista, la pel·lícula dóna un tractament perillosament reduccionista i superficial al tema de l’embaràs. Afirmar que un grup de noies acceptarien quedar-se embarassades com a conseqüència d’un pacte i del seu desig de pertànyer a un grup social denota molt poca confiança en la formació del pensament crític i  la intel·ligència emocional dels joves del nostre país.

ALGUNA CONSIDERACIÓ MÉS

Un altre element que trobo que fluixeja és el sorteig, l’assignació de nois i el viatge de final de curs. La història de seducció en la distància de Román i el posterior contacte amorós al vaixell és impecable, alguns encontres també són força acceptables… però el fet que la totalitat de les noies aconsegueixin establir relacions sexuals amb el noi que s’han sortejat i sotmetre’l al seu acord secret no resulta gens creïble. Dóna la sensació que aquesta decisió de guió es recolza en el vell tòpic que diu:  “Quan la dona vol l’home ja corre” i això és una fal·làcia. Sobretot en aquestes edats on el despertar sexual resulta igual d’intens que el seu sistema de judici crític.

I la darrera consideració que voldria fer se centra en la qüestió idiomàtica. Si el que es pretenia era un vertader reflex d’un grup de noies a la Barcelona del segle XXI no entenc com s’imposa el castellà com única llengua d’expressió i comunicació. En algun moment de la pel·lícula es fa molt evident que alguna de les protagonistes respondria o s’expressaria millor (més espontàniament) en català. Cal seguir demanant una mica més de valentia als nostres cineastes encara que això suposi entrar en conflicte amb certes multinacionals i les seves raons comercials.

En definitiva, la vàlua de Blog respon més a una manera de plantejar-se l’art de fer cinema que en el resultat que se’ns ofereix. Cal valorar el risc d’introduir, descaradament, les noves tecnologies com un element comunicatiu més (malgrat que les imatges de la videocàmera domèstica resultin massa nítides i clares allunyant-se així de certes experiències més radicals); el fet de treballar amb actrius amateurs i barrejar la ficció amb la vida real fins a l’extrem de filmar els pares i les seves pròpies cases; l’intent de retratar una generació a partir d’una excusa qualsevol fugint del sensacionalisme i la demagògia; i aquesta metodologia de treball lliure i espontani que permet anar deixant fluir les idees perquè es configuri el film de forma natural, multiplicadora i qualitativa.

Per tots aquests motius –i els que de ben segur ens deixem– celebrem l’arribada d’Elena Trapé al nostre cinema, essent plenament conscients que les també debutants Roser Aguilar i Mar Coll havien deixat el llistó als llimbs del que es pot considerar una bona òpera prima.


Article publicat a la revista Benzina núm.52 

Ja s'ha tancat el programa de la gran festa que està organitzant Sants-Montjuïc Decideix a les Cotxeres de Sants per al proper diumenge 20 de febrer.

La festa començarà a les 10:30 amb una xocolatada i diversos jocs per a nens, com ara un camp de futbol per a quitxalla cedit per laSocietat Esportiva Mercat Nou Magòria.

A les 11 gaudirem de l'actuació del Cor Jove de la Coral Sant Medir.

A un quart de 12 torna l'activitat infantil amb els animadors Oriol iRoger Canals.

Posteriorment, cap a les 12:30, arriba l'acte central de la jornada. De la mà de l'actriu i veïna del districte Meritxell Ané (la Remei d'El Cor de la Ciutat) se succeiran tot un seguit de parlaments barrejats amb breus actuacions. Hi intervindran Núria Feliu, Justo Molinero, Francesc Ribera (Titot) i Eduard Freixedes (president del districte de Sants-Montjuïc). Les actuacions seran a càrrec del cantautor Francesc Mir, el poeta David Caño, el grup Som-hi (acordió i guitarra), els Tabalers de Sants, els Gegants de Sants i un grup de grallers del barri.

A les dues, dinar, un gran dinar per 10 euros! Escudella de la Consulta, botifarra d'Organyà amb allioli i pa amb tomàquet, taronges ecològiques, pa i vi. Els tiquets ja es poden adquirir al restaurant Terra d'Escudella, al carrer Premià número 20.

Després de dinar, concerts de sobretaula, amb la magnífica cantautora de Sants Paula Sendim, el grup de folk Muscat, i la rumba de Marc M&M, el cantant del grup 9SON. La colla de Diables Barrufet clourà l'acte amb una de les seves exhibicions.

Us animem a tots a participar, sigui col·laborant amb l'organització o simplement gaudint-ne, d'aquesta gran festa que representa el tret de sortida de la recta final de la preparació de la consulta al districte.

Salut, dret a decidir i festa!

 

Qui ha estat Vincent Van Gogh? Un mite? Un geni incomprès? Un avantguardista enfollit? Un boig? Un il·luminat? Potser no més un pintor. “El pintor que més ha fet oblidar que estiguéssim davant de la pintura” –en paraules d’An tonin Artaud. I continua: “Van Gogh és pintor perquè va recol·lectar la natura, que la va com retranspirar i fer suar, que va fer esquitxar en feixos sobre les seves teles, en garbes com monumentals de colors, la secular mòlta d’elements, l’espantosa pressió elemental d’apòstrofs, d’estries, de comes, de barres, amb què després d’ell no es pot creure que els aspectes naturals no estiguin fets”. Artaud mai no va conèixer Van Gogh. És més, quan el pintor postimpressionista es va disparar el tret al pit que acabaria amb la seva vida, el poeta encara no havia nascut. Però de seguida s’hi sentí identificat. Ell també era un marginat, un despreciat, un orfe de la societat que es negava a acollir-lo. I coneixia a la perfecció, igual que Van Gogh, el tracte que les clíniques mentals donaven als inadaptats, sobretot els nous tractaments basats en electroxocs. Casualment, o potser no tant, el darrer llibre que escrigué Antonin Artaud –uns mesos abans de la seva mort– es titulava: Van Gogh, suïcidat per la societat. La inspiració de Van Gogh n’és el complement perfecte.

UN DOCUMENTAL

El primer llargmetratge de Daniel Ferrer ens proposa perseguir les vivències del pintor durant la seva estada al sud de França –entre 1888 i 1890– i confrontar-la amb les formes de vida i el paper de l’art en l’actualitat. Dividit en apartats, com set títols de blanc sobre negre intens i fos, trobem:

1. Un passeig per la inspiració 2. Thimothée Polad, Catedral de les imatges 3. Els paisatges d’avui 4. La nit de les inquietuds 5. Retrat i reflexions d’una societat 6. El Dr Boulon i l’arteràpia 7. Estimat Vincent, què vols?

Només amb el títol de cada capítol ja podem fer-nos una idea del contingut de cada apartat, malgrat que la transversalitat i la unitat conceptual del projecte faci, deliberadament, que alguns temes se superposin, es complementin o s’enllacin amb agilitat i continuïtat evident. També s’agraeix que el documental estigui íntegrament gravat en alta resolució, perquè evidentment aconsegueix ressaltar la bellesa del paisatge, els colors, absorbir la llum que tant va buscar Van Gogh durant la seva estada a la Provença (grocs, verds i blaus combinats amb el vermell de la seva passió) i fusionar l’art del cinema, amb l’obra d’art que fou la vida intensa i creativa de Vincent Van Gogh.

UNA REFLEXIÓ

La càmera ens va aconduint a tots els paratges que van veure Van Gogh consumir-se d’inspiració i engrandir-se en l’anonimat que se l’hi imposava. Mai no va ser reconegut ni per la crítica ni pels habitants dels pobles que l’acolliren, i encara menys per París, Amsterdam, Anvers o Arles.

Així doncs, entre quadres i paisatges, viatgem a Sainte Marie de la Mer, Arles i Saint Rémy de Provence per conversar amb els seus habitants sobre el fruir de la seva quotidianitat i sobre el llegat que ha deixat el pintor en els pobles on malviví durant els dos darrers anys.

I al parlar de la rutina del sobreviure automàticament sorgeix la reflexió al voltant del treball, la societat, la cultura, l’art, l’economia i la resignació o el combat. Resulta interessant el contrast entre les dues ciutats que van acollir Van Gogh en la seva darrera etapa. Mentre l’Arles que tant el va menystenir (atenció a l’anècdota que es va repetint fins a esdevenir gairebé una llegenda urbana) ara viu abocada al turisme, en una mercantilització absoluta del llegat de Van Gogh, el Saint Rémy de Provence que el va acceptar viu amb l’austeritat del qui ha estimat.

La inspiració de Van Gogh, doncs, no és un documental estricte sobre la vida d’un dels pintors més cars del món. No és una tirallonga d’entrevistes d’experts ni una exposició retrospectiva filmada. Sinó que és una reflexió, ben estètica, del que resta viu després de la mort de l’artista (això potser no és tan bonic). És la plasmació evident que el temps esborra el nostre pas, encara que siguis un referent de la història de l’art, i s’entrega a l’esdevenir dels canvis inevitables. Alguns acaten aquestes imposicions amb resistència, altes s’hi lucren, molts s’hi mostren indiferents i la majoria hi sobreviuen com poden.

Més previsibles resulten les preocupacions del jovent i els treballadors tot demostrant la globalitat del sistema que ens governa. L’angoixa per la desaparició del món agrícola, la precaritat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge digne, els preus dels productes, el paper cabdal que pren l’economia i les noves tecnologies en les nostres relacions, la incertesa davant del futur… són dificultats intercanviables amb les de qualsevol persona de Barcelona o de Berlín. Tampoc no sorprèn la utilització de la mentida per tal de generar diners. En un moment del documental s’afirma que el turista només hauria de visitar Arles per cercar la inspiració de Van Gogh no la seva història. Perquè la història es mostra falsejada per generar diners. El Pont de Langlois no és El Pont de Langlois, el cafè de la Gare tampoc no és tal i com s’hi inspiraren Van Gogh i Gauguin (Le café de nuit iCafé de Nuit, Arles respectivament). “A Arles, materialment, no en queda res de Van Gogh” s’afirma.

Resulten interessants, però, les reflexions al voltant de la creativitat, els mitjans de comunicació i el mercadeig que l’art genera. Tothom coincideix que Van Gogh, al superar certs cànons, va restar al marge per avantguardista fins que algú va decidir que ja era el moment de valorar l’extensa obra del geni incomprès que s’havia suïcidat (900 pintures i 1600 dibuixos). D’aquí a extrapolar la vida del pintor a les dificultats que pateixen els artistes en l’actualitat només hi ha un pas. El paper que juguen els mitjans de comunicació i els grans imperis econòmics a l’hora d’enaltir o silenciar qualsevol creador d’art (censura per excés, la dictadura dels mitjans de difusió i sobresaturació…). Els models d’oci que ens injecten en forma de publicitat (unes expressions artístiques lleugeres, entenedores, divertides i alienadores dels mals rutinaris que ens toca patir. El moviment i l’espectacularitat per damunt de la reflexió i la crítica. El control dels mitjans de producció, de l’oci i del pensament). Les ànsies d’alguns creadors per obtenir reconeixement, fama o possibilitats de dedicació plena. L’hedonisme i el patiment. Les mitificacions i les renúncies. Les concessions i les excepcions. El paper que les noves tecnologies poden prendre en la difusió de qualsevol expressió d’art en el futur.

Així com també sorprenen les reflexions sobre l’arteràpia. En aquest sentit seria interessant contrarestar les afirmacions del psiquiatra sobre els transtorns bipolars i els atacs epilèptics amb les argumentacions dels qui acusen directament al doctor Gachet com un dels responsables indirectes de la mort de Van Gogh. Estava malalt per culpa del seu cos o per culpa d’una societat que no podia comprendre? En aquest capítol potser també hauria estat pertinent una referència a Theo Van Gogh (el suport real de Vicent al llarg de tota la seva vida) i la mort d’aquest només sis mesos després del suïcidi de Vincent (quina fou la causa: sífilis o remordiments?).

UN CINE-FÒRUM

La inspiració de Van Goghs’emmarca en aquella categoria de pel·lícules imprescindibles. Aquelles que ens mantenen fixats a la cadira, i corrent incansables pels camps del pensament. Les que quan acaben t’encomanen xerrera. I com ja he comentat, són molt diverses les temàtiques que ens ofereix el documental.

Quan en alguna sala comercial de cinema es programi La inspiració de Van Gogh acompanyada d’un cinefòrum atemporitzat i espontani (perquè tothom hi té quelcom a dir, sigui artista o contrabandista) el cinema estarà avançant. Es prendrà en consideració. Serà imparable.

UN FRAGMENT DE VAN GOGH, 
SUÏCIDAT PER LA SOCIETAT

Perquè no és pas per aquest món,
no és mai per aquesta terra que sempre hem
treballat,
lluitat,
bramat d’horror, de fam, de misèria, d’odi, d’escàndol i de fàstic,
que tots vam ser enverinats,
tot i que per ella fóssim tots embruixats,
i que al final ens hàgim suïcidat,
perquè ¿no som tots com el pobre Van Gogh
suïcidats per la societat?

Antonin Artaud.

Del 9 al 12 de desembre torna el Flux, i ja en són sis edicions. Aquest festival sempre s’ha carecteritzat per oferir una programació dedicada a diversos autors que centren la seva obra artística en allò que s’ha anomenat vídeo de creació (documental de creació, vídeo art, vídeo instal·lacions…). És a dir, mentre altres festivals es dediquen a projectar una obra concreta (missió divulgativa i fragmentada) de cada autor, el Flux ordena la seva programació a partir d’una sèrie de sessions monogràfiques que ens apropen globalment a l’univers creatiu de cada artista. D’aquesta manera, i gràcies a les projeccions, col·loquis i autoretrats, enguany podrem (re)descobrir creadors tan interessants com: Nora Ancarola, Carles Congost, Núria Font, Joan Morey, María Ruido i Mireia Sallarès. Tan lliures com diversos ens oferiran les seves visions/reflexions sobre/a través de l’art, la vídeo creació, la vídeo instal·lació, la vídeo dansa, la performance i el documentalisme.

muntatge teòrico-practic creatiu de l'Ester Xargay

ALTRES RECOMANACIONS

Altament recomenable, també, resulta l’estrena dels Autoretrats que tindrà lloc el primer dia de festival. Cadascun dels sis creadors seleccionats oferiran la projecció d’un autoretrat inèdit acompanyat d’un col·loqui que servirà com a presentació –o primera presa de contacte– amb el públic no habituat al vídeo d’autor.

Una altra mostra de la vitalitat i originalitat de la qual gaudeix el festival és la vídeo instal·lació col·lectiva que es podrà veure a l’espai balcó del Centre d’Arts Santa Mònica i que duu per nom Flux Vídeocapsa. Aquí podrem tenir un encontre íntim amb una sèrie de vídeos inèdits pensats per ser vistos a través d’una capsa –petita pantalla LCD col·locada en posició horitzontal– i uns auriculars. Les deu creacions/capses són de Xavi Casadesús i Pablo Paz, Lis Costa, Elena Ferrer, Joan López Lloret i Meri Collasos, Sílvia Mestres, Tommaso Pedone, Toni Serra, Jacobo Sucari, Eugenio Tisselli i Ester Xargay (que ens ha regalat aquesta petita joia creativa que podeu disfrutar a continuació).

I per acabar, no podem deixar de destacar i congratular-nos per la inauguració del Flux Club, continuació natural del Flux. Un club de vídeo que, amb periodicitat setmanal, oferirà una programació de qualitat on es podrà notar la vitalitat i l’empenta que el vídeo de creació està prenent a la nostra ciutat de Barcelona.

Qui és qui?

Nora Ancarola

(Buenos Aires, 1955). Des de 1991 ens ofereix una obra integrada en l’espai, on la intereacció entre ficció i realitat respon a una intenció reflexiva sobre el temps present. Sovint les seves vídeo creacions resten obertes (sense principi ni final) convertint l’espectador –en paraules de Carles Hac Mor– en expectador (expectant davant allò que la raó no li permet entendre). La seva insistència a sobreposar unes imatges damunt les altres, a fer transparències, fa palès el seu interès a no consolidar una imatge sola a la pantalla, sinó a generar una plurivalència sincrònica. Una manera de fer coherent i sincera en la seva recerca singular.

Carles Congost

(Olot, 1979). Ha exposat individualment en alguns dels museus i centres d’art més rellevants del nostre país. La seva obra es caracteritza per una particular mirada a diferents subgèneres de la cultura popular, a partir dels quals fa una dissecció dels mecanismes imperants de l’art dels nostres dies. La desinhibició amb què integra molt diferents llenguatges en el seu discurs artístic, com ara la música pop, els còmics, la televisió o el cinema fantàstic; així com la seva ironia i el seu sentit de l’humor especial, donen cos a una obra marcada pel seu caràcter desmitificador.

Núria Font

(Capellades, 1958). Realitzadora de vídeo i directora de projectes culturals relacionats amb el vídeo, la vídeo dansa i les arts digitals. Apassionada per les arts del moviment troba en la càmera una altra manera de ballar. Les seves obres han estat sempre fruit de col·laboracions estretes amb coreògrafes com Àngels Margarit i María Muñoz, i se li fa difícil signar les peces de vídeo en solitari. En aquests últims anys, a més dels vídeos monocanal, ha realitzat treballs videogràfics que conviuen i dialoguen en escena amb els intèrprets.

Joan Morey

(Sant Llorenç des Cardassar, 1972). Com a artista explora principalment el llenguatge de la performance i el seu enregistrament en vídeo i fotografia. D’entre els seus projectes site-specific sorgeixen multiplicitat d‘obres derivades en altres suports i mitjans com la instal·lació, el so, la intervenció plàstica o l’edició impresa en diversos formats. La seva obra es caracteritza per ser un complex sistema de referències en superposició, juxtaposició o en paral·lel, en què res no és banal, i que aconsegueix un efecte de capes amb gestos represos i paraules repetides en múltiples idiomes. El cos és usat com a paraula i la música també pren un paper protagonista, en un intent que el llenguatge subverteixi la comunicació i elimini la seva capacitat funcional; tot com una lletania que defuig la paraula parlada, la paraula escrita i la imatge plana.

MarÍa Ruido

(Ourense, 1967). Artista, productora cultural i investigadora, desenvolupa –fonamentalment a traves del vídeo i l’escriptura– projectes interdisciplinars sobre l’elaboració social del cos i la seva ubicació en els imaginaris del treball, així com els mecanismes de construcció de les memòries i la seva relació amb les formes narratives de la història. La seva obra narra les condicions globals que demostren les representacions sobre la classe, la raça i el sexe mitjançant la generació de narratives documentals. L’ús del documentalisme i la pràctica del desmuntatge de l’art contemporani enllacen i vinculen la funció de la imatge documental, la recuperació dels processos col·laboratius del cinema polític i les narratives de gènere. Recuperant així, alguns trets distintius del cinema compromès de finals dels 60 com el sabotatge a través de la desertització, el fora de camp i la insistència en el temps real del pla seqüència.

Mireia SallarÈs

(Barcelona, 1973). La seva obra es va teixint a partir de la seva pròpia experiència, subratlladament femenina, que sedueix i es deixa seduir pel contacte amb les vides dels altres. En els seus vídeos la seva participació mai no és passiva sinó que intervé, matisa, riu i transforma les seves vivències en un tema de conversa i reflexió. D’aquesta manera els documentals, les instal·lacions, els llibres, els cartells, les intervencions, les taules de debat, les referències cinematogràfiques, les seves estades a França, EEUU i Mèxic, les seves relacions personals, amors i amistats són les que van conformant una trajectòria creativa global i laberíntica que es mou a la frontera de la realitat i la ficció en un intent clar de polititzar el fet femení.

[Article publicat a la revista Benzina núm 50]